dimarts, 5 de setembre del 2017

Una imatge de Menorca indefinida en un moment de crisi (1975-1984)

El sector turístic va experimentar un avenç sostingut fins que les turbulències associades a la crisi del petroli van detenir la seva progressió l’any 1974. Menorca patí la traumàtica fallida de la companyia Clarksons, propietària de quatre grans hotels (dos a Son Bou, un a cala Galdana i l’altre a Sant Tomàs), que sumaven un total de 2.150 places, el 16,3% de la capacitat hotelera de l’illa, que tancaren les seves portes el 15 d’agost. Els clients van ser repatriats i es clausuraren els establiments, que no tornarien a funcionar fins que el hòlding Rumasa se’n fes càrrec i els anés obrint els anys 1976 i 1977.


La recessió va venir de la mà de la maduresa de moltes iniciatives turístiques. L’illa deixava de ser un terreny verge, per comptar amb una cinquantena d’urbanitzacions i una notable planta hotelera. Les infraestructures en alguns casos presentaven greus deficiències i els problemes de contaminació de les aigües de bany i de brutícia estaven a l’ordre del dia. La població va reaccionar amb una inèdita oposició al desenvolupament urbanístic i al turisme. El sector va entrar en una dinàmica depressiva: durant una dècada es deixaren de construir hotels, mentre els apartaments prenien força cada temporada, de forma que augmentaven els turistes, però no l’ocupació dels hotels. Els agents turístics van fer una dura autocrítica pels errors comesos en l’etapa de creixement i es replantejaren l’orientació del turisme de Menorca, que va viure una etapa de desorientació i manca de referències.

El material turístic d’aquests anys és un reflex d’aquesta situació: els fullets propagandístics gairebé van desaparèixer i es van limitar a dos: el 1976 el Ministeri d’Informació i Turisme editava el de dades informatives, amb el dibuix estilitzat d’una població i el 1978 el Foment del Turisme treia un gran dossier il·lustrat per un llaüt surant sobre la mar. Cap de les imatges permetia identificar el lloc al qual feia referència.


En canvi, es visqué l’edat d’or dels cartells, tot i que l’activitat del Ministeri minvà notablement. En va produir dos repetint els esquemes anteriors: el del 1978 era una altra vista de Macarella amb un petit iot, com el del 1967; dos anys més tard es mostrava un litoral rocós, com el 1974, però ara hi figurava un windsurfista, una activitat ben popular aquells anys.

Com a contrapartida, el Foment del Turisme reprèn el seu protagonisme. Va començar el 1982, quan, amb motiu del cinquantenari de la fundació de l’entitat, edità un cartell amb un quadre de Vives Llull (el tercer de l’artista) que representava la ciutat de Maó des del port. Al mateix temps, distribuïa un pòster amb unes vaques en un camp verd voltat de paret seca, una de les imatges més apreciades pels menorquins, presa per la càmera de Josep M. Vidal.


Dues temporades més endavant, va emprendre una ambiciosa campanya publicitària amb set cartells de fotògrafs menorquins, que cediren les seves obres. El més prolífic fou Jordi Sintes, que lliurà tres vistes: la platja de Pregonda, la badia de Fornells amb el Toro de fons i el port de Maó. Xec Coll aportà la del port de Ciutadella. Completaven el lot les fotografies de Joan Bosch (una típica finestra verda), Joan Estrada (el forn de pa de les cases d’un lloc) i Josep M. Vidal (una figuera al mig d’una tanca verda). La llista de cartells de l’època es completa amb el que una entitat privada féu el 1977 amb la naveta des Tudons. En definitiva, s’observa com la importància de la costa s’ha reduït i abunden elements que cerquen el tipisme, uns relacionats amb la natura i altres amb les construccions tradicionals. El resultat és que no hi ha cap imatge definida de Menorca.

Les guies turístiques també pateixen la incertesa d’aquests anys. En la pràctica, s’eclipsen les que presenten paisatges de l’illa: només hi són a les noves edicions de la de Puig Ferran i Campaña, que dedica la portada a Calescoves amb uns iots, i la de Jim Maps, on darrera d’un turista amb estètica hippy s’entreveu un litoral rocós. En canvi, predominen les poblacions: l’editorial Escudo de Oro s’estrena el 1976 amb el port de Maó, que també sortia en una guia d’informació turística del 1984. Els germans Casasnovas el 1977 exhibien una foto aèria de Ciutadella i tres anys més tard una panoràmica de sa Caleta. Finalment, el 1979 Nura va editar la part menorquina de la guia de Josep Pla, amb una fotografia d’aire retro de Binissafúller.


D’altra banda, hi ha un extens mostrari de monuments prehistòrics: el 1978 una guia mostra la naveta des Tudons i una altra de Balears la taula de Trepucó a contrallum (quasi idèntica que la que surt a la guia talaiòtica editada per Triangle el 2015). El 1984 el Foment del Turisme va patrocinar una guia il·lustrada per la taula de Torretrencada. Finalment, la coberta de Menorca recóndita, té com a reclam un cavaller fent l’ensortilla a les festes de Sant Joan i una teulada que, en un tribut a l’època, té algunes teules rompudes.

S’havia ampliat el ventall d’imatges de Menorca, però al preu de perdre el fil conductor i deixar en segon pla els ambients marins, com a conseqüència de la indefinició d’aquests anys de confusió i crisi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada