dimarts, 24 de febrer del 2015

Menorca en els llibres de viatges. Lady Sheppard

Lady Sheppard és el pseudònim de l’aristòcrata anglesa Margaret Kinloch Forbes (1880-1963), qui a partir del 1925 residia llargues temporades a Fornalutx, prop de Sóller. És l’autora de dos llibres de viatges sobre Mallorca, un de Txecoslovàquia (1938) i un altre de Suècia (1956). En “A Cottage in Majorca”, del 1936, explica el seu recorregut per Menorca i les Pitiüses, quan encara no havia decidit establir-se a Mallorca.

A diferència d’altres viatgers, el trajecte marítim de l’escriptora de Barcelona a Menorca va ser plàcid. Quan es va aixecar del llit, el vaixell entrava en el llarg port de Maó, “tan meravellós i protegit que ben mereix els versets atribuïts a Andrea Doria”. L’autora és extremadament sensible al llegat britànic; en passar pel poble des Castell se’n recorda que els anglesos la van batejar com Georgetown.

La primera impressió de Maó, que Sheppard qualifica de “petita i neta ciutat que s’alça abruptament de la vorera de la mar”, és un xoc entre l’Est i l’Oest. Aquí hi conviuen el passatge cobert d’aparença sinistra del pont des General, “que probablement sigui la construcció morisca millor conservada i més autèntica de les Balears”, i el carrer del Doctor Orfila, que amb les seves portes angleses, les ventalles georgianes i els boínders, es podria trobar a qualsevol ciutat del segle XVIII de les illes britàniques. L’hotel on s’allotjà tenia calefacció central i era net. El seu propietari estava encantant davant la perspectiva que l’escriptora s’hi instal·lés uns dies, ja que potser seria l’única estrangera que passaria en tota la temporada.


Sheppard fa una curosa selecció del que hi ha a la població. El mercat, amb les seves parades al voltant del claustre del Carme, és un dels més pintorescos que mai hagi vist. L’autora va gaudir molt comprant aquí i a les botigues; els toffees i els pans, d’origens anglesos, estaven exposats als aparadors. També hi havia vells llibres i gravats francesos; a les botigues de records s’hi trobaven molts mobles anglesos, però puntualitza que des d’aquella època els antiquaris han descobert Maó i s’han endut totes les coses de valor.

Com que havia sentit parlar de les restes prehistòriques de l’illa, va anar a veure el talaiot de Trepucó, bastant prop de la ciutat. Es tracta d’una gran piràmide de marès amb una cambra circular al centre. L’origen d’aquests edificis encara intriga als arqueòlegs i segons una teoria són simples munts de pedres per netejar de roques les terres de conreu. La taula, de les que hi ha catorze a Menorca, està emparentada amb restes similars de Carnac i Stonehenge. Sheppard fou testimoni de com un peó caminer trencava pedres amb inscripcions i ho comunicà a les autoritats, sense cap resultat. A Mallorca, la majoria dels edificis prehistòrics han estat demolits de forma similar.

La guia de viatges que emprava assenyalava que Lord Nelson va tenir una casa aquí, on es podia veure el mobiliari original, amb la biblioteca i les pintures, tal i com ell les havia deixat. Per aquest motiu, Sheppard va prendre un bot per visitar les cases de Sant Antoni, a l’altra banda del port, el qual s’alça damunt d’un turó que ho domina tot i gaudeix d’una vista esplèndida, i que val la pena visitar pels seus magnífics mobles antics.


Al llibre de visites hi havia molts noms distingits, especialment anglesos que havien anat a veure la residència del famós almirall. Tanmateix, l’escriptora no hi trobà cap prova del sojorn de Nelson i molt menys que hi escrivís la seva autobiografia, com afirmaven els autòctons. De fet, creu que si bé el marí va ser al port de Maó sis setmanes, mai tingué una casa i només va baixar a terra una o dues vegades. El seu secretari va escriure que “Sa Senyoria no és un home de terra i mai vol sortir del seu vaixell”.

Al mateix trajecte va visitar el cementiri dels anglesos. L’accés es veia difícultat per la invasió de plantes trepadores i les làpides quasi havien desaparegut davall de la vegetació. L’autora informa que quan escriu el llibre tot ha estat restaurat pel British Council de Palma.

El fosquet anà a veure el Palau Militar, que va ser la residència dels governadors britànics, la qual cosa li fa somiar què passaria si Menorca tornés a ser anglesa. Més tard visita la Biblioteca i Museu de Maó, probablement l’Ateneu, que troba una institució que, de forma sorprenentment, està molt ben gestionada i al dia. A la sala de lectura hi havia diaris anglesos i no era estrany que es donessin conferències en anglès i francès.

L’escriptora va llogar un cotxe per travessar l’illa. La carretera era bona i l’atribueix falsament al general Kane, que considera que fou el més benèvol i estimat dels governadors anglesos. Tot i que és cert que Kane s’interessà per l’agricultura illenca i que importà bestiar, no té gaire base la seva afirmació que dugués lleteres per ensenyar als habitants a fer mantega i formatge, fins al punt d’atribuir-li el motiu que el queso de Mahón sigui el millor d’Espanya. Tampoc és gaire afortunada quan indica que a l’illa només estan cultivats els barrancs, a no ser que es refereixi únicament a fruites i verdures. Les cases de camp destaquen en el camp rocós per la seva blancor.

Sheppard es va aturar a Fornells, on afirma erròniament que els anglesos van construir el castell el 1707 per assegurar l’ampla badia. En el moment que escriu era un poblet de pescadors que tenia una fonda confortable amb la ben guanyada reputació de servir el millor plat de Menorca, la caldereta de llagosta, amb un estil insuperable. L’autora s’entreté en donar una pinzellada sobre els principals episodis militars dels dominis anglesos, amb una parcialitat que potser explica el fet que el seu avi fos administrador colonial a l’Índia. Es Mercadal li sembla un poble gris, de cases emblancades, i que deu tenir el mateix aspecte que quan el 1798 hi passà el general Stuart.


Ciutadella presenta la trista visió d’una ciutat antiga i pintoresca que està essent gradualment esclafada per l’abraçada de l’ós de la indústria moderna. La manufactura del calçat té aquí el seu quarter general; exporta sabates fins a Nova York i Viena, però l’escriptora no pot evitar desitjar que hagués estat confinada a un suburbi allunyat del centre i no espatllés tantes coses belles en el seu anhel de progrés.

Els carrers amb arcades, l’antiga catedral i les cases senyorials són perfectes i sembla que encara enyorin els dies en què tenien l’honor de ser la capital de l’illa, abans que el Govern es traslladés a Maó. El port, que només admet un petit tràfec de cabotatge, és encantador; les murades que hi donen són ornades amb flors de taperera. Sheppard s’estranya que una ciutat que en tants aspectes és tan pròspera només disposi d’una fonda miserable per passar-hi la nit.

El dia següent va fer el viatge de tornada en barca pel sud de l’illa. El gran nombre de belles platges que va trobar la van convèncer que el futur de Menorca per atreure visitants residia en la seva atracció com a punt d’estiueig, i no com a lloc de residència d’hivern. Pel camí van pescar un gran peix amb el qual el patró va cuinar un dels millors àpats de la seva vida.

La primera aturada va ser a cala Galdana, una platja amb forma de mitja lluna perfecta, rodejada de pins. La següent fou Cales Coves, un poble troglodita meravellós, amb dotzenes d’habitacles excavats en la roca. L’autora va caminar entre les antigues coves, tractant d’identificar l’Església, el Tribunal, la Fortalesa i la Pedra dels Sacrificis, que la guia turística afirmava que es trobaven allà. Per tornar, si no arriba a ser pels esforços sobrehumans dels mariners, no haguessin pogut superar el perillós pas de l’illa de l’Aire.

L’escriptora va marxar el dia següent amb el remordiment d’abandonar una terra que encara rendia tribut d’amistat i afecte a Anglaterra, el país sota la bandera del qual havia passat gairebé un segle d’història. També reflexiona sobre els motius del fracàs de l’illa per atreure visitants. El propietari de l’hotel on s’allotjava no entenia perquè anava un raig de turistes a Mallorca i deixaven de banda Menorca. Sheppard també expressa la seva perplexitat, ja que l’animada i assolellada ciutat i els baixos preus sembla que haurien de proporcionar allò que tanta gent cerca.

Més tard conclou que la causa s’ha de cercar en la vegetació. Com que l’illa és fustigada per les tramuntanades, els arbres estan atrofiats i doblegats; les seves branques creixen en un angle que li recorda a una bruixa amb la capa volant per damunt del cap. Ningú que viatgi al Sud cercant sol elegiria viure en un clima semblant. L’hoteler es queixava que, malgrat les aparences, a Menorca quasi no feia fred i l’illa era molt salubre. L’autora tampoc va trobar el que cercava a Eivissa; en canvi a Mallorca afirma que ha descobert un veritable paradís per a qualsevol que apreciï la joia de caminar per un paisatge encantador.

Alfons Méndez Vidal

dissabte, 21 de febrer del 2015

La vinya a Sant Lluís el 1723. Uns inicis molt modestos.

És un fet ben conegut que Sant Lluís és el lloc de Menorca on el conreu tradicional de la vinya s’ha mantingut amb més vitalitat. Quan a la resta de l’illa els ceps ja eren història de la qual quedava poca cosa més que les nombroses propietats conegudes com “vinyes” (que, de fet, no tenien ceps des de feia molts anys), a Sant Lluís encara hi havia unes quantes vinyes vives i qualcuna en actiu. A més, multitud de tanques de dimensions molt reduïdes feien evident que el seu origen provenia d’aquest conreu, que d’aquesta manera els santlluïsers acceptaven que en primer havia tingut un cert pes en el camp del terme.

Tanmateix, no era fàcil per ningú saber exactament quanta vinya havia hagut a Sant Lluís. Ja se sap que a Espanya les estadístiques són un invent nou i, a més, les poques que hi ha no són fàcilment accessibles a la gent. Quan vaig fer la meva tesi doctoral, vaig aconseguir elaborar les estadístiques de la vinya de Sant Lluís, i els altres termes de l’illa, durant els segles XIX i XX, cosa que ha fet que el meu estudi hagi estat rebut amb un cert interès a la facultat de Geografia de la UIB, perquè no abunden els estudis amb un enfocament territorial a les Illes Balears. Posteriorment he realitzat una nova recerca que m’ha permès d’esbrinar quina era la situació de la vinya menorquina al segle XVIII.

Abans de tot, s’ha d’advertir que no és possible conèixer de forma directa la producció de vi de Sant Lluís, perquè en aquells temps, el territori que avui forma part d’aquesta població estava integrat en el terme de Maó i, de fet, fins el 1761 el poble no existia i els seus habitants es disseminaven entre els llocs i els llogarets existents. Per aquest motiu, en les estadístiques el vi de Sant Lluís sempre se sumava al de Maó. En canvi, sí que podem saber quina és l’extensió de la vinya a través dels Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica, i elaboraven periòdicament els antic ajuntaments de Menorca (les Universitats) amb les declaracions que feien de forma obligatòria els particulars. A partir d’aquestes es calculava un impost directe conegut com la talla, similar a l’actual IBI. Guillem Sintes i Miquel A. Marquès ja havien estudiat aquesta documentació en relació a la vinya, en el llibre del primer El procés de formació del poble de Sant Lluís (2000), però sense arribar a fer una estadística completa.
  
La vinya de Sant Lluís el 1723

Total
vinya
mallola
vinya vella
Ubicació
Núm.
Extensió
Núm.
Extensió
Núm.
Extensió
Núm.
Extensió
Binifadet
7
3,23
4
2,39
3
0,83


Biniparrell
9
6,16
3
2,36
6
3,80


Pou nou
4
1,46
4
1,46




S’Ullastrar
1
1,34
1
1,34




Biniancóller
1
0,58
1
0,58




Rafalet
6
4,85
2
1,98
4
2,86


Sense determinar
9
3,19
6
2,45
1
0,57
2
0,17
Suma
37
20,80
21
12,57
14
8,07
2
0,17

He treballat sobre els llibres de Manifest del 1723 i 1773, per poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. El Manifest del 1773 ens dóna una informació més completa que el del 1723, ja que a més del valor de les terres a efectes fiscals, en molts casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial” en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 ceps ocupaven una hectàrea.

Ara bé quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable, ja que no totes les vinyes produeixen igual. Els Manifests de Béns distingeixen entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot” (vinya petita i poc productiva). En les vinyes velles i els vinyots hem comprovat que 1.000 ceps es valoraven per 1 lliura. En canvi les vinyes i les malloles resulten valorades de forma diferent segons els diferents termes municipals de l’illa. Això deu ser perquè hi havia diferents qualitats de terres amb vinyes, cosa que s’observa en les valoracions que es van fer el 1818 (Estadística de Casanello). Per tant, cal fer una valoració diferent per cada terme municipal i resulta que a Maó i Sant Lluís (que formaven part del mateix terme) s’obté una mitjana de 710 ceps de vinya per lliura i 625 ceps de mallola per lliura. Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Aquests valors podem completar els valors del Manifest del 1773 i estimar les extensions del de 1723.

D’aquesta manera es comprova com el 1723 a Sant Lluís només hi havia trenta-set propietaris de vinya, la qual ocupava una extensió molt reduïda, ja que no arribava a 21 hectàrees. Tot i que la vinya normal suposava el 62%, la vinya jove tenia un pes relativament important (37%), ja que la quantitat declarada de vinyes velles eren insignificant. Això fa suposar que la plantació de vinyes no datava de molts anys. Des del punt de vista geogràfic, la vinya es concentrava en pocs indrets: la major part era a Biniparrell, Rafalet i Binifadet, que en conjunt suposava el 80% del total.

En la propera entrega explicarem com va evolucionar la vinya en els anys següents.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 10 de febrer del 2015

Les guies turístiques de començament del segle XX i la gastronomia

Les tres primeres dècades del segle XX van veure el despertar de les activitats turístiques. Com a respost, a Menorca es van publicar diverses obres dirigides a proporcionar als viatgers una informació útil per a la seva visita a l’illa. Es tracta de la guia que l’Ateneu de Maó va editar el 1911; la topografia mèdica de Llorenç Pons, del 1914; la guia del 1932 de Ramon Pons Menéndez i Joan Victory; i el fulletó “Menorca Pro Turismo” de Jaume Ferrer Aledo, del 1935.

Segons la guia de l’Ateneu, els horts de Sant Joan, d’en Simó de Santa Catalina i altres de les immediacions o l’interior de la població abasteixen el mercat de llegums i hortalisses de qualitat en quantitats suficients per a les necessitats de l’illa. Entre els llegums, mereixen especial atenció les faves, que són molt superiors i al mercat es cotitzen a preus més elevats que a altres comarques.


Cal destacar els formatges i mantegues que s’elaboren a les cases de camp i algunes fàbriques modernes. El consum de pastes i embotits del país és elevat i també se n’exporta un volum apreciable. Pel que fa a la caça, hi ha tords, perdius, becades i conills. Llorenç Pons assenyala que les aus de corral són un article de luxe només a l’abast de les famílies acabalades. Els preus de l’illa són similars als de la península, tot i que la carn és una mica més barata i bastant més la caça i les verdures.

Feia més de vint anys (abans de 1890) que s’havien introduït les cases d’abelles modernes, amb les quals s’obté l’exquisida mel de Menorca, que gaudeix de merescuda fama.

Malgrat que Maó és un port de mar, el peix no és barat ni sol ser abundant, però es ven molt fresc i hi ha una ampla varietat d’espècies: orades, neros, molls, calamars, sardina, ratjada, tonyina, bonítol... Pons confirma que el peix és més escàs del que es podria pensar tractant-se d’un port de mar. A vegades es ven a preus fabulosos i, tot i que és fresc i d’excel·lent qualitat, constitueix un factor bastant secundari en l’alimentació de l’illa, la qual cosa suposa un canvi rellevant respecte a la situació anterior al 1850, quan era un aliment ben comú.


Les dues llacunes més importants de Maó són les de s’Albufera i la Mola (aquesta darrera avui desapareguda). A la primera hi abunden anguiles, llobarros i altres peixos (la guia de l’Ateneu esmenta les llises), amb els quals es proveeix el mercat quan els temporals fan impossible pescar a la mar. La guia del 1932 apunta que a s’Albufera des Grau es treuen força llises, llobarros i anguiles. També hi viuen gran quantitat d’ànnedes i altres aus aquàtiques.

La guia de l’Ateneu explica que l’extracció de marisc té una considerable importància al port de Maó, on dóna feina a unes 30 famílies. Les principals espècies són l’escopinya gravada, els dàtils de mar i les menys fines peus de cabrit i nacres. També n’hi ha d’altres, com ara escopinyes llises, ostres i ortigues (anemones de mar). Així mateix, es pesquen moltes llagostes. A l’illa hi ha quatre establiments de piscicultura, un a Maó, dos a Ciutadella i un a Fornells, tots dedicats a la llagosta i altres classes de peixos. Al port de Maó també hi dos criadors de marisc.

Llorenç Pons explica que la profusió de llagostes, escopinyes, dàtils de mar i altres mariscos que s’agafen, a penes es consumeixen al país, ja que són acaparats per alguns industrials que es dediquen a la seva exportació.


La guia de l’Ateneu remarca que quasi tots els veïns del pintoresc llogaret de Fornells són pescadors. La població té dues fondes amb habitacions on es menja bé. La clàssica caldera de llagosta té fama i és un plat obligat per als turistes. La guia del 1932 indica que a l’”Antigua casa Burdó” de Fornells, se serveix la “famosa caldereta de langosta”. Ferrer Aledo, pel seu costat, informa que el 1935 Fornells era l’excursió més en voga, especialment per menjar caldereta de llagosta. Hi havia tres establiments que es dedicaven a la seva preparació, però la més concorreguda era can Burdó, la més antiga, que era alhora cafè, aturada per a viatgers, punt de reunió i casa d’hostes.

Una proposta de la guia de l’Ateneu és donar passejos pel litoral, llogant una embarcació als ports de Maó, Fornells o Ciutadella; la pesca i la caça seran pel viatger i és possible fer nit a bord. Ferrer Aledo afegeix que la volta a l’illa en barca tant es pot fer durar un parell de dies com un mes. En tot cas, s’ha de dur un bon patró i ormejos de pesca, així com aigua, pa, a més de vins i licors, si s’és aficionat a la beguda

Algunes terres de Menorca es dediquen al conreu de la vinya, i s’elabora un bon vi de taula, sobretot a Llucmaçanes, Sant lluís, Sant Climent i Alaior, que es ven a preus regulars. Tanmateix, Llorenç Pons comenta que els vins procedents de Mallorca i de la península es mesclen i combinen amb els d’aquí segons les necessitats del negoci i es venen després com del país, maldament és sabut que el conreu de la vinya està tan poc estès que el volum de vi que s’elabora és molt inferior a la que es beu. 

L’alcoholisme, bastant estès feia uns anys, darrerament s’havia limitat notablement, tot i que a casinos i cases de begudes encara es trascolaven quantitats un tant considerables de licors. Llavors s’estava expandint el costum de substituir les begudes alcohòliques pel cafè i els refrescos, de manera que Pons afirma que la borratxera és excepcional.



El Carnaval havia decaigut, però encara es menjaven els clàssics crespells (dolços de pastisseria que troba sumament indigestos); les formatjades (empanades de carn) són pròpies de la Pasqua de Resurrecció. El Dia de Difunts és el torn de la mel i mantega (panets de pa d’ensaïmada impregnats de mel i mantega de vaca), però el que és més típic és el panet de mort, elaborat amb mantega, la forma del qual simbolitza el cadàver amortallat. Segons Ballester aquest dolç deixava als fillets indecisos entre la gola i l’horror a l’antropofàgia, tot i que al final sempre guanyava la gana.

Alfons Méndez Vidal

dijous, 5 de febrer del 2015

Morir d’èxit a les Illes Balears: Menorca, l’illa pobra del turisme

L’any 2014 van venir a les Illes Balears mig milió llarg de turistes més que l’any anterior (un 4 % més). Pel president Bauzà es tracta d’una notícia magnífica, però, perquè ens ha d’alegrar el nombre de visitants?

El turisme es pot considerar des de diversos angles. Socialment, si pensam que és gent que ve a gaudir dels encants de la nostra terra, podem estar contents. D’altra banda, des d’un enfocament ecològic, un increment de la pressió humana genera més residus, obliga a augmentar l’explotació dels aqüífers, amplia la contaminació i l’erosió de les platges. Finalment, des d’un punt de vista econòmic, més turistes és bo perquè són més ingressos.


La darrera afirmació és la que està davall de la política turística espanyola: atreure quantitats creixents de visitants per estimular l’economia, augmentar l’arribada de divises i millorar la balança comercial. Tanmateix, identificar un increment dels viatgers amb el creixement de la seva despesa no és exacte. És com si un restaurant cada dia comptés els comensals en comptes de mirar la caixa.

De fet, a les Balears la despesa total dels turistes estrangers es va reduir un 2,4%. Per tant, en termes econòmics el que hem fet és treballar més (per atendre més visitants) per guanyar menys. Si açò fos un restaurant, estaríem deprimits. Per tant, en aquests moments en què el debat públic ha posat en el centre la recuperació econòmica, és mal d’entendre el triunfalisme dels nostres consellers de turisme.

Realment, si ho comparam amb Espanya, encara és pitjor, perquè el nombre de turistes va créixer un 7% i la despesa total va augmentar el 6,5% (la despesa diària dels visitants, 110 €, va quedar pràcticament igual). És natural que el Ministre responsable del turisme estigui feliç: el país ha tingut més clients, que han gastat més que mai.

En canvi, a les Balears la temporada va ser pitjor que l’any anterior, perquè vam estar més saturats per ingressar menys: la despesa diària dels turistes va disminuir un 2,9%, fins als 108  € i, per primera vegada és inferior a la mitjana espanyola. Popularment, a açò li diuen morir d’èxit: aquest és el turisme de borratxera i desgavell de Punta Balena.


A Menorca, la situació és semblant a la de Balears: la quantitat de visitants creix menys (1,9%), però com que la despesa total també retrocedeix (3,6%), la despesa diària dels turistes cau el 6,3% i es redueix a uns esquifits 94 €. Pel club de fans d’Eivissa, indicar que el retrocés d’aquella illa és pràcticament igual que el de Menorca (6 %). Com quasi sempre, els únics que han salvat mitjanament la temporada són els mallorquins, on la despesa diària només ha baixat un 1,8%.

Les dades econòmiques certifiquen la sensació que els empresaris i els residents de Menorca teníem: la temporada del 2014 va venir més gent, però van gastar menys. No hi ha motius per l’eufòria, sinó per preocupar-se. A més el declivi turístic no és un fet propi de la nostra illa, sinó de l’arxipèlag, que des de fa dues dècades es queda enrere davant de l’empenta d’altres territoris, a Espanya i fora d’Espanya, la qual cosa ha fet recular la nostra renda per càpita en relació a la mitjana nacional.

Un territori amb la tradició i els recursos naturals de les Illes de Balears, s’hauria d’esforçar en seduir visitants amb un poder adquisitiu creixent; en termes econòmics açò es diu “descremar el mercat”: treure-li la part més bona, més rendible. A Menorca, paradís natural, amb un patrimoni arqueològic de primera divisió, no ens hem de preocupar per si vénen uns milers més o menys de turistes, sinó de com és possible que siguem l’illa amb la despesa per turista diària més baixa (94 €), amb diferència respecte a Eivissa (115,4 €) i Mallorca (107,7 €).


La política turística de Menorca hauria de reconèixer que estam a la coa de les Balears i abandonar aquesta via de visitants de baix poder adquisitiu en el qual ens hem instal·lat. Fa anys que el debat turístic es realitza en relació a uns conceptes, com desestacionalització, camps de gof o el paper de l’oferta complementària (reduïda a bars, restaurants i comerços) que no tenen res a veure amb la realitat.

Els turistes, com la societat, han canviat, i la seva demanda s’ha fet més selectiva. Els doblers es gasten en activitats de natura (turisme actiu), de salut, culturals, gastronòmiques i d’entreteniment (festivals de música). Basta sortir fora per veure el tipus de productes turístics als quals els visitants destinen els seus estalvis. Són activitats més sofisticades que la majoria del que s’ofereix a Menorca, tant les privades com les públiques. Només amb nous productes, presentats per professionals, avançarem en el turisme de qualitat.

A la nostra illa hi ha iniciatives de primera línia, però no tenen el suficient reconeixement institucional i social. De fet, el comentari més freqüent dins del sector turístic és que “no tothom pot fer açò” o “els turistes que vénen no poden gastar tant”. D’aquesta manera, no fan més que cavar més avall en el pou que han construït: el turisme arruïnat que ni gasta a l’hotel ni fora de l’hotel.


Desgraciadament, aquest és el segment de mercat que s’ha quedat obsolet i tremola pel dia en què destins competidors com Tunísia, Egipte o Grècia es recuperin. El Consell Insular hauria de demanar al Govern Balear que declarés Menorca “zona turística d’urgent reconversió”. És necessari impulsar el reciclatge d’aquesta oferta hotelera i d’apartaments, construïts per a turistes low cost, perquè el nostre mercat natural és un altre.

Menorca no pot resignar-se a ser l’illa pobra de les Balears.

Alfons Méndez Vidal