dimarts, 29 de novembre de 2016

Històries del turisme de Menorca.
El conflictiu paradís de Shangri-la

Hem de situar el desenvolupament de Shangri-la dins del context d’eufòria precrisi. S’Albufera des Grau no era un paratge salvatge; des d’antic era un terreny de caça d’aus. La pràctica era tan general que el 1959 es donava la notícia que trenta caçadors havien matat més de dos-centes fotges, perquè el seu nombre havia estat inferior al d’anys anteriors.


La primavera del 1970 l’holandès Sigfrid Federmann (que havia vingut a Menorca com a comercial de la urbanització s’Algar de Gabino Sintes, on impulsà el mercat estranger), anuncià la compra del lloc de Llimpa, a la vessant sud de la llacuna, per construir un extens centre residencial. Un cop constituïda la societat Urbanización Shangri-La, SA, i dissenyat el nucli per l’arquitecte Pere Lluís Mercadal, l’estiu de l’any següent s’iniciava la publicitat, amb anuncis en anglès, fins i tot a la premsa local, que tenia el reclam d’un paradís, amb golf, un llac i la mar. S’oferien parcel·les d’un mínim de 1.000 m2. El mes de novembre l’Ajuntament arribava a un acord amb els promotors d’aquesta urbanització i els de Serra Morena per al subministrament d’aigua, que els proporcionaria de dos pous municipals propers al Polígon industrial; les empreses es feien càrrec de les canalitzacions.

El projecte ja estava totalment madur. El desembre del 1971 la companyia va organitzar un singular acte in situ, durant el qual el seu representant, Franch, demanà autorització verbal al batle de Maó, per iniciar les obres del camp de golf, a la qual cosa a Rafael Timoner va respondre afirmativament, tot expressant el desig que prest tot fos una realitat. A continuació una màquina donava inici als treballs. Des d’allà, autoritats, directius del Foment del Turisme i periodistes es van dirigir al bar Sa Tanca, on fou servit un aperitiu i a continuació al restaurant Rocamar, on l’empresa brindà un dinar als presents. El camp de golf havia estat planificat pel britànic Peter Harris, que ja n’havia concebut dos-cents a tot el món, inclosos un a Puerta de Hierro (Madrid) i un altre a la Costa dels Pins (Mallorca). Es volia fer una instal·lació completa de devuit forats, dels quals primer s’executarien nou; es pensava que l’estiu següent ja n’hi hauria sis d’acabats.


El 1972 la promoció de la urbanització va seguir amb la inserció d’anuncis en mitjans nacionals i la presentació a fires com ARTETUR (Exposició Internacional de Turisme, Artesania, Art Popular i Antiquariat). El mes de maig l’Ajuntament de Maó va aprovar inicialment el pla parcial del polígon Llimpa del sector; en aquest moment les parcel·les ja comptaven amb aigua i electricitat. El febrer del 1973 el consistori denegà la construcció d’un embassament a s’Albufera, en un contundent dictamen que apuntava que destruiria el caràcter únic de la seva flora i fauna i rompria l’equilibri ecològic. La seva realització suposaria inundar rics terrenys agrícoles de la banda nord del llac, terres baixes on sempre hi havia hagut problemes d’embassament i fins i tot podria retornar el paludisme. Aquesta negativa no refredà els ànims de Federmann, que uns dies més tard donava a la corporació un lingot de catorze quilos plata procedent d’una troballa submarina.

L’estiu, l’empresa publicava al diari Menorca anuncis demanant peons d’obres, en una evident maniobra per demostrar que els treballs s’estaven executant, i que es repetiria a principis de l’any següent amb personal d’oficines. Els mesos de novembre i desembre es va realitzar una intensiva campanya publicitària en la premsa nacional.
 
Sigfrid Federmann. Foto Diario Menorca
Els treballs estaven força avançats i el projecte havia crescut amb l’adquisició del lloc de Santa Madrona, primer i sa Cudia Vella, més tard, quan el mes de setembre es constituïa a Barcelona “Urbanizadora El Grao, SA.”, per construir un segon centre turístic contigu de l’anterior. El capital social pujava a la respectable xifra de 82 milions de ptes. El president de la companyia era Javier de Godó, director gerent de La Vanguardia i el vicepresident i el conseller delegat eren dos directius del Banco Español de Crédito; Federmann era un dels vocals.

Els terrenys que es volien transformar estaven entre la platja i la urbanització ja iniciada, formaven part dels llocs de s’Albufera i sa Bassa i havien estat adquirits feia uns anys pel grup March, que no els havia urbanitzat. Una de les primeres actuacions va ser suprimir les dunes que emmarcaven la platja, que així va augmentar la seva superfície i es pretenia que arribés fins al pinar. La idea era que aquest nucli complementés l’anterior, gràcies a la construcció d’un port esportiu.

El mes de novembre es va presentar la iniciativa en un multitudinari dinar a l’hotel Port Mahón, al qual, a més de tots els membres de la societat, excepte el seu president, hi eren el batle i procurador en Corts, Rafael Timoner, el delegat del Govern, Pere Pons Coll, directius del Foment del Turisme, Joan Victory, els delegats de Turisme i d’Obres Públiques i els directors de tots els bancs i caixes de Maó, així com alguns periodistes.


Les obres de la primera urbanització no havien aixecat gaire polèmica. De fet, justament abans d’aquest anunci, el diari Menorca recollia un article que alertava sobre la pèrdua ecològica irreversible que patiria aquesta zona humida i es queixava així mateix de la desnaturalització que s’havia produït al llac de son Xoriguer i de la degradació de cala Galdana, matisant que s’Albufera era més valuosa pel nombre d’espècies que s’hi trobaven. En tot cas, l’entorn estava humanitzat i a més dels pescadors, encara seguien acudint els caçadors d’aus aquàtiques, tot i que les captures havien minvat molt.

Aquesta situació va canviar radicalment a principis del 1974, en què s’inicià una forta contestació al centre residencial. La iniciativa va néixer d’un grup de naturalistes de fora de l’illa, però fou ben acollida pels menorquins, que els convidaren a visitar el paratge, que alguns no coneixien, i a donar una conferència a l’Ateneu el mes de de gener. Un altre grup català, que des del 1970 estudiava s’Albufera, també vingué i reclamà la declaració de la zona com a parc natural, alhora que defensava la incompatibilitat entre la urbanització i la preservació de l’espai. El Col·legi d’Arquitectes denuncià la il·legalitat de les actuacions, davant la qual cosa l’Administració aturà les obres. Immediatament el delegat del Ministeri d’Habitatge, que estava tramitant el Pla General de Maó, es desplaçà a l’illa i manifestà que s’havia de complir la normativa.

La publicació d’articles era constant. A Palma el tema se seguia de prop amb cròniques al Diario de Mallorca i l’Ultima Hora i en l’àmbit nacional, els mitjans començaren a fer-se ressò amb reportatges a les revistes Sábado Gráfico, Triunfo, el Correo Catalán i fins i tot, un programa en català de Televisió Espanyola, així com al Daily Telegraph; la majoria dels quals van ser reproduïts a la premsa local.

La primera resposta a l’allau de crítiques va venir del Foment del Turisme de Menorca, que emeté un comunicat, en el qual advertia dels efectes negatius per a l’illa de la campanya mediàtica, defensava la compatibilitat del centre residencial i la preservació de la natura, demanava el mateix zel per altres desenvolupaments urbanístics en situació similar, així com l’acceleració dels tràmits pendents per donar solució al problema.

1 comentari:

  1. Gracias por el blog, cuando veo un artículo nuevo me alegra el día porqué es información inédita.
    Un saludo!

    ResponElimina