dimarts, 7 de febrer de 2017

Històries del turisme de Menorca.
Les urbanitzacions frustrades d’Alaior, Maó i es Castell

La més veterana de les iniciatives fallides és la de cales Coves. El 1962 es va anunciar que havia estat adquirida per una important suma una àmplia superfície de terreny per urbanitzar-la. Potser la iniciativa realment no havia prosperat perquè el 1964 s’informava que una empresa forastera estava molt interessada en dur a terme la urbanització del Lloc Nou des Fasser, en aquest indret.
 
Publicitat urbanització Calas Covas. 1974
El projecte del vial d’accés, que arrencava de la carretera de cala en Porter, es qualificava com una via “de primera categoria”, per la seva amplària, traçat i ferm; tenia un ample de vuit metres i un passeig de formigó a cada costat. L’any següent començaren les obres; es van fer les parets a banda i banda i els treballs havien de finalitzar l’estiu del 1966.

L’abril del 1973 s’oferien terrenys a la urbanització Calas Covas Mediterráneo, d’uns 700 m2, i a 285 ptes/m2. Els carrers estaven pavimentats, amb l’electricitat soterrada i abastament d’aigua. L’empresa Demarsa va editar un fullet de grans dimensions en anglès amb el plànol del nucli, que s’estenia al llarg del camí obert que anava a la cala i contenia uns dos-cents solars en una superfície de quaranta hectàrees. En realitat, només es van executar uns carrers curts a la part alta, on hi ha una cinquantena de parcel·les. Al sector més gran, situat més avall, es van obrir els vials, però sense instal·lar els subministraments ni asfaltar.
 
Plànol de les urbanitzacions Cales Coves i Son Vitamina
La urbanització de Llucalari Nou constituïa un dels polígons de Son Bou de Baix i fou autoritzada pel Ministeri de Defensa el 1974. La crisi va aturar aquest desenvolupament, que es reactivà el 1977, amb l’edició d’un vistós fullet en color, en el qual s’encartava un plànol de la parcel·lació, que partint d’un petit espai de 400 metres de litoral, s’endinsava uns dos quilòmetres i mig cap a l’interior. Es tractava, per tant, d’un projecte molt ambiciós amb unes cinc-centes parcel·les, d’entre 1.000 i 1.200 m2.

El 1980 l’Ajuntament va aprovar inicialment el pla parcial, la qual cosa generà una viva polèmica, perquè l’empresa feia un any i mig que havia emprès les obres del sector, amb l’obertura dels vials. Els treballs estaven afectant el barranc, declarat per l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) zona protegida, que havia estat interromput per un terraplè de catorze metres. Per aquest motiu el batlle havia paralitzat els treballs en accedir al càrrec, l’any anterior, i anuncià que el pla no s’autoritzaria definitivament fins que els promotors no restituïssin la situació original dels terrenys. També s’acordà demanar un informe a l’ICONA sobre l’interès paisatgístic del paratge i donar trasllat de l’expedient a la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè determinés les indemnitzacions a pagar. 

Publicitat urbanització Llucalary. 1977
L’actuació era polèmica. L’oposició municipal opinava que havia arribat l’hora d’aturar la proliferació d’urbanitzacions i volia demorar l’aprovació inicial del pla a la revisió del Pla General municipal. En canvi, l’equip de govern valorava positivament el projecte, que era “el millor que havia entrat a l’Ajuntament fins llavors, perquè s’adaptava plenament a la Llei del sòl”, i en tot cas es podria revisar durant la seva exposició pública. La zona ocupava una extensió de 129 hectàrees, de les quals 45 es declaraven parc natural protegit. El setanta per cent de la part edificable es destinava a habitatges unifamiliar aïllats, amb una parcel·la mínima de 1.000 m2, i la resta a cases de planta baixa i pis. No es preveia cap zona hotelera i es plantarien vint arbres per solar. Se cedien 32.500 m2 a l’Ajuntament.

El promotor era Jaume Gelabert, de Ciutadella i l’urbanitzador Joaquim Ensesa, qui ja tenia altres nuclis a Sant Lluís i Maó. El 1982 l’Ajuntament va aprovar provisionalment el pla parcial, malgrat, com denunciava el GOB, no havia finalitzat la restitució de la zona. El consistori acceptà el projecte presentat per l’ICONA, que havia d’executar la urbanitzadora i desestimà les objeccions del grup ecologista. L’any següent, la Comissió Provincial d’Urbanisme ratificava el plantejament municipal i considerava l’informe de l’ICONA tècnicament molt bo. El pla seria definitivament autoritzat el 1985, i també s’aprovaria el projecte d’urbanització. Malgrat tot la zona acabaria essent desqualificada, sense que s’hagués realitzat cap construcció.
 
Cala Llucalari. Bloc Imatges de Menorca
Es va produir un segon intent d’urbanització al sector conegut com Llucalari II. A la revisió del PGOU d’Alaior, iniciada el 1989 i completada el 1994, es va qualificar el sòl com urbanitzable, i es va aprovar el pla parcial, però el nou equip de govern sorgit de les eleccions de l’any següent va desclassificar els terrenys i denegà l’aprovació del projecte d’urbanització, per la qual cosa es va haver d’abonar una indemnització als promotors, que havien comprat el lloc el 1994.

El sector de Torre Nova del Rei, situat al costat de la urbanització de Sol de l’Est, al port de Maó, estava qualificat com a reserva urbana al Pla General de l’Ajuntament des Castell del 1974, i així es va mantenir en la revisió del 1988. El mes de febrer el consistori va iniciar els tràmits per aprovar el pla parcial. L’equip de govern, del PSOE, va ser criticat, perquè el partit s’oposava als centres turístics que es proposaven a altres municipis. La zona fou exclosa de les àrees en què la Conselleria de Turisme va decretar la suspensió provisional del planejament. L’Ajuntament aprovà el projecte a final d’any, però la Comissió Provincial d’Urbanisme el va desestimar per manca d’un cabdal suficient d’aigua i, especialment, per la seva proximitat al cementiri de la població.
 
Torre Nova del Rei. Diari Menorca, 1989.
Uns anys més tard es va tramitar el pla parcial del  paratge conegut com Repòs del Rei, a l’oest del poble des Castell. L’Ajuntament i la Comissió Insular d’Urbanisme (l’abril del 1996) aprovaren el pla parcial. Tanmateix, la corporació va canviar d’idea i tres anys més tard, quan encara no s’havia desenvolupat, va modificar el Pla General, de manera que la major part, on s’havia previst la construcció de xalets, es va declarar zona verda, mentre que, a la porció més propera al nucli urbà, es permetien aixecar blocs de pisos, convertint-la en una prolongació del poble. Els recursos dels promotors foren desestimats i els anys següents van començar a fer-se les primers cases. 

Biniparratx

Els anys seixanta es va planificar la urbanització de cala Biniparratx. El 1965 s’informava de l’adquisició dels terrenys per desenvolupar un centre residencial. L’any 1972 el promotor Joaquim Ensesa va comprar els llocs de Biniparratx i Binidalí, per realitzar una planificació urbanística. Es va redactar un pla d’ordenació, en el qual s’urbanitzava l’espai situat als dos costats de la cala. L’est pertany a Sant Lluís i l’oest a Maó i arriba fins a Binidalí, on també es delimitaven solars. Finalment, el nucli es va reduir a aquesta darrera platja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada