Històries del turisme de Menorca. Conclusió: cinquanta urbanitzacions

En els articles publicats hem vist com, des de l’aprovació de la Llei del sòl del 1956 fins el 1975, es projectaren seixanta urbanitzacions, de les quals deu no van quallar. El ritme d’expansió es va anar accelerant: quinze foren construïdes abans del 1965, el mateix nombre el quinquenni 1965-1969 i vint els anys 1970-75.

La inexistència de plans municipals obligava als promotors a tramitar successivament el pla d’ordenació i el pla parcial. Tanmateix. el compliment de la normativa va ser limitat. Aquest fet al principi es devia a la manca de tradició, i perquè es tenien molt en compte els beneficis econòmics. En bastants ocasions l’Ajuntament deixava que es comencés a construir quan es presentava la sol·licitud, sense comptar amb cap tipus d’aprovació.

 

Es Grau, 1975

Les primeres notícies sobre la planificació urbanística apareixen al començament dels anys seixanta i es refereixen a la seva necessitat per organitzar el creixement de determinats nuclis. El 1960 es demanava que es fes as Grau, per posar ordre al desgavell constructor. Paral·lelament s’anunciava que alguns estrangers s’estaven plantejant comprar solars a Sant Antoni (port de Maó) quan s’aprovés el pla d’urbanització. Pocs mesos més tard, amb motiu de l’adquisició de la marina de Binibèquer Vell, es reclamava la redacció d’un pla per ordenar la costa de S’Algar a Binisafúller. Als pocs dies un article sobre “urbanismo turístico” demanava la regulació dels nuclis turístics per evitar que s’edifiqués amb plena anarquia, com a cala Mesquida.

La presentació dels plans urbanístics no es faria esperar. El mes de desembre del 1961 els propietaris de s’Algar l’entregaven a l’Ajuntament de Sant Lluís. L’any venidor ho feien els de cala en Blanes, remarcant el fet que la seva existència conferia categoria a la urbanització. Mesos més tard s’apuntava que seria una de les millors de Menorca “por el acierto en que ha sido planeada y el respeto a las normas oficiales que rigen en tales urbanizaciones y que se siguen saltando”.

El públic ja era conscient que la legislació rares vegades s’acomplia i que açò anava en detriment de la qualitat. En tot cas, aquests primers intents no van reeixir: S’Algar fou ordenada el 1982 per les normes subsidiàries del terme i el pla parcial de cala en Blanes no fou aprovat fins el 1975.

 

Cala en Blanes. Foto Pompilio Piris

El coneixement de la situació no va alterar gaire el comportament dels empresaris. En un moment d’intensa activitat urbanitzadora, la següent notícia sobre el tema és del 1964, quan es presentà a l’Ajuntament de Maó el pla general de cala Llonga. El mes de desembre la premsa esmenta per primera vegada la Comissió Provincial d’Urbanisme, amb motiu de l’aprovació definitiva del pla d’aquell nucli, el primer que aconseguia estar completament en regla, la qual cosa es fou remarcada en indicar que “sin duda será uno de los de más prestigio y solvencia de la Isla, al contar con un Plan”.

El 1966 el Daily Mail es queixava de la manca de seguretat jurídica de les propietats de les illes Balears, cosa lògica ja que un bon nombre de zones turístiques no comptaven amb pla parcial i es venien com a terrenys rústics, en alguna ocasió sense llicència d’obres; els permisos es demanaven a posteriori. Aquest article fou reproduït a la premsa local, per cridar l’atenció sobre l’afer.

A partir d’aquest moment augmenta el coneixement de la normativa urbanística: es passa d’informar sobre la presentació dels plans a fer-ho de la seva aprovació. El més actiu fou l’Ajuntament de Ciutadella. Progressivament es dóna més importància a la Comissió Provincial d’Urbanisme, alhora que es distingeix entre aprovacions provisionals i definitives.

 

Urbanització Port d'Addaia.Publicitat 1966

Van existir grans diferències entre els diferents nuclis turístics de l’illa. Mentre un bon nombre no van obtenir l’aprovació definitiva, altres, iniciats feia anys, finalment la van aconseguir, com ses Salines, iniciada el 1962 i legalitzada el 1970. Al mateix temps, es comencen a veure els primers fracassos: el 1971 la CPU denegà l’aprovació del pla de Binimel·là. De fet, els anys setanta ja existia la suficient conscienciació sobre el tema perquè s’utilitzés com un argument de venda, la primera vegada en la comercialització d’una parcel·la hotelera a cala Galdana, el 1971, i l’any següent en la publicitat dels centres turístics de cala Llonga i el port d’Addaia.

Per disposar una visió de conjunt del procés urbanitzador, hem analitzat la tramitació dels nuclis turístics de Menorca entre 1955 i 1975 davant de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Tramitació dels nuclis urbanitzats a Menorca (1955-1975). Percentatges
Formar d'aprovació	1955-1964	1965-69	1970-75	1955-1975
Aprovat abans	0,0%	20,0%	20,0%	14,0%
Tramitat en paral·lel	20,0%	13,3%	35,0%	24,0%
Aprovat a posteriori	33,3%	6,7%	15,0%	18,0%
Tramitat però no aprovat	20,0%	46,7%	15,0%	26,0%
Sense tramitar	26,7%	13,3%	15,0%	18,0%
Font: Elaboració pròpia. Actes de la CPU de Balears.

En conjunt, van predominar els nuclis començats a construir sense cap tipus d’habilitació legal: en el 62% dels casos les infraestructures i els edificis es van realitzar abans de l’aprovació del nucli per la Comissió Provincial d’Urbanisme, i de fet el 44% dels centres no van ser autoritzats mai i la seva situació va ser legalitzada quan s’aprovaren els plans generals municipals.

Amb el pas dels anys es va tendir a complir amb la llei. Amb anterioritat al 1966 cap projecte es tramità abans del seu inici, el 20% es va gestionar mentre es feien els treballs d’urbanització i el 46,7% no aconseguí mai la seva aprovació. En canvi, en el quinquenni 1965-69, el 33,3% dels plans van ser aprovats abans de començar a bastir edificacions, tot i que el 60% no obtindria el permís definitiu. Finalment, els anys setanta el 55% dels nuclis es començà a construir amb un pla definitiu aprovat i només el 30% quedaren fora d’ordenació.

L’incompliment de la llei no ha de ser atribuïda en tots els casos als promotors: els ajuntaments també van tenir la seva responsabilitat. Si construïm una escala respecte a l’acompliment de la llei en què 1 significa màxim respecte  (s’aprova el pla abans de fer res) i 5 el mínim acatament (no s’aprova mai), trobam tres grups. A Ciutadella, Ferreries i es Mercadal la normativa va tenir un seguiment notable: els plans es despatxaven mentre es feien les obres d’urbanització o, en alguns pocs casos, es prosseguia fins obtenir l’aprovació final. En canvi, a Maó i Alaior era més freqüent començar a construir i obtenir més endavant el consentiment oficial. Els dos municipis més incomplidors foren es Castell, on cap nucli disposava d’un pla, i Sant Lluís, on només el va obtenir un, i de forma posterior al seu desenvolupament.

Tramitació dels plans urbanístics de Menorca
Municipi	Núm. plans	% s. total	Tramitació
Ferreries	1	2%	2,00
Ciutadella	11	22%	2,27
Es Mercadal	9	18%	2,33
Maó	7	14%	2,71
Alaior	6	12%	2,83
Sant Lluís	10	20%	4,10
Es Castell	6	12%	5,00
Total	50	100%	3,10

Aquests fets eren coneguts pel públic a través de la premsa i encara més pels actors del mercat immobiliari. El 1976 el secretari de la Cambra de Comerç feia balanç dient que “Muchas urbanizaciones han pasado por encima de la legalidad o la han cogido al vuelo cuando ya llevaban varios años de vida.” Al seu parer, la major responsabilitat era de l’administració, per la seva passivitat. Aquest modus operandi tenia conseqüències negatives: reduïda superfície de les parcel·les, escassa reserva de zones verdes i serveis comuns, deficient infraestructura sanitària i manca d’equipaments, la qual cosa havia decebut a compradors de xalets i solars que van veure com “el paraíso prometido se convertía en un infierno”.

 

Publicitat de la urbanització Shangri.la. 1972

Aquest panorama ens permet interpretar casos conflictius, com Shangri-la, on els urbanitzadors van seguir el costum habitual al municipi: primer fer les infraestructures i les edificacions i mentrestant anar tramitant els plans urbanístics, sense adonar-se que aquesta pràctica era minoritària a l’illa i s’estava quedant desfasada amb el pas del temps. L’afer suposà la fi de la tolerància de la qual s’havien beneficiat els centres urbanístics il·legals. El Col·legi d’Arquitectes de Balears va qualificar les obres de “clandestines”. Dies després el delegat provincial del Ministeri d’Habitatge censurava la manca de responsabilitat de totes les parts. Aquesta nova actitud havia arribat per quedar-se. L’any següent, en comentar una ordre de demolició de l’Ajuntament de Maó, el periodista no es podia abstenir de comentar que “se desprende que se hicieron sin licencia”.