La ramaderia de Menorca en la cruïlla

Menorca és l’illa mediterrània que té més vaques per habitant. De fet, som una petita potència en el context del sector lleter espanyol. Les xifres globals són notables: devers 10.000 vaques lleteres i 60 milions de quilos de llet. A més, la cabana ramadera és altament productiva, amb un rendiment de llet per vaca homologable al de les millors zones d’Espanya.

No és d’estranyar que l’illa compti amb una considerable indústria làctia, des d’embotelladores de llet a fàbriques de formatge industrial, passant pels derivats làctics. A banda, un conjunt important de llocs es dediquen a l’elaboració de formatge artesanal. El formatge de Menorca és conegut pertot i la denominació d’origen Mahón-Menorca és la segona d’Espanya pel volum produït.

I tanmateix, fa dècades que el nombre d’explotacions lleteres es redueix i els pagesos es queixen de les dificultats i els baixos guanys que obtenen. És cert, però aquesta és la realitat de totes les zones amb condicions similars del país. La producció làctia pateix un procés general de concentració: cada vegada menys granges processen la mateixa quantitat de llet, perquè la demanda total està estancada, sinó retrocedeix una mica. Realment, és fàcil comprovar que l’edat d’or de la ramaderia menorquina va coincidir amb l’expansió del consum làctic espanyol durant la postguerra, que va finalitzar la dècada del 1980. A partir d’aquest moment, el preu real de la llet, descomptada la inflació, ha tendit ha disminuir i el malestar dels ramaders és permanent a tot el país.

Però el mercat evoluciona constantment i la minva contínua del consum de llet líquida ha conviscut amb un increment permanent de la ingesta de derivats làctics i de la seva varietat. Si pensam en què menjaven fa trenta anys i com ho fem ara, ens adonarem que a l’actualitat disposam d’una sèrie d’articles que abans no existien. En aquest punt, val a dir que a Menorca hem fet passes enrere: els anys vuitanta la producció lletera estava diversificada entre formatge amb denominació d’origen i l’ampli ventall de derivats que produïa El Caserío. El 2015 seguim amb el formatge i envasam llet líquida, una opció que hauria de ser transitòria, fins a trobar millors línies de treball.

Només la fortalesa del sistema productiu menorquí, és a dir, la manya que es donen els pagesos, i l’existència d’una indústria consolidada, ha permès suportar la reducció de rendibilitat que aquest canvi ha provocat. Però serà difícil que aquest estat duri perquè la desaparició de la quota lletera accelerarà el procés de desaparició d’explotacions i la disminució de preus de la llet. Fins enguany, la producció total estava controlada per la Unió Europea, que regulava el volum de quota lletera per tal que el mercat es mantingués en equilibri. Els ramaders només podien créixer comprant quota, una opció costosa. Aquesta intervenció està a punt de desaparèixer i està clar que hi haurà granges que augmentaran la seva producció.

Els llocs menorquins són bons productors, però amb propensió a no estar prou atents al mercat. No basta saber fer bona llet; és fonamental saber-la vendre. Els darrers anys alguns pagesos han començat a vendre directament formatge, embotits i altres queviures, i açò és positiu, perquè han recuperat un contacte amb el client que feia massa anys que havien oblidat.

El formatge de Menorca, gràcies a la seva denominació d’origen, és una excel·lent sortida per a la llet insular, però les nostres vaques en fan molta més. Els compradors demanden una ampla diversitat d’articles; hi ha línies de consum que estan en expansió des de fa temps, com els ecològics o la carn, que a Menorca són insuficients. És cert que no tot val i que els aliments de major elaboració i qualitat requereixen extremar la professionalitat. Així, per exemple, no tothom serveix per fer iogurts, però és que ara ja no basta, sinó que cal oferir una gamma completa de derivats làctics, associats al benestar i la salut, la qual cosa precisa un procés industrial i de comercialització competent.

Aquests canvis representen un repte per a la ramaderia menorquina, però segurament són el darrer tren cap al futur, i si no l’aprofitam, prest ho pagarem. Al camp hi ha els materials per forjar un bon projecte: bons ramaders, bons tècnics, bons industrials i cooperatives ben organitzades. Només falta definir les línies de treball i remar tots en la mateixa direcció.

Açò no vol dir que tothom hagi de fer el mateix ni de la mateixa manera, però sí que han de saber cap a on anar. Avui en dia el consumidor marca el ritme i per aconseguir mantenir-se cal treballar amb professionalitat i coherència.

Alfons Méndez Vidal