dimarts, 26 de desembre del 2017

L’Ateneu de Maó, precedent del Foment del Turisme de Menorca

El 1926 l’Ateneu de Maó crea una secció especialment dedicada al foment del turisme, la qual va ser un fort revulsiu per a la qüestió. Ja hem resseguit la tasca de l’entitat per intentar implantar un hotel, que, a pesar de no reeixir, sí que va aconseguir conscienciar un grup cada cop més nombrós de menorquins sobre el tema. Així, el mes de març del 1926 es constituïa a Maó l’“Auto Club Menorquí”, una societat dedicada a fomentar el desenvolupament del turisme a l’illa, promoguda per Rafael Roselló. La seva fundació va coincidir amb la conferència donada a l’Ateneu per un enginyer d’obres públiques, que va apuntar la possibilitat d’incloure la carretera de Maó a Ciutadella dins del Circuït Nacional de Turisme. Aquests dos fets ens parlen de la importància dels automòbils per al desenvolupament del turisme.

Postal Lacoste. Dècada del 1910

Aquesta inquietud es pot detectar a la premsa, que, si en un principi només havia anat recollint notícies diverses sobre l’arribada de viatgers, la propaganda o la construcció de l’hotel, a partir del 1928 enceta un debat sobre la utilitat del turisme de Menorca, resolt pràcticament sempre de forma afirmativa, i els mitjans per a promoure’l, entre els quals les veus a favor de crear una entitat específica van anar creixent. En dos anys, el nombre d’articles autoritza a parlar de campanya pro-turisme: el 1929 tretze i el 1931, vint-i-nou.

Mentrestant, l’Ateneu continuava amb la seva tasca. Fidel al seu esperit d’estudis aplicats, que anteriorment s’havia concentrat en l’agricultura, aquests anys es va plantejar un programa d’implantació del turisme. Aquest fou exposat en el discurs del membre de la Junta Directiva Josep Cotrina «Mallorca y Menorca (consideraciones sobre el turismo)», llegit el mes d’abril del 1927 i publicat en la Revista de Menorca l’any següent. L’autor parteix de l’existència a Mallorca d’«una corriente incesante de turismo». Menorca no manca d’atractius com són el port de Maó, els monuments megalítics, les ruïnes de Santa Àgueda, els barrancs, la muntanya del Toro i les cales. Però pocs turistes visiten l’illa: creuers, que venen molt esporàdicament, alguns iots d’esplai i un escàs nombre d’arqueòlegs i artistes que, fins i tot «no son propiamente turismo [ya que] busca el turista saludable ambiente y esparcimiento para los sentidos». Per atreure turistes cal millorar les comunicacions i els hotels i l’estímul de la propaganda.

La Voz de Menorca, 17/06/1929

Cotrina proposa actuar seguint un pla. Considera impossible fer venir turistes directament de la Península o l’estranger, però seria factible, portar-los de Mallorca, per a la qual cosa suggereix un canvi en el transport marítim que permeti una connexió diària entre Ciutadella i Alcúdia, així com la reforma del servei portuari d’aquesta darrera. També planteja altres modificacions per combinar aquest servei amb el que uneix Palma amb Barcelona. A continuació, indica la necessitat de perfeccionar les comunicacions internes per fer accessibles els tres o quatres paratges més assenyalats, com ara cales Coves, el barranc d’Algendar i les platges de Son Bou. Paral·lelament, els hotels s’haurien de condicionar per donar servei als nous visitants. Finalment, per donar a conèixer l’illa caldria fer una propaganda persistent. Allò més adient seria crear una entitat, que treballés de forma coordinada amb les de Palma i Barcelona i amb les agències de viatges. S’encarregaria d’editar «fullets senzills» i de promoure la publicació d’articles a diaris i revistes i procuraria la vinguda d’artistes i personalitats de relleu. Per al seu manteniment, fora bo que hi contribuïssin el major nombre de persones, perquè «sin exponer nada, nada se consigue». L’autor havia fet una bona anàlisi de la realitat menorquina; les seves idees tindrien vigència fins entrada la dècada del 1960.

El 1928 es van iniciar les gestions per editar una segona guia turística, ja que la primera estava esgotada i, a més, l’evolució general envers publicacions amb més il·lustracions i, en particular, la de les guies turístiques, l’havien deixat obsoleta. D’altra banda, a més de les mostres de pintura de què ja vam parlar un dia, a finals d’aquest any, l’Ateneu va organitzar una exposició fotogràfica d’imatges de Menorca amb l’objectiu de realitzar una sèrie de postals amb finalitats propagandistes. Al mateix temps, el batle de Maó (que també era el president de l’Ateneu) animava els fotògrafs a presentar-se al concurs organitzat a Madrid pel Patronat Nacional del Turisme.

Com a resultat de tot açò, el 1929 l’entitat edità una sèrie de vint postals, de les quals nou eren dedicades al port de Maó, dues a Fornells i la resta als indrets més coneguts del litoral (port de Ciutadella, cala Mesquida, port d’Addaia, son Bou, cala Galdana, cales Coves i cala Rafalet). Es van fer imprimir 1.000 exemplars de cada targeta, amb un cost de 959 pessetes; l’elecció d’una qualitat de paper superior encarí la comanda. Segons consta a l’arxiu de l’entitat, l’Ateneu havia previst la realització de cinc sèries més, la qual cosa demostra una considerable ambició. Aquestes haurien estat dedicades als pobles i viles de l’illa, paisatges de l’interior, monuments i edificis, monuments prehistòrics i costums i objectes tradicionals.

Postal editada per l'Ateneu de Maó, 1929

L’edició d’aquestes targetes fou motiu perquè l’Ateneu estrenyés les seves relacions amb el Foment del Turisme de Mallorca, al qual se n’envià un joc. Com a resposta, el seu president adreçà una carta a Antoni Victory, en la qual enviava dos fullets de propaganda, un de Mallorca i l’altre sobre les illes Balears, que també contenia una breu descripció de Menorca i Eivissa. Finalment, animava els menorquins a imprimir quelcom semblant, «resumen de lo más interesante de la isla, así como datos de hoteles, para facilitar la ida de Turismo», agregant que des de Mallorca podrien “empènyer”.

La resposta de Victory és il·lustrativa tant de l’estat del turisme a l’illa com de l’enfocament de l’Ateneu. Comentava que el poc que es feia era obra de la secció de Turisme i Esports de l’entitat i que la guia de Menorca s’havia esgotat feia anys i existia el projecte d’editar-ne una altra; a més, s’organitzaven exposicions de fotografia, per finalitzar indicant que «poca cosa más podemos hacer por ahora, mientras no tengamos un buen hotel», i seguidament explicava que estava en constant relació com a batle amb el Patronat Nacional de Turisme i expressava la seva confiança que, un cop inaugurat, vindrien prou turistes per omplir-lo.

El 1929 l’Ateneu va cercar suport per a la revista il·lustrada Menorca, que volia editar el fotògraf Ramon Pons Menéndez. Entre d’altres institucions, es demanà la col·laboració dels ajuntaments; l’Ajuntament de Maó donà la seva contribució, que es va estendre a les accions de foment del turisme, i el d’Alaior es va comprometre a adquirir-ne tres exemplars. També es va proposar de fer un mata-segells turístic, que no va reeixir.


Ja s’ha explicat com les darreres actuacions en aquest camp es van cenyir a l’erecció d’un hotel, així com a les exposicions de pintura. Només s’han d’afegir les gestions amb el propietari de cala Galdana perquè hi fes un pou; el gener del 1931 li agraïen la seva execució «por la gran mejora que supone para los turistas que visitan la playa». Amb la mort de Victory i l’adveniment de la República, l’Ateneu va reduir la seva activitat, tot i que encara cal fer esment de l’edició el 1935 de l’opuscle Pro-Turisme del seu soci Ferrer Aledo, una petita guia de l’illa.

dimarts, 19 de desembre del 2017

Les trampes del model de finançament autonòmic

El finançament s’ha convertit en la poma de la discòrdia de l’Estat de les autonomies. Algunes comunitats, com la de Balears, se senten agreujades; a Catalunya ha estat un dels arguments més invocats pels sobiranistes.


Les comunitats autònomes són les responsables dels principals serveis públics: sanitat, educació i serveis socials i, per aquest motiu, és vital que tenguin un finançament raonable. L’any 2009 es va acordar un nou sistema que, malgrat els anuncis oficials, no aconseguí proporcionar recursos suficients a les autonomies, que van haver d’escometre dolorosos ajustos per fer front a la crisi. El model preveia la seva revisió el 2014, però l’Estat l’ha anat ajornant,  demostrant així una escassa sensibilitat envers la despesa social.

Com que l’Estat central sol recaptar els impostos, a tots els països on, com Espanya, es descentralitza la despesa, sorgeix la necessitat de crear mecanismes per proveir fons als territoris. Els exemples d’Alemanya, Canadà i Austràlia han permès fixar les característiques d’un model coherent i efectiu.  Espanya des de l’inici en va fer cas omís i el finançament quedà llastrat per dos defectes: una certa insuficiència i les desigualtats entre comunitats autònomes.


El principi bàsic de les finances regionals és l’equilibri: els territoris han de tenir els mateixos recursos relatius que l’Estat en relació a les seves competències, és a dir que els dos haurien de patir les mateixes dificultats o alegries pressupostàries. Al nostre país, Madrid ha utilitzat el seu poder polític i el control del sistema impositiu per tenir proporcionalment més diners que les autonomies. Per exemple, l’any 2018 el Govern central pot incórrer en un dèficit del 0,7% del PIB, mentre que les comunitats autònomes només del 0,3%. El Govern utilitza els seus fons per construir infraestructures (AVE, autovies, aeroports), que reparteix segons criteris polítics, la qual cosa és l’origen dels desequilibris de les balances fiscals.

El segon axioma dels sistemes de finançament és que les diferents regions han de comptar amb els mateixos ingressos per càpita, és a dir que cap hauria de patir més dificultats que les altres, amb independència de la seva riquesa relativa. A Espanya, hi ha forts desequilibris, que només tenen una explicació històrica o política.

Tot neix del procés de transferències a les comunitats autònomes dels anys vuitanta, que, enlloc de basar-se en l’estudi de les necessitats de despesa, es va fonamentar en el lema “se transfiere lo que se tiene”: a cada territori se li van proporcionar els recursos per mantenir l’estructura administrativa heretada, sense considerar si era correcta o no. Així hi ha comunitats riques que reben un excés de doblers i pobres i que no obtenen prou; la generositat d’unes les fa acabar pitjor que altres que partien de més avall.


En les nombroses ocasions que s’ha reformat el sistema, sempre s’ha preservat l’statu quo: que cap autonomia perdi. D’aquesta manera es consoliden les diferències inicials i s’impedeix la seva correcció. Hauria estat fàcil congelar els ingressos de les comunitats sobrefinançades i destinar els nous fons a les altres, fins que s’arribés a un equilibri, però els privilegiats sempre han aconseguit bloquejar aquest acord.

Les dificultats augmenten quan pensam que les necessitats canvien a mesura que passa el temps, perquè la dinàmica de la població és molt diferent entre els territoris i n’hi ha que creixen de forma accelerada, com Balears, mentre que d’altres perden habitants, cas de Castella-Lleó. Açò obliga a la nostra comunitat a construir escoles i hospitals, cosa que no han de fer els castellans. L’envelliment també afecta de forma diferent a uns i altres i aquells on la població depenent augmenta més ràpidament tenen dificultats, perquè han de construir centres per atendre les persones grans i mantenir-los.

Un altre obstacle del finançament regional s’origina pel fet que les comunitats tenen autonomia total en la despesa, i en particular poden retribuir els seus treballadors com volen. D’aquesta forma, augmentant els sous dels funcionaris, es creen distorsions que confonen als ciutadans. La transparència exigiria que, almanco, es quantifiqués el cost de la generositat dels governs autonòmics.


El darrer entrebanc del sistema neix de la capacitat fiscal de les autonomies, que tenen alguns impostos, com ara successions, transmissions patrimonials i el joc, en què són competents per establir els tipus aplicables. Les comunitats riques poden baixar els impostos i així encara atreuen contribuents més acabalats. Açò és el que ha fet Madrid amb l’impost sobre successions. Així també s’originen guerres fiscals, com va passar amb l’impost de patrimoni, que va forçar a l’Estat a la seva eliminació pràctica.

Els partidaris d’una gran autonomia tributària, haurien de reconèixer que aquesta beneficia bàsicament els territoris rics i, en ocasions, acaba perjudicant totes les hisendes autonòmiques, que es veuen privades de recursos.

La Llei que regula el sistema de finançament del 2009 ocupa 72 pàgines i té 66 articles i un sens fi de disposicions addicionals, transitòries i finals. Sembla que els polítics van acordar les xifres als despatxos i després els juristes li van donar una aparença de legalitat, ben confusa, perquè fos incomprensible per qualsevol personal normal. Aquest és el motiu de les interminables picabaralles entre les comunitats. No tenim un sistema lògic, sinó 17 pactes bilaterals, on només compta la capacitat de pressió política. Les autonomies no tenen el que es mereixen, sinó el que negocien.

Les negociacions actuals es mouen dins dels mateixos paràmetres que les anteriors. A la hisenda autonòmica no ha arribat la nova política. Falta valentia perquè cadascú contribueixi segons les seves possibilitats i rebi segons les seves necessitats.

dimarts, 12 de desembre del 2017

El Patronat Nacional del Turisme i altres intents de fundar un hotel

La Companyia Nacional d’Indústries de Turisme (CNIT), que com vam veure, protagonitzà el primer intent d’establir un hotel a Menorca, es devia desfer pocs mesos després de la creació del Patronat Nacional del Turisme, el mes d’abril del 1928. Aquesta era una institució oficial, creada durant la dictadura de Primo de Rivera, per fomentar l’activitat turística. De fet, Peipoch, el director gerent de la CNIT, que s’havia desplaçat a Maó per sondejar la construcció de l’hotel, es va integrar en el Patronat amb funcions tècniques i el mes de novembre anava Cadis per supervisar l’inici de les obres de l’hotel Atlántico.

Hotel Atlántico. Cadis
A Menorca, el mes d’agost la premsa es feia ressò d’un anunci del Butlletí Oficial de la Província en què s’indicava que el Patronat Nacional del Turisme s’adreçaria als batles per informar-se sobre els allotjaments existents a la població, així com les vies de comunicació, la riquesa artística i altres accions per contribuir al desenvolupament del turisme. Al cap de pocs dies, s’apuntava que aquell any havien passat per l’illa un major nombre de iots estrangers i excursions de grups de visitants, i, arran d’aquest increment dels viatgers, es demanava sobre si arribaria a ser realitat l’hotel que estava en projecte.

El Patronat tenia entre els seus objectius la fundació de noves instal·lacions hoteleres, per la qual cosa el mes d’abril del 1929 l’Ajuntament de Maó (el batlle del qual era Antoni Victory) va acordar remetre-li el plànol del parc de Bellavista, que la Corporació volia cedir perquè la institució es fes càrrec de la construcció de l’hotel. Aquest és l’indret on el 1948 es començaria a aixecar l’antic hospital Verge del Toro. Aquesta temptativa perquè un organisme oficial aixequés un hotel d’un cert luxe és un precedent dels intents en el mateix sentit perquè es fes un parador de turisme a la postguerra.

El mes d’agost dos periodistes van polemitzar a la premsa a compte de l’hotel: mentre un defensava que no es podia fer, ja que el nombre de visitants era excessivament reduït, l’altre indicava que sense ell no en vindrien més. Recordava que, recentment, els passatgers d’un vapor, pel fet de no trobar un allotjament adequat, es van reembarcar. També comentava que, a Palma, el Gran Hotel es va edificar abans que el volum de turistes fos significatiu. D’altra banda, els estrangers es decantaven per una ubicació a la vorera del port i no a l’interior de Maó.

L’afer semblava donar un altre tomb el mes de setembre, quan Antoni Victory, que també era el president de l'Ateneu de Maó, convocà una reunió a l’entitat en la qual informà de la disposició d’un grup d’empresaris anglesos per adquirir els terrenys de la zona de sa Punta, que dominen el port com els del parc Bellavista, dels quals no estan gaire enfora. Havia aconseguit la promesa del delegat de la Trasmediterránea de destinar millors vaixells a la línia Barcelona-Maó. En paral·lel, continuaven les gestions amb el Patronat Nacional del Turisme per construir un hotel al port de Maó.

L’anterior iniciativa no va reeixir perquè el seu principal impulsor, Laurence Weavear, va morir. Un altre dels promotors, Bedell, indicava a Victory la seva voluntat de retornar l’estiu de l’any següent i cercar nous col·laboradors. El fracàs d’aquesta iniciativa no va desanimar el president de l’Ateneu, que el mes de juny del 1930 remetia una carta a Barcelona al subdirector del Patronat Nacional del Turisme, en la qual li recomanava Miquel Florit, propietari d’una casa molt espaiosa i amb vistes al port de Maó, que estava disposat a dedicar a hotel. L’informava que Peipoch havia vist la casa quan era gerent de la CNIT i un arquitecte de la Companyia havia fet els plànols per transformar-la en hotel. També li demanava que lliurés a Florit el reglament del crèdit hoteler per si s’hi podia acollir. El comte de Ruiseñada, que també era president de la companyia Trasatlántica, li va respondre que havia rebut el menorquí, però que el Patronat no adquiria immobles i només el podia auxiliar a través del crèdit hoteler.
Antoni Victori

Poc més pogué fer Victory, ja que morí el mes de gener del 1931. En la conferència que havia preparat sobre l’urbanisme de Maó, i que fou llegida a títol pòstum, remarcava que l’hotel per a turistes era «una de les [coses] més necessàries i que més podria contribuir a fer variar favorablement les condicions d’aquesta ciutat [Maó]». Al respecte, informava dels dos fracassos soferts pel projecte i que continuaven existint persones interessades, si bé a una escala més modesta. El PNT havia ofert el crèdit hoteler, que garantia un interès del 5% anual al capital invertit. Per finalitzar, repassava els hotels que havia promogut l’entitat i els que estaven en projecte.

El mes d’agost del 1932 s’anuncià que tornava a haver-hi capitals disposats per edificar un hotel. Segurament es tractava d’algun dels projectes precedents que la recent creació del Foment del Turisme de Menorca feien revifar. Tanmateix, com en anteriors ocasions, el projecte no arribà a bon port. Simultàniament, un periodista comparava Menorca amb Eivissa, la qual els turistes abans no freqüentaven, però que a poc a poc anaven fent acte de presència  i, a través d’ells s’havia estès la fama de la dolçor i ingenuïtat dels seus habitants i en aquell moment ja era un destí turístic com podia ser Mallorca.


Per tant, els menorquins eren conscients que s’estaven quedant enrere pel que feia a l’afluència de turistes. A les Pitiüses, l’arribada de persones d’un poder adquisitiu no gaire elevat estimulà la progressiva millora dels allotjaments, i, quan se superà un cert llindar, es van construir hotels de més categoria. És a dir, que l’oferta la va seguir la demanda i dinamitzà el procés. A Menorca, als anys trenta es comença a experimentar aquest fenomen. Si el projecte d’un gran hotel no va quallar, el 1930 l’hotel Central va reformar les seves instal·lacions; es renovaren les habitacions, instal·lant aigua corrent i cambres de bany; així com la cuina i el menjador, que tenia uns finestrals que donaven al port. El 1934 l’hotel Bustamante es renovaria completament i incorporaria totes les comoditats que requerien els turistes, però aquest establiment tampoc va estimular l’arribada de visitants. Per aquest motiu, cal concloure que, si no es van fer més allotjaments fou per la debilitat de la concurrència, no per manca d’interès dels menorquins.

dissabte, 2 de desembre del 2017

La intervenció de l’Ateneu de Maó en la qüestió hotelera

          El 1926 Chamberlin, un autor de llibres de viatges, declarava que no tenia cap sentit editar una guia de Menorca per atreure turistes anglesos, atès que no hi havia hotels per allotjar-los. El periodista afegia que aquest era el primer problema per fomentar el turisme, però era el peix que es mossega la coa, ja que les fondes eren insuficients i no oferien les comoditats que els viatgers adinerats exigien perquè no existia prou afluència de turistes.


D’aquesta manera començava el debat sobre la planta hotelera, que demostraria la sensibilitat dels menorquins davant el fet turístic, encapçalada per l’Ateneu de Maó. En aquells mateixos dies, el seu president, Antoni Victory, remetia una persona a Jacint Montllor, el president de la Federació Hostelera Espanyola, per tal d'«interesarlo sobre el asunto de montar un buen hotelito en esa [ciudad de Mahón] para el fomento del turismo menorquín».

          La cristal·lització d’aquesta inquietud fou la transformació de la secció d’Esports i Excursions de l’Ateneu de Maó, que abans de la I Guerra Mundial havia tingut un paper en el foment del turisme. El 30 de juny es reconvertia en secció de «Turisme i Esports», sota la presidència de Pelegrín de Moncada (exbatlle i regidor), amb l’objectiu d’«ampliar el seu radi d’acció suplint en la mesura del possible un organisme de propaganda i atracció de forasters».

          No es tractava d’un canvi cosmètic. Els membres de la nova secció estaven ben informats del moviment turístic i disposaven d’alguns contactes. No en va Marià Rubió, el president de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, tenia estrets vincles amb l’illa, ja que sa mare era menorquina i la família solia passar l’estiu a Menorca, on el seu germà Fernando es compraria el lloc de Mongofra prop del port d’Addaia, amb platges d’arena.

          El mes d’agost la premsa local informava de la constitució a Barcelona de la «Compañía Nacional de Industrias del Turismo», de la qual era delegat a Menorca Pelegrín de Moncada. El seu objecte era la construcció d’una xarxa nacional de cinquanta hotels. Les dimensions dels establiments serien majors o menors en funció de la població on s’ubiquessin, però les habitacions de tots ells serien idèntiques i moblades de la mateixa manera. Comptarien amb les comoditats i el confort més moderns, però sense luxes, per tal de no resultar excessivament cars. Per atraure la demanda es pensaven realitzar intenses campanyes de propaganda a l’estranger. Aquesta entitat, que mantenia relacions amb la Sociedad de Atracción de Forasteros, fou bastant activa: es va integrar en el comitè organitzador de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, i el 1927 va fer gestions perquè es realitzés un Congrés Nacional de Turisme.
 
Frederick Chamberlin
          La companyia no disposava de capital per construir els hotels i la idea era que els ajuntaments cedissin els terrenys i demanessin un crèdit al Banc de Crèdit Local; l’entitat retornaria a les corporacions locals les càrregues financeres. Aquesta fórmula es va intentar posar en funcionament a Maó, així com a altres indrets, com Sant Feliu de Guíxols. El fet que cap dels dos projectes reeixits suggereix l’existència de dificultats, probablement de tipus financer.

          La societat havia estat fundada per «aristòcrates madrilenys i financers catalans» i comptava amb la cooperació directa de les principals companyies navilieres del país. El president era el Duc de la Unió de Cuba, en nom de la Companyia Trasatlántica, i en el consell d’Administració hi eren representats la Companyia Trasmediterránea i el Banc de Crèdit Local. El conseller delegat era Antoni Muntañola, propietari de l’editorial homònima i membre de l’Ateneu Barcelonès,  i el director gerent, l’enginyer Lluís Peipoch.

          La relació de la companyia amb Menorca fou molt primerenca, ja que, quan aquesta encara s’estava formant, Pelegrín de Moncada s’hi va donar a conèixer. Quan es va signar l’escriptura de constitució, hi tornà a entrar en contacte Josep M. Taltavull, el delegat a Maó de la Companyia Trasmediterránea. Posteriorment, Antoni Victory va continuar les gestions i aconseguí que l’agost del 1926 es desplacés a Menorca el director gerent de l’empresa per tractar l’assumpte de la construcció de l’hotel. Durant la seva estada, es va entrevistar amb els regidors de l’Ajuntament i concedí una àmplia entrevista a la premsa local. El mes d’octubre van venir Muntañola, acompanyat del conseller delegat de la Trasmediterránea i l’arquitecte de la societat, per triar l’emplaçament més adient.

          La manca d’un hotel es feia notar. El 1927, pocs dies després de la visita del creuer turístic Oronsay, el representant de l’agència Thomas Cook enviava una nota al vicecònsol britànic en la qual l'informava que l’expedició només va estar poques hores a la població a causa de l’absència d’un establiment on els turistes poguessin prendre un lunch, cosa que els impedí anar després a veure «la casa de Nelson, l’Ateneu, l’església i els talaiots».

          El juliol del 1927, Moncada, que havia estat nomenat diputat provincial, anunciava a Palma que les gestions relatives a l’hotel estaven molt avançades. S’havia reunit amb el capità general de la província i el governador civil per tractar qüestions que afectaven el Ministeri de la Guerra (que havia d’autoritzar totes les construccions situades a la vorera de la mar). Es proposava que l’emplaçament fos al passeig de la Miranda i se li donaria el nom de Port Mahon Hotel, una denominació coneguda a l’estranger. Moncada es va traslladar a Barcelona per seguir fent gestions sobre el tema.

Marià Rubió
          El resultat d’aquestes darreres converses va suposar un petit canvi. Al cap d’uns dies, i coincidint amb la presència del director gerent de la CNIT, s’anunciava que l’hotel s’emplaçaria al Parc Bellavista, als afores de Maó. L’establiment tindria un mínim de cinquanta habitacions, algunes amb bany; l’edifici, de planta baixa i tres pisos i amb possibilitats de ser ampliat, comptaria amb calefacció central. A la planta baixa es faria un restaurant amb capacitat per 300 comensals, convertible en sala de festes; i a la principal, una ampla terrassa sobre el port. El mobiliari i instal·lacions serien els propis d’un hotel de primer ordre. Estaria rodejat d’un parc i camps de tenis i altres esports. El termini d’execució de les obres era d’un any.

          Una confirmació que el projecte estava avançat és la publicació al diari El Sol de Madrid d’un article en què s’anunciava que la Companyia Nacional d’Indústries de Turisme, amb la col·laboració de l’Ajuntament, presidit per Antoni Victory, i el diputat Moncada, es proposava bastir un hotel per turistes. Així mateix, es blasmava que l’illa hagués romàs ignorada per la majoria de les persones «que gasta els diners viatjant», ja que només era freqüentada per uns pocs «arqueòlegs, literats, pintors o turistes». Tanmateix, Menorca comptava amb uns clars atractius com a destí turístic: «un rosari de cales i platges, la bellesa dels penya-segats que s’endinsen en la mar i els magnífics monuments megalítics». Així i tot, els pocs viatgers es trobaven desorientats per l’absència d’agents de turisme que organitzessin les visites.

          Aquesta és la darrera notícia de l’intent d’aquesta empresa de construir un establiment a Maó. El maig del 1928 va proposar al govern una acció conjunta per fundar hotels i fomentar el turisme estranger. Es brindava a invertir vint milions de pessetes per aixecar i reformar hotels a tota Espanya, en aquells llocs on fossin necessaris i la iniciativa particular no els promogués. La Companyia trauria els hotels a concurs d'arrendament i els oferiria en venda a terminis. A canvi, demanava que se li atorgués una subvenció d’un milió de pessetes per a garantir els interessos del capital. La fracàs d’aquest darrer projecte suposaria la seva fi.

dimarts, 21 de novembre del 2017

El clavegueram d’un camí i les lleis irracionals.

Els veïns del camí de Baix, que uneix Maó i Llucmaçanes, no es poden connectar a la xarxa de clavegueram que l’Ajuntament està executant. Segons els serveis jurídics, l’inconvenient és que són en rústec, la qual cosa no va impedir que la corporació els concedís el permís d’obres, perquè l’edificació és autoritzada pel Pla General de Maó.


Si les mateixes cases s’haguessin construït en una urbanització, la llei els obligaria a disposar d’una infraestructura d’eliminació d’aigües residuals, sota pena de prohibir la concessió de llicències urbanístiques. És inexplicable que dues situacions iguals siguin tractades per la normativa de forma oposada.

Les aigües brutes són una de les principals agressions al medi dels humans. Per aquest motiu, les directives europees (a vegades sembla que només la Unió Europea legisla amb seny) imposen la instal·lacions de sistemes efectius d’eliminació i tractament d’aquests desagradables sucs. És il·lògic que les cases aixecades en rústec no estiguin subjectes a aquesta obligació i que, en un exercici de cinisme administratiu molt hispànic, se’ls prohibeixi aprofitar una canonada que passa pel seu davant.

És possible que quan es va dictar aquesta espècie de tabú hi hagués alguna bona raó, potser impedir la proliferació d’edificacions en el món rural. Tanmateix, després de l’aprovació del PTI i altres normes que protegeixen aquest entorn, aquest precepte és sobrer i hauria de prevaler la necessitat de preservar els aqüífers, amb una concentració de nitrats força alt. Sempre he pensat que l’existència d’un gran nombre d’habitatges al camp amb pous mouràs sense control és una font de contaminació no menyspreable.


El problema és que les lleis no s’adapten a l’evolució de la societat. Es fan un dia per afrontar una sèrie de qüestions i no es rectifiquen a mesura que aquestes van evolucionant i així esdevenen fòssils, amb un interès purament paleontològic, però sense cap utilitat pels ciutadans.

Sense moure’ns de l’urbanisme, l’exigència d’un informe de la Comissió de Medi Ambient per algunes actuacions és absurda. Certa rotonda d’una carretera secundària va haver d’esperar un parell d’anys. Afegir uns metres d’asfalt en un lloc on cada dia passen centenars de vehicles no hauria de precisar cap tràmit ambiental. De fet, a ningú li passava pel cap que l’informe pogués ser negatiu. Llavors, quina utilitat té? Només serveix per demorar la millora de la seguretat vial dels conductors i, al mateix temps, sobrecarrega de feina un organisme que té altres assumptes més importants a resoldre.


Actualment, un ajuntament està intentant construir una escola. La Conselleria d’Educació hi està d’acord i disposa de les partides pressupostàries. Els pares i els professors fa anys que demanen que s’executin les obres, perquè hi ha al·lots que fan classe a barracons. L’afer està paralitzat perquè, per qualificar la zona, el Consell Insular demana una modificació de planejament, com si s’urbanitzés un carrer, el que dóna lloc a situacions còmiques, com requerir un estudi econòmic, que l’únic que pot concloure és que la corporació haurà de destinar doblers a mantenir les infraestructures sense cap ingrés, cosa que qualsevol pot afirmar per endavant sense anar a la universitat. Els projectes dels promotors privats també es troben amb obstacles d’aquesta mena, que eternitzen la seva aprovació per qüestió formals d’escassa entitat.

Els polítics que fan lleis i els tècnics que les interpreten a vegades obliden que la funció de l’Administració és servir a l’interès general, és a dir les legítimes necessitats dels ciutadans. Un dels trets que distingeix uns països d’altres és la qualitat del seu Sector Públic, com presta els serveis a les persones. A Espanya, la nota sol ser més tost baixa.

Fa poc l’Estat ha intervingut l’Ajuntament de Madrid per incomplir la regla de despesa. Aquesta marca un màxim al pressupost de l’Administració i és un límit introduït per la Unió Europea per evitar els dèficits excessius i l’acumulació de deute. Tanmateix, és incoherent que s’apliqui a l’Administració Local, perquè les seves regles financeres sempre han estat més estrictes que les de l’Estat central i les comunitats autònomes.


A diferència d’aquelles, els ajuntaments no poden elaborar un pressupost amb dèficit inicial, ni tampoc poden destinar els préstecs a res que no siguin inversions. Per aquesta raó, els dèficits són transitoris i l’endeutament fàcil de controlar gràcies a la tutela financera. De fet, en tots els períodes de crisi, les entitats locals tornen a l’equilibri ràpidament.

El conseller d’economia d’una comunitat autònoma comentava al respecte que estava bé que els ajuntaments tinguessin superàvit, perquè així ells podien incórrer en dèficit, sense que el resultat global es veiés afectat. Em sembla que és d’escassa racionalitat econòmica i aliè a una elemental justícia que la irresponsabilitat d’unes administracions hagi de ser eixugada per altres.

En aquest món on tothom està tan ben informat i els polítics s’omplen la boca de dir que són al servei de la gent, en el dia a dia de l’aplicació de les lleis veiem com es donen situacions incongruents i incomprensibles, que destorben la vida dels veïns. La legislació es fa seguint un mètode acumulatiu: afegir nous preceptes, que són nous entrebancs. Només de manera excepcional apareix qualcun que simplifiqui les gestions administratives o rectifiqui normatives obsoletes.

Quan s’aprova una llei, ja sigui de contractes, de transparència, de subvencions o de qualsevol altre matèria, les autoritats sempre anuncien que beneficiarà la gent, però a l’hora de la veritat, els tràmits són més complicats per als ciutadans i més enrevessats per als funcionaris. Les lleis han esdevingut juguetes que els polítics exhibeixen per acaparar els titulars dels mitjans, amb uns resultats en ocasions contradictoris amb les seves promeses.

dimarts, 14 de novembre del 2017

L’Ateneu de Maó i les primeres actuacions en favor del foment del turisme

          Des de molt aviat, a Menorca va existir un notable interès per captar visitants, que eren certament escassos, la qual cosa va motivar l’aparició d’entitats per al foment del turisme. El nucli des d’on es van impulsar aquests projectes fou l’Ateneu de Maó encapçalat pel seu president, Antoni Victory. Parlarem en aquesta ocasió de les actuacions portades a terme abans de la I Guerra Mundial i deixarem per una altra les que es van fer més endavant.

Primera seu de l'Ateneu de Maó

          El mes de febrer del 1906 la Junta Directiva de l’Ateneu comunicava que quasi tots els ajuntaments de l’illa havien concedit una subvenció per a la publicació d’una guia il·lustrada de Menorca, que havia estat aprovada anteriorment, per iniciativa del president de la secció d’Esports i Excursions, Francesc Andreu, i del segon secretari, Llorenç Lafuente. L’objectiu era donar a conèixer l’illa als forasters i ajudar a donar sortida als productes del país, motiu pel qual es pensava demanar als comerciants i industrials la inserció d’anuncis per contribuir econòmicament a l’edició. En la conferència inaugural del curs 1906/1907 es va donar publicitat a l’empresa, tot indicant la necessitat que tenia Menorca d’aquesta obra per a la seva difusió exterior.

          Tanmateix, l’assumpte va madurar lentament: el 1907 es posposava l’edició de la guia per treure abans el Compendio de Geografía e Historia de Menorca, de Francesc Hernández Sanz (que sortí a llum l’any següent), tal vegada perquè es pensava aprofitar part del material. El 1909 la Revista de Menorca, que era l’òrgan de l’Ateneu, lloava la guia d’Eivissa de Pérez Cabrero, que n'havia fet arribar un exemplar. Uns mesos més tard, es va convocar un concurs fotogràfic, les millors fotografies del qual servirien per il·lustrar la guia. La comissió formada per a la preparació dels textos va finalitzar la seva tasca el 1911. El sistema de treball elegit, a càrrec d’un equip de persones, degué allargar l’elaboració del llibre, la qual cosa també denota que no existia una gran urgència per enllestir-lo i que es privilegiava realitzar una feina ben feta a altres consideracions. El resultat, que ha estat comentat en parlar de les guies locals, està en la línia de les obres internacionals d’aquest tipus d’aquella època. La seva orientació es defineix a la introducció, on es planteja d’atreure «el viajero sin más objetivo que el mismo viaje, el turista».

Ciutadella a la Guia de Menorca del 1911

          El 1908 la premsa local es feia ressò de la creació a Barcelona de la Sociedad de Atracción de Forasteros, que havia enviat els seus estatuts. Aquesta notícia devia de ser determinant perquè l’any següent es constituís a Maó la Sociedad de atracción de forasteros y excursiones. Açò no obstant, no hem pogut localitzar cap activitat organitzada per aquesta entitat, que amb tota probabilitat va tenir una vida efímera i infructuosa.

          Durant aquests anys la premsa local no recollia gairebé informacions sobre el turisme. En canvi, la Revista de Menorca en feia un seguiment puntual. El 1909 va incloure una ressenya del fullet Mallorca estación de invierno, remès pel Foment del Turisme de Mallorca, assenyalant que aquesta mena de publicacions eren comunes a l’estranger i molt necessàries a Espanya. L’any següent s’anunciava l’edició a Palma del llibre De turismo, de Pere Ferrer, un recull d’articles periodístics on l’autor tractava qüestions diverses com l’atracció de forasters i la manera de facilitar les excursions als llocs més bells de Mallorca.


          El 1913 es donava compte de l’aparició d’una sèrie de col·laboracions de Miquel dels Sants Oliver al diari ABC, on sota el títol de “Las Islas adyacentes” lamentava el poc coneixement que tenien els espanyols de les Balears. Antoni Victory precisava que els mallorquins tampoc freqüentaven les altres illes de l’arxipèlag i que el mateix Miquel del Sants en el seu text es referia exclusivament a Mallorca i feia afirmacions que no es podien aplicar a Menorca. Finalment, apuntava que a Mallorca només s’havien venut sis exemplars de la Guía de Menorca, que el seu Foment del Turisme desconeixia, i que Menorca rebia turistes estrangers i catalans, però no mallorquins.

          El 1915 la Revista de Menorca va recollir una recensió de la Guía de las Islas Baleares, editada l’any anterior a Palma pel Foment del Turisme. El comentarista no deixava de fer notar que de les 170 pàgines només se'n dedicaven vuit a Menorca i cinc a Eivissa i Formentera. L’any següent es publicava una petita nota en la qual Josep Cotrina remarcava la importància que hauria de tenir per al turisme la muntanya del Toro i el fet que les societats que a Maó tenien interès en el foment del turisme no obtenien cap resultat i vivien «en medio del aislamiento y la indiferencia más incomprensibles». El 1920 l’autor informava que el talaiot de Binaiet, que havia estat netejat el 1917 i per la seva situació al costat de la carretera general tenia un gran atractiu turístic, havia estat greument destruït.


            L’Ateneu no es limitava a recollir notícies sobre el turisme; també utilitzava les seves relacions per difondre el coneixement de l’illa. D’aquesta forma va aconseguir que el diari El Liberal de Barcelona publiqués un article en el qual descrivia la situació de Menorca. En aquest es feia constar la freqüència amb què era visitada per les esquadres estrangeres i la gran afluència de vaixells que havia tingut el port de Maó quan la navegació era més rudimentària. Tanmateix, en cap moment s’indica que hi hagi un mínim de turisme i, de fet, la premsa local es queixa de l’escàs renom que té l’illa a l’exterior i l’error que es comet quan se la confon amb Mallorca o es pren aquella com a model del que passa a tot l’arxipèlag.

dimarts, 31 d’octubre del 2017

La pintura i la difusió de la imatge turística de Menorca

          La pintura fou una eina important en els inicis del moviment turístic. Els artistes tenien interès a oferir al públic nous paisatges i les zones de costa o de muntanya els brindaven un tema atractiu. A través de les seves obres s’aconseguia donar prestigi a una comarca determinada, com ara Mallorca o Sitges, i gràcies a les noves revistes il·lustrades, aquest impacte es multiplicava i arribava al públic turístic potencial.

Almela Costa. Fornells
          L’Ateneu de Maó va ser la primera institució menorquina que s’adonà del potencial turístic de l’art. La tardor del 1926 la Revista de Menorca, en la memòria del curs acadèmic, alhora que elogiava la tasca de la institució d'encoratjar exposicions de pintura sobre paisatges de l’illa, assenyalava que calia seguir l’exemple de Mallorca, que trenta anys enrere quasi no era coneguda pels turistes estrangers, i havia bastat la paleta dels Rusiñol, Mir i Anglada per orientar cap a ella una corrent intensa de turisme que «práctica i prosaicamente se convierte en fuente jugosa de ingresos». Per finalitzar, feia notar que la qüestió del turisme tal vegada era la que més havia preocupat i preocupava l’Ateneu i prometia continuar amb els seus esforços.

          Menorca, a pesar de no ser freqüentada per pintors tan coneguts com l’illa major, també va atraure un grapat d’artistes. Així mateix, alguns menorquins s’establiren fora de l’illa i des del seu lloc d’acollida van exhibir quadres sobre Menorca. De fet, aquest és el primer exemple: Gumersind Gomila s’havia presentat el 1924 a l’Ateneu de Maó, però al cap de poc temps s’establí a Perpinyà, on va desenvolupar una important carrera artística, essencialment com a poeta. Abans, el 1928 exposà al Saló de Tardor d’aquella ciutat.

Almela Costa. Cales Coves

          El primer pintor forà devia de ser Almela Costa (1900-1989), nascut a Múrcia, que vingué a l’illa a prestar el servei militar i, favorablement impressionat pel que veia, va fer diverses obres que presentà al Cercle de Belles Arts de Madrid el gener del 1924. La mostra tingué bona acollida a la premsa (El Sol, ABC). L’artista va tornar a Menorca en diverses ocasions (1924, 1927 i 1928) i participà a altres exhibicions, tant a Menorca com fora de l’illa (1925 a Múrcia i 1930, al Museo Nacional de Arte Moderno de Madrid). Les exposicions que realitzà a Madrid el 1924 i 1930 foren les principals mostres de l’illa fora de Catalunya. En elles es donen a conèixer diferents ambients illencs: el castell de Sant Felip, cales Fonts, cales Coves, el Barranc d’Algendar, etc. La russa Eugènia Loutchinsky, al seu torn, visità Menorca l’estiu del 1925, però no hi ha constància que es dediqués als paisatges de l’illa, prou allunyats de la seva temàtica habitual.

Un destacat pintor local fou Francesc Hernández Monjo (1862-1937), qui es traslladà a Barcelona el 1890, on completà la seva formació i es dedicà a pintar olis de temàtica marítima. Va fer estades a Mallorca, on es relacionà amb Tito Cittadini i Anglada-Camarassa. Fruit d’aquestes influències començà a pintar teles sobre paisatges menorquins. El 1928 féu una exposició a les Galeries Layetana, de Barcelona, espai en què repetiria els anys 1930, 1931 i 1933 (el 1931 també a Menorca), sempre amb vistes del litoral de l’illa. Joan Vives Llull (1901-1982), pel seu costat, atret per l’Escola de Pollença, el 1925 marxà a Mallorca per formar-se durant un període de cinc anys. El 1926 féu una exposició a l’Ateneu de Maó, on destacaven les teles de cales Coves i el 1931 en protagonitzà una altra. L’octubre del 1933 participà en la mostra organitzada pel Foment del Turisme a Barcelona. El 1936 va realitzar una exhibició d’olis a les Galerías Costa de Palma de Mallorca.

Vives Llull

El 1927 s’instal·là a Menorca l’alemany Max Pretzfelder (1888), que va presentar a l’Ateneu de Maó diversos quadres de Fornells i altres localitats de l’illa. Una extensa ressenya, amb diverses il·lustracions, fou publicada al diari ABC. Al cap d’uns mesos ensenyava la seva obra a les galeries Dalmau, on els quadres menorquins van ser especialment lloats. La també alemanya baronessa von Schmiedeberg (1876) visità Menorca el 1929. Els quadres que va realitzar s’exposaren primer a l’illa i, uns mesos més tard, a les galeries Layetana i se centraven sobretot en la costa, encara que havia uns pocs olis i aquarel·les de Maó i Alaior. La pintora retornà a l’illa el 1931, on preparà una altra mostra que l’any següent traslladà a la llibreria Ordinas de Palma de Mallorca, illa que també quedà representada.

          El menorquí Miquel Alejandre Monjo (1902-1986) va tenir uns inicis similars a Vives Llull. El 1927 anà a Pollença per contactar amb el grup de pintors allà establert. L’any següent feia una àmplia exposició a l’Ateneu, on hi havia moltes imatges del litoral illenc (Son Bou, Fornells, cala Mesquida, cales Coves), que repetí el 1931. El 1932 participà en una mostra col·lectiva a les Galeries Costa de Palma i l’any següent a la que organitzà el Foment del Turisme a Barcelona. Alejandre, a més, seria secretari del Foment de Turisme de Menorca. Bernat Benejam (1902-1986) seguí un itinerari semblant; en la seva pintura es reflecteixen sobretot els paisatges de la seva Ciutadella natal.  El belga Vergé-Sarrat passà el 1933 a Menorca i el resultat fou exposat a la galeria Allard de París. Actualment, el Centre Georges-Pompidou conserva una tela sobre Ciutadella.

Max Pretzfelder. Fornells (Mundo Iberico)

          Finalment, el pintor alemany Hans Hartung (1904-1989), espantat per la gran quantitat de turistes que havia a Mallorca, va venir a Menorca el 1932, on residí dos anys, fins al punt que es va construir una casa d’estil Bahaus a cala Tirant. Malgrat que durant aquest període va pintar, la seva filiació abstracta no permet identificar cap paisatge de l’illa, que sí apareix en algunes fotografies. La seva dona Eva Bergman va participar en una exposició col·lectiva de l’Ateneu amb una caricatura i quatre olis. La parella fou expulsada el 1934, ja que les autoritats militars no van veure bé la construcció de la seva casa a un racó apartat de la costa i sospitaren que eren espies.

          Els menorquins eren plenament conscients del potencial propagandístic de la pintura. El 1929 la premsa local es feia ressò de l’exposició del pintor eivissenc Narcís Puget a les galeries Layetana de Barcelona, el qual, d’altra banda, també presentaria la seva obra a Menorca el 1932. El periodista considerava que aquesta era una manera efectiva i econòmica de difondre el coneixement de l’illa i, per aquest motiu, demanava que els ajuntaments i altres entitats donessin suport a la realització de mostres dels pintors locals i forasters sobre Menorca fora de l’illa. Alguns anys més tard, el Foment del Turisme realitzaria aquest projecte amb una exhibició a Barcelona.

Eva Bergman. Fornells
          Com es pot comprovar, Menorca va tenir una certa capacitat d’atracció de pintors forans i els millors artistes locals van presentar les seves obres afora, principalment a Barcelona. Tanmateix, no es va aconseguir que cap artista de primera fila representés l’illa, per la qual cosa el seu impacte, tot i que no pot ser negligit, ha de ser reduït a les seves justes proporcions.