Les reformes pendents: un nou enfocament del mercat de treball.

L’atur és el principal problema de la societat espanyola. Arreu es demanen solucions urgents al Govern, però la precipitació pot amagar un diagnòstic equivocat de la malaltia. En efecte, l’economia espanyola té dificultats per crear ocupació com a mínim des de després de la Guerra civil. La situació de plena ocupació dels anys seixanta i primers setanta va coeexistir amb l’emigració de molts treballadors als països d’Europa occidental. Amb la crisi dels anys setanta, la fi d’aquest flux humà fou una de les causes de l’augment de l’atur. Des d’aquest moment la taxa d’atur espanyola s’ha mantingut com una de les més altes d’Europa. Amb la crisi dels noranta, el primer trimestre del 1994 va arribar al 24,6%, quasi 4 milions de persones en atur. Els anys següents van veure un creixement econòmic intens i prolongat, que alguns anys va assolir taxes de creixement del 5%, però la taxa d’atur només va estar per davall del 10% durant tres anys, amb un mínim del 8% el 2007, uns valors que són considerats com preocupants a qualsevol país de la Unió Europea.

Aquesta és una de les característiques del mercat de treball espanyol: la necessitat d’un creixement econòmic important per crear ocupació, de manera que poden coexistir durant molts anys una elevada taxa d’atur i un creixement del PIB alt. Durant la recuperació econòmica dels anys 1994-2007, malgrat tenir una taxa d’atur molt alta, Espanya va rebre una important immigració: la població estrangera va passar de mig milió el 1996 a 5,5 milions el 2009. Això explica la major part del creixement de la població activa, que va passar de 16 milions a més de 23 milions. És possible que els propers anys una part de l’ajustament de l’atur vengui de la represa de l’emigració i la reducció de la població activa. Els espanyols van deixar de treballar en algunes feines poc remunerades que van passar a ser ocupades per immigrants, una actitud que ara potser caldrà reconsiderar. Una de les bases del creixement fou el sector de la construcció. Tanmateix, la crisi que començà el 2008 als Estats Units va provocar l’esclat de la bombolla immobiliària i, per aquest motiu, ha afectat Espanya amb especial duresa. El segon trimestre del 2011 l’atur afecta ja a gairebé cinc milions de treballadors, el 21,5% del total.

Actualment, i després de dos anys de polítiques expansives per intentar mitigar els efectes de la crisi, les dificultats per finançar el deute públic, ocasionades pel rescat d’alguns països amb grans dèficits (Grècia, Irlanda, Portugal), han obligat a molts països, entre ells Espanya, a posar fi als estímuls econòmics i fer una política contrària, de reducció del dèficit. La conseqüència ha estat un nou augment de l’atur i fa témer que els propers mesos continuï la destrucció de llocs de treball i que la creació de llocs de treball sigui un procés lent. El Govern, malgrat les bones intencions de tots els partits polítics, no té possibilitats reals d’actuar a curt termini i, al contrari, els propers mesos les retallades de la despesa pública provocaran la destrucció de més llocs de feina. Perquè el sector privat pugui crear ocupació es precisa la represa del crèdit bancari, emmagrit per les crisis del sector immobiliari i del deute públic. Però açò no basta: caldrà que, a més, la demanda privada creixi, la qual cosa amb un atur elevat i la inseguretat dels treballadors respecte al seu futur no serà ràpida.

El Govern va reformar el mercat laboral per lluitar contra la crisi, però les mesures per facilitar als empresaris la contractació de treballadors han estat infructuoses. La raó és que els empresaris ja podien contractar treballadors sense haver de pagar gairebé res al final del contracte, a través dels contractes temporals, i, de fet, durant la crisi s’han eliminat milers de contractes indefinits i quasi tots els nous contractes han estat temporals. Pel que fa a la reforma de la negociació col·lectiva, els seus efectes són a mig termini, i encara no ha tingut temps de donar fruits. Convé recordar, a més que la del 2010 és la darrera d’una sèrie molt llarga de reformes laborals, ja que fou precedida de les del 1984, 1994, 1997, 2002 i 2006, totes centrades en els mateixos problemes i al final de les quals ens trobam en una situació semblant. Una nova reforma laboral només crearà tensions amb els sindicats i retraurà el consum dels treballadors, en uns moments en què cal la col·laboració de tots per afrontar el futur.

Aquests antecedents ens haurien de fer conscients que el problema de l’atur té arrels profundes i que adoptar mesures centrades únicament en el curt termini, ja sigui en la fiscalitat, el mercat de treball o els incentius econòmics, no donarà fruits. Cal prendre mesures estructurals que potser no resoldran ràpidament les dificultats dels aturats d’avui, però sí posaran les bases per un futur diferent.

El sistema educatiu és el primer element a reformar, per formar ciutadans competents, capaços d’assumir les seves responsabilitats i amb el bagatge de coneixements necessari per afrontar els reptes de la societat del segle XXI. Aquests canvis no es poden escometre sense la implicació de l’Administració, els professors i els pares. L’educació precisa més recursos, però, especialment, cal treure més profit dels que disposa. Fins ara les reformes de l’ensenyament s’han quedat en la superfície, quant no en qüestions totalment marginals. Els resultats de l’informe PISA sobre els coneixements dels infants de primària i el percentatge d’alumnes que no supera l’ESO és desolador. El 2004 José Saramago va propugnar a l’obertura de curs de la UIMIR un nou enfocament en què es passés del voluntarisme dels objectius i els valors a l’estudi sistemàtic dels continguts i els procediments. L’ensenyament s’ha de basar en el treball i en el foment del progrés personal. Els bons resultats d’algunes comunitats autònomes i determinats països del nostre entorn són alliçonadors.

També s’ha de fomentar l’activitat d’empresarial, i eliminar les traves i càrregues a l’activitat productiva. Cal ajudar a activitats creadores, competitives i exportadores, tant de la indústria com dels serveis, i no a sectors que tradicionalment han demostrat ser incapaços de crear llocs de treball estables i de qualitat. Hem de ser conscients de què l’única manera d’aconseguir augments salarials sostenibles és a través del creixement de la productivitat. Està demostrat que els països que progressen de forma més segura i que afronten millor les dificultats econòmiques són els que destinen més recursos a la recerca i la innovació (I+D) i que cal fer-ho des de la implicació de l’Administració i el sector privat. L’Estat ha d’invertir més en la recerca i ha d’involucrar a les empreses de forma efectiva, i bandejar els recels a la col·laboració público-privada; per fer-ho podem aprofitar els exemples dels països propers.

Perquè aquests canvis donin realment fruït és necessària una transformació de la nostra actitud envers el treball. El progrés depèn de la implicació de la gent en el treball, d’afany de superació i reconeixement del risc empresarial. Fa poc Antonio Banderas deia que als Estats Units no es perdona als perdedors, mentre que a Espanya el que no es perdona és l’èxit. Aquest no és certament el camí. Els emprenedors han de sentir el suport de la societat i, al seu torn, han de retornar els fruits de la seva activitat a la col·lectivitat, perquè el capital i l’empresa necessiten dels treballadors i els consumidors per a reeixir. Ha arribat l’hora de sumar esforços i construir un nou futur amb l’aportació de tots.

Diari Menorca, 05/11/2011