dimarts, 6 de setembre de 2016

Històries del turisme de Menorca.
Urbanitzant el sud de Maó: cap d’en Font, Binidalí, Binixíquer i Canutells

Les primeres notícies sobre l’ordenació de la marina rocosa del cap d’en Font són del 1963, quan es parla de la possibilitat de donar continuïtat a la carretera de Binissafúller per arribar a aquesta zona. Els terrenys foren adquirits per Joaquim Ensesa, segurament a principis del 1965, com a part d’un lot que incloïa Biniparratx Gran i Binidalí, per un costat, i Binisafúller platja i Torret, per l’altre. El mes de març va editar un fullet de propaganda sobre tots ells.

Cap d'en Font

El llançament del centre d’estiueig es va ajornar dos anys. El 1967 es començava a comercialitzar la urbanització Cap d’en Font (Biniparratx). Es venien parcel·les a primera línia de mar, a preus d’entre 60 i 200 ptes./m2 i es donaven facilitats de pagament durant tres anys. S’encarregaven de la promoció les agències, la (urbanitzadora) platja de Binibèquer i el Sr. Lukacs (port Mahón), a qui ja hem vist lligat a l’empresari a Binibèquer Nou. En el plànol hi ha cent cinquanta solars d’entre 500 i 1.000 m2, així com devuit més de 7.500 a 13.000 m2. En un escrit a la Comissió Provincial d’Urbanisme, Ensesa situa en aquest moment l’inici del nucli.

L’octubre s’animava als clients a comprar, perquè el mes següent els preus pujarien 50 ptes. i el desembre s’anunciava que prest s’encetarien les obres de la carretera que havia d’unir Binisafúller amb la futura urbanització, les quals, en efecte, van arrancar a principis de l’any següent. El setembre del 1968 s’havia asfaltat fins al caló blanc i es prosseguia cap a la cala de Biniparratx; s’estava a punt de començar el traçat dels carrers de l’assentament i es preveia que a finals d’any estarien tots pavimentats. Des del mes de juny una immobiliària comercialitzava parcel·les. La demanda era notable: el 30% dels compradors eren anglesos i francesos; alemanys i espanyols suposaven cadascun el 20% i la resta es distribuïa entre diverses nacionalitats. El desembre s’havia pensat engegar la construcció d’un hotel de luxe amb bar i restaurant, que, al final no tiraria endavant.

El nucli es va anar poblant lentament: a principis del 1969, abans que els carrers estiguessin oberts, ja havia qualque casa, però el 1971 encara no eren gaire nombroses. L’any següent es destacava l’existència de subministrament elèctric. El 1980 només s’havien aixecat 72 xalets.

Binidalí

Un cop impulsats els centres d’estiueig de Binibèquer Nou i cap d’en Font, el darrer projecte d’Ensesa va ser el de la cala de Binidalí, a Maó, perquè Biniparratx, que se situa abans, va quedar en un intent. El 1972 ja s’havia realitzat la parcel·lació i es començaven a vendre solars. Al mateix temps van arrancar les obres de la carretera d’accés des de cap d’en Font i, paral·lelament es feien gestions per a l’ampliació i pavimentació del camí de Forma, que comunica el paratge amb Sant Climent. La primavera del 1973 es van encetar els treballs, que executava l’Ajuntament de Maó, amb la col·laboració dels propietaris dels llocs i que no finalitzaren fins el mes de juliol del 1974, coincidint amb els del vial que ve del cap d’en Font, tancant el cercle, tot i que les infraestructures de la urbanització no estaven del tot llestes.

Quan la costa va començar a estar saturada de projectes, els ulls d’alguns inversors es van girar cap a l’interior de l’illa. Es tractava majoritàriament de persones de fora de Menorca, per als quals els pocs quilòmetres que separen els terrenys de la mar no eren un obstacle i que, a més, comptaven que els clients es farien una piscina. De fet, aquest fenomen s’havia iniciat amb la compra de cases rústiques per forasters. El 1963, la premsa informava que dos turistes havien adquirit dues cases a Biniparell i l’any següent s’indicava que aquesta pràctica s’estenia i que alguns dels habitatges que els estrangers havien comprat abans estaven abandonats.

Una de les primeres promocions d’aquest tipus fou la de Binixíquer. El setembre del 1970 l’arquitecte Mateu Seguí havia redactat un pla d’ordenació. A la parcel·lació, de més de 60 hectàrees, es disposaven dos-cents solars d’uns 1.000 m2 en dos quadrilàters, a l’interior dels quals es projectava construir un petit camp de golf de nou forats. Així mateix, es volien convertir les cases del lloc en un hotel i a tot plegat se li va donar el nom de San Clemente Golf and Country Club. El propietari era Martí Mata, de Maó. La comercialització es va deixar en mans de l’agència anglesa Melpond, possiblement associada amb el menorquí.
Binixíquer. 1984. IDE Menorca

El 1970 es va editar un fullet i l’any següent es publicaven anuncis a la premsa, on s’indicava l’existència de subministrament d’aigua i xarxa elèctrica soterrada. L’agost del 1973 els vials estaven asfaltats i el propietari, que havia obert el restaurant Binixica, amb piscina, declarava que en dos anys s’havien aixecat seixanta xalets. Es projectava alçar un hotel de cinc estrelles amb cent habitacions. Pel que fa al golf, comentava que s’estava acabant l’explanació dels terrenys i que a continuació se sembraria la gespa, uns plans que no van culminar. Fins l’abril de l’any següent la Comissió Provincial d’Urbanisme no aprovà el pla general d’ordenació del nucli i del golf mai més va haver notícies.

L’abrigada cala de Canutells, per les seves bones condicions, era un lloc tradicional de pescadors. L’any 1960 ja s’hi afegien aficionats a la pesca, que allà guardaven les seves embarcacions i es desplaçaven els caps de setmana per preparar una caldereta amb el peix que agafaven. Prop del penyal hi havia un petit moll, al qual s’arribava per una escala rústica i, al costat, unes coves artificials ben endreçades per estojar les barques i on la gent que anava a romandre dormia en lliteres i feia el menjar en una senzilla llar. Als voltants, s’havien aixecat algunes casetes.
Es Canutells. Joan Bagur Truyol

L’estiu del 1973, Martí Mata, el promotor de Binixíquer, situat a escassos quilòmetres, però sense costa, anunciava la seva intenció d’urbanitzar la cala, que hem d’entendre com una segona fase del projecte. En aquell moment s’estava pavimentant la carretera de Forma que comunica la zona amb Sant Climent, obres que van continuar l’any següent, durant el qual es va executar el vial que mena as Canutells.

El gener del 1975 s’anunciava el nucli turístic, que disposava de carrers asfaltats, aigua i electricitat subterrània. Les parcel·les de la primera fase tenien 800 m2 i es venien des de 400 ptes./m2; el 1977 el seu preu havia augmentat a 600 ptes./m2. Els primers xalets es devien de realitzar tot d’una, perquè el 1978 ja existia un primer grup de cases, però encara es venien solars. L’any 1980 es comercialitzaven parcel·les i xalets acabats i es remarcava que el pla parcial havia estat aprovat per la Comissió Provincial d’Urbanisme. La crisi econòmica va alentir el desenvolupament aquest sector, com molts altres, fins mitjans anys vuitanta, quan es va expandir amb força.

Els francesos, pioners del turisme actiu
El Club France-Voile as Canutells

L’estiu 1964 el Club France-Voile va muntar as Canutells un campament on els joves practicaven la vela, per a la qual cosa es va arranjar el camí d’accés. El complex s’havia començat a gestar la tardor de l’any anterior i les obres s’iniciaren el mes de desembre. A més de casetes, hi havia tendes de campanya. Aquests pioners del turisme actiu disposaven de vint embarcacions de tres categories diferents, dues de classe olímpica. L’organització fins i tot va celebrar la festa nacional francesa, amb actuacions i focs artificials. Malgrat la relativa afluència de turistes, l’experiència no es tornà a repetir i les construccions van ser-hi molt de temps, cada any més arruïnades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada