dimecres, 21 de gener del 2015

El somni circular de les promeses electorals

La il·lusió és el darrer que es perd. La proximitat de les eleccions estimula els nostres polítics perquè avancin el seu programa. Avui un partit, demà l’altre van apuntant les seves ofertes. La situació de crisi que vivim motiva que bona part d’aquestes tenguin un gran contingut econòmic per donar resposta a les aspiracions dels ciutadans.

Les darreres setmanes hem sentit propostes de crear salaris socials, escurçar la jornada laboral, reduir l’edat de jubilació, crear una banca pública per facilitar el crèdit a les empreses, disminuir els impostos, combatre el frau fiscal i fins i tot esmenar la darrera reforma de la Constitució perquè les despeses de l’Estat de Benestar, Sanitat, Educació i Pensions, siguin tan prioritàries com les financeres.


En la hemeroteca ha quedat la demanda que va presentar Lluís Llach contra el govern socialista per incompliment de promeses electorals, que el jutge va arxivar. Fa uns anys es va posar de moda que els candidats anessin al notari perquè estengués acta dels compromisos electorals. La seva manca de credibilitat ha fet que aquesta pràctica hagi caigut en l’oblit.

No s’ha de forçar gaire la memòria per recuperar les ofertes electorals dels dos darrers governs. Zapatero va defensar un conjunt d’ajuts socials, que van durar un parell d’anys, fins que la fallida del pressupost públic que encara dura les va fer insostenibles. Rajoy es va comprometre a davallar els impostos, i els va pujar quan va guanyar les eleccions. La realitat no es deixa intimidar pels vots d’alegria i prosperitat dels nostres governants.

I tanmateix, els candidats segueixen donant la seva paraula que repartiran un raig de riquesa entre els ciutadans i molta gent s’ho creu. No hi ha res més dolç que un bon somni dins del llit calent i no deixam de somiar, maldament sabem que cada dia ens despertarem i l’habitació estarà freda quan traguem un peu del llençol.


En la situació econòmica actual les propostes de molts partits no són realistes. En aquest moment hi ha greus dificultats per mantenir els serveis existents, sanitat, educació, dependència, i per tant serà impossible crear-ne de nous. A la majoria dels països europeus no existeix aquest cercle viciós de promeses irreals i frustració en què ens hem instal·lat a Espanya. Els ciutadans avaluen amb més realisme els compromisos electorals i els partits polítics no ofereixen el que no poden complir. Fa poc el Govern francès ha realitzat una important retallada del pressupost, però incrementa la despesa en educació i en recerca (I+D). No tot és possible, però sempre es pot triar.

Quan un estudiant comença la carrera d’Econòmiques, la primera lliçó sol ser que l’objectiu de l’economia és estudiar la manera com els individus satisfan les seves necessitats, que són il·limitades, amb uns recursos escassos. Entendre plenament aquesta definició és una tasca que dura anys, tota la llicenciatura. L’escassetat ens enfronta amb el fet indefugible que no podem aconseguir tot el que volem, perquè sempre acabam topant amb el pressupost.

En la vida particular ràpidament ens adonam d’aquesta realitat i aprenem a administrar el nostre sou. D’una manera més o menys conscient establim preferències i, sinó la vida s’encarrega de marcar-nos-les. Si ens endeutam per comprar una casa o un cotxe, després hem de passar uns anys gastant menys del que guanyam per tornar el crèdit amb els seus interessos.


En canvi, quan es tracta de les finances de l’Estat, és molt fàcil pensar que allò funciona d’una altra manera. Reclamam una ampliació constant dels nostres drets amb la idea que l’Administració pot aconseguir més doblers, perquè qualcú ho acabarà pagant. Però a qualcú fa temps que el cerquen i encara no l’han trobat. La il·lusió fiscal, el fet de pensar que el Govern pot prestar nous serveis, donar més ajudes o baixar els tributs, sense reflexionar com aconseguir els fons per finançar aquestes despeses, és un mal molt estès.

El relat circular és una figura literària en la qual l’autor planteja la curiosa paradoxa que el final del relat coincideix amb el principi.

Així és com cada quatre anys encetam aquest excitant somni col·lectiu: rebem amb esperança les promeses d’un món més just, més pròsper, amb menys atur, més serveis socials i menys càrregues fiscals. Les votacions enlairen els polítics que han fet l’aposta més valenta i arrosseguen els que la crisi ha forçat a retallar els serveis públics.

Passen els mesos i els compromisos s’incompleixen. Els polítics es disculpen afirmant que l’herència rebuda és molt pitjor que el que s’havia fet públic, hi ha deutes amagats o la situació econòmica ha empitjorat d’una manera  imprevista. Els votants no s’ho creuen i es desencanten. La frustració i la indignació arrelen a la societat i s’enforteix la desconfiança envers els governants, ja que tots són iguals, cap compleix el que promet.


Bé, no us preocupeu, només cal esperar una mica; arribaran noves eleccions; vindran nous candidats i nous partits i renovaran les nostres esperances amb noves propostes. Escombrarem els dinosauris, la “casta”, les relíquies del passat, perquè el somni torni a començar una altra vegada.

El desengany només finalitzarà quan els ciutadans haguem après a avaluar amb realisme els compromisos electorals, tenint en compte experiències passades a Espanya i l’estranger, i deixem de banda els venedors de fum que cada quatre anys ens ofereixen un món meravellós, perquè com majors són les promeses, més gran és l’engany. Aquest és el meu somni i ja se sap que la il·lusió és el darrer que es perd.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada