El delegat insular de Turisme comentava que a partir del 1973 s’havien deixat de construir hotels, però “ha surgido el fenómeno de las urbanizaciones, en su mayoría anárquicas y sin infraestructura, por ejemplo en Cala’n Porter se encuentran hasta 5.000 apartamentos, ese dinero se va en su totalidad a Inglaterra, ya que los turistas vienen con todos los gastos pagados desde allí”. De fet, la major expansió dels nuclis residencials, i notablement de l’esmentat, un dels més primerencs, s’havia produït abans de la crisi. Només la progressiva competència que feien als establiments oficials havia canviat la valoració de les autoritats i altres actors del món turístic.
L’estimació del volum del turisme residencial havia anat creixent, des dels 17.500 llits del 1975 als 25.000 que suposaven el 1982. Durant tots aquests anys els hotels no van experimentar grans variacions, mentre que el nombre de turistes va passar dels 223.048 del 1975 als 391.755 del 1984 (augment del 75,6%). L’expansió sostinguda del nombre de visitants que rep Menorca a partir del 1979 hauria estat impossible sense la construcció de nous allotjaments, bàsicament apartaments no declarats. La presa de consciència sobre aquest tipus d’habitatges va de la mà, per tant, de la constatació d’un increment del seu pes en l’oferta global de l’illa i de la percepció que eren una barrera per a l’obertura d’hotels i una competència deslleial que calia combatre.
Els locals sorgien a la llum del dia. Des de la segona part dels setanta es publiquen anuncis on s’ofereix específicament aquesta classe d’edificacions. Així van començar a proliferar les promocions immobiliàries, com el 1976 el Parc Residencial Sa Roca, on s’oferien xalets; l’any següent estaven a la venda apartaments de luxe a l’edifici Aquarium de la platja de cala Blanca. El 1982 s’oferien apartaments a Sant Jaume i construccions en règim de multipropietat a Sant Tomàs. El seu lloguer no era tan notori, però no passava desapercebut dins dels cercles turístics.
Tots els agents turístics eren conscients de la il•legalitat d’aquest sector. El 1976 la Junta del Foment del Turisme denunciava com, encara que no es podien trobar impresos per a legalitzar apartaments i bungalous, se’ls imposaven multes de 90.000 pessetes. Després del llarg compàs d’espera que, en matèria d’ordenació turística, va viure el país entre el 1975 i l’assumpció de la competència per les comunitats autònomes, l’Estat va regular l’oferta extrahotelera, en un Reial Decret de novembre del 1982, el qual es referia a l’ampliació que havia experimentat aquesta els darrers anys per mor de les noves tendències i les modificacions en els comportaments dels turistes. Es distingia entre els apartaments turístics, que es regulaven amb un cert detall, i els habitatges turístics vacacionals (qualsevol unitat, casa o xalet aïllat), per als quals només s’exigia la notificació a l’administració; en cas contrari, l’oferta es considerava “clandestina”.
Tanmateix, l’aprovació de l’esmentada norma i les actuacions de l’administració no van permetre d’aflorar aquests establiments. Com a resposta, la Comunitat Autònoma es va prendre el tema seriosament. L’agost del 1983 el conseller d’Economia va plantejar la qüestió en una visita a l’illa. En finalitzar la temporada, el conseller de Turisme es reuní amb la patronal hotelera, fent especial esment al problema dels “apartaments clandestins” i s’acordà constituir una comissió per incitar els propietaris a legalitzar la seva situació.
Es va obrir un registre d’allotjaments en tràmit de legalització amb un termini d’amnistia, però una gran part dels que van iniciar les gestions no les van culminar. Les estadístiques oficials només recolliren els apartaments. Menorca va ser l’illa on menys es van regularitzar: 907 el 1982 i 174 el 1983. En canvi, a Eivissa van ser 14.913 i 3.009, respectivament, i a Mallorca 22.294 i 1.662. Els habitatges legalitzats suposaven el 6,3% de la capacitat total de Menorca, el 26,6% d’Eivissa i l’11,4% de Mallorca.
Conscient del fet, i del manteniment de la tendència a l’alça d’aquesta activitat, el Govern Balear emprengué un seriós intent d’ordenar-lo. La Llei 2/1984 donava quatre mesos per legalitzar els apartaments turístics, alhora que prohibia a agències de viatges i operadors turístics que oferissin els que no comptessin amb l’autorització legal. S’amenaçava els locals no regularitzats amb una ordre de clausura i, aquells que l’incomplissin, a multes d’entre un i vint-i-cinc milions de pessetes. Balears era la primera Comunitat Autònoma en legislar sobre el tema.
| Apartaments turístics de les Illes Balears (1982-1985) | ||||||
| Mallorca | Menorca | Pitiüses | ||||
| Any | Núm. | % s. total | Núm. | % s. total | Núm. | % s. total |
| 1982 | 22.294 | 11,4% | 907 | 6,3% | 14.913 | 26,6% |
| 1983 | 23.956 | 12,1% | 1.081 | 7,0% | 17.922 | 29,7% |
| 1984 | 31.123 | 15,1% | 1.708 | 10,6% | 19.326 | 31,1% |
| 1985 | 34.701 | 16,5% | 2.849 | 16,5% | 20.528 | 32,4% |
| Font: Conselleria de Turisme del Govern Balear | ||||||
L’administració no era la única preocupada per l’assumpte. A la Fira Turística de Berlín del 1984, els tour operadors alemanys van expressar als directius del Foment del Turisme la seva sorpresa pel creixement residencial que experimentava Menorca en detriment dels hotels. Aquesta atomització consideraven que dificultava el control i contribuïa a la degradació de l’oferta turística de l’illa. En alguns medis del sector hoteler, se censurava el comportament de determinats hotelers, als quals els resultava més econòmic edificar un bloc d’apartaments que un hotel, i, a més, es beneficiaven d’un cost de manteniment i personal molt més reduït.
Els resultats de la llei autonòmica tampoc van ser gaire brillants. El mes de maig la Conselleria de Turisme informava dels expedients de legalització de 21 conjunts, amb 1.784 places i 251 habitatges vacacionals amb 1.168 unitats i el més de juliol de la regularització de 1.084 places. De fet, a Menorca el 1985 hi havia 1.768 apartaments més que dos anys abans, mentre que a Eivissa eren 2.606 i a Mallorca 10.745. En total, a Mallorca i Menorca suposaven el 16,5% de la planta total i a Eivissa el 32,4%. En aquell moment l’oferta de Menorca es xifrava entre 15.000 i 20.000 llits. La Conselleria de Turisme disposava de relacions de conjunts d’apartaments il•legals que, només a la zona de Ciutadella (on havien proliferat més), pujaven a 5.000.
Aquesta normativa va fer emergir de forma creixent els allotjaments que es comercialitzaven als circuïts turístics ordinaris, especialment els apartaments, però no tant els xalets i bungalous, una part d’ells llogats de manera informal pels seus propietaris i una altra de forma irregular per alguns operadors del sector. Les estadístiques oficials només han recollit les estades de turistes en aquests locals de manera molt tardana i, pel que fa a l’oferta sempre s’ha considerat l’oficial, deixant de banda la resta. El 1985 es produïa el tancament cautelar d’algun establiment. La patronal ASHOME xifrava l’afluència als apartaments turístics no legalitzats en 10.000 persones. Es tractava d’un any de crisi, pel retrocés del mercat britànic, però els hotelers també culpaven “el progressiu augment de la demanda d’apartaments i xalets que, en alguns casos no compleixen els requisits mínims exigits per la llei” i denunciaven pràctiques fraudulentes per evadir aquestes estipulacions.
