La Menorca del Ministeri d’Informació i Turisme (1965-1974)

El turisme de Menorca va iniciar el seu enlairament el 1965. A partir d’aquesta data el creixement del nombre visitants arribats a l’illa superarà el de les Balears, que també augmentava a un fort ritme. Joan Victory Manella, qui havia dirigit el Foment del Turisme des de la seva reconstitució, el 1946, deixa la presidència per concentrar-se en el seu grup hoteler (Port Mahon, Rei Carles III, Agamenon i Sant Tomàs). És el moment de la professionalització de l’entitat, que el 1966 contractava personal propi i el 1968 nomenava gerent Emili de Balanzó, qui ho seria fins a la seva dissolució.

 

Ministeri d'Informació i Turisme, cartell 1967

El 1966 es consolida aquest procés: el Foment aconseguia la declaració oficial de Menorca com “isla blanca y azul” (després de superar les reticències d’Eivissa, “la isla blanca”). El Ministeri d’Informació i Turisme va establir a l’illa una delegació encapçalada pel delegat insular, la qual cosa constituïa el reconeixement estatal de la importància del sector. Paral·lelament, s’instal·lava a Maó una extensió de l’Escola Oficial de Turisme de Balears.

La publicitat turística va experimentar un considerable increment: el volum anual de materials (cartells, fullets i guies) quasi es va doblar. El fet més rellevant fou la pràctica substitució del Foment del Turisme pel Ministeri, que s’estrenà el 1967. L’any anterior la premsa ja es feia ressò de les intencions de l’Estat d’imprimir el “tan ansiado y necesario” cartell. El Foment hi va col·laborar seleccionant “una fotografia de Dolfo d’ambient mariner”, en concret una vista de Macarella. Quan es va donar a conèixer el mes de maig va suscitar crítiques: “lástima que el nombre de Menorca quede muy en segundo término” i és que tots els articles del Ministeri duien imprès Espanya en grans lletres i Menorca – Balears amb uns tipus molt més petits. El fullet informatiu que el Foment edità aquest any recollia la mateixa imatge. No en tornaria a treure fins el 1974, amb una panoràmica de Trebalúger.

 

Foment del Turisme, fullet 1974

El Ministeri va produir un segon pòster el 1968, amb la llegenda “Fiestas ecuestres medievales. San Juan de la Ciudadela. Declaradas de interés turístico.” Mostrava un cavall encabritat i sembla que no tingué una difusió general. El 1971 es van desplaçar a l’illa tres fotògrafs per produir material per al cartell de la propera temporada. Tot i que es va comentar que presentaria el poblat de pescadors de Binibèquer, en realitat va acabar exhibint uns iots davant del Club Marítim de Maó; tingué una tirada de 60.000 exemplars. L’any següent aquest pòster fou utilitzat per fer publicitat de la primera setmana turística. Finalment, l’any 1974 el Ministeri en treia un altre amb una barca en un paratge voltat de roques i un fons d’aigües blau turquesa. En aquests tres cartells figuraven embarcacions nàutiques, una pauta que es repetirà quan es reprenguin les edicions de l’Estat.

Els fullets del Ministeri van tenir un contingut més variat: a la portada del primer, del 1967, es veu el port de Ciutadella, i a la contraportada una fotografia del poblat de pescadors de Binibèquer, un conjunt turístic que havia arrancat el 1965, quan apareix el primer fullet de propaganda dels promotors. També el 1967, el Ministeri va distribuir un prospecte de “dades informatives”, que donava continuïtat a la sèrie que fins llavors publicava el Foment del Turisme, i que recollia un dibuix de la taula de Trepucó; l’any següent mostraria uns estris de cuina i el 1969 la cova d’en Xuroi. El 1974 finalitzaria la col·lecció amb una instantània del poblat de pescadors, una de les icones del període. A banda, l’Estat elaborà dos fullets: el del 1969, que davant presentava el port d’Addaia i darrera cala Alcalfar i el del 1974, que és excepcional, perquè és l’únic cas que la publicitat de les illes Balears no inclou una imatge de Mallorca, sinó de Menorca, la del celebrat poblat de pescadors.

 

Ministeri Informació i Turisme, fullet 1967

El 1965 va veure un boom en l’edició de guies turístiques, amb dues de diferents, cosa que no havia passat mai i tardaria anys a repetir-se. Mascaró Pasarius va actualitzar la seva obra del 1955 amb una altra encapçalada per una perspectiva de la platja de cala Mesquida; Jim Maps, un actiu agent turístic, va treure la primera obra en anglès d’aquest tipus dedicada exclusivament a l’illa, que en la portada ensenya el dibuix d’una taula.

Els anys setanta arriben les guies de grups editorials especialitzats, que tindrien diverses edicions i reimpressions i que, per aquests motius, van gaudir d’una àmplia difusió. Puig-Ferrán i Campaña van obrir el foc amb una que a la coberta duia la fotografia de cala Rafalet. Els germans Casasnovas Marquès van imprimir a Ciutadella una guia amb una imatge ben primerenca del port de Fornells. Finalment, el poblat de pescadors, en el punt més alt de la seva fama, fou elegit pels equips de Savir (Tayá Pugés) i Everest (Menorca en Color).

Guia turística Tayá Pugés, 1972

En definitiva, comprovam com els paisatges del litoral de l’illa, que el Foment del Turisme havia escollit majoritàriament pels seus fullets, van ser reproduïts tant pel Ministeri com per les guies turístiques. Així mateix, la representació de les poblacions de l’illa continua, però els ports de Maó i Ciutadella són desplaçats per nous indrets, com el port de Fornells i, sobre tot, el poblat de pescadors de Binibèquer.

Tot el poder per als polítics: la destrucció de la democràcia

Els darrers anys, la política s’ha convertit en un dels problemes candents de la societat espanyola. És una incongruència, ja que el seu objectiu és la resolució dels reptes i dificultats de la gent, i resulta que, contràriament, els que manen en creen de nous.

Enfora de gestionar l’atur, l’habitatge, les pensions o el procés català, els gestors públics ens compliquen la vida amb la corrupció, el finançament irregular dels partits, els seus privilegis o la incapacitat de pactar els càrrecs institucionals. Fa vergonya que hagin menat a la ruïna les centenàries caixes d’estalvi i es neguin a investigar-ho.

Més enllà de les lamentacions i crítiques, que els mitjans i les tertúlies ja esventen a diari, és obligat demanar-se sobre les causes. En principi, no hauria d’haver dubtes que les prebendes dels polítics tenen la seva raó de ser en el poder que han acumulat. La democràcia representativa es basa en la cessió temporal de la sobirania, que resideix en el poble, en els seus representats, en el benentès que han de servir l’interès general. Es tracta d’un contracte entre ciutadans i governants.

Tanmateix, a l’hora de formalitzar aquest pacte, els homes públics són molt generosos en atorgar-se potestats i extremadament temorencs en marcar-se barreres. Durant la Revolució Francesa, els estadistes eren ben sensibles a la seva necessitat, ja que les monarquies absolutes havien gaudit d’una autoritat sense entrebancs i, per aquest motiu, es van establir mecanismes per impedir que el fenomen es reproduís en els nous règims liberals.

El principal contrapès és l’existència d’una constitució, que marca les regles del joc. Al mateix temps, Montesquieu va introduir el principi de la divisió de poders, per impossibilitar que el govern faci les lleis, les posi en funcionament i jutgi les discrepàncies que es produeixen en la seva aplicació. Aquest engranatge és molt vigorós en alguna de les primeres constitucions, com la dels Estats Units: hi ha límits als mandats dels presidents i mètodes per evitar la preeminència del president sobre les càmeres (absència de disciplina de partit, eleccions parcials i sistemes de vetos creuats).

A Europa, es va permetre que el lligam entre el president i el parlament fos més estret, amb el resultat que el primer és un reflex de la majoria existent en el segon. Amb el pas dels anys, aquest vici s’ha agreujat, i en l’actualitat els diputats en la pràctica han perdut la capacitat de fer lleis i només tenen la funció d’aprovar les que els proposa el govern i de controlar-lo. A Espanya, un gabinet en minoria segueix legislant. Amb el pas del temps, l’única separació de poders és la que deixa al marge el judicial. Tanmateix, fins i tot aquí, el ministeri fiscal està jeràrquicament per sota de l’executiu.

Tocqueville ja va predir al segle XIX que una democràcia deixada a la pura força dels vots acabaria donant lloc a situacions tiràniques i d’abús de poder. L’aparició de líders carismàtics com Trump, Putin, Maduro o Erdogan n’és la prova. A Espanya, gran part dels mals que patim es deu a una Constitució que no posa restriccions reals a l’actuació de les autoritats.

Malgrat el que pugui semblar, la greu crisi que vivim no ha servit perquè els polítics moderin la seva actuació. Fora de la incorporació d’alguns controls puntuals d’una efectivitat pràctica limitada, la Carta Magna no ha estat modificada per fixar-los cap límit substantiu, ni figura en l’agenda cap reforma en aquest sentit.

Així, cada vegada que hi ha eleccions, els governants, després de prometre “complir la Constitució i la resta de l’ordenament jurídic”, es posen a actuar com si no hi hagués llei ni ordre i, si algú els du la contrària, ja sigui l’oposició, un funcionari o un ciutadà, sempre al·leguen que ells han estat elegits per la gent i només la gent els pot treure. Idèntica resposta si els qui els persegueixen són els tribunals. Aquesta és la raó que el desgavell, l’erosió dels drets de les minories i la corrupció siguin moneda corrent en la nostra administració.

De fet, els polítics, quan prenen possessió dels seus càrrecs, fins i tot als ajuntaments, expressen la seva estupefacció per no poder fer el que volen. Les queixes perquè es pensaven que tot era diferent i les coses són massa complicades són immediates. Actuen com a petits reis, oblidant que la democràcia és la negació de l’autocràcia, d’aquí la importància radical del respecte a les normes.

Com a reacció, els governs envien una allau de lleis als parlaments, en un intent de refer tot l’ordenament jurídic en el menor temps possible. Vivim una explosió normativa. Aquesta ansietat reguladora provoca inseguretat jurídica i una qualitat legislativa decreixent, de manera que cada vegada és més difícil interpretar les lleis, que moltes vegades són incompatibles o, fins i tot, tenen articles inaplicables i que es contradiuen internament.

El procés català és un bon exemple d’aquests mals. Fa uns anys, el PP va utilitzar un subterfugi legal per fer anul·lar un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i les Corts Generals i votat pel 74% dels ciutadans del Principat. La Generalitat contraataca incomplint la Constitució i les lleis, apel·lant directament als ciutadans i rebutjant la capacitat dels jutges per verificar la seva actuació.

Quan els polítics es fan amb tot el poder, l’autèntica democràcia desapareix.

Menorca, segons el Foment del Turisme (1948-1964)

Les dues guerres –espanyola i mundial– que van arrasar el món entre el 1936 i el 1945, van interrompre la puixant evolució del turisme. Tanmateix, la força que havia pres el moviment de persones a la recerca d’un paradís transitori, va fer que els fluxos turístics es reprenguessin en la primera postguerra. A Menorca, l’any després de la fi de les hostilitats, el 1946, es reconstruïa el Foment del Turisme, qui duria la veu cantant en la que Emili de Balanzó anomena l’“època heroica”, fins el 1964, quan el nombre de visitants era reduït.

Pel que fa a la propaganda, quinze de les vint-i-dues imatges creades en aquesta etapa van ser obra de l’entitat i, a més, el seu president fou l’autor de la primera de les guies turístiques, és a dir que més del 70% del material és atribuïble al Foment.

Segurament, els articles de més impacte eren els cartells. El 1950 se n’edità el primer, una vista estilitzada del port de Maó, ple de barques i amb les casetes de la zona de Sant Antoni (s’altra banda) al fons. Se’n van imprimir 2.000 exemplars en francès, anglès i castellà, recuperant la denominació de “La isla blanca y azul” dels anys trenta, pels quals s’abonaren 4.100 ptes a l’impremta Mirabet de València. Aquest disseny era obra de Serny, pseudònim del pintor gadità Ricardo Summers Isern, conegut il·lustrador d’historietes destinades al públic infantil, com ara Celia i Cuchifritín, i col·laborador habitual des del 1926 de les publicacions Blanco y Negro i Gente Menuda del diari ABC.

L’artista es va limitar a estilitzar el dibuix que havia fet Josep Quintana Juanico per a la portada de la guia del 1948. Aquest també va ser el model per a la fotografia que figura a l’anvers d’un fullet del Foment del 1956. Tot plegat, va fer que aquesta imatge fos una de les que defineix aquest període del turisme de l’illa.  De fet, el punt des d’on es pot veure aquest panorama correspon al Club Marítim de Maó i a l’Hotel Port Mahón i no gaire enfora s’alçaria l’Hotel Rocamar, el primer del port, el 1952.

Quan es va esgotar l’anterior, a finals del 1958, s’encarregà un segon pòster a l’impremta Seix Barral de Barcelona (antecessora de l’editorial). La qualitat és major, ja que està fet en offset a cinc tintes; el seu cost fou de 14.740 ptes. Es tracta d’una altra pintura, en aquest cas de Joan Vives Llull, (autor del que s’havia fet el 1933) i representa l’antic edifici del Club Marítim de Maó (sa Lliga), enderrocat a finals del segle XX i substituït per l’actual, on s’inaugurà el casino, l’agost del 1999.

Pel que fa a la portada de les guies, segueixen la tònica de recollir poblacions o entorns urbans: l’Itinerario turístico de Mascaró Pasarius (1955) mostra el port de Ciutadella, la guia de Lluís Ripoll (1961) el molí del poble de Sant Climent i la de Jacques Leonard, del 1964, un carrer de cases blanques de Maó.

Els fullets turístics aquests anys van viure un gran moment. El 1948 va aparèixer el primer i cada any s’editava un (dos el 1949). A partir del 1958, i fins el 1964, es fan dos anuals (tres el 1958). En ocasions, les fotografies es reaprofitaven i es tornaven a utilitzar els anys següents.

La major part es van centrar en les platges i constitueixen, per tant, la posta de llarg d’aquest atractiu turístic, tan característic de la nostra illa. L’estrella d’aquesta sèrie és la platja de cala Galdana, que surt en quatre il·lustracions diferents, repetides diversos cops. D’aquest paratge també és l’únic fullet que va imprimir la junta provincial del Ministeri d’Informació i Turisme, el 1961. Mostrava una fotografia en color, mentre que totes les del Foment eren a una sola tinta, de tons variats: blau, vermell, carmesí, marró, ocre o simplement en blanc i negre. Un altre punt de la costa que fou reproduït és cala Rafalet, visitada per unes barques.

D’altra banda, alguns fulls informatius recollien indrets d’interès turístic. De cala Alcalfar, que els anys cinquanta era la colònia d’estiueig més gran de l’illa, n’hi ha tres: de les casetes, de l’entrada de la cala, amb la torre, i un dibuix en color del conjunt, obra de Rafael Bataller, pintor català del grup Betepocs que, segons explica Adolf Sintes, es va instal·lar al nucli. Així mateix n’hi ha una d’unes barquetes passant per davant de l’illa del Rei, al port de Maó. També dins d’aquesta temàtica, el 1960 s’hi troba el port de Ciutadella, en una fotografia molt semblant a la portada de la guia de Mascaró Pasarius.

La resta mostren altres elements. Per un costat n’hi ha dos editats per promocionar la Setmana Santa a Maó, amb la imatge d’un pas. Ben diferent és la representació del lloc “sa costeta”, de Sant Lluís, amb una palmera davant, que ens remet al primer cartell del Foment, del 1933. Finalment, n’hi ha un d’un paisatge molt exòtic, amb un alt fasser voltat de vegetació, que presenta Menorca com un veritable paradís.