Els immigrants són una de les qüestions
palpitants de la nostra època. Milers de persones, empeses per la pobresa i les
guerres, volen entrar cada dia a Europa; situacions semblants es troben a
Estats Units i a Austràlia. Alguns troben la mort pel camí; altres intenten
burlar unes fronteres que es tornen progressivament més hermètiques. Els
delinqüents fan negoci amb les esperances dels que desitgen venir; la seva
cobdícia és l’origen de la majoria dels naufragis mortals de pasteres.
Davant d’aquest drama humà, es
produeixen reaccions oposades. Molts ciutadans mostren simpatia pels refugiats
i demanen que se’ls doni acollida. En canvi, sorgeixen moviments hostils a la
seva arribada, que demanen el reforçament de les barreres i l’expulsió dels
expatriats. El tema posa en qüestió la nostra fibra moral, ja que és en les
circumstàncies més extremes quan es coneix veritablement com són les éssers
humans.
Els principis que fonamenten les
nostres societats són contradictoris. La solidaritat, és a dir la “fraternité”,
un dels tres pilars de la Revolució Francesa, conviu amb un sòlid sentiment
d’identitat. L’estat nacional està obsessionat per la uniformitat. Les
expulsions de comunitats estrangeres, que havien estat rares en l’antiguitat,
el darrer segle han estat un fenomen corrent: la dècada del 1920 els turcs van
foragitar els grecs i esclafar els armenis; els nazis van exterminar els jueus
durant la Segona Guerra Mundial; els polacs i els txecs van despatxar els
alemanys uns anys més tard; els jueus van fer el mateix amb els àrabs arran de
la guerra del 1948.
Aquest fet no és nou: a la Grècia
clàssica els estrangers estaven privats del dret a la ciutadania. Alguns autors
suggereixen que la predisposició a sufragar l’estat del benestar, on els
contribuents amb més recursos paguen els serveis dels més necessitats, només és
possible quan els individus reconeixen que pertanyen a una entitat cultural i
social homogènia.
Espanya ha estat, durant més d’un
segle, un país d’emigrants. Molts pobles tenen monuments als paisans que van
haver d’anar a Cuba, Argentina, Mèxic, França, Alemanya o Suïssa. La Guerra
Civil es va saldar amb mig milió d’exiliats a les platges gal·les, alguns
centenars menorquins. A tots ens indigna l’hostilitat i les penoses condicions
a què els francesos van sotmetre els nostres compatriotes i ara veiem
situacions similars a les fronteres de la Unió Europea, la qual cosa és un
amarg recordatori de les voltes que dóna la història.
Com a punt de partida, és bàsic
proclamar la dignitat de tots els habitants del planeta i els principis de la
Declaració dels Drets Humans. La seva negació sempre ha estat l’avantsala de
les majors atrocitats: de l’holocaust dels jueus i les purgues de Stalin als
crims que van cometre els dos bàndols durant i després de la Guerra Civil
espanyola i els que perpetren avui en dia talibans i altres fonamentalistes
islàmics. Sense drets humans no hi pot haver civilització.
Al mateix temps, cal admetre els
indubtables efectes positius de la immigració. Els forasters sempre han dut
noves idees que han vigoritzat la societat, tant en l’àmbit de l’economia com
el de la cultura, alhora que rejoveneixen la nostra demografia.
Ara bé, també hem de ser conscients que
als nostres països vivim persones de diferent condició econòmica i social, que
som afectats de forma diversa per l’arribada d’estrangers. Els nouvinguts més
nombrosos són els més humils, que realitzen les tasques pitjors remunerades.
Quan són feines que els nacionals no volen fer són ben rebuts, però si entren
en competència amb nosaltres hi ha un problema.
Els immigrants són usuaris dels serveis
públics. Si l’Estat és incapaç d’ampliar-los, els ciutadans de menys recursos,
els seus principals beneficiaris, es troben desplaçats. Els forasters ocupen
els barris més degradats, al costat dels locals més pobres, complicant l’accés
a l’habitatge i creant les lògiques dificultats de convivència entre individus
amb concepcions diferents sobre l’ús de l’espai públic. En ocasions sorgeixen
conflictes, ja que els uns consideren que els altres es volen apropiar de les
places i els carrers. Per aquests motius, no és estrany que els partits
xenòfobs trobin els seus votants més fidels a les capes populars i que, entre
els partidaris d’obrir les portes als nouvinguts, predomini gent amb més
formació.
Així mateix, cal tenir presents els
efectes desestabilitzadors de les onades migratòries. Al marge de fets
històrics com que l’Imperi romà va ser desarmat per l’empenta dels bàrbars,
l’entrada massiva d’estrangers pot desarticular el mercat laboral, especialment
a països poc dinàmics com Espanya, i crea tensions en el finançament dels
serveis socials.
Moltes veus s’alcen censurant la Unió
Europea, però haurem de convenir que, sense aquesta, les fronteres serien més
caòtiques i les tanques més nombroses. El 2015 es van rebre 1,25 milions de
peticions d’asil, més del doble de l’any anterior. Els països on l’oposició és
major són els que reben més refugiats. La cooperació europea segur que és
insuficient, però els reptes que suposa l’allau d’immigrants no s’esvairan i
només es resoldran sumant els esforços de tots. Tot i que s’han criticat les
mesures dels governs per limitar el dret d’asil, no és pot menystenir la
generositat que han mostrat nacions com Alemanya. El que alguns presenten com
un atac als drets humans, tal vegada és més bé un intent de controlar una
pressió que supera la capacitat d’acollida d’alguns estats.
La clau és, per tant, equilibrar els
aspectes positius i negatius de la immigració, i els drets dels nacionals i els
forasters. Açò únicament s’aconseguirà a través de les lleis, que són les
normes que acordam entre tots. Els estrangers que vénen a través dels
mecanismes establerts són benvinguts, però no ho els que trenquen les regles,
perquè la llei és una garantia per a molts col·lectius que no es pot passar per
alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada