Periòdicament veuen la llum conflictes
veïnals. Fa uns mesos era el provocat per l’intent de demolició del centre
social de can Vies al districte de Sants de Barcelona. A principi d’any es
tractava de la construcció d’un pàrquing que desfigurava el barri del Gamonal
de Burgos. L’any passat xerraven de l’enderroc de la barriada del Cabanyal de
València, per obrir-hi una avinguda.
La història contemporània és plena
d’aquestes lluites. Els anys seixanta un grup d’activistes de Nova York
aconseguí la supressió d’una autovia de quatre carrils per sentit que havia de
travessar el parc de Washington Square, reivindicant l’espai públic com un bé
essencial. Un altre moviment d’aquesta ciutat va atènyer la preservació de la
principal estació de trens, Grand Station, on es planejava construir un
gratacels. Declarada monument públic, fou renovada els anys noranta i ha
recuperat el seu caràcter icònic.
Són qüestions locals que acaben saltant
als mitjans nacionals: els veïns pugnen, gairebé sempre amb èxit, per mantenir
carrers i edificis contra una modernització mal entesa que vol transformar un
paisatge urbà que els ciutadans assumeixen que forma part de les seves senyes
d’identitat i no volen que es malmeti.
El curs 2014/15 els alumnes tornen a
gaudir de les aules de sa Graduada de Maó, una escola inaugurada el 1930 i que
acaba de ser reformada. No ha estat fàcil. Existia un projecte d’abandonar el
centre, que es volia cedir a l’Escola d’Adults i enviar els fillets a un nou
edifici construït al costat de la ronda, bastant enfora dels domicilis de la
majoria. Un grup de pares s’hi va oposar no només per la incomoditat que
suposava fer aquest camí a diari, sinó per l’efecte que hagués tingut sobre la
ciutat.
El centre de Maó pateix els problemes
habituals: els edificis envelleixen i els serveis i els habitants més joves es
desplacen a la perifèria. El Consell Insular es va instal·lar al barri de
Malbúger, com també les oficines de Tràfic i la Seguretat Social. El nou
hospital es va construir en aquella zona, deixant al carrer de Bellavista amb
una indefinició que encara dura. El centre de formació professional també es va
desplaçar a la zona d’instituts de Trepucó, quasi fora del terme i que crea uns
problemes de transport considerables.
Amb el trasllat de sa Graduada
l’Ajuntament donava un cop simbòlic al centre, al qual es condemnava a ser
l’única zona de Maó sense un centre escolar públic. A més, amb aquesta actuació
no s’aconseguia acabar amb el dèficit de places de la ciutat. Aquest fet va
aconseguir unir totes les associacions de pares i mares per demanar que es
mantingués sa Graduada i que la nova escola eixugués la mancança d’unitats
escolars i eliminar així els barracons de les escoles.
Hi ha coses que ara semblen increïbles:
quan van començar les mobilitzacions, les autoritats es van excusar dient que
la reforma no era tècnicament possible, la qual cosa va negar el Col·legi
d’Arquitectes amb un pronunciament explícit. L’estat actual de l’edifici ho
corrobora.
Aconseguir canviar l’opinió de
l’Administració fou una tasca titànica. Els pares van fer ús de la imaginació.
S’utilitzaren recursos clàssics, com la recollida de signatures (més de 5.000),
les votacions a l’escola (85% en contra del trasllat), els recursos
administratius o l’edició de pancartes, que molts van penjar de les finestres
de les seves cases. El grup promotor va ser força creatiu: es va inventar
l’eslògan “Centre Viu”, vinculat a un concepte de centre de la ciutat com un
espai on conviuen els residents, els comerços i la multitud d’usos que li donen
vida. Aquesta idea es va lligar amb els darrers plantejaments urbanístics, com
“slow city”, llocs on l’accent es posa en el vianant i els fillets viuen sense
córrer riscos innecessaris.
El moviment va fer un ampli ús de les
noves tecnologies: creà un bloc on tothom podia conèixer la filosofia “Centre
Viu” i els motius en contra del trasllat. Es van dissenyar samarretes i cada
dissabte es posava una parada informativa al carrer. Es van organitzar dues
festes, a una escola i a s’Esplanada. S’edità una revista, s’organitzaren
taules redones i es va fer acte de presència a un ple de l’Ajuntament, on es va
llegir un manifest. La campanya de premsa tingué un fort impacte.
D’aquesta manera s’aconseguí fer
partícip d’aquesta reivindicació a la societat. És de justícia reconèixer el
mèrit del grup de gent que va aportar la seva feina i il·lusions per emprendre
una lluita que, com totes les d’aquesta mena, va ser llarga, dura i plena
d’incerteses. Eren els anys de la gran bimbolla, on el conformisme s’havia
instal·lat en la societat i encara no havien eclosionat el 15-M o la Plataforma
contra els desnonaments, que han revitalitzat el moviment de contestació ciutadana.
Ara sembla fàcil aplegar gent per defensar una causa, però la primavera del
2008 tot era bastant utòpic.
Els veïns han tornat a demostrar que no
es queden indiferents davant les ànsies modernitzadores d’alguns polítics i que
la contestació al pàrquing des Freginal, la urbanització de Shangri-la o
Macarella no són cosa del passat, sinó que es desvetllen cada cop que es vol
destruir una part significativa del nostre patrimoni urbà o rural.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada