dimarts, 27 de juny del 2017

Menorca, l’illa desheretada de les Balears, segons Anna Eva Bergman

L’artista noruega Anna Eva Bergman (1909-1987) el 1932 vingué a Menorca amb el seu marit, el pintor Hans Hartung. Es van fer una casa a Tirant, però, acusats d’espionatge, el 1934 van haver de partir. La seva carrera, inscrita en l’expressionisme abstracte, transcorre a França. El 1935 Bergman publicà a la revista Magasinet, d’Oslo un article il·lustrat sobre l’illa, que va donar a conèixer Emili Balanzó del Foment del Turisme i del qual la fundació dels artistes ens ha proporcionat la traducció al francès.


Segons l’autora, Mallorca i Eivissa estaven plenes d’estrangers vinguts de tot el món i no es trobava la vida tranquil·la i barata, en una platja davall de les palmeres, que cercava, per la qual cosa s’anà a Menorca. L’illa té fama de ser lletja,  sempre fa vent i no creix ni un arbre. Es diu que la gent és desagradable i són un mescla de tot: àrabs, anglesos i negres, excepte espanyols.

Els menorquins, en canvi, creuen que la seva terra és la més bella del món. Se senten com fillets desheretats i no comprenen que no se li tengui la mateixa consideració que a les altres Balears. Per Bergman, és cert que la natura de Menorca no és tan impressionant com la de Mallorca, amb les seves muntanyes dominant un paisatge fèrtil, ni es poden veure els vestits tradicionals d’Eivissa, però és l’única illa sense turistes, on els seus hospitalaris habitants han conservat la innocència original.

A l’arribada al port de Maó, es van precipitar damunt d’ella els guies dels dos hotels de la població; l’escollit fou el Central i l’empleat va pujar les maletes pels carrers estrets i en costa, vorejats per petites cases blanques com la neu. En arribar, al menjador de l’establiment alguns clients prenien el berenar en pijama i el propietari, també en pijama i sabatilles, li mostrà l’habitació.

A l’oficina d’informació del Foment del Turisme el president va estar encantat amb la seva arribada. Li proporcionà un mapa de Menorca i durant tres dies la va acompanyar a fer esplèndides excursions per la costa. Aquí i allà s’aixecaven velles torres àrabs i en algunes cales s’arraulien les petites cases blanques dels menorquins. Els pares de família hi passen el cap de setmana amb els seus fills. Pesquen i preparen el menjar, mentre les dones es queden als pobles.

Menorca no és tan plana com es diu a Mallorca. Al mig s’alçà “Monte Toro”, d’uns 300 metres d’alçada. Al cim hi ha una vella església, destí dels pelegrins per primavera, i una hostatgeria, on una amable matrona, que la va fer pujar a una torre des d’on es pot veure tota l’illa, serveix truites i un vi excel·lent.

La costa nord és salvatge i retallada, plena de penyals negres foradats per coves que adopten les formes més curioses. De tant en tant es descobreix una cala bordejada per una llarga platja d’arena, plena de corall vermell i d’esculls serrats. Aquí, la mar és violenta i el vent bufa quasi contínuament.

El camp està esquitxat de possessions blanques de calç rodejades per quilòmetres de parets que serpentegen en totes direccions. Als petits costers coberts d’una herba curta i mates marronoses pasturen bens, cabres i porcs. Res fa pensar en un paisatge meridional; al contrari, es pot creure que som als terrenys muntanyosos d’un país del nord. Cap palmera ni perfums de mimosa; només troncs torts i quasi sense fulles.

La costa sud és plana i avorrida, però més fèrtil. En aquesta part de l’illa hi ha pobles blancs dispersos, el més característic dels quals és Sant Lluís, amb els seus molins de vent blancs. Alaior, es Mercadal i Ferreries són al peu del Toro i s’hi fa un vi vermell que els menorquins diuen que és el millor del món.

El tret més remarcable de Menorca és la seva arquitectura, tan bella com original i molt propera de l’àrab. Les cases són baixes i quadrades, tenen arcades i els murs blancs. Tot és passat per la calç: les ciutats, els pobles, els llocs i els pous. Fins i tot les teulades són blanques i arreu s’alcen velles torres àrabs.

Al Teatre Principal de Maó es fa cinema i una o dues vegades l’any una companyia fa representacions de teatre. L’Ateneu té un museu, una biblioteca on es poden llegir diaris i revistes i una sala de conferències on també es fan exposicions de pintors menorquins.

La noruega va visitar les cases del país, ascètiques tant a l’interior com a l’exterior, però presidides per un gran ordre i neteja. Cada dissabte totes les dones, joves i grans, les emblanquen mentre canten cançons alegres. Aquesta netedat a les morades dels pescadors i els obrers només té el seu paral·lel a Holanda.
 
Serenata a Fornells. Dibuix Anna E. Bergman
També passà uns dies a Fornells, un petit poble de pescadors al nord de l’illa. Els seus habitants no suporten els de Maó i Ciutadella, que consideren grans poblacions plenes de perills, brutes i cares. Poca gent ha estat a Palma i només un o dos a Barcelona, on un s’arrisca a ensopegar amb assassins i bandits armats. Es mengen tots els productes de la mar (excepte l’anguila, reputada com a repugnant), que es fan bullits o fregits amb tomàtics, cebes, patates i arròs. Bergman va estar sotmesa a aquesta dieta: pops, peixos voladors, bogamarins, mòlleres, cap-roigs, ortigues de mar i per postres caragols, de mar i de terra. Els aperitius se servien al final del dinar.

Els pescadors de Fornells asseguren que aquí s’agafa el millor peix del món i no se’ls pot dur la contrària si no es volen tenir grans problemes. Quan l’artista explicà que el peix de Noruega era comestible i més barat que el d’allà li van fer explicar durant una llarga nit la pesca al nord: les tempestes, el fred i els seus tipus d’embarcacions. Mentre referia la captura de la balena amb arpó la miraven amb desconfiança i pensaven que exagerava.

El capellà és un bon jan de cara redona. El seu gran pecat, i alhora motiu d’orgull, és fumar tabac de contraban. La sensació del poble és l’alemany Karl Schulz, que havia anat a col·leccionar insectes i sargantanes per a un museu. També hi havia un pintor, Ramon, de desset anys i una llarga cabellera rinxolada, que passava el temps trescant pels carrers i entrant i sortint de la fonda.

Aquesta és l’únic lloc on la brutor és permesa: s’escup a dreta i esquerra i les llosques s’arrosseguen entre les peces d’escacs i els diaris. És el paradís dels homes, que canten el fosquet i on les dones no s’atreveixen a entrar. Cada nit els carrers s’omplen amb la melopea monòtona i rítmica dels joves, que donen un concert davant de la finestra de les seves estimades, acompanyats de guitarres.
 
Pescadors de Fornells. A.E. Bergman
Bergman s’allotjà a la casa d’en Ricardo, un pescador que al matí feia mitja hora de gimnàstica. Fanàtic de la neteja, cada dia es donava un bany en un cubell d’aigua. Per sopar devorava sis taronges i roncava tan fort que no deixava dormir ningú. La casa era molt neta i fins i tot tenia cambra de bany. A primera hora anava a vendre el peix i el capvespre sortia a pescar, però només si el temps era bo i la mar plana com una bassa d’oli.

Ciutadella és la ciutat més antiga, bella i interessant de Menorca, per les seves arcades, carrers estrets, les tavernes dels soterranis i els monuments. El 24 de juny, Sant Joan, s’hi celebra una gran festa on s’apleguen tots els menorquins. L’autora hi va anar en òmnibus amb un grup de quinze amics d’en Ricardo.

Quan arribaren, una multitud en deliri que feia un fort enrenou es bombardejava amb avellanes, confeti i serpentines. Al cap d’una estona va comparèixer un grup de cavallers precedits per la música. Després assistiren a la tradicional cursa de cavalls que Bergman pensa que és d’origen germànic. A la plaça, cavalls salvatges, vestits de vellut i decorats amb plomes, renillaven i s’encabritaven. Els cavallers queien i tornaven a muntar. La música era eixordadora i els cavalls saltaven i aixecaven les potes de davant i de darrera. Al final venia el capellà damunt d’un ase guarnit graciosament.
Festes de Sant Joan. A.E. Bergman

Estendards, torxes i banderoles onejaven al vent; la xaranga esclatava i la gent cridava cada vegada que un cavall s’embalava. Així va passar la cursa de cavalls més desordenada que es pugui imaginar. Els genets queien contínuament i havien de perseguir la seva muntura; un cavall es va precipitar a la mar i un altre fugí pels carrerons i el trobaren més tard dins d’un cafè. La vila era un caos: tothom cridava, cantava i ballava com només ho saben fer al sud. Els focs artificials esquinçaven el cel i els cavalls amb els seus cavallers eren convidats a les cases on els donaven sucre i carícies.

dimecres, 21 de juny del 2017

La nova política econòmica: entre la Trumpòmics i la Macronòmics

La crisi econòmica ha posat el món occidental de cap per avall. Els vells partits polítics s’enfronten a la competència de noves formacions que estan fent trontollar l’statu quo. En les darreres eleccions, Trump ha vençut als Estats Units amb l’oposició de l’aparell del seu partit i Macron a França amb el moviment En Marche!, acabat de fundar. Un dels punts crucials dels seus programes és l’economia, on s’apunten canvis importants.


Tanmateix, cal tenir en compte que, en aquest aspecte els bancs centrals ja havien trencat amb l’esquema imperant. Des de la crisi del petroli de 1973-1981, i fins el 2007, controlaven fèrriament la quantitat de diners i establien uns tipus d’interès alts, per intentar embridar una inflació sempre amenaçant. Enfrontats a la Gran Depressió, la Reserva Federal americana, primer, i el Banc Central Europeu de Mario Dragui, després, van actualitzar les polítiques monetàries expansives i els interessos ínfims per estimular el creixement econòmic, sense que la inflació donés cap ensurt; al contrari, s’ha mantingut a uns valors històricament moderats.

Aquesta nova política monetària ha suposat el retorn al sistema vigent entre 1945 i 1980, bandejat pels economistes neoliberals i que arribà a ser acceptat per la gran majoria de les universitats. La seva reintroducció pràctica per les institucions que governen les finances mundials demostra que, al capdavall, l’economia té més d’art que de ciència i els seus models molts cops segueixen la realitat i la justifiquen a posteriori.
 
Ben Bernanke, expresident de la Reserva Federal
Avui en dia, el principal desafiament consisteix a traduir la recuperació econòmica en benestar per a unes classes mitjanes que la recessió ha copejat amb duresa. Per aconseguir-ho, el flamant president americà Donald Trump malda per deixondir la potència industrial americana, perquè els obrers millorin els seus salaris. La seva estratègia tampoc no és nova, sinó que suposa el revifament d’un proteccionisme que moltes nacions han posat en pràctica fins fa poc i que va tenir el darrer floriment entre les dues guerres mundials, del 1918 al 1939.

El nacionalisme econòmic és d’efectes previsibles: proporciona beneficis al país que el practica a costa dels altres, i per aquest motiu fomenta guerres comercials que perjudiquen tothom, fins al punt que el que ha començat pot acabar pitjor que abans. Per a l’economia mundial el resultat és dolent i les potències dominants, primer el Regne Unit i, després de la Segona Guerra els Estats Units, l’han rebutjat, ja que en el fons és un signe de debilitat: la fortalesa d’una economia no hauria de precisar d’aquest comodí, sinó que s’hauria de basar en la seva competititvitat internacional.


Daltra banda, Trump pretén reduir els impostos i augmentar la despesa, militar i en infrastructures, en detriment de la de caire social. Aquest plantejament és una resurrecció de la corba de Laffer que invocà un altre president republicà, Ronald Reagan, i defensa que una disminució de la càrrega fiscal estimula l’economia i per tant s’autofinança. Tanmateix, la realitat va desmentir aquest particular compte de la lletera i va haver de ser abandonada després de menar el país a un dèficit públic astronòmic.

A l’altra vorera de l’Atlàntic, el nou president francès, Emmanuel Macron, conjuga una sòlida formació humanística (es va doctorar amb una tesi sobre el filòsof alemany Hegel), política (graduat en Ciències Polítiques) i econòmica (inspector de finances per l’ENA, la millor universitat) amb una brillant experiència professional a la banca privada d’inversions i com a Ministre d’Economia.

Les seves idees encaixen en el corrent sòcio-liberal, que creu que el mercat és l’instrument més eficaç per assolir el progrés econòmic i deixa a l’estat la funció d’evitar els seus excessos i redistribuir la riquesa. En el fons, es tracta del vell somni de l’economia mixta, on s’aprofiten les millors qualitats dels dos per atènyer el major benestar per a la població. En la seva formulació moderna ha estat la base de les polítiques econòmiques socialdemòcrates d’arreu, a Espanya (Felipe González), el Regne Unit (Tony Blair) i Alemanya (Gerhard Schröeder).
 
Oficina d'atur francesa
França afronta dos reptes cabdals: el primer, una taxa d’atur que des de fa dues dècades frega el 10%, el doble de la de les grans estats (Alemanya, Regne Unit o els Estats Units). En paral·lel, el creixement francès és inferior al dels seus rivals. Fins ara, la societat gal·la s’ha oposat a les reformes necessàries per revitalitzar l’economia, però l’elecció de Macron, amb una aposta clara per aquestes, sembla haver canviat el panorama. Al seu favor juga la sinceritat: Hollande, el president anterior va prometre una política clàssica d’esquerres, que en arribar al poder baratà per un programa liberal que enfurismà els seus partidaris.

La postura de Macron, que inclou un missatge positiu envers la Unió Europea i el comerç internacional, s’ha imposat als seus adversaris, a dreta i esquerra. Aquests darrers insisteixen en la defensa dels drets socials i econòmics, inhàbils per treure França de la mediocritat i que té punts en comú amb el tancament que patrocinen Trump i Le Pen. Convindria que tinguessin en compte els ensenyaments de l’especialista francès en la desigualtat, Thomas Pickety, qui, alhora que propugna l’augment dels impostos al capital, assenyala que el progrés econòmic ha estat la força clau per promoure l’avenç de les classes treballadores.

L’ideari sòcio-liberal és una línia gruixada, que admet diverses variants. Macron segurament evitarà els excessos en la desregulació d’alguns mercats (immobiliari i financer), i recobrarà una política industrial, bàsica per impulsar la productivitat. També serà crucial modular les polítiques en el temps, per aprofitar les oportunitats que es presentin i evitar les amenaces a l’aguait.

El joc ha començat: nacionalisme i sòcio-liberalisme es disputen l’hegemonia.

dimarts, 13 de juny del 2017

Menorca en els periodistes viatgers.
La revista Nuevo Mundo (1933)

La segona aparició de Menorca a les pàgines de Nuevo Mundo, el 1933, va suposar un canvi de consideració. Si un any abans l’atenció se centrava en l’interior de Menorca, ara el punt d’interès es trasllada a la costa. En efecte, l’article, d’una sola pàgina, incloïa fotografies de les platges de Son Bou, Pregonda, Algaiarens i cala Galdana. Aquesta darrera, un capvespre d’estiu amb uns fillets a contrallum, una composició que la promoció publicitària utilitzaria en nombroses oportunitats a partir del 1970.
 
Atardecer en la playa de Santa Galdeana (Menorca)
L’article el signava Francesc Pou Morales, qui havia estat contractat feia uns mesos com a cap d’oficina del Foment del Turisme, i per tant, com en l’anterior ocasió, respon a la tasca d’aquesta institució per promocionar l’illa entre el públic espanyol. De fet, la col·laboració es titula “Menorca, la isla azul y blanca (playas de luz y calma)”.

L’autor s’estalona decididament sobre les imatges, tot comentant que “reprodueixen alguns dels infinits panorames que les costes de Menorca ofereixen als seus visitants”. Aquests brinden llocs plàcids per reposar del desgast que suposa viure en les grans ciutats, de manera que es mostra l’illa com un destí estival, la qual cosa implica una novetat respecte als plantejaments precedents, on se la donava a conèixer com una estació hivernal, seguint la pauta que havien marcat fins aquell moment els principals destins turístics i tots els que intentaven seguir la seva estela, ja fos Mallorca o Barcelona.


El text, d’un cert amanerament però bastant breu, presenta Menorca com l’illa blanca i blava, però, de forma un tant incongruent només es refereix al blau de la mar i el cel, però no explica què li confereix el color blanc, segurament per l’absoluta preferència que es dóna a les platges i la natura, en detriment de les poblacions. No s’oblida, en canvi, d’esmentar els monuments prehistòrics, ni que sigui de passada.

Tanmateix, l’èmfasi es posa en la “terra mediterrània” i la “llum incomparable del cel balear”, en aquest cas matisats per la gràcia i la placidesa. Aquest aspecte lluminós l’hem de lligar al gaudi de l’aire lliure i el litoral: es comenta que la llum tenyeix de color de plata els penyals del nord i de metall líquid les aigües meridionals, “que besen cadenciosament les arenes d’or d’aquestes platges, plenes de bucòlic encant”. Com es veu, es tracta d’una descripció que es podria trobar a qualsevol fullet publicitari, fins i tot avui en dia. Per arrodonir-ho, les brises refresquen constantment aquells paratges els dies de màxima canícula estival.


A continuació, es referma la idea de la dualitat nord-sud de l’illa indicant que les platges de tramuntana són llocs de sortilegi, entre penyes i espadats grisos i brillants, mentre que les de migjorn apareixen entre les fulles de pins i mates. El major encís d’aquestes resideix en la vegetació que adorna les seves vessants, on predomina la flor del fonoll marí, el romaní i la cèlebre camamil·la (que és exportada a tot el món), els perfums dels quals, acres i salvatges, embalsamen l’ambient menorquí.

D’aquesta manera, si Mallorca és justament anomenada l’illa d’or, es reclama que Menorca és l’illa de plata. Per justificar aquesta denominació s’assenyala, en unes atapeïdes línies finals, els atractius que posseeix i que “pregonen a tots els vents els turistes que vénen”. S’entreteixeixen el seu aspecte físic: les caletes i platges, la llum, el sol rabiós sense núvols ni boires, i l’humà: l’hospitalitat, generositat i simpatia de la gent, així com la neteja i la barator del cost de la vida.

Per damunt de tot es destaca la calma i la pau, conceptes reiterats en tot l’article i que converteixen l’illa en un refugi de pau espiritual i un dolç refugi acollidor. Tot plegat es remata amb una cita de l’escriptora catalana Alícia Davins: “hallaréis la paz dentro de la misma vida”. Convé assenyalar, d’altra banda, que aquesta autora és la inventora de l’eslògan “Menorca, l’illa blanca i blava”, que fou el títol del llibre que edità el 1925.