dimarts, 30 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. La revista Nuevo Mundo (1932)

Nuevo Mundo, de periodicitat setmanal i editada a Madrid, fou una de les revistes il·lustrades més importants d’Espanya el darrer terç del segle XX. Hi publicaren escriptors de la talla de Miguel de Unamuno i Ramiro de Maeztu. Funcionà entre el 1894 i el 1933 i representava un nou tipus de publicació d’actualitat que recorria als mitjans més recents, com els reporters gràfics i la fotografia, de major impacte que els gravats que s’utilitzaven amb anterioritat.


El desembre del 1932 treu un nombre, la portada del qual és ocupada per una gran fotografia de “La cala del Rafalet, en Menorca”, acompanyada d’un breu text on s’explica que es tracta d’un paratge de penya-segats abruptes que la mar furga els dies tranquils i fueteja els dies de còlera. Dalt dominen mates, ullastres i la camamilla expandeix el seu intens perfum, que poden aspirar els passatgers que van i vénen del sud de França a les costes algerianes. A continuació s’indica que a les pàgines de la publicació hi ha una extensa informació de la meravellosa illa de Menorca.

L’aparició d’aquest nombre està estretament vinculada a la fundació del Foment del Turisme uns mesos abans, ja que els autors dels articles eren menorquins vinculats a la institució. Sintes Seguí apuntava que l’objectiu era que Menorca es beneficiés del “corrent d’or” que generava a Mallorca el  creixent flux de turistes. La revista Nuevo Mundo podia, gràcies a la seva autoritat, donar a conèixer les belleses de l’illa: el port de Maó, l’aire, el sol, l’arqueologia i “la hidalguía de los menorquines”.


Els reportatges estaven il·lustrats per un mapa amb la distància de Menorca a les principals ciutats d’Europa, un altre de l’illa i un plànol de Maó, així com un ampli ventall de fotografies: de Maó, cales Pous (Ciutadella), l’església des Migjorn, un paisatge de l’interior de l’illa, una casa de pagès, la plaça del Born de Ciutadella, el port de Maó, cales Coves, la taula de Torralba i les coves de Parelleta. També havia anuncis del Foment del Turisme de Menorca i l’Hotel Central, així com de fabricants de calçat (Luis Esteban, Pedro Marquès, Casa Mayans, Lorenzo Pons, Codina i Tomàs Pons), bijuteria (José Félix), i altres indústries i comerços.

Josep Cotrina, president de l’Ateneu de Maó i membre de la comissió organitzadora del Foment, fa notar que a Menorca no existeix el turisme, “en termes de positiva eficàcia”, sinó que només en l’ordre de la bona voluntat existeixen a Maó entitats que se’n preocupaven, enmig de la indiferència més incomprensible.

Al seu parer, el primer interès del Foment del Turisme hauria de ser el puig del Toro. Al seu cim hi ha, com a molts altres, una ermita, però destaca per ser la muntanya més alta de l’illa, la qual cosa li confereix una magnífica panoràmica. Refereix la història del descobriment de la Mare de Déu, que, per aquest motiu, fou proclamada patrona de Menorca i la fa objecte de romeries i visites. Afegeix que és el Montserrat menorquí, però sense la grandiositat de les construccions d’aquella, que reflecteixen la populositat de les ciutats properes, mentre que el Toro expressa la humilitat i modèstia de Menorca i el plàcid atractiu d’un lloc tranquil, que presideix un territori on la calma mai es veu pertorbada.

Convida el visitant a anar as Mercadal per llogar un ase i pujar el turó. Així anirà veient aparèixer la mar, la costa nord i els accidents de l’illa, una estora verda en la qual els pobles, les tanques i els camins dibuixen figures pròpies d’un esplèndid tapís. Dalt l’acollirà un capellà i un hostaler que el tractaran amb suma cortesia i podrà visitar la capella —s’estava adobant el convent— i ascendir a la torre de defensa. Al capdamunt es copsa la grandiositat de la natura; el poeta sent l’alè diví de la inspiració i tots el recolliment imponent que produeix l’extraordinari en la seva sublimitat.

Seguidament, Cotrina descriu una excursió de Maó al barranc d’Algendar. La primera part transcorre entre camps verds dividits en tanques bordejades per parets de pedra i edificis aïllats. La carretera passa per tres poblacions. Alaior, és un poble polit i gran damunt d’una eminència, rodejat de casetes d’esbarjo, amb hortes i jardins de dimensions reduïdes. Es Mercadal, tan petit com bell, és el nus de comunicacions de l’illa. Al carrer principal hi ha una confiteria i un restaurant on es pot prendre un refrigeri. Ferreries, al fons d’una vall, té el mateix aspecte que els altres dos: un conjunt d’edificacions el color blanc de les quals domina sobre les altres tonalitats i es mostra brillant, tot ferint alegrament la vista del viatger.

De Ferreries parteix un tortuós camí, que es recomana fer damunt d’una muntura amb un guia local. L’excursió passa per terrenys de secà on el sol fa sentir la seva força ardorosa i es va endinsant entre roques encaixonades, com si s’entrés en un estret passadís, a la manera que el Quixot penetrà a la cova de Montesinos.

Quan l’espai s’eixampla, es descobreix una vegetació exuberant i se sent el cant dels ocells i la remor de l’aigua d’un torrent que travessa l’indret, envoltat d’hortes fertilíssimes. Tot queda arredossat per enormes muralles de roques foradades per coves que semblen l’alberg d’un tità, on tenen eco les més imponents ressonàncies. Al barranc totes les flors brillen i tots els fruits s’ofereixen amb una esplendidesa singular. El cor s’expandeix i l’esperit es demana si ha arribat al jardí de les Hespèrides. El turista gaudirà a Algendar del panorama més digne de ser admirat, la superba obra de la natura. Allà s’apleguen els vestigis d’una població troglodita i els afanys d’una comunitat moderna i l’ànima es mostra satisfeta d’haver pogut presenciar tan suggestiu espectacle. Com a complement, Antoni Cursach reprodueix la descripció que en féu de l’indret l’escriptor francès Gaston Vuillier.

Lafuente Vanrell escriu una col·laboració que contrasta amb l’anterior. Comença indicant que, si bé Mallorca és el centre administratiu i turístic de les Balears, pel que fa a la política i la diplomàcia, la capitalitat li correspon a Menorca, o millor dit, al port de Maó, per la seva importància militar. Ja durant el segle XVIII l’illa fou el centre de les baralles d’Anglaterra, França i Espanya. En aquells moments (1932) les disputes internacionals havien mogut el Govern espanyol a aprovar un crèdit de sis milions de pessetes per reforçar-ne la defensa.

Tanmateix, és una desgràcia que només es parli de l’interès bèl·lic de Menorca, perquè té molts aspectes pacífics, com el turisme. Per l’autor, a les cases rústiques de l’illa, “còmodes, sense luxes i endreçades com les de Bèlgica i Holanda”, es troba tot el benestar que pot oferir una llar modesta. D’aquesta manera, expressen l’ideal clàssic de l’aurea mediocritas, el daurat punt mitjà que impera en tota l’ordenada vida menorquina. El seu centre és la cambra, els porxos on s’emmagatzemen les provisions per passar l’hivern: blat, formatge, embotits, sèu, mantega, confitura, mel, conserves, figues seques (la fama de les quals arribà a Lluís XV), ametlles, patates, i “a vegades el bon vinet de collita pròpia, capaç de satisfer a tastadors de bon paladar”.

Finalitza recordant les paraules de Pin i Soler, qui lloava el sentiment d’humanisme, educació i tolerància que regnava a l’illa, i permetia que hi convisquessin tot tipus d’homes, qualsevol que fos la seva nacionalitat, costums i creences, de forma que tota nota de violència era vista amb desgrat. Les blanquíssimes porxades de les cases són el símbol d’aquest estat de coses, amb la pau arcaica del qual desentonen les esquadres que intenten guardar l’equilibri a la Mediterrània.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada