dimarts, 23 d’agost de 2016

Històries del turisme de Menorca.
La progressió del capital català: Binibèquer Nou i Torret

A mitjans anys seixanta, poques platges s’havien urbanitzat a Sant Lluís. És possible que la carestia del sòl contingués els inversors. La realització d’una carretera fins a les proximitats de Binibèquer, va possibilitar que l’estiu del 1963 s’hi instal·lés un bar. L’any següent Joaquim Ensesa, que dos anys abans havia adquirit la marina de Son Ganxo, comprava la costa de Binibèquer Nou i tots els terres que s’estenien fins a la propera cala de Torret.


El mes de març del 1965 el promotor editava un fullet de propaganda en color i de gran format sota el títol “Menorca, Costa Sur”, en el qual donava a conèixer els centres d’estiueig que pensava fer a Binibèquer, cala Torret, Biniparatx Gran i Binidalí. S’adjuntava un plànol amb la parcel·lació dels sectors de la platja de Binibèquer (una gran fotografia de la qual figurava a la coberta) i de Torret. A la primera, els solars eren de 800 a 2.000 m2, i a la segona de 500 a 1000 m2, tots dotats d’aigua corrent i electricitat. S’informava de la construcció d’una carretera, que s’encetà el mes següent. L’arquitecte que havia dissenyat el projecte era Santiago Casulleras. Tres dies més tard la premsa publicava un anunci a tota pàgina de la urbanització “Playa de Binibeca. Costa Sur”, amb el reclam que les primeres compres eren inversions rendibles.

El mes de maig el diari Menorca feia una entrevista a Ensesa, en la qual se’l presentava com el fill d’un dels pioners del turisme a la Costa Brava, amb l’experiència d’haver creat nuclis turístics a Almeria i Canàries. L’empresari explicava que pretenia que l’arquitectura del paratge fos típicament menorquina; s’adaptaria a les característiques del terreny, de manera que no es perdessin la tranquil·litat i la pau existents. Amb aquest objecte s’havia fet una ordenació per zones i redactat les condicions de superfície mínima de les parcel·les i les característiques de les edificacions, malgrat l’entrebanc que açò suposava per al desenvolupament del sector. Esperava que aquell mes es comencessin a alçar cases. D’altra banda, estava impulsant el reforç de les activitats de promoció turística del Foment del Turisme.


Els mesos següents es treballava activament a la urbanització i la carretera d’accés, que el maig del 1966 ja estava asfaltada fins a la platja i s’avançava en el tram que arribava a cala Torret. Es va llançar una campanya publicitària que presentava la compra de solars com una inversió financera; el pagament es podia fraccionar en aportacions anuals. El 1967 s’havien finalitzat tots els vials, havia alguns xalets acabats i altres estaven en obres. Es pensava condicionar part de la costa per facilitar les activitats nàutiques, per a la qual cosa en primer lloc es muntaria una grua per treure petites embarcacions i un club nàutic amb el seu local social i instal·lacions complementàries per a la reparació d’embarcacions i el subministrament d’aigua potable i combustible.

En canvi, sí que es va executar el programa relatiu als esports marítims. El setembre del 1968 va quedar constituït el club marítim de Binibeca. S’havia fet un moll per atracar embarcacions amb capacitat per dos-centes barques i que tindria una grua de 200 tones. El director era Lukacs, qui indicava que ja tenien vint-i-vuit iots inscrits. El 1970 es va realitzar una regata d’optimits, organitzada pel club, el secretari del qual era Lluís Codina, el fill de Josep Codina, de la fàbrica de gomes. També va tenir lloc una prova d’esquí aquàtic. L’any següent aquestes activitats es van tornar a repetir. El nombre de socis havia crescut considerablement. El local social i el restaurant seguien en projecte i, de fet, no sembla que s’arribessin a engegar; el club devia deixar d’existir més endavant.


El centre turístic es va anar desenvolupant al llarg d’aquests anys. El 1969 encara es treballava als carrers que pugen pel vessant del coster, sempre seguint el pla original perquè tots els xalets veiessin la mar. El 1971 hi havia prop d’un centenar, que el 1975 havien augmentat fins a cent cinquanta, la majoria d’anglesos, però també d’holandesos, francesos i espanyols (catalans i menorquins). La parcel·la mínima era de 500 m2, amb un màxim edificable del 20% i fets de manera que no s’obstaculitzessin les vistes a la mar.

El 1971 es va començar a aixecar el poblat de Torret. El 1973 es publicava un article crític d’un veí contra la construcció d’un bloc d’apartaments de dos i tres plantes, ja que trencava l’esquema de cases del nucli. L’estiu del 1974 la inauguració del restaurant Cala Torret, a la qual acudiren les autoritats civils i militars i la directiva del Foment del Turisme, va suposar la culminació del projecte, si bé no es donà definitivament per finalitzat fins l’any següent. D’aquesta manera es dotava la zona dels serveis d’una població: botigues, supermercats, perruqueria, bugaderia, bars, restaurants i la discoteca Zyggi’s. Així s’evitava als residents haver d’anar a Sant Lluís. La forta demanda va determinar que el 1974 s’iniciessin les obres d’infraestructura del sector de s’Atalaia, a la part més alta de la urbanització. No es feia publicitat, sinó que bastava el mètode boca-oïda. Segons Ensesa, l’èxit del complex venia de la qualitat dels serveis, tant els bàsics (aigua, electricitat, recollida de fems), com els equipaments.


El somni impossible dels hotels de Binibèquer

La concepció inicial del nucli de Binibèquer incloïa establiments hotelers. El 1965 havia contactes per aixecar-ne un prop de la platja. En el reportatge sobre el nucli recollit al suplement turístic del diari Menorca del 1967, s’indica va la intenció d’aixecar un hotel amb restaurant. De fet, el mes d’abril del 1967 s’havia anunciat que un important grup financer català estava estudiant la possible erecció d’un gran establiment de categoria, per atreure turisme de luxe. L’any següent es donava compte de la intenció d’Ensesa de promoure dos hotels de tres estrelles, de cent i cent cinquanta habitacions dobles que, per no destorbar les vistes, només havien de tenir dues plantes. El 1969 continuava essent una idea; tanmateix, com va esdevenir amb un gran nombre de projectes d’aquesta època, mai es van dur a terme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada