dimecres, 21 de juny de 2017

La nova política econòmica: entre la Trumpòmics i la Macronòmics

La crisi econòmica ha posat el món occidental de cap per avall. Els vells partits polítics s’enfronten a la competència de noves formacions que estan fent trontollar l’statu quo. En les darreres eleccions, Trump ha vençut als Estats Units amb l’oposició de l’aparell del seu partit i Macron a França amb el moviment En Marche!, acabat de fundar. Un dels punts crucials dels seus programes és l’economia, on s’apunten canvis importants.


Tanmateix, cal tenir en compte que, en aquest aspecte els bancs centrals ja havien trencat amb l’esquema imperant. Des de la crisi del petroli de 1973-1981, i fins el 2007, controlaven fèrriament la quantitat de diners i establien uns tipus d’interès alts, per intentar embridar una inflació sempre amenaçant. Enfrontats a la Gran Depressió, la Reserva Federal americana, primer, i el Banc Central Europeu de Mario Dragui, després, van actualitzar les polítiques monetàries expansives i els interessos ínfims per estimular el creixement econòmic, sense que la inflació donés cap ensurt; al contrari, s’ha mantingut a uns valors històricament moderats.

Aquesta nova política monetària ha suposat el retorn al sistema vigent entre 1945 i 1980, bandejat pels economistes neoliberals i que arribà a ser acceptat per la gran majoria de les universitats. La seva reintroducció pràctica per les institucions que governen les finances mundials demostra que, al capdavall, l’economia té més d’art que de ciència i els seus models molts cops segueixen la realitat i la justifiquen a posteriori.
 
Ben Bernanke, expresident de la Reserva Federal
Avui en dia, el principal desafiament consisteix a traduir la recuperació econòmica en benestar per a unes classes mitjanes que la recessió ha copejat amb duresa. Per aconseguir-ho, el flamant president americà Donald Trump malda per deixondir la potència industrial americana, perquè els obrers millorin els seus salaris. La seva estratègia tampoc no és nova, sinó que suposa el revifament d’un proteccionisme que moltes nacions han posat en pràctica fins fa poc i que va tenir el darrer floriment entre les dues guerres mundials, del 1918 al 1939.

El nacionalisme econòmic és d’efectes previsibles: proporciona beneficis al país que el practica a costa dels altres, i per aquest motiu fomenta guerres comercials que perjudiquen tothom, fins al punt que el que ha començat pot acabar pitjor que abans. Per a l’economia mundial el resultat és dolent i les potències dominants, primer el Regne Unit i, després de la Segona Guerra els Estats Units, l’han rebutjat, ja que en el fons és un signe de debilitat: la fortalesa d’una economia no hauria de precisar d’aquest comodí, sinó que s’hauria de basar en la seva competititvitat internacional.


Daltra banda, Trump pretén reduir els impostos i augmentar la despesa, militar i en infrastructures, en detriment de la de caire social. Aquest plantejament és una resurrecció de la corba de Laffer que invocà un altre president republicà, Ronald Reagan, i defensa que una disminució de la càrrega fiscal estimula l’economia i per tant s’autofinança. Tanmateix, la realitat va desmentir aquest particular compte de la lletera i va haver de ser abandonada després de menar el país a un dèficit públic astronòmic.

A l’altra vorera de l’Atlàntic, el nou president francès, Emmanuel Macron, conjuga una sòlida formació humanística (es va doctorar amb una tesi sobre el filòsof alemany Hegel), política (graduat en Ciències Polítiques) i econòmica (inspector de finances per l’ENA, la millor universitat) amb una brillant experiència professional a la banca privada d’inversions i com a Ministre d’Economia.

Les seves idees encaixen en el corrent sòcio-liberal, que creu que el mercat és l’instrument més eficaç per assolir el progrés econòmic i deixa a l’estat la funció d’evitar els seus excessos i redistribuir la riquesa. En el fons, es tracta del vell somni de l’economia mixta, on s’aprofiten les millors qualitats dels dos per atènyer el major benestar per a la població. En la seva formulació moderna ha estat la base de les polítiques econòmiques socialdemòcrates d’arreu, a Espanya (Felipe González), el Regne Unit (Tony Blair) i Alemanya (Gerhard Schröeder).
 
Oficina d'atur francesa
França afronta dos reptes cabdals: el primer, una taxa d’atur que des de fa dues dècades frega el 10%, el doble de la de les grans estats (Alemanya, Regne Unit o els Estats Units). En paral·lel, el creixement francès és inferior al dels seus rivals. Fins ara, la societat gal·la s’ha oposat a les reformes necessàries per revitalitzar l’economia, però l’elecció de Macron, amb una aposta clara per aquestes, sembla haver canviat el panorama. Al seu favor juga la sinceritat: Hollande, el president anterior va prometre una política clàssica d’esquerres, que en arribar al poder baratà per un programa liberal que enfurismà els seus partidaris.

La postura de Macron, que inclou un missatge positiu envers la Unió Europea i el comerç internacional, s’ha imposat als seus adversaris, a dreta i esquerra. Aquests darrers insisteixen en la defensa dels drets socials i econòmics, inhàbils per treure França de la mediocritat i que té punts en comú amb el tancament que patrocinen Trump i Le Pen. Convindria que tinguessin en compte els ensenyaments de l’especialista francès en la desigualtat, Thomas Pickety, qui, alhora que propugna l’augment dels impostos al capital, assenyala que el progrés econòmic ha estat la força clau per promoure l’avenç de les classes treballadores.

L’ideari sòcio-liberal és una línia gruixada, que admet diverses variants. Macron segurament evitarà els excessos en la desregulació d’alguns mercats (immobiliari i financer), i recobrarà una política industrial, bàsica per impulsar la productivitat. També serà crucial modular les polítiques en el temps, per aprofitar les oportunitats que es presentin i evitar les amenaces a l’aguait.

El joc ha començat: nacionalisme i sòcio-liberalisme es disputen l’hegemonia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada