dimecres, 26 d’octubre del 2016

El metge de l’ambaixador. Una mirada calidoscòpica de la Mediterrània

Un metge, integrant del col·lectiu de quatre mil captius que els turcs van fer a Ciutadella el 1558 és l’excusa que utilitza Josep Pellicer per realitzar una incursió en la Constantinoble del segle XVI. D’entrada, l’autor ens ofereix una introducció en la qual sembla oferir una monografia històrica sobre la Desgràcia. Tanmateix, a la pàgina següent, ens trobam amb la primera de les vuit cartes que conformen el volum, que completen uns mapes i el llistat dels arxius consultats.

L’estil de les missives és d’al·luvió com si, efectivament, cada capvespre el protagonista prengués la ploma per combatre la recança pel món perdut i l’admiració per la nova cultura on el destí l’ha arrossegat. Quedam seduïts d’immediat per aquestes cartes on es descriu, una mica com va fer Marco Polo o millor Ali Bey, un país de meravelles. El dubte sobre quin tipus de lectura tenim a les mans és un dels al·licients de l’obra: són documents històrics o una novel·la? Les notes finals deixaran amb l’interrogant al lector. En realitat, enlloc s’indica la procedència de les lletres que el doctor Esteve Albacar envia a la seva família aragonesa i el pròleg compleix la mateixa funció que al Quixot, l’atribució de la seva autoria a Cide Hamete Bengueli, historiador aràbig.

L’estil epistolar i una mica arcaic està ben treballat. En tost de presentar un text travat i literari, llegim petits fragments, la majoria inconnexos, però tots amb una lògica interior i un ritme narratiu que donen cohesió a la narració. En ocasions, un paràgraf pot referir-se de dos, tres o quatre temes diferents; a vegades, les comes substitueixen els punts. Tot contribueix a donar versemblança al dietari.

El llibre podria haver estat una simple novel·la històrica, però la intenció no és narrar una aventura ambientada a l’Imperi turc, sinó confrontar dues civilitzacions, la cristiana i l’oriental, al final del Renaixement. D’aquesta manera, Pellicer ens explica les diferents actituds envers el matrimoni, la caritat, els malalts, la mort o les sepultures dels musulmans. L’autor mostra una admiració sense embuts per aquell moment gloriós que vivia la Sublim Porta.

Els turcs disposen d’una tecnologia més avançada, estan millor organitzats, constitueixen una societat més justa, on qualsevol persona pot accedir a la més alta magistratura, ser visir, pels seus propis mèrits, per modest que sigui el seu bressol. La seguretat és garantida per una eficient policia dins de la ciutat i als camins. La tolerància religiosa permet que convisquin grecs ortodoxos, catòlics de totes les nacions, jueus i musulmans d’Àsia, Àfrica i Europa. Circula un nou enginy: el llibre, procedent de les impremtes de Venècia, Lió i altres ciutats, així com manuscrits de totes les èpoques, del món antic a l’actualitat.

L’afany per mostrar els turcs en el seu esplendor m’ha recordat Em dic Vermell, d’Orhan Pamuk. L’amor per la cal·ligrafia és el punt de contacte més evident, però aquí també hi surten els soldans i visirs que van fer la glòria d’aquell imperi, a partir de la conquesta de Constantinoble, que aquí és narrada de forma senzilla, però efectiva. L’autor va deixant aquí i allà petites notes històriques, com si fossin les despreocupades pinzellades d’un pintor impressionista, que fan sorgir en la nostra imaginació l’ocupació de Rodes, les intrigues entre venecians i genovesos (amb la participació dels catalans). En un segon pla França, Espanya, Àustria i el Papat juguen les seves cartes.

L’Imperi otomà és de cada vegada més fort. És cert que no pot conquerir Viena, però la desfeta espanyola de Djerba deixa a les clares la seva puixança. Dins d’aquest gran marc, se situa la rapinya de Ciutadella, com un fruit desafortunat de la revenja de la coalició turco-francesa per la derrota de Sant Quintí, condicionada per l’aparició de la pesta a Barcelona, l’objectiu original de l’expedició.

Però la història és només el marc on els personatges de la novel·la cobren vida. A través d’ells compartim l’exili dels ciutadellencs al barri de Gàlata, separat de la resta de la ciutat pel Corn d’Or. Van a missa a l’església de Sant Francesc, on es troben els diumenges. Alguns penen a les drassanes; altres són farmacèutics o exerceixen altres professions liberals; moltes dones fan feines. S’han d’adaptar a les exigències d’aquesta nova societat, més oberta, on les antigues classes socials són escombrades i tot depèn de la vàlua personal.

Tots són esclaus, però gaudeixen de més llibertat de la que tenien a casa seva: paguen menys impostos, tenen més drets i no estan sotmesos a les tancades estructures socials de la Ciutadella de l’època. La contradicció és permanent i origen d’algunes reflexions del protagonista. Si bé es produeix alguna conversió a l’Islam o la negativa a tornar a casa, perquè aquí estan millor, molts sospiren pel retorn. El rescat dels captius és tractat sobretot a la segona part del volum i hi conviuen la bona voluntat d’alguns amb la rapinya d’altres.
Barri de Gàlata
Els pocs militars de la guarnició rememoren les seves gestes militars. Especial interès revesteix la figura de Negrete. Enviat a defensar Ciutadella sense mitjans ni esperança de reforços, aquest soldat que havia perdut una cama a les guerres de Flandes, on va culminar la seva carrera. Du una existència materialment folgada, però ben trista i és alliberat després que rei pagui una forta summa i s’instal·la a Milà, on té un protector.

El protagonista és el metge d’Ogier de Busbeq, ambaixador de l’emperador Ferdinand. Aquesta suggestiva figura va redactar les Cartes Turques, un dels primers exemples de literatura de viatges, que segur que han estat ben útils a Pellicer en les seves descripcions dels ambients diplomàtics. L'austríac fou un actiu col·leccionista de peces de l’antiguitat i de llibres i manuscrits. Les seves gestions davant dels visirs ofereixen una estimulant perspectiva d’aquest ambient elitista, que en ocasions sembla propi d’una pel·lícula d’espies.
Ogier Busbeq
Al centre del relat se situa Esteve Albacar, qui és acompanyat a l’exili per dos criats, Andreu i Francina, a través dels quals contemplem de forma plàstica la vida corrent d’una casa menorquina trasplantada a Estambul, amb el seu hort, on es fan totes les hortalisses que abasteixen una cuina on s’entrecreuen els plats de l’illa i d’orient; Francina s’acostuma a posar-hi espècies, que al basar són prou econòmiques.

Però la personalitat més atractiva és, per suposat, la del propi Esteve. Membre d’un grup privilegiat, els homes d’ofici, ja que els turcs tenen necessitat de mà d’obra qualificada, és una apassionat dels llibres. Passa el temps a la gran biblioteca de l’ambaixada, aprenent medecina i totes les ciències i les lletres, però sobre tot llegeix: “llegir és l’únic consol i l’únic calmant. No treu la causa del dolor, però ajuda a suportar-lo”. Ogier comenta que la lectura és passió del doctor Albacar.

Aquesta activitat va de la mà de l’escriptura: “potser escriure és amagar la por a l’oblit”. Les cartes serveixen per donar compte del nou món i no perdre el contacte amb l’anterior: “procuro recordar. És una experiència traumàtica i alhora grandiosa”. L’aragonès escriu en una habitació elevada situada al capdamunt del barri de Gàlata.
Michel de Montaigne
A la part central de la narració, prenen rellevància unes meditacions que l’acosten al seu contemporani Michel de Montaigne, que també escrivia en una torre. Així ens diu que “l’arrogància és enemiga de la intel·ligència”, “la història és sempre desastrosa, per açò l’art hi ha de posar una pàtina de bellesa”. Més endavant: “una vida sòbria. Moderada, mancada de coses supèrflues o ornamentals. Si algun dia perds el que tens, patiràs poc o molt poc”. En la mateixa línia, “la vida és ondulant, com la mar”, però així mateix, “la mar és inexplicable i, per un aragonès, encara més”. Finalment, “No cal maleir la foscor; encén una llàntia” i “quan s’acaba la força, queda el coratge”.

Tot i que l’estil és més aviat sentenciós, també es troben especulacions més elaborades i fins i tot petits relats filosòfics, com els referents a la felicitat, l’amor (“maledicció terrible, sempre enamorat, mai estimat”), les cases deshabitades o les cuines o les observacions sobre les baldritges, que són una metàfora de la vida o les gavines, que manifesten la seva nostàlgia, pàgines amb prou significat perquè aquest animal il·lustri la portada del libre. Hi ha temes que van sorgint al llarg de tota l’obra, com les consideracions sobre la medecina i els metges o sobre la mort, que poden concloure amb frases com ara “potser la mort és el peatge que es paga pel luxe de viure”.

L’activitat favorita del metge és seure davant de la finestra que dóna a l’espectacle immens del Bòsfor, la Mar de Màrmara i el Cor d’Or. En la darrera part del volum veiem un protagonista seduït pels fenòmens meteorològics (somia on aniran els núvols que es desplacen cap a ponent), marítims, les aus, els homes, les embarcacions i tota la vida que corre davant dels seus ulls. Els colors, blaus, blancs, el reflex del sol sobre les penyes dels dos continents, diferents a la matinada i a la posta de sol, formen un calidoscopi que Esteve vol compartir amb els lectors. També viatja en el temps, de la mà de la lectura de l’Ulisses. Aquesta combinació de materials diversos, narració, reflexió i observació, així com el toc d’autoficció que li dóna la primera persona, insereix el text en les tendències actuals de la novel·la, com un espai on tot hi cap.

De forma progressiva, els ulls del protagonista es giren envers el seu Bujaraloz natal. Si abans l’enyorança es traslluïa en el desig que tenia de rebre cartes de la seva família (les quals tardaran en arribar), cap al final, recorda cada vegada amb més nitidesa la seva infantesa a les severes terres de l’Aragó. Com a contrast, aquest és el període durant el qual Albacar contrau matrimoni amb Rafaela, que, passats els mesos li dóna la seva filla Joana. En l’epíleg se’ns informa que és un ser real que va aconseguir retornar a Ciutadella, on va fer un bon matrimoni.
El Corn d'Or

A mesura que avança el text, la pesta es va fent més present. La plaga va castigant persones properes al nostre doctor, qui, després de descriure els múltiples remeis que se li intenten oposar, reconeix que no s’hi pot fer res. Només l’aïllament, com les quarantenes que s’apliquen de forma pionera a Venècia, tenen un efecte preventiu. Aquesta malaltia és una altra oportunitat per exposar l’avançat sistema sanitari turc, amb hospitals on es té cura dels malalts, ni que siguin incurables, situació que contrasta amb les tortures que apliquen els països cristians a aquells que creuen que estenen l’epidèmia. Les actituds socials també són oposades: mentre que a occident el pànic ataca a la gent, els musulmans l’esperen amb resignació, i deixen el seu destí en mans d’Alà.

El metge Albacar ens mostra l’ambigüitat de l’exili, entre l’enyorança i l’esperança. La seva peripècia bascula entre els esclaus menorquins i les intrigues de les cancelleries i la cort otomana. Tot plegat configura una fascinant panoràmica de la Mediterrània del mil cinc-cents.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Històries del turisme de Menorca.
El somni d’un parador de turisme: entre cala Galdana i l’illa el Rei

Quan el 1948 el Director General de Turisme, Luis Antonio Bolín, va visitar Menorca, la Junta del Foment va aprofitar l’ocasió per presentar-li les seves demandes, entre les quals s’hi trobava la institució d’un parador de turisme, que proposaven que s’ubiqués al port de Maó, o, com a segona opció, a cala Galdana “la playa más hermosa y que reúne mejores condiciones y mejor porvenir turístico”. Bolín, tot i que lloà l’illa, que va qualificar de meravellosa i encantadora, no es comprometé a res. Els mesos següents, l’entitat va prosseguir les seves gestions, perfilant la compra dels terrenys i realitzant un aixecament topogràfic de la cala, que fou remès a la Direcció General.


Josep Pla, en la seva guia turística del 1950, opina que és la platja més bella del litoral i té un gran futur turístic, i parla del parador de turisme que està en projecte. Quan el 1952 el director general de Carreteres va venir a l’illa, la Junta del Foment del Turisme li va indicar que considerava urgent la construcció de la carretera d’accés, ja que era el lloc on la Direcció General de Turisme estudiava bastir l’edifici.

Els anys seixanta, l’entitat va seguir intentant que l’Estat fundés un parador de turisme a Menorca. Al principi, seguia vigent la idea de fer-ho a cala Galdana, però el retard en l’obertura de la carretera va motivar que el 1960 la iniciativa es traslladés a l’illa del Rei, aprofitant que estava previst que l’Exèrcit evacués l’Hospital Militar. Franco, en la seva visita a Menorca, es mostrà d’acord amb el nou emplaçament. El Foment del Turisme va seguir insistint en el tema els anys 1964, 1965 i 1966.


La situació va donar un tomb quan a principis de l’any següent el ministre de Turisme, Fraga Iribarne, en una estada a Palma, anunciava la construcció del parador a cala Galdana. Pocs dies després el delegat insular del Ministeri comunicava al Foment que la negativa a l’illa del Rei venia motivada perquè no tenia platja i estava situat dins del port comercial de Maó, així com en qüestions econòmiques i proposava com alternativa el cim del Toro, però es mostrava obert a altres opcions. Amb aquest objecte, al cap de pocs dies es va desplaçar a Menorca un arquitecte del departament. A finals d’any, el governador civil de la província comunicava que finalment l’edifici s’alçaria a cala Galdana, en un solar de 8.500 m2 cedit per la urbanitzadora IMESA.

El mes de març del 1968 la empresa promotora acordava la donació al Patrimoni de l’Estat del solar per al parador. El mes de juny Fraga venia a l’illa i anava a cala Galdana, en companyia dels directius de la societat, per veure la seva localització, sobre el penya-segat oriental de la cala, on va admirar el panorama de la platja. Els dies següents, el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar l’acord d’acceptació dels terrenys, 8.582 m2, dotats de tots els serveis. El projecte s’incloïa en el Pla de Promoció Turística de 1968-1971; comptaria amb vint habitacions dobles i es calculava que podria obrir les seves portes el 1970. El Diario de Mallorca es va fer ressò de la notícia, ja que era l’únic establiment d’aquest tipus de les Balears. Efectivament, el 1969 es va convocar la subhasta per executar les obres, que van ser adjudicades el mes d’octubre a Huarte y compañía per trenta-sis milions i mig de pessetes, sobre un pressupost inicial de cinquanta.

El març del 1970 el delegat insular del Turisme informava que s’havia signat l’acta de replanteig de les obres, però, malgrat tot, els treballs no van començar, la qual cosa va tenir molt a veure amb l’edificació de l’hotel Saronga, al mig de la platja i a escassos metres de l’arena. El mes d’agost el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, després de veure  l’emplaçament, confirmava que se’l descartava i anunciava que s’estava cercant un altre. En relació a la renúncia a aixecar el parador va comentar que l’hotel de cala Galdana era “el ejemplo de lo que no se debe hacer en materia de construcción hotelera”.

El 1969, el director general de Promoció del Turisme considerava l’illa del Rei un dels indrets més meravellosos d’Espanya. Opinava que oferia unes possibilitats extraordinàries per a la creació d’un gran club nàutic internacional i que aquest podria ser un factor important en la promoció del turisme selectiu de Menorca. El 1974 l’Assemblea Provincial de Turisme va demanar, a petició menorquina, l‘execució d’un parador a l’illa del Rei, el qual havia rebut informes favorables del Ministeri el 1963. L’Ajuntament de Maó, que l’any anterior havia adquirit l’illot al Ministeri de Defensa, el va cedir al d’Informació i Turisme perquè hi fes l’establiment, el qual n’acceptà la cessió el 1975.

El 1975 el subsecretari de Turisme, arran de la seva visita a Menorca va estudiar la ubicació des del lloc de Sant Antoni, que li va complaure. El mes de juny la televisió espanyola va realitzar un reportatge sobre el paratge i el seu entorn al port de Maó. L’agost un arquitecte del Ministeri va recórrer el terreny per fer un estudi sobre el projecte. La previsió era que l’establiment s’instal·lés en l’espai de l’antic hospital i tingués cinquanta habitacions. Es pensava esfondrar els edificis annexos i habilitar una piscina, però era necessari dotar l’illa d’aigua i electricitat. A la part de ponent es planejava construir un port esportiu amb cabuda per quaranta o cinquanta embarcacions i així seria el primer parador d’Espanya amb aquest equipament. El cost de les obres no estava quantificat, però s’estimava que seria molt elevat.


El tema va quedar en suspens pels greus problemes de contaminació del port, ja que Maó i es Castell no comptaven amb un sistema de sanejament. Així i tot, els anys 1977 i 1978 entitats com el Foment del Turisme van reiterar la petició d’un parador nàutic. Hi seguia jugant en contra la pol·lució de les aigües, així com l’acumulació de projectes de paradors a tot el país, en un moment de restriccions pressupostàries. El 1979 el Govern espanyol va declarar l’espai Monument Històrico Artístic i Arqueològic de caràcter nacional. Tanmateix, el 1985 el Ministeri va abandonar definitivament la idea i retornà la propietat a l’Ajuntament de Maó.

Durant alguns anys, i fins a la seva clausura el 2011, es va demanar al Ministeri de Sanitat que cedís el Llatzeret per aixecar-hi el parador de turisme, aprofitant que les instal·lacions tenien un ús turístic (restringit als funcionaris) des de feia dècades.

Altres iniciatives públiques d’allotjament

L’administració també es preocupà per ampliar el ventall de l’oferta d’allotjament: el 1970 dos tècnics de la Direcció General de Promoció Turística van recórrer Menorca per explorar la possibilitat d’utilitzar les cases dels llocs, una idea que no cristal·litzaria fins trenta anys més tard. En un sentit més restringit, el 1969 va obrir les seves portes un club per a militars i forces de seguretat a la muralla del castell de Sant Felip, a la cala Sant Esteve; pocs anys després es faria un altre molt a prop, al port de Maó.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Son Bou i els hotels de la Clarksons

Els terrenys del prat de Son Bou van ser comprats a finals del 1969 per la companyia anglesa Clarksons, a un preu de 105 milions de pessetes; es va avançar a una empresa mallorquina que estava disposada a pagar 120 milions. La urbanització estava a càrrec de la societat del grup Urbanizadora Cristal, SA, amb seu social a Madrid. La idea original era aixecar catorze hotels, alguns dels quals ocuparien la zona humida. El 1970 es van planificar els dos primers a l’extrem sud. La seva construcció es va executar a la vegada que es traçaven els vials del sector. Es demanà un crèdit hoteler de noranta milions de ptes, que fou concedit a principis del 1972, quan les obres dels dos colossos ja estaven ben avançades.


El 1972 es va fer una nova carretera per arribar a la platja, la que s’utilitza actualment, que arranca de la sortida d’Alaior i és més directa que l’anterior, que passava pels plans; l’estiu ja es va obrir de forma provisional. Els hotels, batejats com “Tamo” i “Laguna”, tenien 570 places cadascun, i disposaven dels serveis habituals; a més, s’estava muntant una discoteca. La seva categoria era de tres estrelles i es remarcava que era superior a la mitjana. El director de l’hotel Tamo era Miquel Mercadal i el del Laguna Luís Pueyo. A la inauguració, el mes de juny del 1973, es va congregar una assistència del més alt nivell: els directors generals de finances, hoteleria i relacions públiques del grup Clarksons i el director general de la filial Cristalotel, que tenia al seu càrrec l’administració dels establiments a Espanya, acompanyats de les autoritats de l’illa, diversos periodistes britànics i el director de la revista de turisme Editur. L’any següent es va desenvolupar un ampli programa esportiu amb el suport de monitors, que incloïa tennis, equitació i una completa oferta nàutica de dotze embarcacions a la vela, altres barques i esquí aquàtic.

Urbanizadora Cristal no es va veure gaire afectada per la fallida de la matriu britànica. El 1974 va ser autoritzada pel Ministeri a instal·lar el servei de subministrament d’aigua, a pesar que els hotels ja duien un any funcionant, la qual cosa fa pensar que es legalitzava una situació de fet. El 1975 s’aprovà el pla parcial, que abastava 250.000 m2, que ocupaven part de la maresma, on es preveien alçar quatre hotels de vuit plantes, blocs d’apartaments, un “poblado”, una “aldea” i diversos sectors per construir xalets. L’any 1979 l’empresa rebia ofertes per a l’adquisició de la zona hotelera, que tenia taxada en cinquanta-cinc milions de pessetes.


El 1982 l’Ajuntament negocià l’adaptació del pla parcial a la Llei del sòl. El pacte preveia la declaració del prat de Son Bou com espai natural inedificable, reduir un 20% el volum d’edificació i cedir al consistori l’aprofitament mitjà, que s’avaluava en 55.000 m2. El 1984 es va intentar obrir un vial per facilitar l’accés a un dels xiriguitos de la platja, actuació que taponaria el pas d’una gola de comunicació de la bassa amb la mar. Davant l’informe desfavorable de l’ICONA, l’Ajuntament denegà la concessió de la llicència. El 2003, el PTI desqualificà urbanísticament part dels polígons hotelers del nucli, fet que va originar demandes judicials, alguna de les quals podria suposar el pagament d’importants indemnitzacions, en una operació molt controvertida.

El gran crack del 1974: la fallida de la Clarksons

El conglomerat britànic Court Line va protagonitzar l’episodi més dramàtic de la crisi dels setanta. Era el propietari, a través de la companyia Clarksons i la seva subsidiària espanyola Cristalotel, de quatre grans hotels en bones platges de Menorca: cala Galdana, Sant Tomàs i els dos de Son Bou, amb un total de 2.150 places, el 16,3% de la capacitat hotelera de l’illa del 1974.

Els problemes del conglomerat anglès no eren nous. El mes de juny del 1972 l’Express informava que davant de les pèrdues de l’any 1971, de 2,7 milions de lliures esterlines, American Express es feia amb el 49% del capital de Clarksons Holidays. El desembre, el seu director anunciava que el dèficit del 1972 seria molt superior al de l’any anterior (de fet va pujar a 4,8 milions de lliures), però que esperava anivellar els resultats el 1973.

L’origen de tot estava en la guerra de preus que l’empresa havia iniciat el 1970 i afectava a tota la competència. Malgrat tot, la companyia millor posicionada era Thomson, que el 1974 féu el darrer moviment a la baixa. La inflació i la pujada dels preus dels combustibles van erosionar els marges de la Clarksons i se la va acusar de vendre per davall de cost i sobreviure a compte dels ingressos d’anys futurs.

La pujada dels preus del petroli que es va produir el 1973 afectà totes les agències i reduí la contractació de paquets de viatges un 30%. La matriu Court Line va haver de rescatar Clarksons i, així mateix, el mes de febrer del 1974, es feia amb un altre potent grup en dificultats, Horizon Holidays, sense assumir el passiu, tot i que les companyies aèries van demanar que liquidés els deutes.


L’agressiva política de la Court Line li va permetre operar amb aparent normalitat fins el darrer moment. Havia començat la temporada del 1974 ben aviat, amb l’obertura de l’hotel Saronga de cala Galdana els primers dies de març, per a la qual cosa va portar tres vols xàrter amb 500 turistes. El tour operador anunciava que tenia les places ocupades tota l’estació turística. Tanmateix, l’ofegament financer arribà a ser prou important perquè l’estiu negociés una línia de crèdit amb els bancs, però aquests no devien veure els nombres prou clars i van demanar el suport del Govern britànic, el qual va plantejar, a canvi, la nacionalització de la seva secció de drassanes. Quan la premsa va publicar l’existència d’aquestes converses es va desfermar el pànic. Per tranquil·litzar el públic i els proveïdors, la societat va organitzar rodes de premsa, no únicament al Regne Unit, sinó també als destins turístics. A Menorca, el 16 de juliol vingué el director de relacions públiques, Colin Collins, així com els responsables de Balears i Menorca.

Finalment, l’ajut del Govern no va ser suficient i el 15 d’agost la Court Line es declarava en fallida i anunciava la suspensió de tots els vols a partir del dia següent, afectant uns 40.000 turistes que estaven al seu lloc d’estiueig, la meitat a Espanya; a Menorca va enxampar uns 2.000 viatgers. A més, 200.000 persones tenien viatges contractats amb el majorista. Els hotels no van tancar immediatament, sinó que les autoritats espanyoles van promoure una clausura ordenada per no perjudicar els clients, de manera que fins el dia 26 no acabaven de sortir tots de l’illa. El deute que deixava l’empresa no era excessiu, 13,5 milions de pessetes, perquè des de la compra d’Horizon els proveïdors demanaven pagaments per anticipat. La pèrdua més gran eren els milers de turistes que deixarien de venir als hotels del grup la resta de temporada, uns 20.000, segons el Foment del Turisme.

El desembre del 1974 es va anunciar que el hòlding Rumasa, a través de la seva divisió hotelera, Hoteles Agrupados, SA, es faria amb els establiments de la Clarksons. La notícia s’acabaria confirmant, però els tràmits van ser llargs i el 1975 van romandre tots tancats. La temporada del 1976 van obrir els hotels de cala Galdana i Sant Tomàs, rebatejats com Los Gavilanes i Los Buhos, respectivament. El mes setembre la companyia va fer pública la propera obertura dels dos edificis de Son Bou. Açò no obstant, el 1977 només va funcionar un d’ells, que ara es deia Los Milanos, ja que les obres de reparació van ser considerables i, a més, la temporada era fluixa; a principis de juliol la idea era que, en cas necessari, s’utilitzessin les habitacions de l’altre, Los Pingüinos, però emprant els serveis de restauració i manteniment de Los Milanos. Arran de l’expropiació de Rumasa, els hotels van passar a la cadena Sol, els anys vuitanta.