Històries del turisme de Menorca. Les darreres urbanitzacions: Son Parc, Platges de Fornells i Coves Noves

A la darreria dels anys seixanta, amb la inauguració del nou aeroport, la salut del sector turístic menorquí era excel·lent, la qual cosa fomentava que se seguissin planificant centres residencials. El 1969 la premsa anunciava la compra per part d’un potent grup financer català dels terrenys contigus la platja de Son Saura per fer una urbanització a gran escala. El mes d’agost s’havia constituït l’empresa Ordenación Son Saura, SL, per portar a terme el seu desenvolupament. L’any següent es planificava un hotel de quatre estrelles, que no veuria la llum fins el 1987.

 

Platja de Sou Saura. 1972

A finals del 1970, l’Ajuntament va concedir el permís d’obres del vial d’accés, de dotze metres d’ample, que arranca de la carretera de Fornells i estava finalitzat el febrer del 1972. Durant aquests dos anys havia estat autoritzada la construcció de l’edifici d’oficines, la casa del guarda i magatzems. La urbanització, que tenia una extensió de tres-centes hectàrees, fou declarada centre d’interès turístic nacional el febrer del 1972, moment en què va ser presentada públicament amb l’assistència dels representants de l’empresa, els agents de vendes al Regne Unit i de Leonard Smith, exjugador anglès encarregat del disseny del camp de golf, de devuit forats, que ocuparia quaranta hectàrees, de les quals al principi es condicionarien la meitat. Les obres van començar immediatament.

                

En tot cas, el 1971 els promotors ja havien editat un fullet que utilitzava el reclam del camp de golf. L’any següent en tragueren un altre on, sense deixar de banda el golf, s’oferia invertir en vil·les (des de 60 m²), apartaments i hotels. El mes de maig s’anunciava al diari Menorca la venda de solars. Es tracta d’un dels pocs casos on la companyia, a més d’utilitzar els serveis de les immobiliàries i les gestories, va obrir una oficina a Maó per a la seva comercialització. La dimensió mínima de la parcel·la era de 2.000 m², a un preu de 420.000 ptes. Els carrers i infraestructures del nucli van ser executats aquests anys, tot i que a l’altura del 1974 només s’havien aixecat quatre xalets.

 

Publicitat 1971

Durant el fort de la crisi, el moviment va ser lent i fins el 1977 només es van concedit vuit llicències d’obres més. L’activitat es desvetllaria l’any següent, quan es va demanar autorització per bastir cinc cases i cinc conjunts d’apartaments, dos d’ells notables (78 i 17 unitats, respectivament). La societat va tornar a impulsar les vendes a partir del 1979, quan publicà una sèrie d’anuncis a diaris d’àmbit nacional i local.

El mes de maig la construcció d’aquests dos blocs, que estaven en primera línia, just darrera de la platja, ja estava avançada; un d’ells tenia quatre altures. Aquest complex va originar una dura nota del GOB que, tot i reconèixer que comptaven amb els permisos oficials i la urbanització estava declarada CITN, qualificava els obres d’il·legals i d’abús contra la naturalesa, perquè l’Ajuntament no tenia aprovat el pla general d’ordenació (el que en aquest cas no tenia cap incidència). Paral·lelament, es va obrir un bar restaurant. Els anys venidors va prosseguir l’edificació d’habitatges unifamiliars i grups de bungalous, però el ritme no s’acceleraria fins a la recuperació de mitjans de la dècada del 1980.

La urbanització anomenada Platges de Fornells havia estat planificada en plena època del desenvolupisme. De fet, el 1967 es va traçar el vial que la comunica amb la carretera de Fornells, a l’alçada de ses Salines. En aquest moment devia fer-se la sol·licitud de centre d’interès turístic nacional, i es va aconseguir l’aprovació inicial dos anys més tard, al mateix temps que cala Tirant, però per una empresa diferent, Hispaterra Menorquina, SA, amb seu a Barcelona, i de capital estranger (bàsicament israelià). Com en altres casos, la tramitació es va paralitzar i no va ser fins el 1973 que va atènyer la declaració definitiva.

El desplegament real del projecte arranca el 1977, quan es van publicar els primers anuncis oferint parcel·les, torres i apartaments. L’any següent es va concedir llicències d’obres a un habitatge unifamiliar i a un magatzem i aljub per viver de plantes. El 1979 s’obtenia l’autorització per aixecar un “Restaurant Club de platja” i pels treballs d’infraestructura de la primera fase del nucli, els quals es van desenvolupar els següents dos anys, i mentrestant només es va fer una casa. El 1982 l’assentament ja estava bastant urbanitzat: s’havia obert el restaurant i es començaven a aixecar vint-i-cinc xalets i un club esportiu i de submarinisme.

El 1983 s’havien realitzat els vials i espais enjardinats amb plantes exòtiques, la qual cosa va alçar les veus crítiques del GOB, que censurava que s’eliminés la flora autòctona. En una entrevista amb el cap comercial del centre, aquest explicava que la promotora volia fugir de la massificació i per açò s’havien rebaixat les altures màximes permeses, i s’havien ampliat molt les zones verdes. S’adreçaven a gent que apreciés la duresa del clima i paisatge de la costa nord de Menorca. Intentaven atreure turisme tot l’any, amb persones del nord d’Europa, per a la qual cosa programaven activitats esportives i culturals (escola de submarinisme i esports aquàtics, tennis, pàdel, etc.) que a l’hivern no podien practicar a ca seva. Eren una empresa professional que havia construït a nombrosos països amb una filosofia de naturalesa i confort i coneixia els mercats europeu i espanyol. Duien cinc anys treballant amb respecte a la naturalesa, que enriquien amb les 300.000 plantes sortides dels seus vivers. Per adaptar-se a l’entorn, les voravies s’estaven fent amb la pedra dels voltants. Les cases i els apartaments eren tots iguals, cercant discreció.

El 1985 es va encetar una campanya publicitària en la premsa nacional, que s’aniria incrementant la resta de la dècada a l’escalfor de la revifada econòmica i la puixant demanda d’apartaments i xalets. Entre el 1980 i el 1986 es va executar un terç del sector (unes 180 cases); el 1989 s’autoritzava la instal·lació d’un tram de la xarxa elèctrica. Amb la millora de les perspectives econòmiques, el creixement es va accelerar i els tres anys següents es van escometre un nombre similar de vil·les i un apartholel de 281 llits. El 1990 es va obrir al públic un conjunt d’apartaments turístics, amb 271 places. Tanmateix, l’any següent la companyia es va declarar en fallida, deixant part dels serveis sense finalitzar, que es van anar realitzant entre el 1992 i el 1998, amb l’auxili de l’Ajuntament, que al principi va haver de subministrar aigua potable amb camions. El 1993 el jutge va declarar l’obligació de la corporació de recepcionar la urbanització, fer-se càrrec dels carrers i els serveis i el seu manteniment. Aquest fet, juntament amb la superació de la crisi, va permetre que entre el 1998 i el 2000 s’alcessin tres complexos d’apartaments i un altre aparthotel.

Platges de Fornells 1995. Secretaria General de Turisme

Una de les darreres urbanitzacions fou la de Coves Noves, veïna de l’Arenal d’en Castell. Els terrenys van ser adquirits pels germans Casals Pagès, una família catalana, descendent d’industrials llaners, que estiuejaven a Menorca. En les Normes Subsidiàries des Mercadal del 1984, el paratge va ser qualificat com urbanitzable, amb un total de 49 hectàrees, dividides en dos sectors. L’any següent s’aprovà el pla parcial, malgrat l’oposició del Consell Insular, ja que la zona estava inclosa dins dels catàlegs de protecció de l’ICONA i el INESA. El 1986 fou autoritzat el projecte d’urbanització, que es va començar a executar immediatament i l’any vinent es concedia un permís per aixecar dos grups d’apartaments de vint i vint-i-quatre unitats, així com un club social. Seguidament s’iniciaria la construcció de xalets.

La destrucció de Maó. Ahir i avui

Maó és una ombra del que era. La magnífica feina de difusió del nostre patrimoni gràfic que estan fent entitats com Fotos Antigues de Menorca i l’Arxiu d’Imatge i So ens permet de fer-nos una idea de l’aspecte de la ciutat fins els anys cinquanta. Les descripcions dels llibres de viatges també ens ajuden a ser conscients d’allò que li donava caràcter.

Carrer Sant Roc. Mary Boyd. 1911

La població era coneguda per la seva fisonomia anglesa, en detalls com les finestres, les portes i els boínders, però altres elements li conferien la seva aparença peculiar. El primer era la blancor: les dones emblancaven les cases cada dissabte. Segons l’Arxiduc, són pintades d’un blanc que enlluerna.

De forma sorprenent, el 1904 el batlle va prohibir l’encalcinat de les façanes, per les presumptes malalties oculars que podia causar. El Vigia de Ciutadella s’hi refereix amb una extrema estranyesa i qualifica la pretensió d’“heroica”. Ningú s’hagués pensat que un segle més tard el blanc esdevindria una raresa, sobretot als carrers més comercials, envaïts per tot tipus de colors i materials. L’Ajuntament ha consentit fins i tot que s’omplís un enfront amb rajoles blaves de cambra de bany.

Un altre tret propi eren els passejos, dels quals dóna compte la cançó Es Mahón. Potser el primer va ser L’Alameda promogut pel comte de Cifuentes el 1782, tot i que era un lloc poc freqüentat, reservat per als capvespres d’estiu i especialment les festes de Sant Joan i Sant Pere. De fet, els dos passejos per excel·lència eren els d’Isabel II i la Miranda. El primer ocupava la part nord de la plaça Esplanada, però era més estreta que l’actual. Estava voltat d’un passamà i tenia alguns arbres i una font.

L'Esplanada la dècada del 1930

Quan el 1945 l’Ajuntament va adquirir la part baixa de l’esplanada militar, la plaça es va refer amb un estil semblant, i es deixà un lloc per a l’estacionament de vehicles. Els anys noranta, amb la construcció de l’aparcament subterrani fou esguerrada. Es substituïren les balustrades pels bancs de l’estil tosc que havia posat de moda la Barcelona de les Olimpíades, el paviment es va formigonar i quedà l’actual espai desangelat.

El passeig més conegut era sense dubte la Miranda. L’americà Schoeder el 1846 diu que “és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja”. Aquest lloc sempre fou molt popular, perquè s’hi veuen els millors panorames del port. Alícia Davins explica el 1925 que és una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. Estava rodejat per una balustrada i ocupava quasi tota la plaça fins a l’entrada de l’actual Delegació del Govern. D’alguna manera tenia la seva contrapartida a la plaça Espanya, a l’altre costat del claustre del Carme.

La Miranda la dècada del 1930

Els anys seixanta la plaça fou greument mutilada: per facilitar la circulació dels vehicles es va prolongar el carrer sant Sebastià i a la part alta es delimità un aparcament. L’antiga barana va desaparèixer i els edificis que donaven a la mar van ser substituïts per construccions modernes, com el dels sindicats i l’horrorosa nau de la Seat, davant de la qual s’aturaven els autobusos. Als dos costats de can Làdico es van aixecar grans blocs que van deixar encaixonat el palauet.

Quant el 1993 s’excavà un aparcament subterrani es va seguir amb la mateixa lògica, dividint la plaça en dos sectors que trenquen definitivament amb la idea original i s’alçà una pèrgola metàl·lica que deshumanitza encara més l’indret. Pels mateixos anys es va espenyar el mercat veí, del qual Lady Sheppard havia dit el 1936 que “amb les seves parades al voltant, el claustre del Carme, és un dels més pintorescos que hagi vist mai”.

Barriada de Sant Pere. Dècada del 1930

La ciutat es comunicava amb el port per la barriada de Sant Pere. A principi de segle era criticada per la seva modèstia. Femenies va fer un projecte per demolir-la i traçar una avinguda. Entre 1939 i 1953 Claret l’executà i hi afegí l’enderroc del pont del castell per formar la plaça de la Conquesta. Així els vehicles a motor podien circular fàcilment pels nous vials i aparcar-hi als costats. El cotxe decantava els vianants.

El resultat va ser la pèrdua dels seus dos nuclis més antics, que tenien un esperit similar al sector de la Marina d’Eivissa. Els nous espais resultaren poc funcionals: els jardins del parc Rochina van ser abandonats a mesura que creixia la vegetació i fa anys que una part està tancada. La plaça Conquesta mai ha quallat com a lloc públic, segurament per estar apartada del centre.

Projecte de Ses Voltes. 1911

Maó, assentat damunt d’unes penyes elevades domina el port i per aquest motiu els viatgers que arribaven per mar el trobaven ben pintoresc, com ho defineix el 1807 Grasset de Saint-Saveur. L’efecte es reforçava per la blancor dels edificis. Els maonesos sempre hem estat conscients de l’empremta que atorga el penyal a la població.

Des de fa anys, l’Ajuntament vol donar una comunicació mecànica al port, una idea que ja exposà Pere Montañés el 1926. Actualment projecta un ascensor exterior que desfigura el penyal. Alguns arquitectes ja han assenyalat l’existència d’alternatives, com la seva integració dins del terreny o la utilització de les costes (Miranda o des General) per instal·lar escales elèctriques, solucions més respectuoses amb la fisonomia del paratge.

Primera impressió de Maó. Mary Boyd. 1911

Si finalment es fa l’ascensor, la Corporació tornarà a escriure un nou episodi en la destrucció de la ciutat, de manera que el Maó que avui tenim no té res a veure amb aquell que admiraven els nostres avis.

Històries del turisme de Menorca. Controvèrsies a l’entorn de Shangri-la

La legalització de la urbanització depenia de l’aprovació del pla parcial, el qual estava condicionat a un informe de l’Institut per a la Conservació de la Natura, ICONA, que el maig del 1974 presentà una versió provisional, pendent de major estudi. El mes següent l’empresa donà una roda informativa a la qual es convidaren periodistes de Madrid i Barcelona. Atribuïa el retard en l’autorització del pla urbanístic a les dificultats sorgides en la tramitació dels plans generals provincial (que el mes d’abril havia declarat la zona extensiva baixa) i municipal. S’indicava que les vendes de sòl eren legals, perquè es venien terrenys rústics i el Col·legi d’Arquitectes visava els projectes, però alertava dels problemes legals que podrien sorgir si els propietaris no podien construir els seus habitatges.

També comunicava que s’havia renunciat a construir el port esportiu. Així mateix explicava que gràcies a la seva activitat s’havia pogut portar l’electricitat al nucli des Grau i els veïns només havien hagut de pagar 350.000 ptes, del milió i mig que costaven les obres. S’informà que des del primer moment es va prohibir la caça i la navegació i que havien constituït la Sociedad Protectora de Es Grau, amb un capital de dos milions de ptes. a fi de protegir la fauna i la flora. Es pensaven construir set depuradores per tractar les aigües residuals i s’aprofitarien les aigües per regar el camp de golf. Finalment es convidà la premsa a una paella.

Potser per contrarestar els atacs rebuts, o tal vegada perquè el projecte havia arribat al seu punt de maduresa, l’estiu del 1974 es va llançar una important ofensiva publicitària. Es publicà un publireportatge d’una pàgina en mitjans nacionals, així com anuncis al diari Menorca i s’edità un  complet fullet. En les fotografies d’aquest es constata que s’havien construït l’oficina d’informació a l’entrada de la urbanització, la meitat del camp de golf, i els carrers del nucli, així com uns quants xalets. La propaganda explicava que es tractava d’una zona turístic residencial del més alt nivell, per portar a Espanya turisme de qualitat. La parcel·la mínima era de 1.000 m², amb una edificabilitat del 14% i el cost estimat d’una vil·la era de tres milions de pessetes. No s’amagava la polèmica sorgida per les reclamacions ecologistes i s’informava que el mes de febrer s’havien paralitzat les obres, la qual cosa afectava trenta cases, trenta-un quilòmetres de camins i la xarxa d’aigües depurades. 

La Vanguardia. Juliol 1974

També es feia publicitat al Regne Unit, que és on es van vendre més solars. L’agent era Euroalliance, Overseas Investments, de Godfrey Alien and Partners Ltd. Federmann continuava amb la seva activitat altruista: el mes de setembre va costejar la vinguda del club de futbol Feyenord, de la primera divisió holandesa, que s’enfrontà amb l’Sporting Mahonés, acabat de fundar. Açò no va impedir que s’avivés la polèmica, amb l’entrega de més de sis-centes firmes en contra del projecte a l’Ajuntament de Maó. De fet, l’oposició a la urbanització va catalitzar el moviment ecologista insular i aquell mateix moment naixia a l’Ateneu de Maó l’Agrupació d’Història Natural, el germen del que dos anys més tard seria el Grup Ornitològic Balear de Menorca.

Federmann es va reunir a Londres amb Fraga, quan era ambaixador al Regne Unit, el qual li donà el seu suport. D’altra banda, el 1975 la societat va crear el Reial Club de Golf de Menorca, presidit per Maties Montañés. La seva posada de llarg, després d’una potent campanya mediàtica, es realitzà el mes d’agost i va constituir una exhibició de suport públic: hi assistiren Rafael Timoner, els regidors de l’Ajuntament de Maó Sintes i Ainsa, i el delegat del Ministeri d’Informació i Turisme, així com els directors de les caixes d’estalvi de la població. Els mesos següents el club va fer un intent d’atreure els menorquins i organitzà un curs per aprendre a jugar a golf i un campionat amateur. Federmann refermà la seva posició amb la donació dels terrenys necessaris perquè es construís el campament de Biniparratx, inaugurat el mes de juliol. L’any següent es va organitzar el I Campionat Obert de Menorca, amb l’assistència de jugadors professionals espanyols.

Però l’informe de l’ICONA va determinar que s’establissin perímetres de protecció ecològica i paisatgística, que es van incloure en el Pla General d’Ordenació Urbana de Maó, aprovat el 1975. Per aquest motiu, el mes de juny l’Ajuntament ordenà la demolició d’alguns xalets edificats en la zona, tot i que el 1980 encara no els havia esbocat. El Col·legi d’Arquitectes, que el 1974 havia denunciat la realització d’obres sense llicència, va informar en contra del pla parcial de Shangri-la, per diversos incompliments del PGOU de Maó, l’informe d’ICONA i la nova Llei del sòl.

Els promotors van acudir a la via judicial, que el 1976 va aixecar parcialment la prohibició de les obres. La companyia el 1975 va continuar la seva propaganda a la premsa local i a La Vanguardia, però l’opinió pública s’havia girat en contra seva. Es publicà un article censurant que no respectés el medi ambient com prometia i un altre indicant que s’havien construït cases sense llicència municipal. Els mitjans nacionals també continuaven denunciant la situació. El 1978 la Conselleria d’Ordenació del Territori del Govern Balear, a la vista dels informes sobre el valor de la zona, va instar l’Ajuntament de Maó a paralitzar definitivament els treballs. Al final s’havien alçat seixanta-nou xalets; el tema no quedaria definitivament tancat fins una dècada més tard.

Aprofitant les resolucions favorables del 1976, a principis del 1977 Federmann va fer un darrer intent per salvar la urbanització. Segons declarava al Financial Times, havia arribat a un principi d’acord amb un austroalemany amb participació de capital d’Orient Mitjà, que suposava una injecció de dos milions de lliures esterlines, que s’invertirien en l’erecció d’un hotel de cinc estrelles i en donar facilitats als adquirents de terrenys per a la construcció de les edificacions. També es desenvoluparia un grup de cases “pueblo style” (probablement uns apartaments) prop des Grau. En l’article s’indicava que s’havien arribat a vendre 1.500 parcel·les i a aixecar noranta-sis xalets i que l’aturada de la urbanització havia ocasionat unes pèrdues de 300.000 lliures esterlines. Així i tot, Federmann considerava que els que havien mantingut la inversió havien fet un negoci interessant i que les cases eren veritables xalets de luxe. En aquell moment, comprar un solar i fer una casa podia costar 30.000 lliures i les “pueblo-houses” s’oferien per 18.000 lliures. Aquest article fou blasmat a la premsa local.

Tanmateix, l’acord de la Comissió Provincial d’Urbanisme del febrer del 1975, que recollia les al·legacions del Col·legi d’Arquitectes, incloïa dos anells concèntrics i declarava l’interior com a no urbanitzable i l’exterior com a zona d’interès paisatgístic, on només es podien construir habitatges unifamiliars d’un màxim de dues plantes, sempre que no fossin visibles des de s’Albufera. L’empresa va presentar un recurs contra aquesta resolució, que després de diverses sentències contradictòries, va ser resolt pel Tribunal Suprem el 1984, en una resolució contrària a la urbanització que ratificà la zonificació establerta per la CPU. Dins dels dos anells de protecció havia deu cases construïdes, algunes habitades, però la majoria en estat d’abandonament. La resta de les edificacions estaven situades fora d’aquests àmbits, però l’Ajuntament va desqualificar tots els terrenys.

Històries del turisme de Menorca. El conflictiu paradís de Shangri-la

Hem de situar el desenvolupament de Shangri-la dins del context d’eufòria precrisi. S’Albufera des Grau no era un paratge salvatge; des d’antic era un terreny de caça d’aus. La pràctica era tan general que el 1959 es donava la notícia que trenta caçadors havien matat més de dos-centes fotges, perquè el seu nombre havia estat inferior al d’anys anteriors.

La primavera del 1970 l’holandès Sigfrid Federmann (que havia vingut a Menorca com a comercial de la urbanització s’Algar de Gabino Sintes, on impulsà el mercat estranger), anuncià la compra del lloc de Llimpa, a la vessant sud de la llacuna, per construir un extens centre residencial. Un cop constituïda la societat Urbanización Shangri-La, SA, i dissenyat el nucli per l’arquitecte Pere Lluís Mercadal, l’estiu de l’any següent s’iniciava la publicitat, amb anuncis en anglès, fins i tot a la premsa local, que tenia el reclam d’un paradís, amb golf, un llac i la mar. S’oferien parcel·les d’un mínim de 1.000 m². El mes de novembre l’Ajuntament arribava a un acord amb els promotors d’aquesta urbanització i els de Serra Morena per al subministrament d’aigua, que els proporcionaria de dos pous municipals propers al Polígon industrial; les empreses es feien càrrec de les canalitzacions.

El projecte ja estava totalment madur. El desembre del 1971 la companyia va organitzar un singular acte in situ, durant el qual el seu representant, Franch, demanà autorització verbal al batle de Maó, per iniciar les obres del camp de golf, a la qual cosa a Rafael Timoner va respondre afirmativament, tot expressant el desig que prest tot fos una realitat. A continuació una màquina donava inici als treballs. Des d’allà, autoritats, directius del Foment del Turisme i periodistes es van dirigir al bar Sa Tanca, on fou servit un aperitiu i a continuació al restaurant Rocamar, on l’empresa brindà un dinar als presents. El camp de golf havia estat planificat pel britànic Peter Harris, que ja n’havia concebut dos-cents a tot el món, inclosos un a Puerta de Hierro (Madrid) i un altre a la Costa dels Pins (Mallorca). Es volia fer una instal·lació completa de devuit forats, dels quals primer s’executarien nou; es pensava que l’estiu següent ja n’hi hauria sis d’acabats.

El 1972 la promoció de la urbanització va seguir amb la inserció d’anuncis en mitjans nacionals i la presentació a fires com ARTETUR (Exposició Internacional de Turisme, Artesania, Art Popular i Antiquariat). El mes de maig l’Ajuntament de Maó va aprovar inicialment el pla parcial del polígon Llimpa del sector; en aquest moment les parcel·les ja comptaven amb aigua i electricitat. El febrer del 1973 el consistori denegà la construcció d’un embassament a s’Albufera, en un contundent dictamen que apuntava que destruiria el caràcter únic de la seva flora i fauna i rompria l’equilibri ecològic. La seva realització suposaria inundar rics terrenys agrícoles de la banda nord del llac, terres baixes on sempre hi havia hagut problemes d’embassament i fins i tot podria retornar el paludisme. Aquesta negativa no refredà els ànims de Federmann, que uns dies més tard donava a la corporació un lingot de catorze quilos plata procedent d’una troballa submarina.

L’estiu, l’empresa publicava al diari Menorca anuncis demanant peons d’obres, en una evident maniobra per demostrar que els treballs s’estaven executant, i que es repetiria a principis de l’any següent amb personal d’oficines. Els mesos de novembre i desembre es va realitzar una intensiva campanya publicitària en la premsa nacional.

 

Sigfrid Federmann. Foto Diario Menorca

Els treballs estaven força avançats i el projecte havia crescut amb l’adquisició del lloc de Santa Madrona, primer i sa Cudia Vella, més tard, quan el mes de setembre es constituïa a Barcelona “Urbanizadora El Grao, SA.”, per construir un segon centre turístic contigu de l’anterior. El capital social pujava a la respectable xifra de 82 milions de ptes. El president de la companyia era Javier de Godó, director gerent de La Vanguardia i el vicepresident i el conseller delegat eren dos directius del Banco Español de Crédito; Federmann era un dels vocals.

Els terrenys que es volien transformar estaven entre la platja i la urbanització ja iniciada, formaven part dels llocs de s’Albufera i sa Bassa i havien estat adquirits feia uns anys pel grup March, que no els havia urbanitzat. Una de les primeres actuacions va ser suprimir les dunes que emmarcaven la platja, que així va augmentar la seva superfície i es pretenia que arribés fins al pinar. La idea era que aquest nucli complementés l’anterior, gràcies a la construcció d’un port esportiu.

El mes de novembre es va presentar la iniciativa en un multitudinari dinar a l’hotel Port Mahón, al qual, a més de tots els membres de la societat, excepte el seu president, hi eren el batle i procurador en Corts, Rafael Timoner, el delegat del Govern, Pere Pons Coll, directius del Foment del Turisme, Joan Victory, els delegats de Turisme i d’Obres Públiques i els directors de tots els bancs i caixes de Maó, així com alguns periodistes.

Les obres de la primera urbanització no havien aixecat gaire polèmica. De fet, justament abans d’aquest anunci, el diari Menorca recollia un article que alertava sobre la pèrdua ecològica irreversible que patiria aquesta zona humida i es queixava així mateix de la desnaturalització que s’havia produït al llac de son Xoriguer i de la degradació de cala Galdana, matisant que s’Albufera era més valuosa pel nombre d’espècies que s’hi trobaven. En tot cas, l’entorn estava humanitzat i a més dels pescadors, encara seguien acudint els caçadors d’aus aquàtiques, tot i que les captures havien minvat molt.

Aquesta situació va canviar radicalment a principis del 1974, en què s’inicià una forta contestació al centre residencial. La iniciativa va néixer d’un grup de naturalistes de fora de l’illa, però fou ben acollida pels menorquins, que els convidaren a visitar el paratge, que alguns no coneixien, i a donar una conferència a l’Ateneu el mes de de gener. Un altre grup català, que des del 1970 estudiava s’Albufera, també vingué i reclamà la declaració de la zona com a parc natural, alhora que defensava la incompatibilitat entre la urbanització i la preservació de l’espai. El Col·legi d’Arquitectes denuncià la il·legalitat de les actuacions, davant la qual cosa l’Administració aturà les obres. Immediatament el delegat del Ministeri d’Habitatge, que estava tramitant el Pla General de Maó, es desplaçà a l’illa i manifestà que s’havia de complir la normativa.

La publicació d’articles era constant. A Palma el tema se seguia de prop amb cròniques al Diario de Mallorca i l’Ultima Hora i en l’àmbit nacional, els mitjans començaren a fer-se ressò amb reportatges a les revistes Sábado Gráfico, Triunfo, el Correo Catalán i fins i tot, un programa en català de Televisió Espanyola, així com al Daily Telegraph; la majoria dels quals van ser reproduïts a la premsa local.

La primera resposta a l’allau de crítiques va venir del Foment del Turisme de Menorca, que emeté un comunicat, en el qual advertia dels efectes negatius per a l’illa de la campanya mediàtica, defensava la compatibilitat del centre residencial i la preservació de la natura, demanava el mateix zel per altres desenvolupaments urbanístics en situació similar, així com l’acceleració dels tràmits pendents per donar solució al problema.

Trump i els nous reptes del segle XXI

Donald Trump, el pròxim president dels Estats Units, té un clar ideari d’extrema dreta. La seva elecció ha suscitat el rebuig de la major part dels líders europeus i l’adhesió de Marine Lepen, del Front Nacional Francès i altres formacions afins. Ja durant la campanya electoral s’ha enfrontat a l’aparell del Partit Republicà, al qual representa, pel seu discurs proteccionista i xenòfob, amb declaracions sexistes i plenes de tics antidemocràtics.

La preocupació s’ha aguditzat pel brexit: el mes de juny, els anglesos van votar que la Gran Bretanya abandoni la Unió Europea, opció defensada per l’ultranacionalista UKIP. Farage, el seu cap, s’ha entrevistat amb Trump en un ambient de cordialitat. La sortida de les institucions europees s’ha plantejat com una barrera a l’arribada dels treballadors forans.

La consolidació d’aquestes noves forces ha immers la política en el desconcert. És freqüent titllar-les de populistes i atribuir la seva ascensió al fet que planten cara als poders establerts i capitalitzen els temors dels ciutadans envers la globalització. Açò no obstant, el vot de la por té unes arrels profundes.

La denúncia de les èlits les converteix en un moviment antisistema, que posa damunt de la taula dues qüestions que són una font d’ansietat per molta gent: l’emigració i la llibertat de comerç. Per aquest motiu, el seu avanç sembla imparable. Les receptes que propugna la ultradreta escandalitzen els partits tradicionals, però si volen conservar el poder hauran d’oferir respostes als nous reptes del segle XXI, que fins ara han exclòs de l’agenda de prioritats.

Trump trobarà enormes resistències al seu programa proteccionista, perquè els Estats Units són el major defensor del planeta de l’eliminació de les traves a les exportacions, que constituïa el cor del “Consens de Washington” dels anys noranta, per promoure el desenvolupament dels països pobres. Tanmateix, l’experiència britànica prova que l’oposició popular al desmantellament de fronteres comercials és enèrgica.

La rebel·lia de Valònia, la regió francòfona de Bèlgica, que va estar a punt de frustrar el CETA, l’acord de la Unió Europea amb Canadà, ens demostra que també a Europa sonen tambors en contra del lliurecanvisme. Diverses regions industrials europees estan en crisi i es veuen perillar per la competència. Menorca n’és una. Malgrat açò qüestiona un dels principis fonamentals de la Unió Europea: el comerç com a eina d’integració econòmica, sinó rectifica corre el risc d’esdevenir una institució odiada.

La teoria convencional explica que amb la disminució dels aranzels baixen els preus de les importacions i beneficia els consumidors, sobre tot els més pobres, ja que els articles barats són els que tenen més pes en els intercanvis internacionals. En canvi, perjudica les empreses que tanquen i els treballadors que perden la seva ocupació.

Al llarg de la història ha existit un agre debat sobre la liberalització. Després de la II Guerra Mundial fou acceptada per conservadors i socialdemòcrates, que abans n’eren reticents. Aquesta postura es va afermar amb la fallida del comunisme. Durant dècades fou la doctrina dominant, perquè l’economia creixia i els obrers es recol·locaven.

L’ingrés de la Xina a l’Organització Mundial de Comerç, el 2001, va suposar el major procés d’obertura de mercats de la història. Els preus han caigut dràsticament i la indústria dels països occidentals pateix una erosió considerable. Milions de xinesos estan sortint de la pobresa, però multitud d’operaris europeus i americans han perdut la feina i estan alarmats pel seu futur. El canvi tecnològic i Internet són aprofitats per determinades multinacionals que, amb la coartada de la llibertat i la reducció de costos, incompleixen les lleis i no paguen impostos. Així han emergit els nous rics i la desigualtat escala a cotes alarmants

Al cap de poc, la Unió Europea va engegar la gran operació d’incorporar-hi els països de l’est. El còctel resulta explosiu i ha estat el ferment de la decisió britànica de fugir de la Unió, perquè no volen tants forasters. És cert que el Regne Unit és un dels territoris amb menys taxa d’atur; ara bé, la immigració no és només una qüestió de càlcul racional. L’entrada de col·lectius importants d’estrangers amb una cultura pròpia transforma el país. Els paisans senten que la nació està perdent la identitat i poden reaccionar de forma virulenta.

Coneixem aquesta inquietud, ja que era viva a Menorca els anys de forta afluència de nouvinguts. Els intensos corrents migratoris del darrer segle i mig eren controlats pels governs. Les pel·lícules que mostren les barreres policials al peu de l’Estàtua de la Llibertat són la imatge d’aquest estat de coses. Al segle XXI, l’emigració irregular, que sempre havia estat residual, s’ha desbordat i, sumada a la desindustrialització, genera una impressió d’inseguretat.

Encara que la llibertat comercial a la llarga és una bona opció, perquè crea economies competitives, no pot ser una carrera desenfrenada: s’ha de fer a un ritme que permeti a la societat reconvertir el seu teixit productiu, amb polítiques industrials adients. Cal extreure recursos dels guanyadors per ajudar els sectors en crisi. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. L’emigració és positiva per al país; amb tot, s’ha de regular a fi que encaixi amb les seves necessitats econòmiques i socials; els il·legals fan que la gent se senti amenaçada.

Els nous radicals, envoltats de l’èpica populista, ofereixen solucions equivocades, però els partits convencionals han donat l’esquena a les autèntiques inquietuds de les persones.

Històries del turisme de Menorca. Es Castell urbanitza el port de Maó: Santa Anna, Sol de l’Est i Trebalúger

Els anys seixanta la ribera nord del port de Maó estava bastant humanitzada amb les colònies de Sant Antoni. En canvi, la cara sud només contenia les poblacions de Maó i es Castell, però el terme municipal d’aquest terme tenia bastants terrenys sense explotar. Ja el 1961, l’Ajuntament va llançar un pla per urbanitzar tot el seu litoral, per a la qual cosa volia traçar una carretera de costa des de cala Figuera fins la cala de Sant Esteve, iniciativa que no va prosperar, segurament per motius econòmics.

L’estiu del 1970 el militar José Riera Benac (que arribaria a ser general i director de l’Acadèmia d’Artilleria) va impulsar la parcel·lació del lloc de Santa Anna, entre cales Fonts i cala Pedrera. Es va redactar el pla parcial d’ordenació, i l’any següent, si no abans, es despatxaven els primers solars, la majoria dels quals tenien entre 700 i 800 m². El 1972 es van fer nous plànols de la zona i l’any venidor Riera promovia la construcció de dos blocs d’apartaments. Les vendes devien funcionar molt bé, i el 1973 ja no quedaven gaire terrenys. Gran part dels compradors en va fer la seva primera residència. El 1975 es venien apartaments, però, per mor de la crisi sembla que l’activitat es va alentir, sense deixar d’edificar-se, fins el 1977, quan es va promoure el conjunt d’apartaments Ancora, de quaranta unitats, que es va desenvolupar els dos anys següents. La urbanització ja estava pràcticament acabada i només es van registrar algunes operacions a la cornisa de damunt cales Fonts la segona meitat dels anys vuitanta, i un darrer conjunt al costat de la població, que es va aixecar a finals dels noranta.

El poble des Castell no es va quedar al marge del procés urbanístic, sinó que els anys 1972-1973 als carrers més propers al port es van alçar diversos blocs de pisos i apartaments, especialment en les proximitats de cala Corb i cala Fontanelles, alguns dels quals, com els apartaments Binimari, van ser engegats per ciutadans anglesos. En la publicitat d’aquestes immobles, com per exemple la de l’Edifici Leo, prop de l’hotel Agamenon, no era estrany que es fes referència a la seva situació al port de Maó.

La urbanització del port va continuar amb el lloc de Son Mercadal de Dalt, situat a llevant de Santa Anna i la platgeta de cala Pedrera. Prèviament, l’estudi Nombela-Colomer-Arzabe, de Madrid, va redactar un pla parcial d’ordenació de “Sol del Este”, que contenia els plànols de parcel·lació, que no foren tramitats davant l’Ajuntament. En tot cas, el mes d’agost del 1973 Joan Manuel Ferreres va demanar llicència municipal per construir nou habitatges aparellats al passeig marítim i el setembre la companyia PRODINSA sol·licitava el permís per fer vint-i-cinc apartaments. L’any següent es van presentar a l’Ajuntament tres projectes d’apartaments i locals comercials.

El 1975 ja es venien apartaments a través d’anuncis a la premsa local i l’any següent es va concedir al promotor, Joan M. Ferreres, l’autorització del servei de subministrament d’aigua del nucli. Algunes de les empreses que actuaven a Sol del Est també ho feien en les promocions des Castell orientades al port de Maó, com ara Inverman o PROTUSOL, el conseller delegat de les quals era Ferreres.

El desenvolupament de l’assentament va ser ràpid, com ho demostra el fet que el 1982 s’inaugurés la discoteca Mermelada, però no va evitar ser afectat per la crisi, de manera que es comercialitzaren apartaments, solars i xalets durant més de deu anys. El 1984 es van suscitar problemes amb el subministrament d’aigua i l’any següent amb la seva depuració. L’Ajuntament es va anar fent càrrec de la urbanització: el 1990 gestionava l’enllumenat i els anys següents va recepcionar la resta. Al final d’aquesta dècada es va escometre la renovació de la xarxa d’aigua i clavegueram.

Trebalúger i sínia d’en Riera

Al camí rural de Trebalúger de sa Torre s’alçava una dotzena de casetes de casolà, on d’antic hi vivien jornalers del camp. La dècada del 1960 el propietari del lloc va fer una senzilla parcel·lació (que comptava amb un mínim de setanta-cinc terrenys), amb aigua i electricitat, però sense sanejament, i obria camins a mesura que venia els solars i s’edificaven els xalets, la majoria d’un estil tradicional menorquí i amb jardí. Les primeres llicències concedides per l’Ajuntament són dels anys 1964-1967, quasi totes a favor de Francesc Orfila Rodríguez, per construir habitatges o casetes “de tipus rústic”, “d’estil típic” o “típic de pagès”. El fet de tractar-se d’operacions immobiliàries ve confirmat perquè es demanaven diversos permisos d’obra a la vegada, primer dos i més tard cinc o set, la qual cosa indica una acceleració del ritme.

El 1969, l’arquitecte Pere Lluís Mercadal va dissenyar un xalet. Tot i que predominaven les compres de gent de Maó, Sant Lluís i es Castell, també n’hi havia d’anglesos. Així mateix, el 1974 l’agència britànica Tufnell oferia dues cases noves en l’assentament. El 1975 el nucli comptava amb una botiga. El seu principal problema era que els camins eren de terra i estaven en mal estat, i quan plovia tot s’omplia de basses. Quan a finals d’any l’Ajuntament aprovà el Pla General, qualificà la zona com a urbana. El 1980 encara es venien solars.

En la mateixa carretera, en direcció al port de Maó, es va constituir un petit centre residencial anomenat Sínia d’en Riera, en les proximitats de l’antic cementiri civil del poble, una parcel·lació d’una trentena de xalets. El primer permís fou sol·licitat el 1969 per Istvan Lukacs, qui gestionava altres promocions al litoral de Sant Lluís. La urbanització es va anar desenvolupant lentament, amb la construcció de dos o tres cases per any. A partir del 1971 les llicències són demanades per PEMSA (Propiedades Exclusivas Menorquinas, SA), una societat constituïda per l’empresari.

Intolerància

Una filleta de dotze anys acaba de morir de coma etílic. Estava en un descampat amb els seus companys, es va enfadar i s’envelà un bòtil de rom sencer. Acostumava a anar de botellada els caps de setmana, però, llevat d’açò, era una al·lota normal.

Aquests fets han passat a un poble del sud de Madrid, però com que el costum de beure sense mesura a carrers, places i parcs públics és compartit, i l’edat d’introducció a l’alcohol davalla sense aturall, podria passar qualsevol dia a Menorca, si és que no ha succeït ja i els familiars, les autoritats o els mitjans de comunicació ho han ocultat a l’opinió pública. S’informa de qualsevol acte de violència de gènere, però d’aquesta violència contra els infants es procura no parlar.

La venda d’alcohol a menors d’edat és una infracció greu que pot comportar sancions de fins a 15.000 euros que, si es reincideix, arriben als 600.000. Tanmateix, malgrat l’extensió a què ha arribat aquesta pràctica, les autoritats miren cap a una altra banda. Seria bastant senzill que la policia esbrinés on han comprat els adolescents els elixirs que trascolen els dissabtes i a festivitats com el Halloween o el Carnaval. Sembla que la Llei 11/2010, de prevenció del consum de begudes alcohòliques en menors de d’edat és una altra d’aquelles normes fetes per a la galeria, sense intenció d’aplicar-la.

A Menorca, les festes padronals són la universitat de la gatera, on els joves aprenen a xumar de forma desenfrenada. Cada generació inventa les seves tradicions. No fa falta ser molt vell per saber que açò no sempre ha estat així i que fins els anys setanta, la presència dels licors era moderada, de fet la pomada ni existia. L’hàbit de traspassar grans quantitats de begudes fortes és propi dels països del nord, anglosaxons, nòrdics i eslaus. A la Mediterrània, ens acontentàvem amb el vi i la cervesa i estava mal vist embriagar-se. El hard drinking és una moda recent que, de la mà del cinema i el turisme ha canviat la manera autòctona de relacionar-se amb l’alcohol.

Els pares som els responsables legals de l’educació dels nostres fills. Si els menors beuen és perquè els seus pares els ho consenten; els més precoços solen ser esperonats pels seus progenitors que els animen a edats infantils que provin una cerveseta o una pomadeta. Sobta que persones que són intolerants amb els independentistes catalans, amb el Govern del PP o amb l’abstenció traïdora del PSOE, s’arronssin d’espatlles davant de les disbauxes etíliques dels seus fills. És més fàcil pontificar respecte de la salvació del món que sobre destí dels nostres hereus.

L’alcohol és una droga, una substància tòxica que perjudica el nostre organisme. Crea dependència psicològica (necessitat de prendre’n per realitzar certes activitats, com divertir-se), tolerància (ànsia d’endrapar quantitats creixents per obtenir el mateix estímul) i addicció (resistència a abandonar el consum i símptomes desagradables quan es fa). Causa més mal als adolescents que als adults, perquè el seu cervell no està acabat de formar. Durant el creixement la beguda pot ocasionar un dany permanent al cervell, principalment a la memòria, la coordinació i la mobilitat. Els joves que comencen a beure abans dels quinze anys tenen quatre vegades més possibilitats de desenvolupar una dependència que els que ho fan després dels vint-i-un.

Així i tot, a les escoles molts professors són comprensius respecte a la xacra de les botilades i força gent, quan es comenta el tema de l’abús alcohòlic, aixequen les celles i diuen que l’autèntic problema són les pastilles i el haixix. En canvi, els estudis indiquen que és al revés: el contacte prematur amb les begudes espirituoses és el principal factor de risc en la introducció a les drogues.

La passivitat enfront al consum d’alcohol juvenil és un dels resultats de la renúncia a educar. Per a la majoria, els fills tenen dret a fer el que vulguin i els pares no se senten responsables, perquè “ho fa tothom”.

Aquesta actitud em sembla una recaiguda en el servilisme feudal. La Il·lustració ens va portar l’emancipació del ser humà, que trencava amb les cadenes de la ignorància, la tradició i l’autoritat, religiosa o civil, i s’atrevia a planejar la seva vida amb autonomia. La raó era capaç d’assolir la veritat i el coneixement acostava la felicitat. La llibertat de l’individu significa fer el que es vol i respondre del que es fa. Aquesta filosofia abeurà els moviments polítics dels segles següents.

Serà per la fi de les ideologies, però el cert és que l’educació per assolir la felicitat i la responsabilitat envers les conseqüències de les nostres accions han deixat pas a l’actitud còmoda de deixar-se dur per la comunitat i els mitjans de comunicació, com abans s’abdicava en l’església, la pàtria i el rei. Fins i tot les persones que es diuen d’esquerres s’ensorren en un conservadorisme que els mena a acceptar resignadament el que diu la gent.

Permetre que els nostres fills s’embriaguin i minusvalorar els efectes nocius de l’alcohol són actituds que ens retrotrauen a èpoques pretèrites on el costum dictava els actes i ningú se sentia culpable, perquè el que passava era voluntat de Déu. Hem baratat la divinitat per la societat i l’església pels mitjans de comunicació.

En una escena memorable, Lawrence d’Arabia contestava a un beduí sorrut que no hi ha res escrit, sinó que cadascú escriu el seu destí. Posar punt final a les ominoses botellades està en les mans de tots: autoritats, mestres i pares.

Històries del turisme de Menorca. El terme des Castell reprèn la iniciativa: Horizonte

Al terme des Castell, després d’haver estat pioner del turisme de l’illa, tant com a lloc d’estiueig com amb la construcció d’hostals (Rocamar, Hamilton), les iniciatives van quedar aturades fins que la primera meitat dels anys seixanta es va reprendre l’erecció d’hotels. El despertar definitiu va venir de la mà d’una urbanització, batejada amb el nom d’Horizonte i construïda als terrenys dels llocs de Son Vilar i Biniatap, a mig camí entre Maó i es Castell i sense platja.

A les cases de Son Vilar es va muntar un restaurant

El mes d’abril del 1967 es va engegar el projecte d’aquest nucli, promogut per l’empresa Villas y Parcelas Menorquinas, SA. (VIPAMESA), una societat angloespanyola, presidida pel constructor Benet Campos i H.A. Hutchenson. La seva extensió era de 160.000 m² i es presentava com un centre residencial per viure tot l’any, motiu pel qual, a més de xalets i apartaments i els serveis d’aigua i electricitat, hi hauria equipaments comercials. La part més alta, Biniatap, es destinava a residències campestres. El maig s’inicià una agressiva campanya publicitària que incloïa un descompte del 10%, al qual s’afegia un altre 10% si s’abonava al comptat, sinó es podia pagar en dos anys; l’oferta va acabar el 10 de juliol.

Durant el període promocional es van vendre 51 solars en ferm, més algunes reserves, i tot d’una van començar les obres d’obertura de carrers.
A principis de juny del 1968 les parcel·les es podien connectar amb la xarxa d’aigua i es va llançar al mercat el poblat de Biniatap Nou, on s’estaven finalitzant un grup de desset cases i també es venien parcel·les a l’anomenada zona rural; paral·lelament s’obria el bar Sa Taverna. El mes d’octubre quatre famílies vivien als habitatges. D’altra banda, a la zona residencial del nucli ja s’estaven construint xalets. Prop de l’entrada s’estaven condicionant les cases del lloc Son Vilar com a bar restaurant, i a la cova que havia baix, una discoteca. Als terrenys del costat s’aixecava un complex esportiu amb piscina, tennis i mini golf, així com un conjunt d’apartaments de més de 180 places, dissenyat per Felipe Sánchez-Cuenca.

 

Distoteca Tonic

Aquest programa es va completar en poc temps. La urbanització s’inaugurà el desembre del 1969. El mes de maig de l’any següent es va inaugurar el Club Son Vilar Residencial Horizonte, que, a més del restaurant reunia el primer bloc d’apartaments. També va obrir les seves portes un altre restaurant, Sa Posada, a la part més alta de l’assentament. El juny fou el torn del supermercat, la qual cosa evidenciava que el nombre de veïns del sector ja era alt. El 1971 quedaren acabats els apartaments, amb l’obertura del quart i cinquè grups, i el mes de juny s’estrenava la discoteca Tonic. Els anys vinents es va seguir edificant. El 1974 es venien parcel·les des de 500 m², així com apartaments per dues o tres persones.

Un allotjament singular: El Llatzeret

Els intents de construir un parador a Menorca van acabar en un fracàs, tant abans de la Guerra Civil com després, durant el franquisme i en la democràcia. Tanmateix, l’Estat sí que es va fer càrrec d’un establiment hoteler, el que es va aixecar utilitzant les instal·lacions de l’antic Llatzeret, que havia acollit la darrera quarantena l’any 1917. Els edificis van continuar adscrits al Ministeri de Sanitat i a partir del 1950 començaren a acollir activitats estivals, com colònies infantils, així com una residència per als treballadors del departament. El 1957 l’espai va ser habilitat per als seus funcionaris, i amb aquest objecte es van anar efectuant les oportunes obres d’adequació. La data no és irrellevant, ja que coincideix amb el relatiu despertar al fet turístic que, com estem veient, es va produir a Menorca la segona part dels anys cinquanta.

L’establiment sempre va estar obert únicament durant l’estiu. Al principi només havia allotjament per seixanta turistes. Les instal·lacions estaven obertes els mesos de juny, juliol i agost, durant els quals el personal del Servei de Sanitat Nacional realitzava quatre torns de tres setmanes. Acudien funcionaris de totes les províncies, institucions i categories professionals: metges, veterinaris, farmacèutics, practicants, infermeres, administratius, etc. Disposaven d’un servei de barques comunicat amb cales Fonts i cada setmana s’arranjaven excursions en autocar per l’illa. Es van fer obres els anys 1959 i 1966. El 1967 les estades s’havien reduït a quinze dies, la qual cosa va permetre ampliar la rotació a sis torns anuals.

La capacitat dels edificis també va augmentar; el 1974 era de dos-centes persones, però el període d’obertura s’havia reduït a dos mesos, de manera que passaven per la residència estival unes mil persones. Aquell any les instal·lacions, dependents de la Direcció General de Sanitat, englobaven dos camps de tennis, un frontó, piscina infantil i sales de joc i televisió. El 1975 va tenir lloc una reunió per a la redacció del reglament de la Llei d’hospitals i, en finalitzar la temporada, un seminari de planificació familiar, amb l’assistència del catedràtic Cañada, metges, psicòlegs, sociòlegs i un teòleg. Són els precedents de les jornades científiques que s’organitzarien a partir dels anys vuitanta.

El 1969 la part nord del paratge fou subhastada, amb l’objectiu que es construís un hotel, però la licitació quedà deserta. L’any 1981 es va iniciar la visita pública a les instal·lacions, de mitjans juny fins a finals de setembre. Tres dies a la setmana una llanxa transportava a l’illa grups d’un màxim de cinquanta persones i un guia feia un recorregut pel recinte. Aquest servei es va prestar durant dues dècades. El 1984 l’establiment tenia 170 places i estava obert del 15 de juliol al 30 de setembre, en torns de devuit dies. L’allotjament, en règim de pensió completa, costava 10.000 pessetes. En la temporada d’obertura hi treballaven quaranta-sis persones, que es reduïen a vint quan estava tancat. Es programaven activitats diverses, com ara balls folklòrics, actuacions teatrals, conferències i excursions per Menorca. Els residents tenien a la seva disposició un servei de barca a terra en horari diürn.

El 1986 es va haver de renovar una les cobertes de l’hostaleria de segona, perquè durant l’hivern anterior s’havia desplomat una part. El 1993 el Consell Insular de Menorca va declarar les instal·lacions bé d’interès cultural. El 2011 les estades encara duraven quinze dies i el seu preu no havia variat: era de 300 euros. Fou polèmica la presència de la ministra de Sanitat, Leire Pajín, perquè des de feia anys es reivindicava el seu ús per al públic general, i preferentment com a parador nacional. L’any següent seria clausurat pel Ministeri i el 2015 fou transferit al Consell Insular.