Menorca en els llibres de viatges. Jonathan Foltz

Jonathan Folz és un altre notable mèdic militar americà, que va ser destinat a l’Hospital Naval del port de Maó el 1839, on s’està fins el 1841. El 1843 el New York Medical Journal li publicà l’article La influència endògena del mal govern, com s’exemplifica a l’illa de Menorca, que va editar, juntament amb un recull d’observacions del seu viatge al voltant del món, en un petit volum de 65 pàgines. Aquesta original obra utilitza la descripció geogràfica i mèdica de l’illa per demostrar els efectes nocius de les polítiques del govern espanyol sobre la salut dels menorquins. L’estil del text s’allunya de l’eixutesa d’altres topografies mèdiques i tendeix a presentar descripcions farcides d’hipèrboles que sacrifiquen el rigor a l’elegància en l’exposició.

Foltz indica que l’incomparable port de Maó deriva el seu nom de Mago, el germà d’Aníbal, qui organitzà un exercit de foners, que es van distingir a les guerres púniques. Passats dos mil anys, els pagesos encara són extremadament hàbils en l’ús de la fona. En una època més recent, Menorca ha pertangut alternativament a Espanya, França i Gran Bretanya. La seva posició geogràfica singular, a una distància gairebé igual de les costes del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, i la seguretat del port fan probable que continuï essent la poma de la discòrdia entre les potències europees. Per França en particular, ha adquirit un valor especial des de la seva ocupació d’Alger.

El sòl de l’illa és format de roca calcària i sa costa és salvatge i cenyida per aspres roques; la banda nord és solcada per profundes badies formades per la violència de les tempestes, mentre que les costes del sud són regulars i sense entrades. La part nord de l’illa podria ser qualificada de muntanyosa; la seva màxima elevació és la muntanya del Toro, amb 640 metres sobre el nivell de la mar. Foltz augmenta l’error comès pels seus predecessors, ja que l’altura correcta és de 357 metres. La superfície de l’illa presenta un aspecte accidentat, amb roques despullades i fragments de pedra. El seu escàs sòl ha estat condicionat de la millor manera pel conreu diligent dels seus petits camps, rodejats per altes parets de pedra.

Menorca no compta amb veritables corrents d’aigua; els torrents desapareixen durant l’estiu. Per regar les hortes, els illencs treuen aigua dels pous. Totes les cases disposen d’una cisterna en la qual es recull una gran quantitat d’aigua i malgrat que la sequera dura de quatre a sis mesos, Foltz la troba en millors condicions que la d’altres països. En tot cas, l’aigua és poc consumida pels menorquins, ja que tenen tal abundància de vins lleugers que la gent de tota condició els empra com a principal beguda. El cafè és tan car que només és a l’abast d’una minoria i el te no es beu mai sinó és com a medecina.

La carretera construïda pels anglesos des del castell de sant Felip a Ciutadella divideix l’illa en dues parts molt diferents. El terreny al nord de la carretera és rocós, estèril i insalubre, mentre que al sud és suau, fèrtil i molt més sa. En aquesta zona es troben nombroses i polides valls, que són conreades amb cura i proporcionen importants collites de cereals i vi. Tanmateix, l’exigüitat d’arbres, que hom atribueix a la violència dels vents hivernals, confereix al paisatge un aspecte desagradable. La figuera i la vinya, que són cultivats amb considerables atencions en tots els llocs on hi ha redossa, donen els seus deliciosos fruits en abundància. Aquesta diferència de les dues parts de l’illa es mostra de forma particular en el bestiar: el del sud és gros, ben format i de bona condició, mentre que el del nord és raquític i miserable.

La temperatura mitjana de Maó és un grau més alta que la de Nàpols o Gibraltar, en idèntica latitud, perquè l’illa no està exposada als vents freds que baixen de les muntanyes cobertes de neu i quan arriba el mestral ha estat temperat pel pas sobre la mar. Foltz indica que mai ha vist nevar a Maó; en canvi, fa molta pedra. Els vents constitueixen la característica més prominent del clima de Menorca. Les tempestes de l’hivern només duren unes hores, però bufen amb una violència terrible. Són el terror dels navegants; malmeten parets i cases i inclinen cap al sud les branques i els troncs de les mates i els arbres. Arrosseguen el ruixim de la mar, que diposita sal per tota l’illa i cobreix fins i tot les plantes que creixen en els turons més alts.

Des del 1802, quan Menorca va retornar a Espanya, l’illa comparteix els infortunis de la seva malaurada mare pàtria. Es poden veure arreu testimonis de l’antiga prosperitat comercial: enormes magatzems, grans edificis públics, bones carreteres i una fortificació quasi inexpugnable, tot en estat ruïnós. Edificis que anteriorment valien 10.000 lliures esterlines es poden comprar per la meitat i es lloguen habitatges amplis i confortables per cinc lliures mensuals.

Els elevats impostos exigits per mantenir les tropes durant la guerra carlina quasi han deixat l’illa en la pobresa. Nobles i pobres es planyen per la situació de ruïna en què es troben, de la qual ni esforç d’una vida industriosa i frugal no els pot treure. No és cap deshonor ser enxampat fent contraban, jugant o traficant amb esclaus; activitat amb la qual recentment s’han fet importants fortunes.

Els elements més actius de la població han abandonat Menorca per anar a Nova Orleans i Alger. El 1840 van emigrar dues mil persones; la població s’ha reduït significativament i si aquest èxode continua, l’illa quedarà literalment despoblada. Si es té en compte que són els més joves, actius i emprenedors, l’impacte demogràfic és evident. Fonts ben informades indiquen que dues terceres parts dels habitants són dones.

Els carrers i camins són atapeïts d’esguerrats, coixos i cecs, inexistents a l’època de Cleghorn. Molta gent s’ha quedat sense feina i depèn de la beneficència de les escasses famílies amb recursos, que distribueixen almoines en dies fixos de la setmana. En aquestes ocasions l’autor ha arribat a comptar cent cinquanta captaires Aquesta és la causa de l’envelliment prematur de la gent, que als quaranta-cinc o cinquanta anys presenta les xacres que en la Península es troben vint anys més tard.

Foltz també censura el gran nombre de religiosos que han de ser mantinguts per la comunitat, així com l’extraordinària quantitat de festes religioses i altres festivitats, que són escrupolosament observades i ocupen un temps que podria ser emprat en activitats més útils. Tanmateix, aquests fets ja havien estat remarcats per Cleghorn i el seu coetani Armstrong, i segurament eren menors quan l’americà visità l’illa, per mor de l’exclaustració dels monjos.

Alfons Méndez Vidal