dimarts, 18 d’abril del 2017

Els reportatges de viatges en la premsa.
La revista Mercurio (1911)

El periodisme ha tingut un paper primordial en la difusió dels destins turístics. La segona part del segle XIX la premsa començà a incloure els reportatges d’alguns viatgers, que se solien publicar per entregues. En ocasions, les col·laboracions arreplegaven més tard en llibres, com fou el cas dels americans Bayard Taylord (1867) i Mary Soldberg (1894) i el català Josep Pin i Soler (1905).


Ja ens vam referir a aquests darrers fa uns mesos, així com als treballs del National Geographic (1928) i el Mirador (1933). Gràcies a l’interès de Miquel Àngel Limón i alguna troballa pròpia, he eixamplat el coneixement d’aquesta literatura, que assolí un volum que fa aconsellable que li dediquem un espai més extens. D’aquesta manera podrem constatar l’atenció que rebia l’illa des de l’exterior, sobretot a Barcelona.

La millora de la fotografia va permetre la seva generalització a les revistes il·lustrades, abans limitades als gravats, i que des de principis del segle XX s’expandeixen amb força. Aviat s’implantarà als diaris i modificarà la forma de fer periodisme, així la Primera Guerra Mundial fou la primera contesa que el públic va poder copsar de forma gràfica. Atès que l’atracció que despertaven els indrets estava lligada al seu paisatge, la introducció de la imatge va comportar la multiplicació dels reportatges turístics, notablement a partir dels anys vint.

Les col·laboracions no sempre anaven firmades. Un dels primers treballs sobre Menorca va sortir a la revista Mercurio, editada a Barcelona, el 1911. La publicació pretenia estrènyer els lligams amb Amèrica Llatina i, de fet, s’indica que Menorca és sobradament coneguda entre els locals, i es tracta d’ampliar la idea que tenen els americans. Les descripcions són similars a les que recollien les guies de viatge estrangeres i la de l’Ateneu (que acabava de veure la llum), caracteritzades pel seu to enciclopèdic. La novetat és que ve acompanyada de força fotografies. Les quatre pàgines inclouen sis fotografies del port de Maó, dues de la població i una d’Alaior, i els escuts de les quatre universitats (Maó, Ciutadella, Alaior i es Mercadal).

L’article fa un resum de la geografia i el clima de Menorca, així com de la mineria i el regne vegetal, per un costat i l’economia de l’illa, per l’altre: agricultura, ramaderia, pesca i indústria. La costa és bastant accidentada i passa dels més abruptes escarpats a les més manses platges. El clima és benigne, però l’hivern el vent fa que el termòmetre pateixi fortes oscil·lacions. Els fenòmens meteorològics més particulars són les calmes de les seques de gener i les rissagues de Sant Joan, que a vegades causen grans danys. 

El principal conreu és el blat, el rendiment del qual augmenta ràpidament gràcies a l’ús d’adobs minerals. Entre els llegums les més esteses són les faves, de qualitat superior i que es paguen a bon preu als mercats. L’illa posseeix moltes vaques, alimentades per prats naturals i plantes farratgeres. També hi ha un nombre considerable de cavalls, ases, bens i porcs. La fauna ictiològica és abundant i variada. La pesca és una de les bases més rellevants de la riquesa de l’illa. El producte més valuós és la llagosta, que s’explota a gran escala i de la qual els pescadors de Fornells viuen quasi en exclusiva. Li segueix en importància l’extracció de mol·luscos del port de Maó, d’on procedeixen les escopinyes i els dàtils. Les indústries més destacables són el calçat, els moneders de plata i la maquinària en general, però n’hi d’altres com les farines, licors, embotits, ciment, marbre artificial, etc.

Hi ha un extens apartat sobre els monuments prehistòrics, que es declara que són una de les visites més atractives pel viatger: talaiots, navetes, taules, muralles, cercles i coves gardes. D’entre els dos-cents talaiots s’assenyalen els de Sant Agustí, Binicodrell, Fonts Redones, Biniatzem i Torrellisà. Hi ha dos tipus de coves: les agrupacions de la costa sud, especialment les de cales Coves, Sant Josep i Son Morell i les que es troben al voltant dels talaiots, al mateix nivell del terreny, molt freqüents.


Les taules són de dimensions variades i acostumen a estar rodejades d’un cercle de pedres amb una porta de pedra que en ocasions té una llinda. Les més famoses són les de sa Torreta, Trepucó, Torrellisà Vell, Torre Llafuda i Cavalleria. Els monuments solen estar protegits per un recinte de muralles fetes amb grans blocs i a vegades de doble parament; les més remarcables són les de Son Catlar i Santa Rosa. Finalment, les navetes són similars als talaiots, però amb una cambra interior. Es coneixen denou i les més dignes de fer notar són les de Rafal Rubí i es Tudons.

La part més extensa es dedica al turisme. Es recomanen quatre excursions: a Ciutadella; es Mercadal, el Toro i Fornells; el barranc d’Algendar i els monuments arqueològics. Totes són animadíssimes i la darrera ben instructiva, la qual cosa la fa escaient per als turistes.

Maó és coneguda a tot el món pel seu port. Els carrers de la ciutat són amples, rectes i summament nets. Són adornats amb multitud d’acàcies i dotats d’enllumenat. Hi ha un carreró moresc molt típic anomenat Pont des General. Els principals edificis són les cases consistorials, el palau de Justícia i les esglésies. Compta amb gran quantitat d’institucions culturals, entre les quals sobresurt l’Ateneu, amb biblioteca i museus.

Ciutadella és la segona població de l’illa. L’entrada produeix una bella impressió si es fa per la plaça del Born. Conserva l’aspecte de ciutat antiga, ja que els carrers són estrets i alguns tenen porxos amb arcs apuntats; també hi ha vells palaus. Els monuments més interessants són les cases consistorials, les cases de Vigo, Martorell, Torresaura, Squella i Saura. Destaquen la Catedral, les esglésies i el Palau Episcopal. Per al coneixement del turista no es pot deixar d’esmentar la festa de Sant Joan, anomenada colcada, i que és una reminiscència dels tornejos de l’Edat Mitjana.

Es Castell és una vila agradable, de carrers llargs i amples, molt neta i higiènica, i amb vestigis de la dominació anglesa. Sant Lluís és un dels paratges del món més nets i ben conreats. És una residència agradable i apropiada per prendre banys de mar (el que deu ser una confusió amb es Castell). En tots els detalls recorda la dominació francesa.

Alaior s’aixeca en un altiplà sobre una eminència i és un conjunt ben alegre i animat pel voltar de les aspes dels molins de vent. La seva ruralia es beneficia de multitud de fonts que reguen nombroses i fèrtils hortes. Es Mercadal i Ferreries estan enclavades en unes comarques que abunden en boscos. La segona té un torrent que rega unes hortes extremadament fèrtils que la podrien convertir en una fantàstica estació hivernal.

dimarts, 4 d’abril del 2017

Històries del turisme de Menorca. Conclusió: cinquanta urbanitzacions

En els articles publicats hem vist com, des de l’aprovació de la Llei del sòl del 1956 fins el 1975, es projectaren seixanta urbanitzacions, de les quals deu no van quallar. El ritme d’expansió es va anar accelerant: quinze foren construïdes abans del 1965, el mateix nombre el quinquenni 1965-1969 i vint els anys 1970-75.

La inexistència de plans municipals obligava als promotors a tramitar successivament el pla d’ordenació i el pla parcial. Tanmateix. el compliment de la normativa va ser limitat. Aquest fet al principi es devia a la manca de tradició, i perquè es tenien molt en compte els beneficis econòmics. En bastants ocasions l’Ajuntament deixava que es comencés a construir quan es presentava la sol·licitud, sense comptar amb cap tipus d’aprovació.
 
Es Grau, 1975
Les primeres notícies sobre la planificació urbanística apareixen al començament dels anys seixanta i es refereixen a la seva necessitat per organitzar el creixement de determinats nuclis. El 1960 es demanava que es fes as Grau, per posar ordre al desgavell constructor. Paral·lelament s’anunciava que alguns estrangers s’estaven plantejant comprar solars a Sant Antoni (port de Maó) quan s’aprovés el pla d’urbanització. Pocs mesos més tard, amb motiu de l’adquisició de la marina de Binibèquer Vell, es reclamava la redacció d’un pla per ordenar la costa de S’Algar a Binisafúller. Als pocs dies un article sobre “urbanismo turístico” demanava la regulació dels nuclis turístics per evitar que s’edifiqués amb plena anarquia, com a cala Mesquida.

La presentació dels plans urbanístics no es faria esperar. El mes de desembre del 1961 els propietaris de s’Algar l’entregaven a l’Ajuntament de Sant Lluís. L’any venidor ho feien els de cala en Blanes, remarcant el fet que la seva existència conferia categoria a la urbanització. Mesos més tard s’apuntava que seria una de les millors de Menorca “por el acierto en que ha sido planeada y el respeto a las normas oficiales que rigen en tales urbanizaciones y que se siguen saltando”.

El públic ja era conscient que la legislació rares vegades s’acomplia i que açò anava en detriment de la qualitat. En tot cas, aquests primers intents no van reeixir: S’Algar fou ordenada el 1982 per les normes subsidiàries del terme i el pla parcial de cala en Blanes no fou aprovat fins el 1975.
 
Cala en Blanes. Foto Pompilio Piris
El coneixement de la situació no va alterar gaire el comportament dels empresaris. En un moment d’intensa activitat urbanitzadora, la següent notícia sobre el tema és del 1964, quan es presentà a l’Ajuntament de Maó el pla general de cala Llonga. El mes de desembre la premsa esmenta per primera vegada la Comissió Provincial d’Urbanisme, amb motiu de l’aprovació definitiva del pla d’aquell nucli, el primer que aconseguia estar completament en regla, la qual cosa es fou remarcada en indicar que “sin duda será uno de los de más prestigio y solvencia de la Isla, al contar con un Plan”.

El 1966 el Daily Mail es queixava de la manca de seguretat jurídica de les propietats de les illes Balears, cosa lògica ja que un bon nombre de zones turístiques no comptaven amb pla parcial i es venien com a terrenys rústics, en alguna ocasió sense llicència d’obres; els permisos es demanaven a posteriori. Aquest article fou reproduït a la premsa local, per cridar l’atenció sobre l’afer.

A partir d’aquest moment augmenta el coneixement de la normativa urbanística: es passa d’informar sobre la presentació dels plans a fer-ho de la seva aprovació. El més actiu fou l’Ajuntament de Ciutadella. Progressivament es dóna més importància a la Comissió Provincial d’Urbanisme, alhora que es distingeix entre aprovacions provisionals i definitives.
 
Urbanització Port d'Addaia.Publicitat 1966
Van existir grans diferències entre els diferents nuclis turístics de l’illa. Mentre un bon nombre no van obtenir l’aprovació definitiva, altres, iniciats feia anys, finalment la van aconseguir, com ses Salines, iniciada el 1962 i legalitzada el 1970. Al mateix temps, es comencen a veure els primers fracassos: el 1971 la CPU denegà l’aprovació del pla de Binimel·là. De fet, els anys setanta ja existia la suficient conscienciació sobre el tema perquè s’utilitzés com un argument de venda, la primera vegada en la comercialització d’una parcel·la hotelera a cala Galdana, el 1971, i l’any següent en la publicitat dels centres turístics de cala Llonga i el port d’Addaia.

Per disposar una visió de conjunt del procés urbanitzador, hem analitzat la tramitació dels nuclis turístics de Menorca entre 1955 i 1975 davant de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Tramitació dels nuclis urbanitzats a Menorca (1955-1975). Percentatges
Formar d'aprovació
1955-1964
1965-69
1970-75
1955-1975
Aprovat abans
  0,0%
20,0%
20,0%
14,0%
Tramitat en paral·lel
20,0%
13,3%
35,0%
24,0%
Aprovat a posteriori
33,3%
  6,7%
15,0%
18,0%
Tramitat però no aprovat
20,0%
46,7%
15,0%
26,0%
Sense tramitar
26,7%
13,3%
15,0%
18,0%
Font: Elaboració pròpia. Actes de la CPU de Balears.

En conjunt, van predominar els nuclis començats a construir sense cap tipus d’habilitació legal: en el 62% dels casos les infraestructures i els edificis es van realitzar abans de l’aprovació del nucli per la Comissió Provincial d’Urbanisme, i de fet el 44% dels centres no van ser autoritzats mai i la seva situació va ser legalitzada quan s’aprovaren els plans generals municipals.

Amb el pas dels anys es va tendir a complir amb la llei. Amb anterioritat al 1966 cap projecte es tramità abans del seu inici, el 20% es va gestionar mentre es feien els treballs d’urbanització i el 46,7% no aconseguí mai la seva aprovació. En canvi, en el quinquenni 1965-69, el 33,3% dels plans van ser aprovats abans de començar a bastir edificacions, tot i que el 60% no obtindria el permís definitiu. Finalment, els anys setanta el 55% dels nuclis es començà a construir amb un pla definitiu aprovat i només el 30% quedaren fora d’ordenació.

L’incompliment de la llei no ha de ser atribuïda en tots els casos als promotors: els ajuntaments també van tenir la seva responsabilitat. Si construïm una escala respecte a l’acompliment de la llei en què 1 significa màxim respecte  (s’aprova el pla abans de fer res) i 5 el mínim acatament (no s’aprova mai), trobam tres grups. A Ciutadella, Ferreries i es Mercadal la normativa va tenir un seguiment notable: els plans es despatxaven mentre es feien les obres d’urbanització o, en alguns pocs casos, es prosseguia fins obtenir l’aprovació final. En canvi, a Maó i Alaior era més freqüent començar a construir i obtenir més endavant el consentiment oficial. Els dos municipis més incomplidors foren es Castell, on cap nucli disposava d’un pla, i Sant Lluís, on només el va obtenir un, i de forma posterior al seu desenvolupament.

Tramitació dels plans urbanístics de Menorca
Municipi
Núm. plans
% s. total
Tramitació
Ferreries
 1
  2%
2,00
Ciutadella
11
22%
2,27
Es Mercadal
 9
18%
2,33
Maó
 7
14%
2,71
Alaior
 6
12%
2,83
Sant Lluís
10
20%
4,10
Es Castell
 6
12%
5,00
Total
50
100%
3,10

Aquests fets eren coneguts pel públic a través de la premsa i encara més pels actors del mercat immobiliari. El 1976 el secretari de la Cambra de Comerç feia balanç dient que “Muchas urbanizaciones han pasado por encima de la legalidad o la han cogido al vuelo cuando ya llevaban varios años de vida.” Al seu parer, la major responsabilitat era de l’administració, per la seva passivitat. Aquest modus operandi tenia conseqüències negatives: reduïda superfície de les parcel·les, escassa reserva de zones verdes i serveis comuns, deficient infraestructura sanitària i manca d’equipaments, la qual cosa havia decebut a compradors de xalets i solars que van veure com “el paraíso prometido se convertía en un infierno”.
 
Publicitat de la urbanització Shangri.la. 1972

Aquest panorama ens permet interpretar casos conflictius, com Shangri-la, on els urbanitzadors van seguir el costum habitual al municipi: primer fer les infraestructures i les edificacions i mentrestant anar tramitant els plans urbanístics, sense adonar-se que aquesta pràctica era minoritària a l’illa i s’estava quedant desfasada amb el pas del temps. L’afer suposà la fi de la tolerància de la qual s’havien beneficiat els centres urbanístics il·legals. El Col·legi d’Arquitectes de Balears va qualificar les obres de “clandestines”. Dies després el delegat provincial del Ministeri d’Habitatge censurava la manca de responsabilitat de totes les parts. Aquesta nova actitud havia arribat per quedar-se. L’any següent, en comentar una ordre de demolició de l’Ajuntament de Maó, el periodista no es podia abstenir de comentar que “se desprende que se hicieron sin licencia”.