Històries del turisme de Menorca. El primer centre turístic: cala Alcalfar

El turisme en la majoria de casos precisa d’espais específics per desenvolupar-se, nuclis residencials i hotelers construïts a la vorera del mar, habitualment al costat de les platges. Podem resseguir el progrés turístic de Menorca observant com van evolucionar al llarg temps els diferents centres d’estiueig.

Al principi, es distingien dos tipus de desenvolupaments: les colònies d’estiu es formaven de forma espontània quan la gent edificava les seves casetes, mentre que les urbanitzacions naixien quan un promotor planificava un sector i executava els carrers i altres serveis (aigua, electricitat, telèfon). Normalment, les colònies tenen pocs o cap establiment hoteler, però poden comptar amb apartaments. D’altra banda, mentre les primeres casetes són ben característiques, els xalets més moderns no es diferencien dels que es fan a les urbanitzacions. Així mateix, les infraestructures s’han anat equiparant arreu i, com que no totes les urbanitzacions tenen hotels, amb el pas del anys de cada vegada és més difícil de destriar una colònia d’estiueig d’una urbanització i la distinció ha caigut en desús, tot i la seva importància històrica.

Tal i com ja vam explicar en una altra ocasió, la primera aglomeració d’habitatges al costat de la mar va ser a cala Alcalfar. De fet, el 1936 constituïa l’únic centre d’estiueig d’importància de l’illa, que seria el punt d’arrencada del primer nucli turístic. El seu creixement va ser tan considerable com per aixecar una ermita, que, iniciada el febrer del 1947, fou beneïda el mes d’agost. L’afluència a la platja ja era notable. Quan el 1947 una empresa va demanar permís per extreure arena de la platja, l’oposició d’entitats com el recentment creat Foment del Turisme van frenar la iniciativa.

Prest la cala es va convertir en el lloc de moda on es feien el seu xalet personalitats com Emili Orfila, propietari de Constructo i d’una important empresa tèxtil catalana, Joan Victory, batle de Maó, Josep Claret, l’únic arquitecte de l’illa (que dissenyà la capella i diversos edificis del paratge). Igualment, fou un dels primers punts en rebre visitants forans. El 1948 la premsa informava de l’arribada d’un grup de turistes catalans que s’allotjaven en uns xalets que havien llogat a l’indret. La mateixa temporada, Emili Orfila va acollir a la seva torre Quatre Vents a Bolín, Director General de Turisme, qui també dinà a la de Victory. L’any següent el Director General de Correus i Comunicacions va estar uns dies a la casa que tenia Claret a la colònia.

Josep Pla indica, en la seva guia del 1950, que “la cala de Alcaufar es por el momento la mayor creación turística de la isla de Menorca y merece una atención especial –indicio de lo que llegará a ser la costa meridional de Menorca en el futuro turístico. […] Ese caserío nacido por así decirlo, por generación espontánea, y que constituye hoy un conjunto urbanístico en pleno crecimiento, bellísimo y agradable”. Així mateix l’escriptor destaca la pràctica dels esports nàutics, la tasca dinamitzadora d’Emili Orfila i el restaurant Xuroy.

Tal i com ha escrit Adolf Sintes, gran investigador del tema, el mes de juny del 1947 havia obert les seves portes a Alcalfar el bar restaurant Xuroy. Pertanyia a una societat formada per Antoni Parpal, Rafael Roselló i Serafí Alzina, però estava dirigit per Ramon Bustamante. Al nucli ja existien altres locals més informals de menjars, però no de la categoria del Xuroy, que fou aixecat de nova planta al peu de la platja. Parpal era el propietari d’una barca i va contractar un pescador que tenia la seva base a la cala. Ell i altres el proveïen dels anfossos, gambes cranques, cigales i llagostes que li donaren fama.

Aquest establiment, com altres d’aquest període, es va anar ampliant i s’afermà com a oferta turística. És possible que ja des del començament llogués alguna de les casetes de la cala, pràctica que es consolidà els anys següents. El juliol del 1948 l’hostal posava a disposició “dels seus clients i estiuejants” les seves habitacions. Aquest mateix any va posar en funcionament un servei de vehicles que comunicava la colònia amb Maó, i que tindria continuïtat les temporades següents. Els cotxes sortien de davant del restaurant El Mesón, que també dirigia Bustamante.

Des del 1944 es realitzava anualment una regata, organitzada pel Club Marítim de Maó, entre Maó i la cala. En la del 1948, l’1 d’agost, el Xuroy va oferir una excursió marítima amb el mateix recorregut. Aquestes competicions van continuar durant molt de temps i encara es feien el 1965.

Al començament, la restauració i l’hostaleria menorquines vivien una situació molt dinàmica en què eren freqüents els canvis en la propietat i les reformes dels locals. El 1950 la gestió del Xuroy va passar a Damià Borràs, que el portava com una sucursal del Sevilla, i així ho feia constar en la seva publicitat. Els primers anys obria a finals de maig, coincidint amb Cinquagesma. El 1952 Borràs abandonà la gestió, que assumí en solitari Antoni Parpal. La incapacitat per servir la creixent demanda el va portar la temporada següent a renovar totalment l’establiment.

Adquirí els terrenys del costat i féu alçar una nova ala de nou habitacions, totes amb lavabo d’aigua freda i calenta i quatre amb cambra de bany. Sumant altres espais annexos, l’hostal tenia vint-i-tres habitacions i una cabuda total de cinquanta clients. També es va ampliar el menjador i la terrassa del restaurant, que fou decorada amb motius mariners. Així mateix, s’eixamplà la cuina, que s’equipà amb un frigorífic elèctric; per dotar de subministrament elèctric al local s’instal·là un grup electrogen. El servei d’autobús es va desplaçar a la plaça Bastió de Maó i es va adequar l’accés perquè el vehicle pogués arribar-hi.

Parpal va donar un fort impuls a l’establiment. Devers 1954 va ser el pioner en signar contractes amb agències turístiques britàniques, com ara See Spain i Oliver’s Travel i va portar grups d’aquesta nacionalitat que arribaven via aèria, amb escala a Lió, per carregar combustible i a Palma, per fer els tràmits duaners. El microbús de l’empresa anava a recollir els clients a l’aeròdrom de Sant Lluís. Les temporades següents, l’hostal va anar anticipant la data d’obertura. El 1955 ja obria per Setmana Santa. La casa oferia distraccions als seus clients; el 1962 cada dimecres actuaven Los Parranderos.

El turisme d’aquesta època patia de nombroses limitacions. Uns anys més tard el responsable d’una agència de viatges explicava que els viatges estaven organitzats amb un sistema que anomenaven de “triangle”. Els clients anglesos arribaven al port d’Alcúdia en hidroavions. D’aquí eren embarcats al port de Ciutadella, d’on eren transportats al Xuroy, que era l’únic que tenia la capacitat hotelera requerida. L’indret llavors no comptava amb electricitat. Malgrat tot, la gent solia quedar bastant contenta i és que tenien un esperit més aventurer que en l’actualitat.

El 1961 es va iniciar la col·laboració entre l’arquitecte català Barba Corsini i l’aparellador menorquí Antoni Sintes, que uns anys abans havia treballat al seu despatx. Van aixecar un conjunt de bungalows de línies modernes que foren molt ben acollits. L’agost del 1961 un periodista explicava que a Alcalfar es trobava la major colònia estrangera de l’illa, perquè l’hotel estava al complet i, a més, diverses famílies havien adquirit xalets. El 1964 la gestoria Casals va posar a la venda nou solars per edificar cases o apartaments. S’oferien a preus econòmics i s’assegurava una ràpida revalorització.

La dècada dels seixanta el progrés d’Alcalfar va ser modest en comparació amb altres nuclis de costa. El 1959 fou un dels primers centres turístics en comptar amb electricitat. El 1961 la carretera estava en mal estat i es van projectar les obres d’asfaltat des de Sant Lluís, que van finalitzar l’any següent, però el resultat fou d’escassa qualitat i el 1963 ja s’havien obert sots.

El Xuroy no va experimentar cap ampliació fins el 1968, en què s’afegiren dotze llits. Era un establiment consolidat. El 1969, coincidint amb la inauguració del nou aeroport, la temporada s’allargà quinze dies: obrí el 21 de març i tancà el 2 d’octubre i va estar ple tota la temporada; els clients eren anglesos. El Via Maris, que inicialment era una botiga, el 1956 es va muntar com a bar. Aviat començaria a llogar habitacions fins que el 1962 es va inaugurar la pensió Estrella Maris. La guia anglesa de Jim Maps, del 1965, comenta que Alcalfar és un dels indrets de l’illa amb més diversions, entre les que inclou el bar Piccolo Mundo, a la publicitat del qual anunciava que tenia bugalows per llogar.