dimarts, 21 de febrer del 2017

Històries del turisme de Menorca. Les temptatives d’urbanitzar cala en Turqueta i Macarella


L’intent d’urbanització de cala en Turqueta, a Ciutadella, va comptar amb unes bases prou sòlides. El mes de juny del 1967 el Ministeri aprovava el pla de promoció turística de la zona, presentat per Francesc Vivó Amengual, senyor del lloc, primera fase per autoritzar un centre d’interès turístic nacional. Aquell any s’anunciava en el suplement turístic del diari Menorca que disposaria de carretera asfaltada, enllumenat públic, aigua corrent, clavegueram i electricitat. Es pensava construir una àrea esportiva, parc infantil, zona cívica, platja artificial i instal·lacions nàutiques per tirar barques a la mar, i s’adjuntava un croquis. El propietari va vendre els terrenys el 1969 a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible del qual era Joan Casals, qui va presentar aquest projecte, entre els diversos que encapçalava, a la fira Hogarotel.
 
Plànol de la urbanització 1967
Es va constituir la societat Cala Turqueta, SA, però la tramitació del centre d’interès turístic nacional va quedar paralitzada i no es reactivaria fins a finals del 1974, amb modificacions sobre el disseny original, de manera l’any següent  va obtenir la declaració pertinent.

L’assentament programat ocupava una superfície de 110 hectàrees i s’estenia al llarg d’un quilòmetre de costa, amb una població potencial de 6.000 persones. Tenia 180 parcel·les, la majoria de 1.100 m2, així com una àrea hotelera de 20.760 m2, zona comercial de 10.000 m2, espais verds i altres equipaments. El 1976 es definia com un centre de qualitat, dissenyat segons un model de petites agrupacions proveïdes de tots els serveis i una infraestructura adequada i racional. Es tenia molt en compte el paisatge, descartant formes destructives i només es preveia la construcció de dos hotels de tres plantes.

Cala en Turqueta, 1970
La crisi va tornar aturar la temptativa i l’Ajuntament no l’inclogué en el Pla General d’Ordenació Urbana. Quan la societat va presentar el pla parcial el 1978 s’aixecà la contestació ciutadana, avivada pel fet que al mateix temps es volia urbanitzar la platja de Macarella.  Es va promoure una recollida de firmes i es convocà una manifestació a Ciutadella pel dia 11 de novembre, a la qual acudiren unes 1.500 persones. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que entre 1980 i 1981 organitzà diversos actes a la població, com ara concentracions i concerts, per reclamar que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament del centre, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per amplis sectors de la població de l'illa, especialment ciutadellencs.

La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació, sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar per silenci el pla especial i que, en cas de conflicte entre el CITN i el PGOU, prevalia la planificació local. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.


Davant del tancament de les expectatives urbanitzadores, el mes d’abril del 1985 l’empresa va clausurar el vial d’accés. L’Ajuntament, disconforme, va ordenar la seva reobertura, però finalment només es va permetre el pas als vianants. Com acció de protesta, el sindicat Comissions Obreres va realitzar la celebració de l’1 de maig a la platja, mentre la UGT ho feia a Macarella, també objecte de litigi. La propietat va interposar un interdicte contra la decisió municipal i obtingué una resolució judicial favorable. Així i tot, el mes de juliol va restablir el trànsit de vehicles.

Macarella i Macarelleta

El 1978 es van presentar davant l’Ajuntament de Ciutadella els plans parcials dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarelleta, una zona que el Pla General declarava urbanitzable. Com hem vist, la iniciativa, que coincidia amb la de cala en Turqueta, fou contestada de forma immediata amb la organització d’una manifestació a Ciutadella i diversos accions més els anys següents.
 
Macarella, 1959

El 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es col·locaren poals de fems; també es van podar els pins i es tallaren mates. Es va delimitar un aparcament per a vehicles i un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris. Les coves es van clausurar, però la clau estava a disposició dels ciutadellencs que hi volguessin romandre. La propietat demanava a l’Ajuntament col·laboració per arranjar el camí d’accés. La platja era coneguda per la pràctica del nudisme. El delegat del Govern feia notar al respecte que els batles de l’illa s’havien manifestat en algunes ocasions de forma desfavorable a sol·licitar una platja per aquest ús.

El mes de gener del 1984 Menorca Mapesol, SA, titular dels terrenys, de capital local, demanà l’aprovació del pla parcial; tanmateix, els informes tècnics van determinar que contenia estipulacions discordants amb el Pla General. L’oposició municipal s’hi mostrà en contra de la decisió i acusà l’equip de govern d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. L’empresa va recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè se subrogués la competència d’autoritzar el projecte, però aquesta va refusar-hi. El Consell Insular, en unió amb l’Ajuntament de Ciutadella, proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual la va rebutjar.

La promotora impugnà els acords que denegaven les seves pretensions i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària d’autoritzar-lo directament i permetre la urbanització del paratge. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la protecció de la zona, que aquesta vegada s’arribaria a materialitzar amb la seva declaració d’ANEI, la qual cosa determinà la no aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els límits. El 2003, el Pla Territorial Insular va preservar tot el paratge, a través de la nova figura d’una àrea natural d’interès territorial. El 1995 la societat Menorca Mapesol, havia venut els terrenys a una companyia austríaca.

dimarts, 14 de febrer del 2017

La mediocritat del mercat laboral espanyol

En el fons, l’economia és com un ésser viu i les seves crisis són malalties que tenen un període d’incubació, empitjorament i curació. La depressió que es va iniciar el 2008 va assolir al seu punt àlgid el 2013, quan l’atur arribà a afectar més d’una quarta part dels treballadors (el 26,1%). Des de llavors, la salut del mercat laboral ha anat millorant i el 2016 es va reduir fins el 19,1%. Per tant, si bé no es pot negar que la recuperació està en marxa, aquesta encara no és completa, perquè no es pot considerar com normal el nivell de desocupació que tenim. El problema és saber què vol dir “normal” en aquest cas.


A la civilització romana, l’aurea mediocritas era el daurat punt mitjà. S’entenia que els extrems eren perniciosos i que era preferible conformar-se amb una situació intermèdia, lliure dels perills dels excessos. D’aquesta manera, si per normal entenem la mitjana, en els quaranta anys darrers, aquesta ha estat del 16,7%. És possible que el 2017 s’assoleixi aquest valor i que qualcú defensi que hem remuntat la crisi.

Evidentment, es tracta d’una postura clarament mediocre, com podem comprovar examinant el comportament dels països del nostre entorn. La taxa mitjana d’atur dels quinze estats de la Unió Europea (excloent les noves incorporacions) del 1991 al 2016 és del 9,4%. Espanya supera aquesta xifra en un 76%. El segon país més castigat per la manca d’ocupació és Grècia, que l’excedeix en un 40%. La resta de nacions amb dificultats (Irlanda, Itàlia, Finlàndia i França) freguen la mitjana.


La quantitat de gent sense feina d’Espanya és excepcional no només per la seva magnitud, sinó per la durada. Entre 1981 i 2016, ha estat el país amb la major taxa d’atur vint-i-set vegades i sis més el segon. Les males dades dels altres estats són temporals: Grècia és el primer els últims quatre anys i altres nou fou el segon; Alemanya va ser el primer el 2005, 2006 i 2007; Irlanda fou el primer el 2008 i dotze anys el segon.

Totes les comparacions són odioses. Ni els anys que donam per bons són realment acceptables: la taxa mitjana d’atur d’Espanya dels deu millors (1999-2008) és de l’11,1%, valor que sobrepassa la mitjana de la Unió Europea de tot el període i només és inferior a la de Grècia (12,9%). A principis del segle XX es va estendre la convicció que Turquia era el malalt d’Europa; a l’arrencada d’aquesta centúria, el pacient incurable és el nostre país.

Qualsevol metge diria que Espanya té una malaltia crònica. Recobrar-nos de la darrera crisi serà relativament senzill, però aquesta és com el grip, un episodi transitori. Quan ens haguem guarit continuarem patint un càncer persistent i el diagnòstic serà, fins i tot, més clar.


Els organismes internacionals des de fa molt temps apunten que el nombre de desocupats és excessiu. El Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i la Organització Internacional del Treball demanen que es prenguin mesures. Les autoritats sempre han actuat pensant en el curt termini, el que és sinònim de postergar les decisions de calat. L’economia ha estat incapaç de generar prou llocs de treball i l’atur s’ha enquistat.

Des de la crisi dels setanta s’han engegat diverses polítiques econòmiques, però a la llarga totes han fracassat. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea es fomentà l’establiment de multinacionals amb l’argument que millor que vinguessin les empreses estrangeres que els espanyols emigressin a Europa.  Ara tornam ha enviar treballadors a fora. Amb la implantació de l’euro va arrancar la bimbolla immobiliària. Es van sentir algunes veus crítiques, però no es féu res per aturar-la i, per contra, es donaren facilitats perquè vinguessin milions d’estrangers per servir de la imprescindible mà d’obra barata. Ara tenim els immigrants i no hi ha feina. 

S’ha impulsat el turisme, que crea bàsicament llocs de feina low-cost i, així i tot, encara són insuficients. També s’ha reformat el mercat laboral nombroses vegades sense aconseguir resultats sòlids.

El manteniment d’amplis sectors de la població en atur té un elevat cost social. D’una banda es minora el potencial de creixement; de l’altra, Espanya s’ha consolidat com un dels països occidentals amb una major desigualtat. Actualment som el tercer estat amb més diferències de renda, només avantatjats per Letònia i Bulgària;  en aquesta trista classificació guanyam a nacions netament més pobres com ara Lituània, Grècia, Portugal i Romania.

Els estudiosos del mercat de treball han presentat diferents alternatives, unes des de postulats neoliberals i altres de caràcter institucional. La profunditat del repte segurament exigeix una dosi combinada de política industrial i facilitats a la contractació que proporcionin un entorn on sigui possible un major dinamisme empresarial per crear els milions de col·locacions necessaris.

Ens hem acostumat a una economia mediocre que no crea prou llocs de feina, ja que és més còmode conviure amb la malaltia que enfrontar-s’hi. Tanmateix només podrem acabar amb la xacra de l’atur intens i de llarga durada si tots, empresaris, treballadors, educadors, polítics i ciutadans abandonam la nostra zona de confort, trenquen les línies vermelles i contribuïm a la seva superació amb nous plantejaments que rompin les inèrcies del passat.

divendres, 10 de febrer del 2017

L’IME: trenta anys intent orientar l’evolució econòmica de Menorca

Els darrers anys Menorca ha experimentat grans canvis. A partir del 1985 es donen dos fenòmens crucials: una forta crisi industrial, que començà al calçat i ràpidament es va estendre a la bijuteria, i l’expansió d’un nou tipus d’oferta turística, protagonitzada pels apartaments de baixa categoria.

Tot d’una es va produir un intens debat dins de la societat menorquina. El recentment constituït Institut Menorquí d’Estudis no quedà al marge: una de les primeres actuacions fou la creació del Grup d’Economistes de Menorca, amb la voluntat de sumar esforços acadèmics, professionals i de tots aquells que tenien interès en debatre sobre la situació de l’illa. 

El setembre del 1986 es va produir la primera trobada del grup, que arreplegà una nombrosa assistència tant de residents a l’illa com afora. Les actes de les jornades van ser presentades el 1988. S’alertava de les transformacions en l’estructura econòmica de Menorca, i en especial d’una terciariarització que trencava l’equilibri sectorial i comprometia el nostre futur, ja que es basava en activitats de baix valor afegit que atreien visitants d’escassa capacitat de despesa. També es denunciava que l’expansió urbanística seria una càrrega per a la comunitat, que hauria d’assumir uns costos que acabarien redundant en el benefici d’uns pocs promotors immobiliaris i turístics.

Per aquest motiu es demanava una actuació decidida de l’Administració i, en especial, del Consell Insular de Menorca, en dues direccions. La primera, un suport decidit a les activitats industrials, que estalonés els sectors amb dificultats i estimulés l’aparició de noves activitats. La clau era el capital humà: disseny, qualitat i noves tecnologies. Era imprescindible un auxili tècnic i financer que permetés superar el desànim empresarial.

D’altra banda, es remarcava que l’expansió turística agreujava la crisi industrial, perquè els capitals s’estaven esmerçant en construccions de ràpida rendibilitat a curt termini, però escassa viabilitat futura. Calia frenar el desenvolupament urbanístic, impedir la creació de nou sòl urbanitzable, controlar la legalitat de les edificacions i redactar un pla d’ordenació urbanística de l’illa. La introducció d’un cànon turístic permetria que els beneficis d’aquesta activitat revertissin a la comunitat per finançar la millora de les infraestructures de les urbanitzacions.

És evident que ni els agents privats ni l’Administració estaren a l’altura i les tendències apuntades van seguir amb escasses actuacions correctores. Recentment, a l’IME hem constituït un Grup de Recerca del Turisme per aprofundir en el coneixement d’aquest sector crucial per a l’economia de l’illa i orientar l’evolució futura. Només desitjaríem que el debat, per fructificar, s’estengués a tots els àmbits ciutadans.

dimarts, 7 de febrer del 2017

Històries del turisme de Menorca.
Les urbanitzacions frustrades d’Alaior, Maó i es Castell

La més veterana de les iniciatives fallides és la de cales Coves. El 1962 es va anunciar que havia estat adquirida per una important suma una àmplia superfície de terreny per urbanitzar-la. Potser la iniciativa realment no havia prosperat perquè el 1964 s’informava que una empresa forastera estava molt interessada en dur a terme la urbanització del Lloc Nou des Fasser, en aquest indret.
 
Publicitat urbanització Calas Covas. 1974
El projecte del vial d’accés, que arrencava de la carretera de cala en Porter, es qualificava com una via “de primera categoria”, per la seva amplària, traçat i ferm; tenia un ample de vuit metres i un passeig de formigó a cada costat. L’any següent començaren les obres; es van fer les parets a banda i banda i els treballs havien de finalitzar l’estiu del 1966.

L’abril del 1973 s’oferien terrenys a la urbanització Calas Covas Mediterráneo, d’uns 700 m2, i a 285 ptes/m2. Els carrers estaven pavimentats, amb l’electricitat soterrada i abastament d’aigua. L’empresa Demarsa va editar un fullet de grans dimensions en anglès amb el plànol del nucli, que s’estenia al llarg del camí obert que anava a la cala i contenia uns dos-cents solars en una superfície de quaranta hectàrees. En realitat, només es van executar uns carrers curts a la part alta, on hi ha una cinquantena de parcel·les. Al sector més gran, situat més avall, es van obrir els vials, però sense instal·lar els subministraments ni asfaltar.
 
Plànol de les urbanitzacions Cales Coves i Son Vitamina
La urbanització de Llucalari Nou constituïa un dels polígons de Son Bou de Baix i fou autoritzada pel Ministeri de Defensa el 1974. La crisi va aturar aquest desenvolupament, que es reactivà el 1977, amb l’edició d’un vistós fullet en color, en el qual s’encartava un plànol de la parcel·lació, que partint d’un petit espai de 400 metres de litoral, s’endinsava uns dos quilòmetres i mig cap a l’interior. Es tractava, per tant, d’un projecte molt ambiciós amb unes cinc-centes parcel·les, d’entre 1.000 i 1.200 m2.

El 1980 l’Ajuntament va aprovar inicialment el pla parcial, la qual cosa generà una viva polèmica, perquè l’empresa feia un any i mig que havia emprès les obres del sector, amb l’obertura dels vials. Els treballs estaven afectant el barranc, declarat per l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) zona protegida, que havia estat interromput per un terraplè de catorze metres. Per aquest motiu el batlle havia paralitzat els treballs en accedir al càrrec, l’any anterior, i anuncià que el pla no s’autoritzaria definitivament fins que els promotors no restituïssin la situació original dels terrenys. També s’acordà demanar un informe a l’ICONA sobre l’interès paisatgístic del paratge i donar trasllat de l’expedient a la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè determinés les indemnitzacions a pagar. 

Publicitat urbanització Llucalary. 1977
L’actuació era polèmica. L’oposició municipal opinava que havia arribat l’hora d’aturar la proliferació d’urbanitzacions i volia demorar l’aprovació inicial del pla a la revisió del Pla General municipal. En canvi, l’equip de govern valorava positivament el projecte, que era “el millor que havia entrat a l’Ajuntament fins llavors, perquè s’adaptava plenament a la Llei del sòl”, i en tot cas es podria revisar durant la seva exposició pública. La zona ocupava una extensió de 129 hectàrees, de les quals 45 es declaraven parc natural protegit. El setanta per cent de la part edificable es destinava a habitatges unifamiliar aïllats, amb una parcel·la mínima de 1.000 m2, i la resta a cases de planta baixa i pis. No es preveia cap zona hotelera i es plantarien vint arbres per solar. Se cedien 32.500 m2 a l’Ajuntament.

El promotor era Jaume Gelabert, de Ciutadella i l’urbanitzador Joaquim Ensesa, qui ja tenia altres nuclis a Sant Lluís i Maó. El 1982 l’Ajuntament va aprovar provisionalment el pla parcial, malgrat, com denunciava el GOB, no havia finalitzat la restitució de la zona. El consistori acceptà el projecte presentat per l’ICONA, que havia d’executar la urbanitzadora i desestimà les objeccions del grup ecologista. L’any següent, la Comissió Provincial d’Urbanisme ratificava el plantejament municipal i considerava l’informe de l’ICONA tècnicament molt bo. El pla seria definitivament autoritzat el 1985, i també s’aprovaria el projecte d’urbanització. Malgrat tot la zona acabaria essent desqualificada, sense que s’hagués realitzat cap construcció.
 
Cala Llucalari. Bloc Imatges de Menorca
Es va produir un segon intent d’urbanització al sector conegut com Llucalari II. A la revisió del PGOU d’Alaior, iniciada el 1989 i completada el 1994, es va qualificar el sòl com urbanitzable, i es va aprovar el pla parcial, però el nou equip de govern sorgit de les eleccions de l’any següent va desclassificar els terrenys i denegà l’aprovació del projecte d’urbanització, per la qual cosa es va haver d’abonar una indemnització als promotors, que havien comprat el lloc el 1994.

El sector de Torre Nova del Rei, situat al costat de la urbanització de Sol de l’Est, al port de Maó, estava qualificat com a reserva urbana al Pla General de l’Ajuntament des Castell del 1974, i així es va mantenir en la revisió del 1988. El mes de febrer el consistori va iniciar els tràmits per aprovar el pla parcial. L’equip de govern, del PSOE, va ser criticat, perquè el partit s’oposava als centres turístics que es proposaven a altres municipis. La zona fou exclosa de les àrees en què la Conselleria de Turisme va decretar la suspensió provisional del planejament. L’Ajuntament aprovà el projecte a final d’any, però la Comissió Provincial d’Urbanisme el va desestimar per manca d’un cabdal suficient d’aigua i, especialment, per la seva proximitat al cementiri de la població.
 
Torre Nova del Rei. Diari Menorca, 1989.
Uns anys més tard es va tramitar el pla parcial del  paratge conegut com Repòs del Rei, a l’oest del poble des Castell. L’Ajuntament i la Comissió Insular d’Urbanisme (l’abril del 1996) aprovaren el pla parcial. Tanmateix, la corporació va canviar d’idea i tres anys més tard, quan encara no s’havia desenvolupat, va modificar el Pla General, de manera que la major part, on s’havia previst la construcció de xalets, es va declarar zona verda, mentre que, a la porció més propera al nucli urbà, es permetien aixecar blocs de pisos, convertint-la en una prolongació del poble. Els recursos dels promotors foren desestimats i els anys següents van començar a fer-se les primers cases. 

Biniparratx

Els anys seixanta es va planificar la urbanització de cala Biniparratx. El 1965 s’informava de l’adquisició dels terrenys per desenvolupar un centre residencial. L’any 1972 el promotor Joaquim Ensesa va comprar els llocs de Biniparratx i Binidalí, per realitzar una planificació urbanística. Es va redactar un pla d’ordenació, en el qual s’urbanitzava l’espai situat als dos costats de la cala. L’est pertany a Sant Lluís i l’oest a Maó i arriba fins a Binidalí, on també es delimitaven solars. Finalment, el nucli es va reduir a aquesta darrera platja.