dimarts, 31 de maig del 2016

Històries del turisme de Menorca.
L’impacte del poblat de pescadors de Binibèquer Vell

La manera d’edificar el refugi de pescadors va ser singular. No comptava amb uns plànols detallats, sinó que es partia d’un esquema global, materialitzat en la maqueta, i uns dibuixos generals i d’apartaments tipus. Sobre aquesta base, Antoni Sintes anava delineant cada un dels allotjaments tenint en compte l’orografia del terreny i les necessitats dels compradors. En el moment de l’execució de l’obra, l’aparellador, que vivia en el complex, improvisava i feia proves. Va escollir operaris poc especialitzats, però amb coneixements de les tècniques constructives tradicionals de l’illa, als quals estimulava perquè prenguessin les seves decisions respecte a elements no estructurals, per tal de donar-los una dimensió menys racionalista i més humana. A l’hora de comercialitzar les cases, considerant que els veïns tenien que conviure molt junts, els compradors van ser seleccionats, i, a pesar que agradava molt als anglesos, el 90% van ser espanyols, la majoria catalans. Al poc temps de posar-se a la venda, la promoció s’havia exhaurit. D’aquesta manera es va aconseguir que tothom complís les normes i s’evitaren els renous nocturns; al principi, per aquest motiu, no havia televisors.

Pel que fa a les fonts d’inspiració del complex, Sintes els primers temps no volia donar gaire detalls. Quan se li demanava qui i què li havia suggerit la seva configuració, indicava que eren qüestions “íntimes” que preferia contestar quan estigués acabat. El 1971 explicava que la idea va sorgir al rebre l’encàrrec d’una urbanització, després de fer una anàlisi de com s’havien gestat els grans centres turístics. Tots havien nascut a partir d’un petit assentament, un poble pesquer costaner que creava ambient. El projecte estava presidit per la preocupació de no destruir el paisatge.

El 1972 Barba Corsini i Antoni Sintes, amb motiu de la finalització de les obres, publicaren un article on reiteraven que la concepció original havia estat concentrar un grup d’apartaments per adoptar la forma del poblat, on l’estiuejant pogués descansar en tranquil·litat i contacte directe amb la naturalesa i la mar. Atès que el terreny era bastant accidentat i relativament reduït i per assegurar que resultés econòmic, es va optar per no fer grans moviments de terra i una construcció senzilla, utilitzant materials naturals del país, segons el sistema tradicional; només la cimentació era de formigó. L’ordenació del conjunt es completava amb una platja artificial, un petit port amb varador d’embarcacions, així com una residència-hotel, bars, botigues, una església (realment tan sols el campanar i la façana; l’interior és buit), aparcaments i zones verdes.


L’any 1975 Sintes assenyalava que la seva filosofia era separar-se de la tendència a emprar nous materials i tècniques que desvinculen l’home del seu entorn i treballar amb elements locals, de forma senzilla, natural i resistent. Es volia fundar una àrea residencial que potenciés els hàbits de veïnatge i comunicació espontània entre les persones. Amb aquest objecte, s’havia emprès una recerca en els conjunts constructius dels pobles de la Mediterrània, que presentaven una harmonia amb l’entorn. L’autor negava que el nucli fos “cent per cent menorquí”; malgrat estar inspirat en casats típics de l’illa i emprar productes autòctons (pedra, llenya de pi, ferro, calç, teules), tenia una personalitat pròpia.

El 1970, l’aparellador explicava que la bona recepció del projecte havia determinat que es dissenyessin conjunts similars a Eivissa, la Costa Brava, França (prop de Saint Michel) i també a Menorca. No serien idèntics al de Binibèquer, sinó que s’adaptarien a les peculiaritats urbanístiques de cada regió. Val a dir que, finalment, cap d’aquestes promocions va reeixir. També feia referència a l’ample ressò obtingut pel poblat de pescadors en revistes especialitzades d’arquitectura de tot el món. Finalment, en relació a la seva influència sobre altres edificacions que s’estaven fent a Menorca, per un costat es mostrava contrariat per la manca d’esperit creatiu que evidenciaven, però, per l’altre, considerava que el seu impacte en els professionals joves demostrava el valor de la seva obra. 
El 1971 el Ministeri d’Informació i Turisme va convidar els promotors a exposar la maqueta del poblat a la Fira Internacional de la Construcció i les Obres. Paral·lelament el departament concedia a Antoni Sintes la Medalla de Bronze del Mèrit Turístic. Fotografies del refugi de pescadors eren reproduïdes en una campanya publicitària de l’Estat a diverses ciutats estrangeres, amb l’eslògan “Conozca España y su arte”.

El poblat de pescadors deu ser l’edifici menorquí amb una bibliografia més extensa; a més d’influents revistes tècniques, destaca l’article que el 1970 li va dedicar el New York Times. El complex ha tingut una acceptació desigual. Entre el públic profà l’acollida va ser molt bona, però en l’àmbit professional abunden les crítiques de folklorisme o pseudotipisme. Al principi es van alçar algunes veus per denunciar la falsedat del conjunt, ja que no és un poble de pescadors (els que a Menorca s’aproximarien més serien Fornells i el moll de Cales Fonts des Castell) i la seva arquitectura no és autènticament menorquina (Sintes sempre parla d’una mescla amb elements d’altres indrets de la Mediterrània, però la publicitat propugnava la seva autèntica menorquinitat). En general, l’elogi popular va ser aclaparador. A la necrològica de Barba Corsini s’incloïa el projecte entre les grans realitzacions de l’arquitecte per concloure que, a desgrat dels primers retrets, el temps li havia acabat per donar la raó i finalitzava citant el comentari de l’autor en una de les seves darreres entrevistes: A la isla de Menorca la salvaron pueblos como Binibeca, donde se hacían casas respetuosas con el volumen de lo construido y con las tradiciones constructivas de la isla. Ibiza, en cambio, está destrozada”.

El 1975, l’estudi que dirigia Antoni Sintes, del qual ja s’havia desvinculat Barba Corsini, va dissenyar el centre comercial i un port de refugi, però només el primer es desenvoluparia els anys següents. L’agost del 1983 va obrir les seves portes el complex turístic, un espai de 10.000 m2, dels quals 3.000 m2 estan edificats. Es tracta d’un petit nucli a la mateixa escala que el poblat de pescadors i amb idèntica tipologia constructiva. Tot i que formava part del pla inicial del conjunt, les obres no van començar fins el 1979. Té dues piscines, una pista d’esquash, nou bars i restaurants i vint-i-dues botigues, amb l’objectiu que els clients disposin d’una oferta variada. Estava obert tot l’any i, durant la temporada turística, les vint-i-quatre hores del dia. El 1984 el centre es va presentar a la fira Expovaciones de Bilbao, amb bons resultats.

L’any 1988, la construcció del grup d’apartaments Binibeca Club, a cent metres del refugi de pescadors i amb una estètica molt més moderna, va provocar les crítiques airades dels propietaris de les cases. Estava impulsat en la seva major part pels promotors del refugi, els quals afirmaven que no es podia fer de la mateixa forma que aquest, “perquè és irrepetible” i que, com totes les coses modernes, la gent s’hi acostumaria. Era el primer dels tres blocs de 78 apartaments que es preveia aixecar a l’altra banda del caló d’en Fust, de manera que tapen les vistes dels residents del poblat cap a l’oest i, al mateix temps, oculten l’oculten als veïns de Binisafúller.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada