A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca

En el nombre que la revista Serra d’Or dedicava a Menorca el novembre del 1964 s’hi troba un extens article sobre el turisme. Segons l’autor, els menorquins estaven frustrats perquè només arribaven a l’illa engrunes de l’onada turística que rebia Mallorca. La seva esperança era que l’eixamplament de l’aeroport “posés la maquinària en marxa”.

D’acord amb l’opinió general, el turisme beneficiaria a tots; la menor disconformitat amb aquest diagnòstic se sentia com una veritable traïció. Grups d’empresaris locals projectaven urbanitzacions, que no es podien desenvolupar perquè els escassos compradors no volien pagar uns preus que, en comparació amb el tradicional valor de les marines de la costa, es consideraven fruït de l’especulació.

Mig segle més tard, tothom creu que Menorca sempre han donat l’esquena al turisme, que només s’ha enlairat gràcies a l’impuls del capital estranger. Durant aquest lapse de temps l’estat d’ànim dels menorquins ha canviat de manera radical i, a més s’ha projectat retrospectivament sobre el passat, i difereix de forma notable de la realitat.

El llibre “A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca” s’intenta redescobrir l’evolució real del turisme a Menorca, tant pel que fa als fets com a les actituds dels menorquins sobre la qüestió. Per fer-ho possible, i davant la pobresa d’altres fonts d’informació, ha estat necessari acudir a la premsa, fins a reunir 3.500 entrades entre el 1941 i el 2016. Com a complement, s’han recopilat les estadístiques oficials, que proporcionen el nombre de visitants des de l’any 1950.

Conscient que, en l’estat incipient de la investigació sobre el turisme, tota concepció prèvia podia ser errònia, no he partir de cap hipòtesi prèvia ni tenia la intenció de demostrar cap teoria. Les conclusions s’han obtingut per precipitació, per la destil·lació dels testimonis acumulats.

Amb la convicció que el passat és un condicionant rellevant per al present, he resseguit els precedents del turisme, estudiant els viatgers que des del segle XVIII passen per Menorca i deixen suggestives descripcions del país, la seva gent i els motius per venir a l’illa. Així mateix, el llibre presta una especial atenció a l’arribada dels primers turistes, que venen just s’enceta el segle XX.

És significatiu que, com explica Serra d’Or el 1964, des del començament els menorquins giren els seus ulls envers Mallorca, a qui envegen la font de riquesa que li proporciona el turisme. Per aquesta raó, els més inquiets, agrupats en el si de l’Ateneu de Maó, van fer tot el possible per atraure visitants, la qual cosa no és d’estranyar, ja que a partir del 1911 l’economia de Menorca enfila un declivi que s’accelera la segona meitat de la dècada del 1920.

La concepció turística al principi era un tant elitista i seguia el model del Gran Hotel de Palma de Mallorca, que amb el pas dels anys s’anava quedant obsolet en favor del turisme de masses, que arribarà després de la I Guerra Mundial i tocarà Eivissa els anys trenta, amb gran consternació dels menorquins, que veien que una altra illa superava Menorca en el pla turístic.

D’aquesta manera, és precís reorientar el debat sobre l’endarreriment del turisme de Menorca, que tradicionalment s’havia pensat que arrancava les dècades de 1950 i 1960, i situar-lo en l’inici del segle XX, abans de la Guerra Civil, que és quan el turisme arrela a Mallorca i Eivissa i Menorca es queda enrere.

Cal remarcar que aquest fet es produeix malgrat el gran interès dels menorquins pel tema. La qüestió crucial és perquè no vingueren els turistes. L’autor de l’article del 1964 ens dona la resposta més probable: el paisatge menorquí no respon a la demanda, que cerca el seu paradís en espais més domesticats. Anotem que per al Foment del Turisme el factor crucial era l’absència de carreteres que comuniquessin les platges. Hem d’afegir que abans de la guerra el turisme era bàsicament hivernal i l’estació freda és més crua a Menorca que a les altres illes. 

Fullet publicitari 1932. Foment del Turisme

L’absència de turistes va determinar que no es construïssin allotjaments turístics, una mancança que es trobaria a faltar a partir del 1946, quan les altres illes només tenen que reobrir els que s’havien fundat abans de la contesa per assolir una massa crítica que Menorca tardarà vint anys en aconseguir.

El cert és que la insuficiència de l’aeroport de Menorca no es va deixar sentir fins els anys seixanta. De fet, amb l’obertura de l’aeròdrom de Sant Lluís, el 1949, Menorca s’avança una dècada al d’Eivissa. La limitada capacitat del nostre es deu al reduït nombre de viatgers transportats, a diferència de les Pitiüses, on l’allau que van rebre el 1959 va forçar les autoritats a millorar les seves infraestructures, de forma que en pocs anys va superar el de Menorca.

La inclinació dels menorquins pel turisme no es va perdre durant les dues guerres que omplen el període 1936-1945. Bé que circumscrites a cercles minoritaris, les expectatives turístiques de la pau van ser captades ràpidament i el 1946 es refundava el Foment del Turisme de Menorca. Els anys següents veurien la lenta construcció dels primers establiments autènticament turístics amb el  pioner hostal Xuroy, el 1948, que arribaria a un punt de no retorn quan s’inaugurés l’Hotel Port Mahón, el 1956.

En aquest sentit, les estadístiques demostren que, si bé el creixement del turisme a Menorca fou inferior a les Balears fins el 1965, a partir d’aquesta data assumeix un lideratge que no perdrà fins a la fi del segle. Per aquest motiu es pot defensar que el declivi posterior és més una crisi d’esgotament que no el fruit de les actuacions urbanístiques del Consell Insular. No es pot oblidar que fins i tot Eivissa ha experimentat etapes d’acceleració i retrocés turístic.

Els anys cinquanta Menorca crea un model turístic propi, sota el lideratge del capital local, que pren la qualitat com a bandera. Aquest enfocament serà valorat per propis i estranys –incloent-hi l’administració franquista–, com un avenç respecte al desgavell balear. En el llibre, el procés s’observa de forma minuciosa amb la descripció del desenvolupament de les urbanitzacions i els principals hotels de l’illa.

Aquesta esquema entrarà en crisi amb la irrupció del capital foraster dels setanta i rebrà el cop de gràcia la dècada del 1980 amb la construcció massiva d’apartaments per empresaris autòctons, fenomen que serà batejat com la “balearització”.

Tanmateix, com a la resta d’Espanya, la depressió dels setanta esfondrarà el dogma del creixement permanent. Menorca rep el cop d’una forma directa amb la fallida Clarksons, el principal tour operador, que simultàniament era el major hoteler de l’illa, l’agost del 1974. Aquest any fou també el de l’escàndol de la urbanització il·legal de Shangril·la, la paralització de la qual per l’Administració trencava amb la política de fets consumats que fins llavors era moneda comuna i obriria la porta al fracàs de diversos projectes urbanístics.

Amb la crisi, també emergeixen els efectes secundaris del progrés: urbanitzacions que no disposaven d’infraestructures, una administració aliena al seu manteniment i neteja, i la contestació ciutadana a la urbanització de la costa, que sumiran el sector en dues dècades de laboriosa reorganització.

L’article sobre el turisme de Serra d’Or es complementava amb un altre sobre urbanisme d’Oriol Bohigas, que reivindicava la planificació per evitar els errors comesos al litoral espanyol. Els menorquins comparteixen aquest diagnòstic i des de mitjans anys seixanta, coincidint amb la consolidació del turisme, reclamen l’ordenació turística i ben prest, la del territori, sense la qual aquella no té sentit, perquè gran part dels turistes trien allotjaments no oficials (apartaments i xalets), ara d’actualitat amb el debat del lloguer vacacional.

El Foment del Turisme, primer i ASHOME, més tard, defensaran la creació d’un pla urbanístic global de l’illa, exigiran la creació de les ANEI, que impedia la urbanització de les platges verges, i qualificaran de forma positiva la declaració de Menorca com reserva de biosfera, el 1993, entesa com un dic de contenció a la massificació turística. La planificació que l’Estat i la Comunitat Autònoma havien negat al llarg de trenta anys arriba el primer moment que es dona als menorquins l’oportunitat d’elegir quina Menorca volen.

La violència, senya d’identitat del segle XXI

Les morts de Gabriel i Diana Quer, els atemptats islamistes, tot confirma que la violència, que un temps semblava que havia quedat arraconada, al segle XXI ressorgeix de les seves cendres.

Després de la Segona Guerra Mundial el món va quedar empatxat de destrucció. Els ministeris de la Guerra van ser reconvertits en departaments de Defensa. La població, que abans abraçava amb ardor les aventures militars dels seus governs, ara s’hi enfrontava agrament.

França va haver d’abandonar Algèria el 1962, no perquè el seu exèrcit no pogués vèncer els guerrillers, sinó per l’oposició de l’opinió pública. Una dècada més tard, els Estats Units renunciaven a continuar lluitant a Vietnam davant la potent mobilització ciutadana. La Guerra Freda va afermar el moviment pacifista. “Fes l’amor i no la guerra” fou un eslògan proclamat arreu. John Lennon demanava que es donés una oportunitat a la pau; les multituds corejaven la seva cançó Imagine.

La situació donà un tomb el 2001 amb l’atac a les torres bessones de Nova York. Fou l’excusa perquè el 2003 els americans desencadenessin la segona guerra d’Iraq, una ofensiva de tipus colonial per deposar un règim hostil. La Primavera Àrab del 2011 fou utilitzada per alguns països europeus per escapçar el règim d’un altre vell contrincant: Gadaffi. La seva mort ha arrossegat al caos l’Àfrica subsahariana, que s’ha omplert de grups islamistes, i la Mediterrània central, que rep els refugiats de tots els conflictes en marxa.

Els terroristes d’Al-Qaida i l’ISIS intenten exportar a Europa el terror. Els seus atacs, poc nombrosos, però amb un impacte mediàtic brutal, han provocat una regressió en matèria de drets civils. Els governs retallen la nostra llibertat de cent formes diferents en nom de la seguretat, sense evitar un clima social de temor, ben perceptible a les grans capitals: París, Londres, Brussel·les,...

La violència ha passat a ser moneda comú. El Govern de Mèxic intentà aturar el poder dels cartels de la droga i, lluny d’aconseguir-ho, va expandir l’ambient criminal a tot el país. Paradisos turístics com Acapulco i Cancun, s’han tornar llocs perillosos. Davant els atacs amb morts, els Estats Units han demanat als seus ciutadans que evitin la zona, però al seu país pateixen constants atacs de ciutadans armats contra escoles i tot tipus d’esdeveniments.

Amèrica Central és lloc inhòspit, assolat per grups paramilitars i colles d’adolescents que imposen el seu terror a ciutadans i comerciants. Brasil és el país més violent del món, amb més morts que a la guerra de Síria. Àmplies zones d’Àfrica estan igual. El 2008 es va haver de suspendre el ral·li París-Dakar, per l’amenaça terrorista; ara se celebra a Amèrica del Sud. L’idíl·lic Mali, on l’artista felanitxer Miquel Barceló feia llargues estades des del 1988, s’ha convertit en un infern, que no ha visitat des del 2011.

És un tòpic que el terrorisme és fruit de la injustícia i la pobresa. Tanmateix, els pares dels terroristes tenien menys mitjans i formació que els seus fills. Les desigualtats sempre han estat presents al món i en molts països s’han reduït considerablement. La violència no té una fàcil explicació econòmica; les seves causes són més aviat ideològiques. Bin Laden era el fill d’un multimilionari.

Les guerres han canviat de soca-rel. Abans, els soldats s’enfrontaven en punts estratègics per controlar el territori i quan un bàndol veia la partida perduda es retirava o es rendia. En l’actualitat, s’han convertit en el que els grecs deien una lluita agonística, a vida o mort, i així els conflictes s’eternitzen. Les trinxeres de la I Guerra Mundial s’han traslladat a les ciutats i el patiment i les morts dels civils s’incrementen de forma exponencial.

La violència s’ha instal·lat en la nostra societat. La que anomenem “de gènere”, homes que apallissen dones fins a la mort, és molt visible. No és tan sols que ara surtin a la llum crims que anteriorment quedaven ocults, sinó un fenomen en expansió. Així ho indica la multiplicació de fets similars, com les agressions dels fills als pares, que entre el 2012 i el 2017 s’han duplicat; a Menorca un jove de 26 anys va matar son pare. O els assassinats de fills pels seus progenitors; aquí vam ser testimonis del de Mònica Juanatey.

La violència dels grups radicals d’aficionats al futbol, que deixa una reguera creixent de morts, i converteix el Mundial de Rússia en una autèntica ruleta russa, apunta en el mateix sentit. Paral·lelament, avancen els partits polítics extremistes, que propugnen l’expulsió dels immigrants i fan bandera d’un nacionalisme excloent i xenòfob, amb tints violents. El seu missatge ha provocat el Brexit al Regne Unit i l’elecció de Trump als Estats Units.

Al nostre país augmenta la incitació a l’odi i l’enaltiment dels terroristes. Polítics i artistes defensen la violència contra els enemics, prenguin el nom d’espanyols o catalans, fatxes o populistes. Com a reacció, s’endureixen les lleis i els jutges són més rigorosos en aplicar-les. Així es crea una espiral d’acció-reacció, que crispa de cada cop més la societat.

La violència s’ha convertit en el llenguatge de la nostra època. L’escena més recordada de la pel·lícula Pulp Fiction és aquella en què els protagonistes volen el cap d’una persona dins d’un cotxe; el comentari irònic de l’actor provocava un atac de riure entre els espectadors.

Montaigne reflexionava amb horror com les promeses del Renaixement havien donat pas a les lluites de religió, que arrossegaren Europa a un enfrontament sagnant entre catòlics i protestants. La violència que emergí ens recorda com és de fàcil que l’aspiració humanista de pau i fraternitat acabi sent eclipsada per les pulsions agressives del ser humà.

La lluita impossible per un pla d’ordenació de l’oferta turística (1986-1995)

Després de dues dècades de gestions del Foment del Turisme, la patronal hotelera, ASHOME, va agafar el relleu de la planificació turística, demostrant que la idea no era patrimoni d’una sola entitat. El 1986 reclamava, al costat de les associacions germanes de Mallorca i Eivissa, que s’aprovés el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT). El mes de juny expressava al president Cañellas la seva necessitat, “per vendre allò fonamental: qualitat a preu convenient”, una reflexió que Cañellas va assumir, al temps que informava sobre la remissió al Parlament de la Llei d’ordenació del territori.

Binibèquer. Foto Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A finals del 1988 el conseller Cladera, en un discurs inspirat en el Llibre Blanc del Turisme, acabat de publicar, explicava que la finalitat principal de les directrius del Pla d’Ordenació Turística era limitar l’oferta quantitativa i potenciar l’oferta qualitativa. S’havien de posar límits al turisme per no haver de recórrer a un turisme d’inferior qualitat, amb la finalitat d’assolir la plena ocupació i preservar el patrimoni natural.

Els plans d’ordenació turística es van redactar a l’empara de la Llei d’ordenació territorial del 1987. El febrer del 1989 el Parlament aprovava els criteris generals del POOT, amb la idea que el planejament municipal s’adaptés al fet turístic. Es defensava la introducció de criteris limitatius per al creixement de l’oferta turística, en funció de la situació real de les dotacions d’infraestructures i equipaments públics de cada zona. L’oferta també estaria restringida per la capacitat de les platges, a partir d’una superfície mínima per usuari. L’objectiu era potenciar les infraestructures bàsiques, el turisme alternatiu i la reconversió del sector. També es pretenia aconseguir sòl públic no urbanitzable com a reserva natural, amb la intenció de protegir espais d’interès ecològic i paisatgístic i impossibilitar la continuïtat de la urbanització del litoral.

En la reunió que les tres patronals hoteleres van celebrar el gener del 1990 la petició d’un pla d’ordenació de l’oferta va ser unànime. Existia una fonda preocupació per l’excés d’oferta existent que podria fer que “el turisme ja no fos mai més el que va ser”. Reconeixien que els hotelers havien comès l’error de construir massa i demanaven una política restrictiva de l’oferta. També eren partidaris d’introduir una normativa rigorosa respecte al turisme residencial que només permetés el d’“alt estanding”, per impedir que s’aixequessin edificis econòmics que fessin la competència als hotels.

El mes d’abril, el president de PIME, Cristòbal Triay (que el 1995 ho seria del Consell Insular), considerava convenient una ordenació turística de Menorca, que fos respectuosa amb l’ecologia i el medi ambient. El mes de febrer del 1991, el Partit Popular va organitzar una taula redona amb la participació d’ASHOME, PIME, el Foment del Turisme i el conseller Cladera. Es va concloure que el creixement de l’oferta dels anys 1985-1989 havia estat superior a la demanda. En el futur s’havia d’evitar la repetició d’aquest error, “posant el llistó ben alt a fi que el que es faci aporti alguna novetat a l’oferta menorquina”. Cladera propugnava una regulació del territori integrada “que no pot ser la suma dels plans municipals” i remarcava que “l’única forma d’ordenar el sector turístic és ordenar el territori”.

Així és natural que, quan el 1991 el PP va assolir la presidència del Consell Insular, es proposés d’elaborar el pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca, amb la participació d’ASHOME i el Foment del Turisme per  remetre’l després a la Conselleria de Turisme. Tanmateix aquesta, tot just començar el  1991, anuncià que el primer pla seria el de Mallorca i el segon el de Menorca, que es comprometia a tenir enllestit el mes de setembre, perquè entrés en vigor la temporada del 1993. El pla es basaria en un estudi sobre la situació turística i urbanística de cada illa. A partir d’una anàlisi de la seva saturació en relació a l’òptim de 7,5 m² per persona, a Menorca havia un sobrant de 9.000 places hoteleres i a Mallorca 37.000 Es pensava dividir Menorca en nou zones amb solucions diferents en cada cas. Cladera opinava que els hotels que no reunissin els requisits legals havien de tancar i el planejament urbanístic devia permetre el canvi d’ús. ASHOME urgia perquè s’apliqués com abans millor.

El mes d’abril el president del Consell Insular assegurava que el pla estaria aprovat a final d’any. Uns dies més tard, la Federació Hotelera i el Foment del Turisme de Mallorca aplaudien de forma unànime el projecte de pla d’ordenació de Mallorca, però el mes següent les associacions rebutjaven que, enlloc d’aprovar-lo, es creés una comissió de seguiment i un comitè tècnic, ja que les dilacions implicaven permetre l’especulació. Les protestes del sector no van ser efectives i el pla mallorquí no veuria la llum fins el 1995.

El mes de març del 1993 Cladera proclamava que el pla de Menorca seria més fàcil de preparar que el de Mallorca, perquè els criteris metodològics ja estaven elaborats. S’havien efectuat els estudis previs i preveia que el diagnòstic s’enllestís aviat i a finals de l’any o principis del següent el pla estigués redactat. Tanmateix, el conseller dimitia el mes de juny. ASHOME i el Foment del Turisme van exigir al substitut que agilitzés la seva aprovació, però, en les seves primeres declaracions, Flaquer feia saber que s’hauria d’esperar com a mínim un any, per mor de “la impressionant complexitat de conjugar els diversos interessos del sector amb els de l’àmbit administratiu”. El president del Consell Insular afegia que el pla no tenia la mateixa prioritat que el de Mallorca. Els hotelers, el Foment del Turisme i els grups polítics de l’oposició van expressar la seva contrarietat, tot remarcant la contradicció amb les postures anteriors de Cladera i Huguet, i manifestaven el seu temor que el canvi de conseller motivés una retallada en les aspiracions urbanístiques del pla.

El mes d’octubre el conseller Flaquer anunciava la paralització del pla d’ordenació, per la manca del treball de camp previ, que no es podia encarregar per manca de pressupost. L’associació hotelera va fer públic el seu malestar, ja que havien estat els principals promotors del projecte i duien dos anys de promeses. Uns dies més tard exposaven la seva disconformitat al president del Consell Insular. L’Assemblea General de l’entitat celebrada el mes següent va instar la Conselleria a donar l’impuls definitiu al tema.

Diario Menorca, 05/05/1995

Uns mesos més tard, Flaquer explicava davant de l’Assemblea d’ASHOME que la recollida de dades del POOT havia finalitzat i es procedia a la seva redacció. Reiterava que el pla, per ser efectiu, no havia de regular només el sòl turístic, sinó també el residencial. El mes de juny, el president d’ASHOME realitzava unes dures declaracions en les quals indicava que mancava el pla director supramunicipal que havien demanat reiteradament, per definir quin havia de ser el desenvolupament turístic de l’illa. L’absència d’aquest marc provocava la fugida del capital inversor i havia menat a l’hostilitat de determinats col·lectius i a l’existència de pactes sotamà.

Uns dies després de l’aprovació del POOT de Mallorca, el maig del 1995, va tenir lloc una taula rodona, en la qual el president d’ASHOME va reclamar l’aprovació del de Menorca. Flaquer acceptava la seva necessitat per aconseguir una planificació supramunicipal. El Col·legi d’Arquitectes es va queixar que l’esborrany del pla s’hagués redactat a Mallorca sense consultar els professionals de l’illa. Dos anys més tard es publicaria el d’Eivissa, però el Govern Balear s’oblidà del de Menorca, que només va veure la llum quan el Consell Insular l’aprovà junt amb el PTI, el 2003.