dimarts, 27 de desembre del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Les darreres urbanitzacions: Son Parc, Platges de Fornells i Coves Noves

A la darreria dels anys seixanta, amb la inauguració del nou aeroport, la salut del sector turístic menorquí era excel·lent, la qual cosa fomentava que se seguissin planificant centres residencials. El 1969 la premsa anunciava la compra per part d’un potent grup financer català dels terrenys contigus la platja de Son Saura per fer una urbanització a gran escala. El mes d’agost s’havia constituït l’empresa Ordenación Son Saura, SL, per portar a terme el seu desenvolupament. L’any següent es planificava un hotel de quatre estrelles, que no veuria la llum fins el 1987.
 
Platja de Sou Saura. 1972
A finals del 1970, l’Ajuntament va concedir el permís d’obres del vial d’accés, de dotze metres d’ample, que arranca de la carretera de Fornells i estava finalitzat el febrer del 1972. Durant aquests dos anys havia estat autoritzada la construcció de l’edifici d’oficines, la casa del guarda i magatzems. La urbanització, que tenia una extensió de tres-centes hectàrees, fou declarada centre d’interès turístic nacional el febrer del 1972, moment en què va ser presentada públicament amb l’assistència dels representants de l’empresa, els agents de vendes al Regne Unit i de Leonard Smith, exjugador anglès encarregat del disseny del camp de golf, de devuit forats, que ocuparia quaranta hectàrees, de les quals al principi es condicionarien la meitat. Les obres van començar immediatament.
                
En tot cas, el 1971 els promotors ja havien editat un fullet que utilitzava el reclam del camp de golf. L’any següent en tragueren un altre on, sense deixar de banda el golf, s’oferia invertir en vil·les (des de 60 m2), apartaments i hotels. El mes de maig s’anunciava al diari Menorca la venda de solars. Es tracta d’un dels pocs casos on la companyia, a més d’utilitzar els serveis de les immobiliàries i les gestories, va obrir una oficina a Maó per a la seva comercialització. La dimensió mínima de la parcel·la era de 2.000 m2, a un preu de 420.000 ptes. Els carrers i infraestructures del nucli van ser executats aquests anys, tot i que a l’altura del 1974 només s’havien aixecat quatre xalets.
 
Publicitat 1971
Durant el fort de la crisi, el moviment va ser lent i fins el 1977 només es van concedit vuit llicències d’obres més. L’activitat es desvetllaria l’any següent, quan es va demanar autorització per bastir cinc cases i cinc conjunts d’apartaments, dos d’ells notables (78 i 17 unitats, respectivament). La societat va tornar a impulsar les vendes a partir del 1979, quan publicà una sèrie d’anuncis a diaris d’àmbit nacional i local.

El mes de maig la construcció d’aquests dos blocs, que estaven en primera línia, just darrera de la platja, ja estava avançada; un d’ells tenia quatre altures. Aquest complex va originar una dura nota del GOB que, tot i reconèixer que comptaven amb els permisos oficials i la urbanització estava declarada CITN, qualificava els obres d’il·legals i d’abús contra la naturalesa, perquè l’Ajuntament no tenia aprovat el pla general d’ordenació (el que en aquest cas no tenia cap incidència). Paral·lelament, es va obrir un bar restaurant. Els anys venidors va prosseguir l’edificació d’habitatges unifamiliars i grups de bungalous, però el ritme no s’acceleraria fins a la recuperació de mitjans de la dècada del 1980.

La urbanització anomenada Platges de Fornells havia estat planificada en plena època del desenvolupisme. De fet, el 1967 es va traçar el vial que la comunica amb la carretera de Fornells, a l’alçada de ses Salines. En aquest moment devia fer-se la sol·licitud de centre d’interès turístic nacional, i es va aconseguir l’aprovació inicial dos anys més tard, al mateix temps que cala Tirant, però per una empresa diferent, Hispaterra Menorquina, SA, amb seu a Barcelona, i de capital estranger (bàsicament israelià). Com en altres casos, la tramitació es va paralitzar i no va ser fins el 1973 que va atènyer la declaració definitiva.


El desplegament real del projecte arranca el 1977, quan es van publicar els primers anuncis oferint parcel·les, torres i apartaments. L’any següent es va concedir llicències d’obres a un habitatge unifamiliar i a un magatzem i aljub per viver de plantes. El 1979 s’obtenia l’autorització per aixecar un “Restaurant Club de platja” i pels treballs d’infraestructura de la primera fase del nucli, els quals es van desenvolupar els següents dos anys, i mentrestant només es va fer una casa. El 1982 l’assentament ja estava bastant urbanitzat: s’havia obert el restaurant i es començaven a aixecar vint-i-cinc xalets i un club esportiu i de submarinisme.

El 1983 s’havien realitzat els vials i espais enjardinats amb plantes exòtiques, la qual cosa va alçar les veus crítiques del GOB, que censurava que s’eliminés la flora autòctona. En una entrevista amb el cap comercial del centre, aquest explicava que la promotora volia fugir de la massificació i per açò s’havien rebaixat les altures màximes permeses, i s’havien ampliat molt les zones verdes. S’adreçaven a gent que apreciés la duresa del clima i paisatge de la costa nord de Menorca. Intentaven atreure turisme tot l’any, amb persones del nord d’Europa, per a la qual cosa programaven activitats esportives i culturals (escola de submarinisme i esports aquàtics, tennis, pàdel, etc.) que a l’hivern no podien practicar a ca seva. Eren una empresa professional que havia construït a nombrosos països amb una filosofia de naturalesa i confort i coneixia els mercats europeu i espanyol. Duien cinc anys treballant amb respecte a la naturalesa, que enriquien amb les 300.000 plantes sortides dels seus vivers. Per adaptar-se a l’entorn, les voravies s’estaven fent amb la pedra dels voltants. Les cases i els apartaments eren tots iguals, cercant discreció.

El 1985 es va encetar una campanya publicitària en la premsa nacional, que s’aniria incrementant la resta de la dècada a l’escalfor de la revifada econòmica i la puixant demanda d’apartaments i xalets. Entre el 1980 i el 1986 es va executar un terç del sector (unes 180 cases); el 1989 s’autoritzava la instal·lació d’un tram de la xarxa elèctrica. Amb la millora de les perspectives econòmiques, el creixement es va accelerar i els tres anys següents es van escometre un nombre similar de vil·les i un apartholel de 281 llits. El 1990 es va obrir al públic un conjunt d’apartaments turístics, amb 271 places. Tanmateix, l’any següent la companyia es va declarar en fallida, deixant part dels serveis sense finalitzar, que es van anar realitzant entre el 1992 i el 1998, amb l’auxili de l’Ajuntament, que al principi va haver de subministrar aigua potable amb camions. El 1993 el jutge va declarar l’obligació de la corporació de recepcionar la urbanització, fer-se càrrec dels carrers i els serveis i el seu manteniment. Aquest fet, juntament amb la superació de la crisi, va permetre que entre el 1998 i el 2000 s’alcessin tres complexos d’apartaments i un altre aparthotel.
Platges de Fornells 1995. Secretaria General de Turisme

Una de les darreres urbanitzacions fou la de Coves Noves, veïna de l’Arenal d’en Castell. Els terrenys van ser adquirits pels germans Casals Pagès, una família catalana, descendent d’industrials llaners, que estiuejaven a Menorca. En les Normes Subsidiàries des Mercadal del 1984, el paratge va ser qualificat com urbanitzable, amb un total de 49 hectàrees, dividides en dos sectors. L’any següent s’aprovà el pla parcial, malgrat l’oposició del Consell Insular, ja que la zona estava inclosa dins dels catàlegs de protecció de l’ICONA i el INESA. El 1986 fou autoritzat el projecte d’urbanització, que es va començar a executar immediatament i l’any vinent es concedia un permís per aixecar dos grups d’apartaments de vint i vint-i-quatre unitats, així com un club social. Seguidament s’iniciaria la construcció de xalets.

dimarts, 20 de desembre del 2016

La destrucció de Maó. Ahir i avui

Maó és una ombra del que era. La magnífica feina de difusió del nostre patrimoni gràfic que estan fent entitats com Fotos Antigues de Menorca i l’Arxiu d’Imatge i So ens permet de fer-nos una idea de l’aspecte de la ciutat fins els anys cinquanta. Les descripcions dels llibres de viatges també ens ajuden a ser conscients d’allò que li donava caràcter.

Carrer Sant Roc. Mary Boyd. 1911

La població era coneguda per la seva fisonomia anglesa, en detalls com les finestres, les portes i els boínders, però altres elements li conferien la seva aparença peculiar. El primer era la blancor: les dones emblancaven les cases cada dissabte. Segons l’Arxiduc, són pintades d’un blanc que enlluerna.

De forma sorprenent, el 1904 el batlle va prohibir l’encalcinat de les façanes, per les presumptes malalties oculars que podia causar. El Vigia de Ciutadella s’hi refereix amb una extrema estranyesa i qualifica la pretensió d’“heroica”. Ningú s’hagués pensat que un segle més tard el blanc esdevindria una raresa, sobretot als carrers més comercials, envaïts per tot tipus de colors i materials. L’Ajuntament ha consentit fins i tot que s’omplís un enfront amb rajoles blaves de cambra de bany.

Un altre tret propi eren els passejos, dels quals dóna compte la cançó Es Mahón. Potser el primer va ser L’Alameda promogut pel comte de Cifuentes el 1782, tot i que era un lloc poc freqüentat, reservat per als capvespres d’estiu i especialment les festes de Sant Joan i Sant Pere. De fet, els dos passejos per excel·lència eren els d’Isabel II i la Miranda. El primer ocupava la part nord de la plaça Esplanada, però era més estreta que l’actual. Estava voltat d’un passamà i tenia alguns arbres i una font.

L'Esplanada la dècada del 1930
Quan el 1945 l’Ajuntament va adquirir la part baixa de l’esplanada militar, la plaça es va refer amb un estil semblant, i es deixà un lloc per a l’estacionament de vehicles. Els anys noranta, amb la construcció de l’aparcament subterrani fou esguerrada. Es substituïren les balustrades pels bancs de l’estil tosc que havia posat de moda la Barcelona de les Olimpíades, el paviment es va formigonar i quedà l’actual espai desangelat.

El passeig més conegut era sense dubte la Miranda. L’americà Schoeder el 1846 diu que “és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja”. Aquest lloc sempre fou molt popular, perquè s’hi veuen els millors panorames del port. Alícia Davins explica el 1925 que és una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. Estava rodejat per una balustrada i ocupava quasi tota la plaça fins a l’entrada de l’actual Delegació del Govern. D’alguna manera tenia la seva contrapartida a la plaça Espanya, a l’altre costat del claustre del Carme.

La Miranda la dècada del 1930

Els anys seixanta la plaça fou greument mutilada: per facilitar la circulació dels vehicles es va prolongar el carrer sant Sebastià i a la part alta es delimità un aparcament. L’antiga barana va desaparèixer i els edificis que donaven a la mar van ser substituïts per construccions modernes, com el dels sindicats i l’horrorosa nau de la Seat, davant de la qual s’aturaven els autobusos. Als dos costats de can Làdico es van aixecar grans blocs que van deixar encaixonat el palauet.

Quant el 1993 s’excavà un aparcament subterrani es va seguir amb la mateixa lògica, dividint la plaça en dos sectors que trenquen definitivament amb la idea original i s’alçà una pèrgola metàl·lica que deshumanitza encara més l’indret. Pels mateixos anys es va espenyar el mercat veí, del qual Lady Sheppard havia dit el 1936 que “amb les seves parades al voltant, el claustre del Carme, és un dels més pintorescos que hagi vist mai”.
Barriada de Sant Pere. Dècada del 1930
La ciutat es comunicava amb el port per la barriada de Sant Pere. A principi de segle era criticada per la seva modèstia. Femenies va fer un projecte per demolir-la i traçar una avinguda. Entre 1939 i 1953 Claret l’executà i hi afegí l’enderroc del pont del castell per formar la plaça de la Conquesta. Així els vehicles a motor podien circular fàcilment pels nous vials i aparcar-hi als costats. El cotxe decantava els vianants.

El resultat va ser la pèrdua dels seus dos nuclis més antics, que tenien un esperit similar al sector de la Marina d’Eivissa. Els nous espais resultaren poc funcionals: els jardins del parc Rochina van ser abandonats a mesura que creixia la vegetació i fa anys que una part està tancada. La plaça Conquesta mai ha quallat com a lloc públic, segurament per estar apartada del centre.
Projecte de Ses Voltes. 1911
Maó, assentat damunt d’unes penyes elevades domina el port i per aquest motiu els viatgers que arribaven per mar el trobaven ben pintoresc, com ho defineix el 1807 Grasset de Saint-Saveur. L’efecte es reforçava per la blancor dels edificis. Els maonesos sempre hem estat conscients de l’empremta que atorga el penyal a la població.

Des de fa anys, l’Ajuntament vol donar una comunicació mecànica al port, una idea que ja exposà Pere Montañés el 1926. Actualment projecta un ascensor exterior que desfigura el penyal. Alguns arquitectes ja han assenyalat l’existència d’alternatives, com la seva integració dins del terreny o la utilització de les costes (Miranda o des General) per instal·lar escales elèctriques, solucions més respectuoses amb la fisonomia del paratge.
Primera impressió de Maó. Mary Boyd. 1911
Si finalment es fa l’ascensor, la Corporació tornarà a escriure un nou episodi en la destrucció de la ciutat, de manera que el Maó que avui tenim no té res a veure amb aquell que admiraven els nostres avis.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Històries del turisme de Menorca. Controvèrsies a l’entorn de Shangri-la

La legalització de la urbanització depenia de l’aprovació del pla parcial, el qual estava condicionat a un informe de l’Institut per a la Conservació de la Natura, ICONA, que el maig del 1974 presentà una versió provisional, pendent de major estudi. El mes següent l’empresa donà una roda informativa a la qual es convidaren periodistes de Madrid i Barcelona. Atribuïa el retard en l’autorització del pla urbanístic a les dificultats sorgides en la tramitació dels plans generals provincial (que el mes d’abril havia declarat la zona extensiva baixa) i municipal. S’indicava que les vendes de sòl eren legals, perquè es venien terrenys rústics i el Col·legi d’Arquitectes visava els projectes, però alertava dels problemes legals que podrien sorgir si els propietaris no podien construir els seus habitatges.


També comunicava que s’havia renunciat a construir el port esportiu. Així mateix explicava que gràcies a la seva activitat s’havia pogut portar l’electricitat al nucli des Grau i els veïns només havien hagut de pagar 350.000 ptes, del milió i mig que costaven les obres. S’informà que des del primer moment es va prohibir la caça i la navegació i que havien constituït la Sociedad Protectora de Es Grau, amb un capital de dos milions de ptes. a fi de protegir la fauna i la flora. Es pensaven construir set depuradores per tractar les aigües residuals i s’aprofitarien les aigües per regar el camp de golf. Finalment es convidà la premsa a una paella.

Potser per contrarestar els atacs rebuts, o tal vegada perquè el projecte havia arribat al seu punt de maduresa, l’estiu del 1974 es va llançar una important ofensiva publicitària. Es publicà un publireportatge d’una pàgina en mitjans nacionals, així com anuncis al diari Menorca i s’edità un  complet fullet. En les fotografies d’aquest es constata que s’havien construït l’oficina d’informació a l’entrada de la urbanització, la meitat del camp de golf, i els carrers del nucli, així com uns quants xalets. La propaganda explicava que es tractava d’una zona turístic residencial del més alt nivell, per portar a Espanya turisme de qualitat. La parcel·la mínima era de 1.000 m2, amb una edificabilitat del 14% i el cost estimat d’una vil·la era de tres milions de pessetes. No s’amagava la polèmica sorgida per les reclamacions ecologistes i s’informava que el mes de febrer s’havien paralitzat les obres, la qual cosa afectava trenta cases, trenta-un quilòmetres de camins i la xarxa d’aigües depurades. 
La Vanguardia. Juliol 1974

També es feia publicitat al Regne Unit, que és on es van vendre més solars. L’agent era Euroalliance, Overseas Investments, de Godfrey Alien and Partners Ltd. Federmann continuava amb la seva activitat altruista: el mes de setembre va costejar la vinguda del club de futbol Feyenord, de la primera divisió holandesa, que s’enfrontà amb l’Sporting Mahonés, acabat de fundar. Açò no va impedir que s’avivés la polèmica, amb l’entrega de més de sis-centes firmes en contra del projecte a l’Ajuntament de Maó. De fet, l’oposició a la urbanització va catalitzar el moviment ecologista insular i aquell mateix moment naixia a l’Ateneu de Maó l’Agrupació d’Història Natural, el germen del que dos anys més tard seria el Grup Ornitològic Balear de Menorca.

Federmann es va reunir a Londres amb Fraga, quan era ambaixador al Regne Unit, el qual li donà el seu suport. D’altra banda, el 1975 la societat va crear el Reial Club de Golf de Menorca, presidit per Maties Montañés. La seva posada de llarg, després d’una potent campanya mediàtica, es realitzà el mes d’agost i va constituir una exhibició de suport públic: hi assistiren Rafael Timoner, els regidors de l’Ajuntament de Maó Sintes i Ainsa, i el delegat del Ministeri d’Informació i Turisme, així com els directors de les caixes d’estalvi de la població. Els mesos següents el club va fer un intent d’atreure els menorquins i organitzà un curs per aprendre a jugar a golf i un campionat amateur. Federmann refermà la seva posició amb la donació dels terrenys necessaris perquè es construís el campament de Biniparratx, inaugurat el mes de juliol. L’any següent es va organitzar el I Campionat Obert de Menorca, amb l’assistència de jugadors professionals espanyols.

Però l’informe de l’ICONA va determinar que s’establissin perímetres de protecció ecològica i paisatgística, que es van incloure en el Pla General d’Ordenació Urbana de Maó, aprovat el 1975. Per aquest motiu, el mes de juny l’Ajuntament ordenà la demolició d’alguns xalets edificats en la zona, tot i que el 1980 encara no els havia esbocat. El Col·legi d’Arquitectes, que el 1974 havia denunciat la realització d’obres sense llicència, va informar en contra del pla parcial de Shangri-la, per diversos incompliments del PGOU de Maó, l’informe d’ICONA i la nova Llei del sòl.


Els promotors van acudir a la via judicial, que el 1976 va aixecar parcialment la prohibició de les obres. La companyia el 1975 va continuar la seva propaganda a la premsa local i a La Vanguardia, però l’opinió pública s’havia girat en contra seva. Es publicà un article censurant que no respectés el medi ambient com prometia i un altre indicant que s’havien construït cases sense llicència municipal. Els mitjans nacionals també continuaven denunciant la situació. El 1978 la Conselleria d’Ordenació del Territori del Govern Balear, a la vista dels informes sobre el valor de la zona, va instar l’Ajuntament de Maó a paralitzar definitivament els treballs. Al final s’havien alçat seixanta-nou xalets; el tema no quedaria definitivament tancat fins una dècada més tard.

Aprofitant les resolucions favorables del 1976, a principis del 1977 Federmann va fer un darrer intent per salvar la urbanització. Segons declarava al Financial Times, havia arribat a un principi d’acord amb un austroalemany amb participació de capital d’Orient Mitjà, que suposava una injecció de dos milions de lliures esterlines, que s’invertirien en l’erecció d’un hotel de cinc estrelles i en donar facilitats als adquirents de terrenys per a la construcció de les edificacions. També es desenvoluparia un grup de cases “pueblo style” (probablement uns apartaments) prop des Grau. En l’article s’indicava que s’havien arribat a vendre 1.500 parcel·les i a aixecar noranta-sis xalets i que l’aturada de la urbanització havia ocasionat unes pèrdues de 300.000 lliures esterlines. Així i tot, Federmann considerava que els que havien mantingut la inversió havien fet un negoci interessant i que les cases eren veritables xalets de luxe. En aquell moment, comprar un solar i fer una casa podia costar 30.000 lliures i les “pueblo-houses” s’oferien per 18.000 lliures. Aquest article fou blasmat a la premsa local.

Tanmateix, l’acord de la Comissió Provincial d’Urbanisme del febrer del 1975, que recollia les al·legacions del Col·legi d’Arquitectes, incloïa dos anells concèntrics i declarava l’interior com a no urbanitzable i l’exterior com a zona d’interès paisatgístic, on només es podien construir habitatges unifamiliars d’un màxim de dues plantes, sempre que no fossin visibles des de s’Albufera. L’empresa va presentar un recurs contra aquesta resolució, que després de diverses sentències contradictòries, va ser resolt pel Tribunal Suprem el 1984, en una resolució contrària a la urbanització que ratificà la zonificació establerta per la CPU. Dins dels dos anells de protecció havia deu cases construïdes, algunes habitades, però la majoria en estat d’abandonament. La resta de les edificacions estaven situades fora d’aquests àmbits, però l’Ajuntament va desqualificar tots els terrenys.