Les maquinàries estan en marxa. La
Generalitat i els col·lectius sobiranistes ultimen la preparació del
referèndum. El Govern central i les formacions estatals el censuren agrament i
intenten evitar-lo. La profecia del xoc de trens s’ha acomplert i ara només
queda reflexionar sobre com quedaran les locomotores i els vagons després del
sinistre.
L’hegemonia és un venerable concepte
grec per expressar la superioritat d’un grup sobre un altre. L’italià Antonio
Gramsci l’aplicà la necessitat de desplegar un predomini social per impulsar un
projecte polític, en el seu cas el comunisme a Itàlia. Quan una ideologia és
assumida per les diverses organitzacions cíviques d’un poble, l’èxit és a girar
de la cantonada. És prou evident que el nacionalisme català ha assolit una
sòlida hegemonia al Principat.
Ben mirat, aquesta supremacia ja hi era
abans. Es va incubar al tardofranquisme i es consolidà durant la transició.
L’expressió l’“oasi català” feia referència a aquesta preeminència nacionalista
que amarava tots els partits de Catalunya, fins i tot els estatals. Al llarg de
més de vint anys la vessant autonomista del nacionalisme va conviure amb les
forces que governaven a Madrid, que obtenien el seu suport parlamentari per
apuntalar executius en minoria.
Tanmateix, a començament de segle, els
cenacles conservadores de la capital, van abandonar el seu conformisme envers
el domini nacionalista. Hi contribuí, sens dubte, la tramitació d’una reforma
de l’Estatut d’autonomia que suposava un avenç en la construcció de la nació
catalana.
Així va emergir un ampli gir
recentralitzador que compartien les dues grans formacions de l’Estat, però que
era superat amb escreix pels mitjans de comunicació madrilenys, que sempre van
molt més enllà que els polítics. En aquest clima, era inevitable que el PP
presentés un recurs d’inconstitucionalitat contra l’aprovació de l’Estatut i
que el Tribunal Constitucional li donés la raó.
També estava escrit que la frustració
del moviment nacionalista reaccionaria de forma irada. Cal recordar que la
sentència va coincidir amb l’esclat d’una crisi econòmica, primer mundial i
després interior, on fins i tot s’anunciava la mort del capitalisme. Quan el
món es descomponia, propugnar la segregació d’Espanya semblava tenir sentit. El
nacionalisme va mudar en menys d’un quinquenni en la reclamació d’un estat
sobirà. Alhora, els catalans contraris a aquesta deriva s’organitzaven i
reclamaven els seus drets com espanyols.
Al capdavall, el procés ha triomfat,
perquè ha aconseguit ampliar la influència nacionalista, incorporant nous
estrats socials i incrementant el seu grau d’exigència envers Espanya. La
reacció espanyolista, per tant, s’ha saldat amb un sonor fracàs. No només no ha
aconseguit moderar el nacionalisme català, sinó que l’ha alimentat i avui dia
gaudeix de millor salut que mai. Els seus protagonistes, la generació d’Aznar,
Aguirre i Bono, estan amortitzats i els seus substituts cerquen noves vies
d’encarar el desafiament dels catalans.
S’han fet crides al diàleg, però la
negociació sempre suposa renúncies i ningú no hi està disposat. El govern de
Rajoy demana la retirada de la consulta, però, si aquesta es produís, no té res
per oferir als catalans. A la inversa: per molt que Madrid fes un oferiment
atractiu de veritat, Puigdemont no retria les urnes.
La incògnita és saber si se celebrarà
el referèndum. La determinació de la Generalitat i l’ampli estalonament
polític, institucional i social amb què compta indueixen a pensar que, si el
Govern central no adopta mesures dràstiques, aquest es durà a terme. Ara bé,
els obstacles que està posant l’Estat a la seva celebració permeten d’intuir
que no es tractarà d’un sufragi amb els requisits perquè pugui considerar-se
jurídicament vàlid.
Els independentistes hi acudiran en
massa. En el nostre temps és possible organitzar un plebiscit fins i tot per internet,
i multitud de catalans s’espavilaran per votar la separació d’Espanya, ni que
sigui de manera informal. És factible que la Generalitat empri aquest
procediment sui generis com argument per proclamar la independència, ja
que sempre podrà adduir que, si la convocatòria no compleix amb les degudes
garanties, ha estat per la intromissió del Govern central. Així s’ha justificat
l’aprovació de la Llei del referèndum amb una tramitació que ha laminat el dret
de l’oposició a expressar-se democràticament.
Una declaració d’aquest tipus no seria
reconeguda ni dins ni fora d’Espanya i per tant, no tindria efectes pràctics.
Els polítics responsables serien sotmesos a causes judicials que encendrien més
els ànims. La Comunitat Autònoma podria ser suspesa. El resultat seria
l’enquistament del procés. Catalunya es convertiria en un nou Ulster, enfrontat
de forma implacable amb l’Estat.
Les forces polítiques espanyoles van a
remolc dels esdeveniments, sense entendre ni les causes ni les conseqüències de
l’hegemonia nacionalista. Els darrers anys no han tingut traça per articular
cap rèplica unitària, sinó que cadascuna defensa visions diferents, i en molts
casos antagòniques, de com respondre al repte. La celebració del referèndum no
farà sinó profunditzar aquestes discrepàncies i és poc concebible que es puguin
posar d’acord en una reforma de la Constitució que posi les bases d’una nova organització territorial de l’Estat capaç de satisfer els anhels d’autogovern
dels catalans.
Com a l’Ulster, no serà aquesta
generació que resolgui el trencaclosques. Ens esperen dècades de malentesos,
retrets i temptatives de les dues parts per aconseguir l’adhesió de l’opinió
pública catalana, espanyola i internacional. El futur no està escrit i potser
encara no han nascut els cridats a desvetllar-lo.
