dimarts, 11 de març del 2014

Menorca en els llibres de viatges.
Les topografies mèdiques

Les topografies mèdiques són un tipus de literatura que es desenvolupà entre el 1740 i el 1940. Els seus orígens són a Hipòcrates, qui relaciona la salut amb les condicions climàtiques, geogràfiques i socials dels llocs habitats per l’home. Menorca compta amb sis obres d’aquest tipus, que van ser estudiades per Josep M. Vidal Hernández i els darrers anys són publicades per l’Associació d’Amics de l’Hospital de l’Illa del Rei.

Aquests llibres han estat objecte d’atenció per la seva importància en la història de la medicina. Ara bé, les seves descripcions es poden emprar per analitzar la visió que transmeten els autors d’un territori, com ara Menorca. Fins a la I Guerra Mundial la seva difusió no es limitava als practicants de la medicina, sinó que circulaven entre la gent culta, d’una forma similar com actualment les revistes sobre salut estan destinades a un públic ampli. A més, el nombre de persones que viatjava no era gran i procedia del mateix cercle social.

Cleghorn, una figura prominent de la medicina britànica, publicà la primera topografia mèdica de Menorca el 1751. El llibre fou reeditat en diverses ocasions a Anglaterra, els Estats Units i Alemanya i s’hi van publicar resums en aquests països i a França, la majoria a revistes destinades al públic general i centrats en la descripció de l’illa. L’obra conté multitud d’observacions originals que la van situar en un lloc privilegiat entre els tractats mèdics anglesos. Des de la seva aparició va ser molt apreciada i molts autors posteriors l’han citada.

L’autor comença pel clima, indicant que el temps generalment és bo i sec; les pluges són intenses, però de poca durada i cauen especialment de nit.  La temperatura de les diferents estacions és agradable, excepte els estius, que són excessivament calorosos. Les tempestes que altres escriptors destacaran amb horror, per Cleghorn no són ni freqüents ni de llarga durada. Els vents del nord són freds, secs i saludables, però dobleguen les copes dels arbres cap al sud, a diferència dels de migjorn, que fan que l’aire sigui càlid, humit i malsà.

La geografia de Menorca està formada per terres baixes, només interrompudes per unes poques eminències al centre de l’illa, la més remarcable de les quals és l’anomenada El Toro. L’aspecte general que ofereix és el d’una roca irregular coberta de pedres i mates, amb poca terra. Prop de les ciutats i els pobles els camps estan ben conreats i delimitats per parets de pedra. Malgrat tot, es tracta d’una terra extremadament pròspera, que produeix més blat i ordi del que es podria pensar.


Cleghorn s’estén sobre la viticultura. La verema es fa el setembre. Els vins es fan amb cura i són molt bons, però, a mesura que el port de Maó s’ha tornat el punt de trobada de les esquadres de diversos països, els propietaris es preocupen més per la quantitat que per la qualitat. Tothom beu vi amb els menjars. En canvi, els menorquins tenen poc interès pel conreu de l’olivera i han d’importar quasi tot l’oli. Les alzines protegeixen als ramats de la calor i li proporcionen aliment quan manquen les pastures. En cas de fam, els illencs recorren als aglans.

Menorca és rica en fruites i verdures, així com en ramats. L’all juga un paper important en la cuina i la medicina. Els bens i les cabres proporcionen llana i formatge que, a més de consumir-se a l’illa, són exportats. La carn més apreciada és la de porc. Es fan grans quantitats d’embotits i en particular sobrassades, que no tenen res d’envejar a les de Bolonya. El peix és abundant i variat. El consum d’aigua anisada és bastant habitual. També hi ha molta gent aviciada al tabac i mai se’ls veu sense una pipa. Entre els soldats britànics l’excés de la beguda és un vici universal.

Els menorquins tenen molts dies festius, en què és taxativament prohibit treballar, però es permeten els esports i entreteniments. Entre la sega i la verema se celebren les festes populars on es fan curses de cavalls i persones, i balls que s’allarguen tota la nit a la llum de les torxes. Al Carnaval els carrers són plens de gent amb màscares i vestida amb les robes més ridícules; la música, els cants i els crits esdevenen un tumult quasi permanent. Els pagesos són molt aficionats a les gloses.

El següent autor, Passerat de la Chapelle, fou el Metge de l’Exèrcit durant l’ocupació francesa de l’illa, del 1756 al 1763. La seva exposició pinta uns trets similars a Cleghorn, però valorats de forma més negativa. Menorca és una penya, de superfície summament desigual, amb muntanyes i valls on es formen nombroses basses, especialment a la part nord. Aquests terrenys són malsans i és recomanable evitar-los, sobre tot l’estiu. En general, les aigües són malsanes i origen de moltes malalties. Les pluges són freqüents. Els vents del nord són saludables, però causen molèsties a la navegació.

Maó té el problema de l’aiguamoll dels horts de Sant Joan. Afortunadament, la situació elevada de la vila afavoreix la renovació de l’atmosfera. L’estiu és afectada per les febres i llavors Ciutadella gaudeix d’un aire més sa, perquè és enfora dels terrenys pantanosos. En canvi, l’hivern és preferible viure a Maó i el seu terme, perquè és menys humit. Les cases es construeixen amb una pedra porosa i per aquest motiu són calentes a l’estiu i humides a l’hivern. La facilitat amb què es pot tallar aquest mineral permet l’excavació de pous i cisternes, que contenen la reserva d’aigua de l’habitatge i haurien de ser més abundants i descartar l’aigua de pou.

Segons Passerat, els menorquins pertanyen a una de les més belles espècies d’homes d’Europa. La seva estatura és medianament alta i rarament es donen malalties hereditàries. Són bons mariners. Els pagesos treballen vigorosament, fins i tot durant les hores en què el sol és més fort. Els matrimonis se celebren poc després de la pubertat i no cal el consentiment dels pares. Les dones tenen molts fills; idolatren als seus bebès, per als quals gasten en luxes ridículs, en ocasions per damunt de les seves possibilitats.


Mengen força alls, cebes d’una mida extraordinària, raves i pebres. Condimenten els aguiats de carn, peix o llegums amb moltes espècies i safrà, que els pobres substitueixen per all, pebre vermell i sal. Prefereixen la carn i el peix salats als aliments frescos; també salen la mantega. Hi ha molt de peix. El suc de les llimones, taronges i magranes, que abunden a l’illa, és emprat com a refresc. L’estiu mengen carabasses, deliciosos melons, cobròmbols  i tomàtics. La mel té un gust exquisit. La llet de vaca és bona, però els pobres no se la poden permetre.

Els rics prenen xocolata els dematins; hi afegeixen canyella o vainilla i l’acompanyen d’un got d’aigua gelada amb sucre. També beuen te, sempre ben carregat. La major part de l’oli que consumeixen té una olor desagradable; és ranci i de gust picant. En canvi, el vi generalment és bo; el millor és el de la banda sud del terme de Maó i el des Castell. Els menorquins beuen el vi amb moderació, però mai aigualit. Els que en fan abús s’embriaguen poques vegades. Entre la gent del poble s’habitua als fillets a l’ús del tabac tot just comencen a caminar. Pel que fa a l’aiguardent, el beuen d’ençà que se’l poden pagar i tothom l’empra per prevenir les febres. Els illencs acomodats menen una vida sedentària i són extremadament vessuts. Passen la vida menjant, fumant molt, bevent aiguardent i dormint llarguíssimes sestes.

Hernández Morejón el 1806 va redactar la Topografia de l’Hospital Militar de Maó sobre aquesta institució situada en un illot del port, que no fou publicada fins el 2010. Segons l’autor, els aires que bufen sobre l’illa provenen de tots els quadrants; per açò cada estació veu renéixer l’estiu, la tardor, l’hivern i la primavera. Els vents del nord solen ser molt violents i inclinen cap al sud les mates i els ullastres. Els vents del sud són tan humits que deixen els carrers banyats com si hagués plogut. Les pedres que no veuen el sol s’entapissen d’un liquen verdós i la roba de les caixes es torna humida i treu floridura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada