Menorca en els llibres de viatges. Gustavus Horner

La marina americana va tenir el port de Maó com a base a la Mediterrània des del 1818 fins el 1845. Gustavus Horner fou un important metge militar americà que hi serví entre el 1831 i 1838. Fruit d’aquestes experiències el 1839 va publicar a Filadèlfia el llibre Observacions mèdiques i topogràfiques sobre la Mediterrània. De les seves 212 pàgines n’hi ha quasi quaranta de Menorca, que és el lloc del qual es parla més llargament. S’esmenta i utilitza l’obra de Cleghorn.

L’autor indica que entre les nombroses illes de la Mediterrània cap és més digna de ser ressenyada que Menorca. La seva mida, fertilitat; la seva idònia situació i els seus ports, còmodes i segurs, especialment el de Maó, la converteixen en un punt de gran importància per a les potències europees i per als Estats Units.

Les principals muntanyes són les de santa Àgueda i el Toro, que s’alça al centre de l’illa i es pot veure des de quaranta milles de distància. És conegut pels mariners per la seva forma cònica i pel convent que corona el cim. Les parts nord i sud de l’illa tenen una configuració ben diferent: la primera és muntanyosa i escabrosa i la segona més baixa i plana.

Els vents més habituals són el nordoest i el nordest, el més constant i freqüent. Al voltant de Setmana Santa bufa més de l’est i cauen ruixats sovint. Per aquest motiu és conegut popularment com “el vent dels jueus”. Les pluges rarament són constants i gaire fortes. A penes es coneixen entre els mesos de maig i setembre. Les boires són bastant rares. Com a conclusió, per Horner el clima de Menorca és excel·lent i només una mica enervant per la seva suavitat.

Antigament s’explotaven mines de plom prop d’Alaior i al port de Maó, el qual era emprat pels fabricants de ceràmica. La banda sud de Menorca és composta de roca calcària, tan fluixa que es talla fàcilment amb pics i destrals; a la intempèrie torna de color gris fosc i adquireix una considerable duresa. Les cases es fan d’aquest mineral i amb ell fou bastida la fortalesa de Sant Felip, per la qual tanta sang van vessar francesos, anglesos i espanyols.

La diferent constitució de les parts nord i sud de l’illa provoca una gran diferència de fertilitat. La primera és pobra i improductiva; en canvi, el sòl de migjorn és tan fèrtil que produeix amb poc treball gra, fruita i verdures de quasi totes les classes; aquestes es donen en les valls, que són particularment productives.

Els arbres no són remarcables per la seva profusió, grandària o varietat. Els principals són la murta, el pi i l’alzina, valuosa per la seva ombra, la llenya i els aglans, que són el menjar dels pobres en temps de fam i escassetat. La murta s’escampa pels camps sense cultivar, sobre tot a la part nord de l’illa i és extremadament útil com a combustible. La mata creix als turons; les seves baies contenen un oli emprat per fer llum.

Tant l’olivera com l’ullastre són comuns, però petits, perquè no se’n té cura i el clima i el sòl no són adequats. En conseqüència les olives i l’oli no són suficients ni pel consum dels illencs. La figuera de moro és de bastant importància pels pobres, que en consumeixen a betzef pel seu bon preu. Es menja tot sol o amb llet. Entre els fruits secs hi ha avellanes, ametlles i pistatxos. El pistatxer fou importat de Tunísia i es fa de meravella a les hortes. L’autor destaca per damunt de totes les fruites les manduixes i el raïm, que és exquisit, especialment el blanc.

Horner descriu amb un cert detall la producció de vi i ens proporciona una viva narració de la verema. El vi era molt barat i apreciat; era una beguda suau, fina i sense alcohols afegits. El blat era abundant i durant la seva estada se n’exportava bastant a la Península, on era estimat per l’escassetat causada per la I Guerra carlina (1833-40). El darrer any la collita va ser tan copiosa que el problema fou trobar prou braços per segar i els jornals van pujar enormement. També es cull força cànem i lli. L’agricultura fa un gran ús del reg. El barranc que hi ha al fons del port de Maó és el millor cultivat de l’illa i en ell les verdures creixen de forma exuberant i hi abunda el cànem.

Les aus de corral són grans i posen bons ous. Els tords són grossos i més gustosos que qualsevol altre animal de caça. Es mengen en gran quantitat i no només a l’illa. Els vapors que van a Marsella i Toló n’agafen tants com poden. D’ençà que ha començat aquest mercadeig s’han fet més escassos i el seu preu a vegades és doble del que tenien abans.

Les barques dels pescadors són grosses, sòlidament construïdes i ben governades. Els peixos són consumits en abundància pels menorquins, especialment els pobres, que també mengen corns; els dàtils, en canvi són adquirits pels rics. Les gambes són quasi tan grosses com la llagosta americana. L’ostra és de talla mitjana i més dura que la dels Estats Units; amb les escopinyes es fa una sopa excel·lent.

Els ases i les mules transporten totes les càrregues i són els animals més valuosos. Carros i carruatges són desconeguts. Els porcs proporcionen una carn magnífica, que es menja fresca o com a cansalada, així com embotits. El vaquí és petit i magre; no duu ni bona carn ni llet, perquè les pastures són escasses i pobres.

La ciutat de Maó és la capital de l’illa i l’única ciutat important. És situada al capdamunt d’un penya-segat d’uns trenta metres d’alçada. Les cases són construïdes a l’estil anglès: s’obren directament als carrers i tenen patis darrera, a diferència de la moda espanyola de situar els patis al mig. Són aparellades amb els mobles més antiquats i senzills, però fins i tot les dels pobres estan impressionantment netes.

Cap edifici públic destaca per la seva gràcia. La església de santa Maria té un orgue que, per la seves dimensions, bellesa i so, és considerat com un dels millors d’Europa. L’hospital conté els banys, de marbre blanc. No són d’ús exclusiu dels pacients, sinó que els ciutadans els poden emprar pagant una tarifa raonable. Les sales dels malalts no són ni tan netes ni ben ventilades com seria desitjable. Darrerament s’allotgen alguns mariners francesos que no poden ser correctament atesos a bord. La casa dels expòsits tenia 119 interns, 53 fillets i 66 filletes, a més de tres-cents externs a càrrec d’infermeres.

L’Hospital Militar és situat a l’illa del Rei, en el centre del port, a prop de mitja milla de la ciutat. Després d’haver estat buit molts anys, els francesos l’utilitzen com a dipòsit d’embarcacions i de carbó. Com que l’edifici no s’ocupa totalment, Horner recomana que els Estats Units el lloguin per emprar-lo com hospital i donar així un ús apropiat a un edifici tan admirable. La part menorquina finalitza amb una completa descripció del Llatzeret.