dimarts, 8 de setembre de 2015

Menorca en els llibres de viatges.
Margaret d’Este

Margaret d’Este és el pseudònim de Margaret Moss King (1876-1917), que prengué el seu apel·latiu de la vil·la que tenia la seva família a la riba del llac italià de Como, on va néixer. Son pare era un alt funcionari britànic destinat a Bengala. L’autora va escriure tres llibres: A través de Còrsega amb una càmera (1905), A Mallorca amb una càmera (1907) i A Canàries amb una càmera (1909), en els quals destaquen les fotografies. Tots van ser publicats en anglès; el referent a les Balears fou traduït al català el 2014 i també inclou les descripcions de Menorca i Eivissa.


L’escriptora visità les Balears el 1906 i va deixar Menorca pel final, quan ja havia estat a Eivissa i finalitzava el seu sojorn a Mallorca, que havia recorregut extensament. A Eivissa hi va donar “un cop d’ull encisador” que li deixà una memòria ben definida de dies agradables gaudits a cel obert, de nadius amables i pintorescs, de sol i de paisatge encisador, “grats records que retindré per sempre”. De Palma s’acomiada un vespre meravellós en el qual “les cases clares de la ciutat destaquen davant el cobalt profund de la serra”. El port és un full d’or i una espurna sorgeix de la vella torre àrab.

En canvi, el viatge a Menorca fou turmentós des de la sortida de Palma, quan un fort vent de ponent posà en dubte si el vapor salparia i els va fer patir onze hores de trajecte fins al port de Maó. Descriu de forma succinta les ruïnes de Sant Felip, l’illa de l’Hospital i la de les rates. Es van allotjar a l’Hotel Bustamante, un establiment molt respectable. Maó, però, és un lloc “singularment poc interessant i vulgar”, ja que la seva arquitectura resulta penosament i típicament anglesa. Les cases són lletges, sense balcons o persianes exteriors; tenen les mateixes portes principals mal pintades i finestres de guillotina; les vistes, monòtones i de paviments grisos, evoquen els afores d’una ciutat industrial britànica.

Tot ho troben lleig i depriment i l’únic tret pintoresc és un petit fragment de les muralles conegut com Porta de Barbaroja. Els seus habitants comparteixen aquesta vulgaritat. No presenten ni el port digne ni el bon aspecte dels mallorquins; els homes no van ben afaitats i l’estil de la seva vestimenta també és inferior; amb una certa freqüència trobaren senyals d’una higiene realment pobra entre les dones. D’Este atribueix aquesta deixadesa, almanco en part, a les ventades que Maó pateix de forma perpètua. Açò sí, va poder constatar que alguns maonesos xerraven un anglès bastant bo i que persistien molts costums i tradicions britàniques.


L’autora va emprar en les seves tresques la guia Murray, seguint les instruccions de la qual es desplaçà al castell de Sant Felip, on un sentinella els va vedar el pas per no disposar del permís del comandant, tot informant-les que, de totes formes, no hi havia res a veure, ja que les ruïnes havien estat substituïdes per defenses modernes i la fortalesa no era més que un promontori trist travessat de fileres llargues de pedres i trinxeres.

Durant la seva estada, l’escriptora no va deixar de visitar els principals jaciments prehistòrics. De camí a Trepucó observa que els voltants de Maó no són bonics; tot és pla, escombrat pel vent i pràcticament sense arbres, llevat d’alguna olivera raquítica amb el tronc corbat. Criden l’atenció les incomptables parets de pedra que separen els camps.

Per arribar al jaciment van haver de travessar un laberint de camins voltats de parets seques, de manera que sense un guia hagués estat impossible trobar el poblat. El talaiot de Trepucó és un dels més grans de l’illa, però en absolut el millor conservat. Aquests monuments vists de prop resulten menys singulars del que es pot suposar, en part per la similitud amb les parets de pedra que els envolten i per les mates que els embolcallen. Alguns es troben gairebé derruïts; altres, com el de Torelló, en un estat de conservació quasi perfecte.

Les taules estan formades per dues enormes lloses de pedra tallada; la de Trepucó consisteix en dos monòlits esvelts, però els de Talatí són molt més grossos i tenen una llosa inclinada a tall de puntal. Al seu voltant hi ha un túmul en un estat desastrós i un cercle de grans pedres que forma un habitacle megalític.


Com a contrapunt als elements negatius, l’autora fa un gran elogi de les cases de lloc. Va ser convidada a una excel·lent casa de pedra, en la finca solitària d’una família de pagesos de classe alta, on gaudí d’una comoditat casolana que sobrepassà les seves expectatives. El mobiliari era luxós i les habitacions estaven millor moblades que les de qualsevol de les fondes on havien estat. En els dormitoris hi havia llits preciosos, grans armaris i un lavabo elegant d’estil anglès amb una post de marbre. A la vaqueria hi havia formatges grans i blancs i als porxos centenars d’embotits secs i cuixots curats a casa. És remarcable l’extrema netedat de tot, gràcies al fet que la madona viu amb una granera en una mà i un poal per emblancar a l’altra. La capacitat de feina i la moralitat dels menorquins els converteix en uns colons apreciats arreu. Des de petits són educats en els hàbits de l’austeritat i la diligència en el treball.

Per anar a Ciutadella van emprar l’esplèndida carretera que travessa l’illa pel centre. L’escriptora va contemplar com, a la llum del sol d’un matí d’abril, amb el cel blau, conreus verds als camps i flors silvestres guarnint les voreres del camí, fins i tot el terreny dels encontorns de Maó sembla investit d’una bellesa fictícia, a la qual contraposa la terrible desolació que deuen inspirar aquests murs de pedra en un dia gris d’hivern o davall l’extrema sequera de l’estiu.

De camí es van aturar a la naveta de Rafal Rubí, que compta amb una cambra interior d’una certa mida, però que “no resisteix la comparació quant a grandiositat amb els recintes de pedra que els menorquins construeixen per als seus porcs”. A mida que s’acosten al centre de l’illa “es destaca el perfil cònic d’un simple turonet de menys de quatre cents metres, però reservat a la categoria de muntanya per no tenir cap rival a l’illa”. As Mercadal, “un poblet pulcre i d’aspecte ordinari” passaren un parell d’hores per dinar i descansar.

As Migjorn no van trobar els talaiots “elegants i curiosos” que esmentava la guia, però no els va saber greu, perquè la carretera passa pel tros més bell que veieren a Menorca, amb costers ondulats poblats de pins i alzines i cunetes plenes d’una polida canya florida. A Ferreries la terra es troba ben impregnada de ferro, i el color vermell harmonitza d’una manera sorprenent amb les flors carmins.


Ciutadella, sota la llum de la posta vora el mar, tenia un encant vermellós i daurat que els va fer sentir-se decebudes quan, en inspeccionar-la de prop, la van trobar ben poc romàntica. La fonda Feliciano era freqüentada principalment per viatjants i la cuina era molt més greixosa i menys refinada que la de Mallorca, amb una mescladissa d’ingredients ben estranya.

La naveta des Tudons, amb els seus enormes blocs de pedra, oculta un petit habitatge que els fa sentir “quelcom estranyament patètic en aquest monument aixecat per una raça desapareguda fa molt de temps”. En canvi, la taula de Torre Trencada els va semblar un elegant altar, que li fa sospirar que molts donarien el que fos per penetrar el seu secret. Als monuments de Torre Llafuda, disposats caòticament, van contemplar una esplèndida vista de les tanques del voltant, incloent-hi el blau tènue de les muntanyes de Mallorca; al cel, un gran aligot marró i blanc les estava observant.

També va trobar molt plaent la visita a les cases de Son Saura, envoltades d’un gran jardí amb flors, camps de tarongers, oliveres i vinyes i les plantacions de cereals i de tabac de la finca, tot irrigat des de dos immensos safareigs. Finalment, les coves de cala Morell formen curioses estances excavades en les parets d’una vall estreta; tres són d’una mida considerable i una té traces de decoració a la façana. Quan les van veure, les habitaven ovelles i cabres.

A la tornada, Alaior, des de la distància sembla una autèntica vila de fades, però de prop no és gaire bella. La blancor de les cases és tan enlluernadora com la neu; l’emblanquinat és, certament una mania dels menorquins. Mentre observaven la taula de Torralba, una de les més grans de l’illa, les va sorprendre una de les tempestes sobtades per les quals es coneix Menorca; el diluvi fou tan intens que les deixà ben xopes. Un parell d’hores més tard agafaven un vaixell on, només sortir del port, les va saludar un vent fred.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada