dimecres, 5 de juliol de 2017

Nuevo destino. La guerra d’Iraq i el drama dels sers humans superats pel seu destí

El relat no és un gènere excessivament popular entre nosaltres; als Estats Units, en canvi és una literatura major, que dóna excel·lents fruits. Amb Nuevo Destino, Phil Klay ens ofereix una visió de tots els angles que presenta un conflicte bèl·lic tan complex com el d’Iraq. Si l’autor s’hagués plantejat fer una cosa semblant a través d’una novel·la, hauria d’haver omplert centenars de pàgines i crear diverses trames paral·leles per confegir un d’aquells elefants literaris que, a l’estil de Guerra i Pau, avui en dia se’ns fan mal de digerir.


En aquest sentit, el recull que comentam podríem dir que és un llibre de contes total, perquè té l’ambició de mostrar-nos els diferents drames humans que provoca una guerra. La dotzena d’històries que inclou no vol descriure com es va gestar i desenvolupar el conflicte, sinó els seus efectes sobre els que hi participen a peu de carrer i la conclusió que en trèiem és que tant americans com iraquians, tots acaben essent víctimes. És a dir que el focus no està en els polítics, els generals i els caps insurgents, sinó en els soldats, suboficials, guerrillers i simples veïns que són arrossegat a una lluita en la qual, amb independència de les seves motivacions personals, reben ferides punyents en la carn i l’ànima.

Els relats expressen el punt de vista dels soldats dels Estats Units, destinats en diferents operacions de la guerra d’Iraq. Així i tot, són éssers humans i a través dels seus ulls va calant, com si fos la pluja, el patiment del poble iraquià, que veu com el seu país és destruït pels invasors, com es diu de forma freda i imparcial en alguna història. La narració mai és emfàtica, però està exposada des de l’horror i aquest horror uneix als dos bàndols en un destí comú.

Aquesta bidireccionalitat de la ruïna es pot apreciar en dos relats tan diferents com “Informe postmisión” i “Plegaria desde el horno de fuego ardiendo. En el primer, un marine no pot assumir haver matat un adolescent, malgrat que ha estat en defensa pròpia, ja que l’iraquià li estava disparant. Timhead mai diu perquè no es vol responsabilitzar d’aquesta mort, que li faria rebre les alabances dels seus companys, però ha captat la desesperació de la mare i dels germans petits, detalls que havia passat per alt el seu company, que accepta l’autoria del que tots convenen a anomenar “l’assassinat”, amb una cruesa típica no sabem si de la forma de parlar dels marines o de l’estil de Klay.

Aquest tema es reprèn en el segon conte, que explica com viu la guerra un capellà i rep la confessió d’un marine enfrontat a la mort d’iraquians, que, a més “no hauria d’haver matat”, la qual cosa porta al sacerdot ha fer un sermó en el qual de manera explícita uneix el patiment d’americans, provocades pels insurgents i els iraquians, i el compara amb el que viu el pare d’un infant copejat per un càncer mortal. Per aquesta via intenta que els soldats entenguin la universalitat del patiment humà que iguala a atacants i atacats. Tot i que el seu auditori no surt gaire convençut de l’homilia, el lector es pot fer càrrec del missatge.

Les relacions amb la població local són l’eix de “El dinero como sistema armamentístico”, en la qual es narra, amb una pàtina d’ironia, els infructuosos intents de reconstruir el país. És la història on l’autor hi posa més distància i deixa en ridícul alguns dels seus personatges, en aquest cas el donant de fons que condiciona els seus dòlars a la creació d’un equip de baseball d’infants iraquians. Aquest haurà de ser el peatge per aconseguir que segueixi funcionant una clínica mèdica, malgrat l’objectiu inicial de la missió era fomentar la creació d’empreses que donin llocs de feina a la població, especialment dones i, si pot ser, viudes. La millor idea és la cria d’abelles. L’apicultura en el desert és una altra de les magnífiques metàfores que ens ofereix l’autor per posar en evidència la insensatesa de la intervenció americana.

En general, l’actitud de Phil Klay envers les persones que descriu està tenyida per la commiseració respecte a éssers humans que pateixen una tensió insuportable i, per aquest motiu, acaben caient en un pou del que no poden ser rescatats, perquè ningú pot fer-se càrrec de les seves vivències. S’hi presenten els dilemes morals que els devoren i fins i tot el desconsol davant la impossibilitat d’obtenir un alleujament de Déu que “lo único que nos concede es que no suframos solos”. Tanmateix, està lluny de ser una pietat innocent, perquè els marines que ens mostra fugen d’aquest sentiment com de la pesta. Abans que ser objecte de pena, volen que la gent experimenti oi, odi, ràbia o qualsevol altre reacció.

A “Historias de guerra”, un soldat víctima d’una bomba que li ha cremat el cap i li ha omplert la cara de cicatrius, sense cabells ni orelles, tracta aquesta qüestió i arriba a la conclusió que el millor és que els seus amics s’aprofitin de la seva situació per impressionar les dones i obtenir sexe, una opció vedada per ell, ja que s’adona que fer-ho seria com dir-li a la jove que és tan lletja que pot acceptar les propostes d’un ser horrible. Com s’observa, no hi ha cap tema que no es porti a les seves darreres, i dramàtiques, conseqüències.

Algunes històries es refereixen a la sort que corren els veterans de guerra, tan tractat arran de la guerra del Vietnam, però s’allunya de l’estereotip del soldat incapaç d’assimilar la pau de la reraguarda que sembra de violència la ciutat. En “Nuevo destino”, el relat que dóna títol a la col·lecció, es narra la dificultat de desprendre’s dels hàbits d’autoprotecció contra un entorn permanentment hostil. El soldat veu com es tracten els cans a l’Iraq i, quan torna a casa amb la seva dona, ha de prendre una decisió respecte al seu ca malalt. Aquí es fa palès la impossibilitat de comunicar com és la guerra a qui no l’ha viscuda. Aquesta idea es pot manifestar de forma humorística, amb un acudit sobre els veterans del Vietnam, o tràgica: “No se le puede describir esto a alguien que no estuviera allí, ni tú mismo recuerdas cómo era porque no tiene casi sentido”.


La fractura que representa el retorn té el seu paral·lel amb la ruptura que suposa l’ingrés en l’exercit. Aquest doble procés és un dels temes que trobam a “Cuerpos”, on el marine trenca amb la seva companya abans de marxar a l’Iraq, ja que aquesta no pot comprendre que el protagonista necessita sortir de la petita població on viuen, que per ell és com una presó. La milícia serà una (dolorosa) via de promoció personal que li permetrà d’accedir a un conjunt d’avantatges quan es llicenciï, i així aconseguirà anar-se a viure a Nova York. Aquesta qüestió torna a tractar-se a “Siempre que no sea una herida aspirante de tórax”, on un ex-marine, gràcies a les beques de l’exèrcit, inicia una promissòria carrera com advocat. El protagonista tindrà sempre un complex d’inferioritat en relació als camarades en actiu i, sobre tot, aquells que van morir, alguns dels quals donant la seva vida per intentar salvar els seus companys i altres suïcidant-se després de la campanya.


Aquest esquinçament és vist d’una altra manera a “Operaciones psicològicas”, en el qual un jove copte d’origen egipci utilitza els insults com a esca per treure dels seus amagatalls els insurgents, que així poden ser abatuts pels seus companys. La descripció d’aquests insults al seu pare, una persona conservadora fins al moll de l’ós que considera aquest llenguatge una autèntica perversió, provoca una separació traumàtica amb la seva família, en una al·legoria genial dels esquerdaments que provoca el conflicte.

Phil Klay construeix els seus relats amb dos ingredients: personatges i paraula. Cadascun està encarnat en un conjunt d’éssers ficcionals, que es relacionen d’una forma totalment realista, ens expliquen les seves vivències i les conten a la gent que els envolta en vius diàlegs. La paraula està aquí present de la seva forma més primària, no en elaborades descripcions i exposicions, sinó a través d’històries que uns expliquen als altres o al lector. A quasi tots els contes el protagonista explica el que li ha passat, aquesta oralitat proporciona als textos una vivesa que enganxa al lector. La forma de resoldre els contes pot ser bastant original: en lloc de desxifrar el que pensàvem que era el conflicte apunta en una nova direcció, que ens desconcerta i ens obliga a reflexionar de nou sobre el sentit de la narració.
 
Phil Klay
La mort és un dels grans temes d’aquest llibre. És una situació que supera els marines i els crea un trauma insoluble. En “Diez kilómetros al sur”, la història que tanca el llibre, un artiller sent una curiositat extrema per veure com han quedat els membre d’Al Quaeda que han rebut l’impacte dels obusos del seu canó, per comprovar si són morts. Iniciarà un periple per la base que el portarà al dipòsit de cadàvers i s’acabarà trobant amb el taüt d’un marine mort que és remès a casa, davant del qual tots es queden ferms retent homenatge i sap que fins que arribi al seu destí tothom actuarà igual. Aquest respecte suprem envers la mort simbolitza el trauma insondable dels humans, ni que sigui una companya diària de la seva existència.

Davant de l’immens peatge en vides humanes de la guerra, en alguns relats sura la qüestió de si té algun sentit, que mai és exposat de manera explícita, però es desprèn de la inseguretat dels soldats sobre si ho han fet bé a Iraq, si han guanyat i han venut els dolents. Tot i que la resposta sempre és afirmativa, la manera com es plantegen les preguntes ens crea el dubte de si aquesta no és més que una justificació exterior del seu comportament, però internament no estan gens convençuts del resultat de la missió.


Molts dels traumes dels militars cristal·litzen en la seva sexualitat. A diferència del Vietnam, que és el punt de referència permanent, no hi ha prostitutes, la qual cosa provoca situacions entre hilarants i tristes, sempre sòrdides, com a “En Vietnam tenían putas”, quan una companyia agafa l’herpes de manera estrafolària. Al retorn a la base dels Estats Units, la visita a un club d’striptease permet de constatar la extrema banalitat d’unes relacions que no tenen cap més sentit que fer passar el temps i oblidar el lloc on s’està.

Sobre un bon nombre de relats sobrevola la impossibilitat dels marines, i de tots els que viuen el conflicte bèl·lic, d’assumir el que està passant. La majoria de les persones estan superades pels esdeveniments, van a remolc i són com a titelles d’una obra de teatre en la qual no veiem qui maneja els fils, sinó només el destí tràgic de tots els que hi actuen. Aquest aclaparament podria menar els textos cap a la tragèdia, però ho impedeix l’aire d’autenticitat que traspua la narració: la vida no és tràgica, té dies bons i dolents, plor i riure i l’humor no és absent d’aquestes històries.

La manera de narrar de Klay s’adiu amb aquesta actitud, ja que la commiseració, la ironia i el dolor mai són exposats de manera descarnada, i  s’han d’extreure del que s’està explicant. El pudor de l’autor fa que no s’expressi de manera oberta. Es tracta, per tant, d’una forma de narrar inspirada en Hemingway, en la qual els personatges i el narrador callen i ha de ser el lector qui s’interrogui sobre el que està llegint i hi vegi més enfora, en successives capes de significació. Així, malgrat un dels personatges afirmi que no hi ha cap pel·lícula antibel·licista, aquests relats, que en ocasions poden semblar en favor de la guerra, ens acosten tant prop dels seus horrors que és difícil que ningú després de llegir-los accepti de grat un conflicte armat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada