dimarts, 4 d’octubre de 2016

Històries del turisme de Menorca.
Son Bou i els hotels de la Clarksons

Els terrenys del prat de Son Bou van ser comprats a finals del 1969 per la companyia anglesa Clarksons, a un preu de 105 milions de pessetes; es va avançar a una empresa mallorquina que estava disposada a pagar 120 milions. La urbanització estava a càrrec de la societat del grup Urbanizadora Cristal, SA, amb seu social a Madrid. La idea original era aixecar catorze hotels, alguns dels quals ocuparien la zona humida. El 1970 es van planificar els dos primers a l’extrem sud. La seva construcció es va executar a la vegada que es traçaven els vials del sector. Es demanà un crèdit hoteler de noranta milions de ptes, que fou concedit a principis del 1972, quan les obres dels dos colossos ja estaven ben avançades.


El 1972 es va fer una nova carretera per arribar a la platja, la que s’utilitza actualment, que arranca de la sortida d’Alaior i és més directa que l’anterior, que passava pels plans; l’estiu ja es va obrir de forma provisional. Els hotels, batejats com “Tamo” i “Laguna”, tenien 570 places cadascun, i disposaven dels serveis habituals; a més, s’estava muntant una discoteca. La seva categoria era de tres estrelles i es remarcava que era superior a la mitjana. El director de l’hotel Tamo era Miquel Mercadal i el del Laguna Luís Pueyo. A la inauguració, el mes de juny del 1973, es va congregar una assistència del més alt nivell: els directors generals de finances, hoteleria i relacions públiques del grup Clarksons i el director general de la filial Cristalotel, que tenia al seu càrrec l’administració dels establiments a Espanya, acompanyats de les autoritats de l’illa, diversos periodistes britànics i el director de la revista de turisme Editur. L’any següent es va desenvolupar un ampli programa esportiu amb el suport de monitors, que incloïa tennis, equitació i una completa oferta nàutica de dotze embarcacions a la vela, altres barques i esquí aquàtic.

Urbanizadora Cristal no es va veure gaire afectada per la fallida de la matriu britànica. El 1974 va ser autoritzada pel Ministeri a instal·lar el servei de subministrament d’aigua, a pesar que els hotels ja duien un any funcionant, la qual cosa fa pensar que es legalitzava una situació de fet. El 1975 s’aprovà el pla parcial, que abastava 250.000 m2, que ocupaven part de la maresma, on es preveien alçar quatre hotels de vuit plantes, blocs d’apartaments, un “poblado”, una “aldea” i diversos sectors per construir xalets. L’any 1979 l’empresa rebia ofertes per a l’adquisició de la zona hotelera, que tenia taxada en cinquanta-cinc milions de pessetes.


El 1982 l’Ajuntament negocià l’adaptació del pla parcial a la Llei del sòl. El pacte preveia la declaració del prat de Son Bou com espai natural inedificable, reduir un 20% el volum d’edificació i cedir al consistori l’aprofitament mitjà, que s’avaluava en 55.000 m2. El 1984 es va intentar obrir un vial per facilitar l’accés a un dels xiriguitos de la platja, actuació que taponaria el pas d’una gola de comunicació de la bassa amb la mar. Davant l’informe desfavorable de l’ICONA, l’Ajuntament denegà la concessió de la llicència. El 2003, el PTI desqualificà urbanísticament part dels polígons hotelers del nucli, fet que va originar demandes judicials, alguna de les quals podria suposar el pagament d’importants indemnitzacions, en una operació molt controvertida.

El gran crack del 1974: la fallida de la Clarksons

El conglomerat britànic Court Line va protagonitzar l’episodi més dramàtic de la crisi dels setanta. Era el propietari, a través de la companyia Clarksons i la seva subsidiària espanyola Cristalotel, de quatre grans hotels en bones platges de Menorca: cala Galdana, Sant Tomàs i els dos de Son Bou, amb un total de 2.150 places, el 16,3% de la capacitat hotelera de l’illa del 1974.

Els problemes del conglomerat anglès no eren nous. El mes de juny del 1972 l’Express informava que davant de les pèrdues de l’any 1971, de 2,7 milions de lliures esterlines, American Express es feia amb el 49% del capital de Clarksons Holidays. El desembre, el seu director anunciava que el dèficit del 1972 seria molt superior al de l’any anterior (de fet va pujar a 4,8 milions de lliures), però que esperava anivellar els resultats el 1973.

L’origen de tot estava en la guerra de preus que l’empresa havia iniciat el 1970 i afectava a tota la competència. Malgrat tot, la companyia millor posicionada era Thomson, que el 1974 féu el darrer moviment a la baixa. La inflació i la pujada dels preus dels combustibles van erosionar els marges de la Clarksons i se la va acusar de vendre per davall de cost i sobreviure a compte dels ingressos d’anys futurs.

La pujada dels preus del petroli que es va produir el 1973 afectà totes les agències i reduí la contractació de paquets de viatges un 30%. La matriu Court Line va haver de rescatar Clarksons i, així mateix, el mes de febrer del 1974, es feia amb un altre potent grup en dificultats, Horizon Holidays, sense assumir el passiu, tot i que les companyies aèries van demanar que liquidés els deutes.


L’agressiva política de la Court Line li va permetre operar amb aparent normalitat fins el darrer moment. Havia començat la temporada del 1974 ben aviat, amb l’obertura de l’hotel Saronga de cala Galdana els primers dies de març, per a la qual cosa va portar tres vols xàrter amb 500 turistes. El tour operador anunciava que tenia les places ocupades tota l’estació turística. Tanmateix, l’ofegament financer arribà a ser prou important perquè l’estiu negociés una línia de crèdit amb els bancs, però aquests no devien veure els nombres prou clars i van demanar el suport del Govern britànic, el qual va plantejar, a canvi, la nacionalització de la seva secció de drassanes. Quan la premsa va publicar l’existència d’aquestes converses es va desfermar el pànic. Per tranquil·litzar el públic i els proveïdors, la societat va organitzar rodes de premsa, no únicament al Regne Unit, sinó també als destins turístics. A Menorca, el 16 de juliol vingué el director de relacions públiques, Colin Collins, així com els responsables de Balears i Menorca.

Finalment, l’ajut del Govern no va ser suficient i el 15 d’agost la Court Line es declarava en fallida i anunciava la suspensió de tots els vols a partir del dia següent, afectant uns 40.000 turistes que estaven al seu lloc d’estiueig, la meitat a Espanya; a Menorca va enxampar uns 2.000 viatgers. A més, 200.000 persones tenien viatges contractats amb el majorista. Els hotels no van tancar immediatament, sinó que les autoritats espanyoles van promoure una clausura ordenada per no perjudicar els clients, de manera que fins el dia 26 no acabaven de sortir tots de l’illa. El deute que deixava l’empresa no era excessiu, 13,5 milions de pessetes, perquè des de la compra d’Horizon els proveïdors demanaven pagaments per anticipat. La pèrdua més gran eren els milers de turistes que deixarien de venir als hotels del grup la resta de temporada, uns 20.000, segons el Foment del Turisme.

El desembre del 1974 es va anunciar que el hòlding Rumasa, a través de la seva divisió hotelera, Hoteles Agrupados, SA, es faria amb els establiments de la Clarksons. La notícia s’acabaria confirmant, però els tràmits van ser llargs i el 1975 van romandre tots tancats. La temporada del 1976 van obrir els hotels de cala Galdana i Sant Tomàs, rebatejats com Los Gavilanes i Los Buhos, respectivament. El mes setembre la companyia va fer pública la propera obertura dels dos edificis de Son Bou. Açò no obstant, el 1977 només va funcionar un d’ells, que ara es deia Los Milanos, ja que les obres de reparació van ser considerables i, a més, la temporada era fluixa; a principis de juliol la idea era que, en cas necessari, s’utilitzessin les habitacions de l’altre, Los Pingüinos, però emprant els serveis de restauració i manteniment de Los Milanos. Arran de l’expropiació de Rumasa, els hotels van passar a la cadena Sol, els anys vuitanta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada