L’economia de Menorca en crisi (1898-1936)

Tradicionalment, s’ha considerat que l’existència d’un fort sector manufacturer és un dels factors explicatius del retard turístic menorquí. Segons aquesta interpretació, açò justificaria un suposat desinterès dels menorquins per la indústria dels visitants. Açò no obstant, el començament del segle XX es va caracteritzar per crisis recurrents que van deixar l’economia ben malmesa, convertint el turisme en una alternativa ben desitjada.

 

Manifestació per la crisi del 1913 a Ciutadella. Foto Pompilio Piris

El calçat, que era l’activitat més important, va experimentar un creixement bastant sostingut fins al 1886, en què van aparèixer les primeres dificultats, que s’accentuaren amb la guerra colonial. Segons les dades del cens del 1887, hi havia uns 2.500 obrers. L’Arxiduc Lluís Salvador indica que aquest valor es refereix únicament als homes, i que s’hi han d’afegir unes 500 dones. Després de la independència de Cuba, el 1898, el sector es va refer gràcies a la relativa recuperació de les vendes al país i l’obertura de nous mercats, primer, a Espanya i, després, a Europa.

Tanmateix, la indústria patí crisis periòdiques, ocasionades la major part de les vegades (1906, 1919) per la política aranzelària espanyola, que provocà que les exportacions a les Antilles iniciessin un declivi del qual no es recuperarien. Es va encetar tímidament la mecanització del procés de producció, però després de les conjuntures relativament favorables de la I Guerra Mundial i la segona part dels anys vint, el 1929 la gran depressió internacional desencadenà una llarga etapa de crisi (la fabricació es va reduir a la meitat), que arribà fins a la Guerra Civil.

Al mateix temps, altres tècniques de fabricació permetien l’expansió de noves branques productives. Aquest va ser el cas de l’elaboració de calçat de goma, que, iniciada els anys de la I Guerra Mundial, en poc temps va assolir un importantíssim volum de producció: entre el 1932 i 1935 la fabricació mitjana pujava a 645 tones i ocupava uns 300 treballadors.

 

Manifestació per la crisi de subsistències a Maó. Foto Joan Bagur Truyol

A diferència de la resta de l’illa, l’economia de Maó estava bastant diversificada. La independència de les Antilles també va afectar negativament la factoria tèxtil Industria Mahonesa, l’empresa amb més operaris (uns 500), que quedà molt tocada i el 1904 tancava les seves portes.

El 1881 s’havia fundat el Banco de Mahón; el seu l’èxit, alhora que demostrava el progrés econòmic general, va ser la punta de llança del sector financer menorquí, que veié la constitució de nombroses entitats de crèdit. El sector energètic també s’enlairà, amb la posada en funcionament el 1892 d’una central subministradora d’electricitat i una altra de gas. Finalment, aquests anys veurien el naixement de la indústria menorquina del metall.

Aquesta començaria amb el creixement fulgurant d’una empresa, La Maquinista Naval, nascuda el 1890, que gràcies a l’aliança forjada amb l’agent a Espanya de la multinacional anglesa Crossley, es va diversificar en activitats com la construcció d’embarcacions, la fabricació de motors i el muntatge de centrals elèctriques i de gas. En el període de màxima expansió, els anys 1899-1911, ocupava 500 treballadors. La sortida mitjana de maquinària per comerç de cabotatge fou de 3.890 quintars, i era el primer article industrial i el tercer de totes les partides, després del bestiar i el blat. La companyia es va anar ampliant fins a la constitució de la Sociedad AngloEspañola de Motores, Gasógenos y Maquinaria en general.

 

Tallers de la Societat AngloEspañola. Port de Maó

La crisi colonial va dificultar les relacions amb la Crossley, que es van trencar de forma definitiva el 1908. Malgrat l’intent desesperat de cercar nous mercats, especialment amb el bastiment d’embarcacions, les excessives facilitats de pagament donades als clients van portar-la a la fallida el 1911. La seva caiguda arrossegà el Banco de Mahón, que els darrers anys havia finançat el seu funcionament. Bona part del sector financer menorquí va clapir, la qual cosa portà a una situació depressiva.

La desfeta de l’AngloEspañola no significà la fi del metall. Al contrari, la fabricació de moneders de plata, que donava les seves primeres passes des dels darrers anys del segle XIX, es va expandir de forma accelerada i assolí el seu punt més alt la dècada del 1910, quan hi feinejaven uns 3.000 treballadors, la immensa majoria dels quals (80%) eren dones. Aquests anys la producció es va mecanitzar i professionalitzar, a la qual cosa hi van contribuir alguns dels operaris que havien treballat en l’AngloEspañola. La demanda arribà a ser tan forta que una part es va subcontractar fora de l’illa, principalment a Mallorca.

S’estima que la producció anual era d’uns 600.000 moneders, cosa que suposava uns 24.000 kg, bàsicament de plata. Aquesta activitat es va veure estroncada de forma brutal poc després d’acabar la I Guerra Mundial, quan la inflació postbèl·lica i el canvi de la moda van arraconar els moneders de plata en favor dels bitlleters de pell. A partir del 1921, el sector va entrar en pèrdues i en dos anys tancaven gairebé tots els fabricants.

 

Edifici de les fàbriques Coda i Codina de Maó

El gran nombre d’empreses i treballadors implicats en la fabricació de bosses de plata va fer possible una reorientació de la manufactura. Una part dels esforços s’esmerçaren en la naixent indústria de la bijuteria i els tècnics de l’illa es van iniciar en innovacions com la galvanoplàstia. Els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil ja s’havien fundat diverses empreses, però els resultats no es recollirien fins als anys quaranta, afavorits per ser mercaderies de baix valor unitari en una economia deprimida.

Durant la segona part del segle XIX, la indústria agroalimentària havia tingut una evolució molt modesta. Únicament destacava la fabricació de begudes alcohòliques, alguna de les quals (l’anís estomacal) es va arribar a exportar en quantitats reduïdes a Amèrica. El creixement de la producció formatgera de l’illa, que tenia un mercat important a Barcelona, va suscitar la necessitat de trobar nous articles que li donessin sortida. Aquest estímul donà lloc, als anys trenta, a la implantació d’una factoria de formatge fus, a imitació de les que estaven començant a funcionar a França. Amb tot, la seva expansió definitiva també hagué d’esperar a la fi del conflicte. Així mateix, l’entrada el segle XX va suposar l’arrancada de la modernització del sector agrari (introducció d’adobs, inici de la mecanització, etc.), amb la qual cosa expulsava mà d’obra.

 

Manifestació crisis de subsistències a Ciutadella. 1919

Com es pot comprovar, els primers anys del segle XX van ser un període marcadament inestable, on branques senceres s’enlairaven i s’ensorraven; la producció s’havia de reconvertir, canviant les tècniques de fabricació i cercant nous mercats. La dècada del 1930 fou especialment dura, ja que a la recent fallida dels moneders de plata es va afegir l’accentuació de la crisi del calçat, larvada des de la fi de la guerra colonial.

Les crisis de treball i l’atur obrer passaren a ser una maledicció constant de l’economia illenca, que cercava en les obres públiques una solució parcial i temporal a la massa d’obrers, que, mancats d’assegurança d’atur, es veien abocats a la fam o l’emigració, de la qual hi ha notícies a partir del 1920. Si anteriorment el destí era Alger i Amèrica del Sud, el tancament de fronteres va determinar que, a partir de llavors, anessin en quantitats importants a Mallorca, i, especialment, a Barcelona.

Població de fet de les illes Balears (1900-1930)
Anys	Balears	Mallorca	Menorca	Pitiüses
1900	311.649	248.259	37.576	25.814
1910	326.023	257.015	42.082	26.926
1920	338.894	269.763	42.147	26.984
1930	365.512	292.447	41.490	31.575
Fons: Censos de població

La depressió fou prou intensa per afectar el saldo demogràfic de l’illa. Segons els censos de població, Menorca, que en la primera dècada del segle, havia encapçalat el creixement demogràfic de les Balears, durant la segona es va estancar i en la tercera va retrocedir, a diferència de la resta d’illes, que creixien amb força, més Eivissa (17%) que Mallorca (8,4%).

Els fruits amargs de la intolerància

Fa uns dies durant un judici, als Estats Units, un pare va demanar a la jutgessa permís per estar sol durant cinc minuts amb el violador de la seva filla, amb el clar propòsit d’apallisar-lo. Davant la reconvenció del tribunal, “la justícia d’aquest país no funciona així”, intentà agredir l’acusat cridant que no pensarien igual si la violada fos la seva filla.

Segur que molta gent pensa que el pare té raó. El Govern espanyol, apel·lant a “la demanda majoritària de la societat”, pretén augmentar els delictes sancionats amb la presó permanent revisable, una versió maquillada de la cadena perpètua, la qual és reclamada pel pare de Diana Quer, víctima d’un horrorós assassinat.

Tanmateix, els experts estan d’acord que aquest càstig no dissuadeix els malfactors i només enrareix la convivència carcerària. Al segle XXI un rosari de reformes del Codi Penal han augmentat el rigor del tractament de multitud de delictes, de manera que s’ha agreujat el seu caràcter repressiu i està cridat a ser el més sever d’Europa, tant pel que fa a l’amplitud de les conductes sancionades com per la durada de les penes. Tot i que la taxa de delictes del nostre país és un 27% inferior a la mitjana europea, el nombre de presos per habitant és un 32% superior i encapçalam aquest rànquing.

La deriva del Codi penal ha acabant debilitant un dels principis vitals del dret penal: in dubio pro reo, en cas de dubte, en favor de l’acusat. Els menorquins coneixem la trista història de Joan Cardona, condemnat per agressió sexual a una dona, malgrat declarar-se homosexual, ja que en el seu cas es va donar més crèdit a la víctima, una conseqüència directa de l’enduriment de les penes per violència de gènere.

Vivim immersos en un clima de linxament. Quan es destapa un delicte la gent exigeix que es tanqui l’inculpat a la presó i si al final la pena no està a l’altura es mostra decebuda. Tant és que parlem de la Infanta Cristina com d’un violador, un terrorista o un polític corrupte o independentista. La sentència és massa suau i la declaració d’innocència un signe de la submissió dels jutges al poder.

La natural commoció dels familiars de les víctimes és amplificada pels mitjans de comunicació per estalonar el missatge que el crim mai paga prou. Tanmateix, com deia la jutgessa americana, el nostre sistema no funciona així. Un dels primers articles de la Constitució espanyola proclama que les penes privatives de llibertat resten orientades envers la reeducació i la reinserció social. No es tracta de rescabalar les víctimes que, d’altra banda, mai podran recuperar el que han perdut. La justícia no es pot confondre amb la revenja.

Un dels escassos elements esperançadors de la violència criminal de l’ETA ha estat el perdó de les víctimes i el penediment dels terroristes. La viuda de Juan Mari Jauregui, entrevistant-se amb l’assassí del seu marit. José Luís Álvarez Santacristina, Txelis, demanant perdó a les seves víctimes. Aquesta és la única via humanament admissible, especialment en una societat que es proclama hereva de la tradició cristiana.

L’esperit de revenja és atiat per un ambient social d’intolerància. La lletania de “tolerància zero” n’és un clar símptoma. Sempre hi ha actuacions socialment rebutjables, però de cada vegada hi ha més comportaments dels quals no se’n pot fer broma, ni poden ser tractats per la literatura o l’art fora d’unes rígides normes de correcció. Activistes socials volen reescriure la història des de la perspectiva actual i antics filòsofs escriuen pamflets incendiaris.

Els contes per infants són censurats com masclistes i fruit d’una cultura patriarcal. Les novel·les on un personatge maltracta una dona expressen degeneració moral. Discutir sobre els límits a l’arribada d’immigrants suposa ser titllat de racista. Anar als toros és de salvatges. Declarar-se de dretes o espanyol significa que ets un “fatxa”. Aquesta setmana, examinant les bases del concurs de relats de l’Ajuntament de Maó per al Dia de la Dona, una jove es demanava si es tractava d’escriure un catecisme. A mi em recordaven les novel·les soviètiques que pintaven de color de rosa el règim socialista.

El fanatisme mena a la doble moral: els profanadors d’una església invoquen la llibertat d’expressió que neguen en qüestió de gènere. Els que aproven les caricatures de Mahoma no accepten que s’ironitzi sobre els immigrants. Els que estan tan contents de premiar un relat sectari s’han manifestat en contra de l’empresonament d’uns titellaires per apologia del terrorisme. Els que reclamen respecte per als gais i les lesbianes riuen amb acudits obscens sobre el rei Felip. Els que passegen l’estelada independentista pels carrers abominen que la bandera espanyola onegi als edificis públics.

Al procés català n’hi vegem de tots els colors: del boicot als productes catalans al fet que a les universitats catalanes qualsevol alumne que estigui en contra de la independència és estigmatitzat com a traïdor. Un Parlament que nega a l’oposició la capacitat de controlar el Govern i uns jutges que no donen permís a diputats en presó preventiva per acudir al Parlament i no tenen inconvenient que reclusos en ferm vagin a una comunió.

El bloqueig institucional en què estem sumits des de fa més de dos anys és el fruit d’aquest ambient de rancor. A diferència d’Europa, on els partits són capaços de pactar, perquè accepten les doloroses renúncies necessàries per arribar a un acord, aquí ningú vol cedir ni un centímetre i s’aplaudeix la intransigència, convertint en eslògan el vergonyós “no és no”, més propi d’un mafiós que d’una persona civilitzada.

La intolerància ens ha menat al Brexit i ha propiciat l’elecció de Donald Trump com president dels Estats Units. Amb aquestes actituds s’estan sembrant les llavors de la propera guerra, que esclatarà quan els ciutadans d’un estat reaccionin indignats davant del crim produït a un altre país, com a la Primera Guerra Mundial amb l’assassinat de l’Arxiduc Ferran a Sarajevo.

Els creuers que venien a Menorca abans de la Guerra Civil

A principi de segle, un nou tipus de turista més modest estava prenent el relleu dels happy few que havien marcat la pauta les dècades anteriors. Menorca no va viure l’allau que rebia la Balear major, però notà el canvi amb l’aparició dels primers creuers turístics.

Com en el cas dels iots, la seva presència no va ser puntual. A finals de març del 1899 arribava el vapor Lusitania, amb 65 passatgers, moltes dones. Procedia de Tànger i anava cap a Vilafranca de Mar, al costat de Niça. La majoria portava càmeres fotogràfiques i alguns es van dirigir en carruatge a Sant Lluís i Sant Climent, i altres als talaiots de les rodalies de Maó. De nit van sentir un concert de l’orgue de Sant Maria. Al dia següent, van tornar a Maó, abans de partir al migdia. Uns dies mes tard, tocava terra el vapor Equateur de la companyia francesa Missatgeries Marítimes, amb 190 passatgers. Venia d’Oran, en un viatge organitzat per la Revista General de les Ciències, de París. El programa fou similar a l’anterior i també s’està dos dies a port. Es reforçà la vessant musical afegint a l’audició d’orgue un segon concert amb cor i una orquestra amb els millors músics de Maó. Després es dirigí cap a Marsella.

El 1903 un grup de turistes estrangers van noliejar el “Menorquín”, un dels vapors de La Marítima, per fer dos viatges de plaer, que els van portar a Gènova, Bàstia, Ajaccio, Capri, Palerm, Corfú, Venècia, el Pireu, Beirut, Jaffa i Alexandria. Menorca no entrava en la ruta, ja que el port base era Gènova i simplement s’havien contractat els serveis de transport marítim. L’abril del 1906 va tocar el port de Maó el paquebot francès Île de France, amb 87 turistes, en una altra visita organitzada per la Revista General de les Ciències, de París. Van recórrer els carrers de Maó adquirint postals i moneders de plata. L’Ateneu de Maó organitzà una excursió al Talaiot de Talatí i els pobles de Sant Climent, Llucmaçanes i Sant Lluís, i el president i el secretari de la institució dinaren amb el  president de la revista.

El 1908 arribaven al port de Maó més creuers. El mes de febrer entrava el transatlàntic anglès Vectis, de la casa Cook&Sons, de Londres, amb 61 creueristes que van fer una sortida en automòbil als jaciments talaiòtics de les rodalies de Maó i al poble de Sant Lluís. El mes de juny fou el torn del vapor francès Charles Roux, que menava 178 turistes, els quals es van limitar a transitar per Maó, on van fotografia la processó del Corpus i assistiren a una audició de l’orgue de Santa Maria (que els viatgers anteriors tampoc s’havien perdut).

Aquestes dades corroboren la primerenca presència de turistes a Maó i són el reflex de la importància que havia tingut el port de la població en els dos segles anteriors. Valgui indicar, com a punt de referència, que el primer creuer arribà a Mallorca el 1906. Açò no obstant, a partir d’aquest moment la trajectòria de les dues illes es va separar: a Mallorca, el nombre de passatgers d’aquestes embarcacions assoliria unes xifres impressionants per l’època abans de la Guerra Civil, mentre que Menorca no va aconseguir enlairar-se i es mantingué amb uns valors molt baixos.

Després de la I Guerra Mundial, l’Oronsay atracà a Maó el 28 de maig del 1927 provenint de Londres, via Gibraltar, Tànger i Palma de Mallorca i  tingué un ampli seguiment a la premsa local. Hi viatjaven 542 passatgers, quasi tots anglesos, que desembarcaren el matí. Van recórrer la població on visitaren l’Ateneu i el seu museu, i l’església de Santa Maria, per sentir l’orgue. Finalment, uns trenta automòbils es van dirigir als talaiots i la vila de Sant Climent. A la una, el vaixell sortia cap a Ajaccio, per prosseguir la travessia per la Mediterrània fins a Sicília. Menorca seguia més avançada en matèria turística que l’illa d’Eivissa, que no va rebre el primer creuer fins al 1931.

El juny de l’any 1928 entrà una altre embarcació al port, el "Gouverneur General Tirman", de nacionalitat francesa i procedent de Seta, si bé els seus 270 passatgers no van baixar a la ciutat. D’altra banda, la Lliga Marítima, el Club Marítim Barcelona i el Futbol Club Barcelona van organitzar una excursió a Menorca. Els turistes van venir amb un vapor i, a més, es desplaçaren iots de diverses categories. Les jornades, que tenien un caràcter festiu, es desenvoluparen del dia 29 de juny a l’1 de juliol. A més de regates i partits de futbol, així com banquets i revetlla, el darrer dia es va realitzar una excursió a Fornells, el Toro i Ciutadella.

A finals d’estiu del 1929, la premsa local informava que l’any següent arribaria un altre transatlàntic. Efectivament, Thomas Cook va programar els creuers Orient Line amb els pailebots Otranto i Orford. Partien de Southampton per explorar la Mediterrània. A Espanya, quatre van tocar Màlaga i Palma i en una ocasió els ports de Cadis, Maó, Barcelona, Tenerife, Las Palmas i Arousa.

L’Otranto entrà a Maó el dia 1 de juny, amb 383 turistes. A l’andana els esperaven uns cinquanta automòbils, que pujaren els passatgers a la ciutat, on van veure l’Ateneu de Maó i el seu museu. A continuació, sortiren de la població per acostar-se al talaiot de Talatí i Sant Climent. En tornar, van transitar pels carrers de Maó i a la una tornaven a bord per dinar. A la tarda es va disposar una segona excursió, amb deu automòbils i a les sis el vaixell partia. Al cap d’uns dies següent va aparèixer un article a la premsa local en el qual s’indicava que el principal atractiu turístic de l’illa era el port de Maó, ja que ni la ciutat de Maó ni el paisatge menorquí eren prou originals i els talaiots només podien atraure molts pocs viatgers. A mitjan mes, el representant de Thomas Cook a Barcelona va remetre una carta en la qual indicava l’alta satisfacció dels clients, que valoraven de forma especial l’audició de l’orgue de santa Maria i la càlida acollida dels menorquins; així mateix, es mostraven impressionats per la relació de Lord Nelson amb l’illa. Finalment animava els menorquins a emprendre accions de foment del turisme.

El 31 de maig del 1931 arribava l’Orontes, que va operar en unes condicions similars a l’Otranto l’any abans i amb un nombre semblant de passatgers, però l’expedició no tingué tant d’èxit, perquè el vaixell s’hagué de quedar a l’entrada del port. Dos dies abans havia tocat el port d’Eivissa. A diferència d’aquella illa, on hi tornà tres cops més, a Menorca no va regressar. De fet, la companyia l’any següent va anar a Eivissa quatre vegades, i cap a Menorca. L’illa estava perdent la batalla del turisme davant de destins nous que resultaven més atractius. En tot cas, la companyia Orient Line es dedicava bàsicament al trànsit entre Anglaterra i Austràlia, i els trajectes que acabam de ressenyar només van ser una excepció temporal que no es va repetir.

Dos anys més tard, el 18 de març del 1933, va comparèixer el creuer Alcantara, noliejat per la companyia anglesa Royal Mail, amb 438 turistes, si bé com l’anterior no pogué entrar a port. El motiu era la manca d’un remolcador que donés seguretat a la maniobra. Els visitants foren traslladats a cala Figuera en barques. Allà els esperaven automòbils amb els quals van fer diverses excursions per l’illa; els carrers de la població també es van veure molt animats. El vaixell partí a les set del capvespre. El trànsit d’aquestes embarcacions seguia un ritme bianual, ja que el 20 de setembre del 1935 estava programada la del creuer Doric, de la Cunard Start, que es va anul·lar a causa de l’accident que patí el vaixell el dia 5 davant les costes portugueses.

Les limitacions de l’allotjament de l’illa es van fer evidents quan l’estiu del 1936 es va haver de cancel·lar l’excursió d’un grup de 125 catalans, perquè els fou denegada l’autorització per allotjar-se al vapor Atlante, fondejat al port.

Regreso a Berlín. Una indagació sobre l’exili i la identitat

L’exili és un tema universal que als països com el nostre, ferits per una brutal guerra civil, ens toca molt de prop. Verna Carleton, escriptora americana d’orígens angloalemanys, va publicar fa quasi seixanta anys la novel·la Back to Berlin, recentment traduïda al castellà, on hi plana des de la primera pàgina l’esquinçament moral i físic provocat per la Segona Guerra Mundial i l’expatriació dels adversaris del règim nazi.

Malgrat la llunyania temporal, el llibre, una vegada començat, no es pot abandonar i es llegeix d’una tirada. La narració està construïda a través de diàlegs, tant en forma directa com indirecta, que li confereixen una gran agilitat. La trama està plena de suspens i passa d’una incògnita a una altra. D’entrada tot és misteriós: no sabem qui és el narrador i el protagonista pateix un mal desconegut. La resolució d’aquestes qüestions només servirà per obrir-ne d’altres en una seqüència que arribarà al seu clímax moltes pàgines més endavant.

Aquests enigmes són acompanyats d’un rosari de conflictes que contribueixen a atorgar dinamisme al relat. Aquest arrenca amb l’embarcament d’una parella britànica, Eric i Nora, en un vaixell que els torna a Londres, després d’haver passat unes vacances a Jamaica. Aquí coincideixen amb persones de diverses nacionalitats: un francès, una parella d’holandesos i el narrador. L’arribada del darrer passatger Grubach, un alemany que, per la seva actitud de superioritat i racisme, provoca el rebuig de la resta i en especial el d’Eric, amb qui Grubach, de forma paradoxal intenta entaular amistat.

Els dos antagonistes amaguen la seva autèntica identitat i més de la meitat de la història consisteix en el desvetllament dels secrets que amaguen. De fet, el nervi de la novel·la és com es van desentranyant els interrogants, les ferides amagades, que només poden acabar de supurar quan es deixen respirar a la superfície.

Com a mostra de l’afició de l’autora per ocultar elements crucials, hi tenim la figura del narrador, de la qual fins que no passen algunes pàgines no sabem la nacionalitat –americana– i més tard que és una dona, de la qual mai coneixerem el nom ni cap circumstància personal, ni tan sols la seva aparença física. Tanmateix, aquesta narradora està molt lluny de ser una simple notària que pren nota de l’acció, sinó que, al contrari, és la que va traient els personatges del seu espai de confort i els força a actuar en els moments decisius de la trama. Aquest recurs la fa encara més enigmàtica.

L’exili provoca en el protagonista un greu problema d’identitat, que amb el pas dels anys li arriba a afectar la salut. El trauma provocat per la sortida de la seva pàtria l’empeny a adoptar-ne una de nova, però en aquesta mai s’acaba de trobar a gust. A mesura que avança la lectura, aquest debat és compartit per altres persones, que ens mostren els diferents caires que pot adoptar l’emigració. La gran pregunta que s’acaba suscitant és si els exiliats han de tornar o si la gent que va haver de fugir per salvar la vida i ha construït una nova llar no té tot el dret del món de restar al seu país d’adopció.

Una altra vessant d’aquesta qüestió és la relació amb els pares, que, com tot en aquesta obra, al principi està reprimida i poc a poc va emergint. La mort del pare i de la mare, el primer a mans dels nazis i la segona per malaltia, separa Eric de les seves antigues amistats i del seu país. Caldrà que emprengui una dolorosa recerca de la veritat per poder reorientar la seva vida.

En aquesta recerca Eric va recordant o li expliquen coses que havia oblidat totalment. L’oblit juga un paper important en aquest viatge interior que acompanya al viatge físic emprès pel protagonista. Es tracta d’un oblit freudià: les coses oblidades han estat amagades pel subconscient, per eliminar aspectes dolorosos o contradictoris amb la vida que mena a Anglaterra. A Berlín, recupera la memòria i reconeix i identifica tots els llocs del barri on va néixer, malgrat la destrucció causada per les bombes i els incendis.

Eric ha desenvolupat un odi intens contra els alemanys. Aquest s’originà pel seguiment massiu que tingué el nazisme, del qual en fou testimoni, s’hi enfrontà i provocà la seva fugida del país. A aquesta circumstància s’hi afegí després de la guerra la manca de penediment dels alemanys, que van deixar caure la culpa sobre els dirigents nazis, sense assumir la seva responsabilitat pels mals infligits a Europa i als jueus, alhora que es queixaven amargament de la destrucció patida en carn pròpia pels bombardejaments aliats.

Aquesta crítica a l’autocompassió germana es tornarà en contra del protagonista a mesura que vagi progressant en el coneixement de la veritat i el menarà a una transformació interior i una renovació que l’acabarà convertint en un home nou. De fet, el cor de la història és una confrontació de les nocions de revelació, responsabilitat i esperança. Al principi Eric no té cap esperança, ni per Alemanya, que creu perduda irremissiblement, ni personal, ja que es veu abocat a la desesperació, però l’acció acabarà encenent un llum que permetrà de veure les coses d’una altra manera.

Verna Carleton

Entre els exiliats i els que s’han quedat al país s’obre un gran abisme, tal i com li confessa a Eric la seva tia Rosie, un abisme fet d’incomprensió i malinterpretacions. Un jueu alemany, per respondre a les crítiques de passivitat li respon que “quan la gent paga la seva ceguesa amb la vida, els supervivents hem de pensar en ells amb compassió”. Aquest tipus de sentiments són els que ajuden als vius a sobreviure i reconciliar-se amb el passat.

Un dels aspectes més interessants és la irrupció de la nova generació de joves alemanys que veuen la vida d’una manera completament diferent als seus pares. Els fills no comprenen la manca de reacció dels seus progenitors davant del nazisme i els culpen de tot el que va passar fins al punt que Hitller, que horroritza a uns, fa riure els altres Es tracta d’un trencament radical que obre nous horitzons que només són esbossats perquè el lector en tregui les seves conclusions.

Com no podia ser menys, la reflexió sobre el nazisme hi és ben present. Els alemanys ovacionaven Hitler i el seguien incondicionalment. Per Rosie, el pitjor de tot va ser comprovar com les persones es transformaven en traïdors servils i covards per salvar la pell. L’assumpte pren un aspecte personal quan Eric es planteja si compensa el sacrifici que van fer enfrontant-s’hi i el d’aquells que van morir, un extrem transcendental si es pensa que ha determinat el curs de la seva vida. L’autora en subratlla la importància quan poques pàgines més tard Eric diu al fill del seu amic Franz: “desperdicia tu vida si quieres, pero asegúrate de que el sacrificio vale la pena.”

La qüestió jueva és encara més punyent, ja que una part de la família d’Eric ho era d’origen, tot i que no eren practicants i estaven plenament integrats en vida alemanya. La majoria dels interlocutors pensen un dels errors dels nazis va ser no distingir els “jueus fins”, com diu un personatge, dels vulgars habitants de Polònia i l’Est d’Europa, una actitud de superioritat que porta a un carreró sense sortida. Altres persones són d’acord que l’antisemitisme ha desaparegut d’Alemanya, perquè ja no queden jueus i no es pot sentir odi davant les fosses comunes. La resposta més lúcida dels jueus es la d’un d’ells, Rosen, que torna d’Israel per passar els seus últims anys al país. Per ell, negar que és alemany i afirmar que és jueu seria donar la raó a Hitler. Tanmateix, l’estat d’Israel és vist amb una certa reticència, un lloc on la vida és dura, que pertany als joves, els forts i els invencibles.

Eric visitarà el camp de concentració de Bergen-Belsen, on morí un cosí seu i Ana Frank. Aquí constata que, per un costat, els veïns de la zona ignoren de forma deliberada la seva existència, però, per l’altre, alguns joves s’acosten i s’adonen de la seva significació. Així mateix comprova que la història d’Ana Frank ha servit per obrir els ulls als alemanys, insensibles davant la freda estadística de milions de sers humans sacrificats.

Els personatges són testimonis del miracle alemany, el país va reconstruint de forma accelerada les seves ciutats i indústries. Açò no obstant, com diu Franz, “la guerra ha destruït una cosa que no es pot fabricar, com els Volswagen: la cultura”. La nova Alemanya és el paradís dels homes de negocis que guanyen més diners que mai i per la gent del carrer un símbol de la superioritat alemanya, la qual cosa pot despertar el vell nacionalisme pel qual encara somia la vella aristocràcia militarista prussiana. La por a un retorn de la gran Alemanya recorre el text.

Com a contrapunt, a mesura que passeja per Berlin, el protagonista no pot estar-se de lamentar els efectes de la guerra: la devastació dels seus principals edificis, com el palau del Káiser, i el drama de la partició de la ciutat, de manera que l’antic centre queda en una posició marginal i és reemplaçat per vies abans poc importants. Així ell i altres personatges acaben enyorant l’aire de la ciutat, la seva animació, única a Alemanya, que malgrat tot, encara conserva.

Al capdavall, la Guerra Freda obliga a passar pàgina: “el món està al caire d’un volcà a punt d’entrar en erupció”. Es pressent una nova guerra i les armes nuclears poden portar a una destrucció absoluta. Igual que Hitler atiava l’odi contra el món, els aliats encenen l’odi contra els comunistes i els russos l’odi contra Occident. Per aquest motiu, les forces d’ocupació van abandonar la política de desnazificació i els antics nazis segueixen vivint com si tal cosa, el que causa pànic als que se’ls hi van oposar.

Els ex-nazis amaguen el seu passat per temor al càstig dels americans, però segueixen considerant que Hitler els salvà de la crisi i els proporcionà un bell ideal per viure; els camps de concentració i l’assassinat de milions de persones no són més que propaganda. Una Alemanya forta aconseguirà el que volia sense haver de lluitar i, en tot cas, els alemanys no tenen cap intenció de lluitar els uns contra els altres.

Eric critica de l’ànima germana, acomodatícia i submisa davant del poder, ja que “el respecte per l’autoritat forma part de l’educació alemanya”. Així mateix, hi troba una pulsió profundament masoquista i nihilista envers la destrucció. Per açò hi va haver milions de persones que es van llançar darrera Hitler a la guerra i la mort. Aquesta és raó per la qual Nietzsche atrau tant els alemanys.

En definitiva, Carleton va confegir una brillant novel·la d’idees, utilitzant hàbilment els seus recursos narratius i movent de forma animada els personatges per l’oceà, l’Havana, la Corunya, Londres i bona part d’Alemanya. Només al final l’interès decau una mica quan els grans interrogants ja han estat resolts i només ens resta saber el destí final del protagonista.