dimecres, 19 de febrer del 2014

Redescobrint la història del vi de Menorca

Menorca  conegué la producció de vi des de molt aviat; la vinya es cultivava durant l’Imperi Romà, i es va mantenir fins i tot entre els musulmans. La seva època d’esplendor arribà al segle XVIII, però en l’actualitat aquesta tradició vinícola quasi s’ha perdut. Només ens la recorden els nombrosos indrets coneguts com “vinya” escampats per tota l’illa. A continuació intentarem reconstruir el món de la gran vinya menorquina i les raons del seu declivi.


L’expansió vinícola del segle XVIII

Menorca va comptar amb una producció de vi molt important durant més d’un segle. A partir de la conquesta anglesa (1708), l’estímul d’una població en alça, que quasi es va doblar en cent anys, la presència de les tropes britàniques i les freqüents estades dels mariners de la Navy van estimular un creixement notable de la vinya. Un autor contemporani, Armstrong, apuntava el 1740:
“Pero es necesario que os informe en este lugar que los naturales cada año aumentan sus plantaciones de viñas y por lo tanto la cantidad de uvas en pocos años aumentará el doble de lo que yo he mencionado más arriba”

El mateix autor comenta les virtuts dels vins de l’illa, Així podem llegir que:
“El de Mahón es más estimado, siendo de un color amatista, suave al paladar y de suficiente fuerza para conservarlo en el país por varios años, y poderse enviar a Inglaterra.”

De fet, la producció de vi va créixer de forma important fins a la dècada del 1760, en què es va estabilitzar. Així hem pogut estimar que aquesta producció va passar d’1.900.000 litres entre els anys 1730-49 als 2.910.000 litres entre el 1760-1809, el que implica un augment del 54%.
 
Principals plantacions de vinya. 1862
El canvi de segle va ser molt turbulent: guerres amb França i Anglaterra, darrer domini anglès (1798-1802) i la Guerra de la independència (1808-14) van afectar al mercat del vi, que va patir una gran inestabilitat, tot i que, en general els preus foren alts i les compres elevades. Com a conseqüència, es van reemprendre les plantacions de vinyes, que van assolir el seu pic entre els anys 1810 i 1814. L’extensió cultivada de vinya arribava a les 1.300 hectàrees.

El crack vitícola del 1850

A la fi d’aquest període, i coincidint amb la greu crisi que patí Menorca durant els anys 1820-1850, en què la població va disminuir i es va reduir la presència de tropes a l’illa, els preus caigueren fortament (un 42%) i la producció també va declinar, un 28%, fins als 2.100.000 litres.

Aquest fou el moment decisiu de la viticultura de l’illa. Per pal·liar l’excés d’oferta i la contracció del consum intern no es va acudir al mercat exterior. Productors i comerciants no van col·laborar, de manera que quan el 1852 es va presentar l’oïdi, enlloc de causar una crisi puntual i suposar un revulsiu per la modernització vitícola, tal i com passava a Catalunya, Mallorca o Cariñena, fou el detonant d’una arrabassada massiva de vinyes. El 1862 només quedaven 651 hectàrees, que el 1883 van quedar reduïdes a 357. La producció de vi va disminuir en una quantia similar, fins als 385.000 litres, una quinta part de la del període 1760-1820.
 
La vinya de Menorca devers 1900
Aquests anys apareix un testimoni excepcional: l’Arxiduc Lluís Salvador, qui féu una acurada descripció de la situació de la viticultura menorquina i com a valoració general  anotava que ”El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”.

Temps d’incertesa: de la fil·loxera a la Guerra civil

La producció de vi va seguir una tendència a la baixa fins a la dècada de 1890, quan l’elevació dels preus i la manca de vi que va ocasionar l’aparició de la fil·loxera a Catalunya, a partir del 1878, i a Mallorca, des del 1891, va fer despertar el fins aleshores aletargat mercat del vi illenc. Així, rellegint la premsa local  podem constatar com els anuncis de vi de l’illa van experimentar un boom entre el 1884 i el 1898, arribant a suposar el 56% del total. En aquesta època també sorgeixen anuncis de vins de marca, algun dels quals reproduïm en aquestes pàgines, i que demostren la vitalitat del sector.

Tanmateix el 1899 feia aparició la plaga a l’illa, tot i que aquesta avançà amb lentitud, ja que el 1906 encara no havia arribat a Maó. Així i tot, les malalties i la crisi vitícola van ocasionar una nova regressió de la vinya, que entre 1913-36 només ocupava 78 hectàrees i produïa 125.000 litres. Com que la població de l’illa creixia de forma constant, les importacions de vins van augmentar molt (un 272% entre el 1912 i el 1934).
 
Anunci de vi de Menorca 1908
La Guerra civil fou el darrer obstacle a què es van enfrontar els viticultors menorquins. La contesa va ocasionar l’abandonament dels conreus, que foren atacats per les malalties, mildiu i oídium, de manera que cap a l’any 1945 només quedaven 35 hectàrees de vinya. L’especialització ramadera de l’illa ocasionà un desinterès per la producció de vi, de manera que cap a l’any 1980 només quedaven unes poques famílies que mantenien vinya per l’autoconsum.

La represa de la vinya

El procés de desaparició de la vinya havia anat massa enllà, i era anòmal en una illa mediterrània. Per aquest motiu, a partir del 1980 van sorgir diverses iniciatives per recuperar el seu conreu. Unes es mouran dins dels paràmetres de la producció artesanal, aprofitant terres que havien quedat abandonades; altres seran noves plantacions que importaran de varietats franceses i espanyoles de vivers certificats i conduiran a la creació del primer celler modern cap a l’any 1995.


Aquesta evolució fou lenta fins el 2000, però a partir d’aquesta data ha experimentat una important revifalla. Així en vuit anys es van plantar 25 hectàrees de vinya, van aparèixer vuit noves explotacions vitícoles i cinc nous cellers. Es tracta de l’única activitat agrària de l’illa que els darrers anys ha augmentat la seva superfície, el nombre de treballadors i el valor afegit.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 11 de febrer del 2014

Menorca en els llibres de viatges. Conclusions

El repàs dels llibres de viatge ens ha permès comprovar com Menorca era perfectament coneguda des del segle XVIII. Fins a mitjans segle XIX es tractava sobre tot de persones que es desplaçaven a l’illa per motius militars. El públic anglès, especialment, rep informació de forma continuada sobre Menorca: dels vint-i-set autors analitzats, deu són anglesos. Els nordamericans d’ençà el 1825, quan la seva marina va començar a utilitzar el port de Maó, també s’interessen per l’illa; set viatgers són d’aquesta nacionalitat. Francesos, espanyols i alemanys vénen només en determinats períodes. Els primers al segle XVIII, durant les guerres napoleòniques i la darrera dècada del segle XIX. Els espanyols, després del segle XVIII no tornen a venir fins al segle XX i sempre es tractarà d’escriptors catalans.

Pel que fa als principals punts d’interès de Menorca l’evolució és clara. El segle XVIII i la primera meitat del XIX el port de Maó és considerat el major al·licient de l’illa. El castell de Sant Felip, fins i tot quan ja està arruïnat, té un atractiu indubtable, però, de fet, el conjunt format pel Llatzeret, l’hospital de l’illa del rei, el poble des Castell, l’Arsenal, la visió de la ciutat de Maó dalt del penya-segat, s’hort nou i els horts de Sant Joan era considerada com excepcional. Si afegim els paisatges del port, sobre tot cala Figuera i, ja fora, cala Sant Esteve, que oferien també la possibilitat d’agradables passejos en barca, podem entendre l’expectació dels antics turistes.


A distància, trobam les descripcions del port d’Addaia i la seva granja amb horts, i la muntanya del Toro. La lectura d’Armstrong arrossegarà a molts viatgers a Addaia, que alguns consideraran l’entorn més bell de Menorca, però l’interès s’anirà esvaint amb el temps. Un cas similar es donarà amb la muntanya de Santa Àgueda. El Toro, en canvi, sempre serà un valor segur, el millor mirador de l’illa.

A principis del segle XIX la ciutat de Maó comença a rebre l’atenció dels visitants, primer de forma paral·lela al port, però de cada cop més per ella mateixa. Tot i que després de les guerres napoleòniques la seva estrella minvarà una mica, seguirà essent un dels elements primordials d’atracció dels viatgers fins a la guerra civil. Els turistes apreciaven l’encant dels seus carrers blancs i l’animació que oferia el centre de la ciutat; el seu ambient arriba a ser qualificat com “operístic”. A més, l’orgue de santa Maria serà molt celebrat fins a la I Guerra Mundial. Finalment, la seva gastronomia, i de forma notable el marisc i la rebosteria, seran força convincents.

Els monuments arqueològics sempre foren un dels principals al·licients de Menorca, però les visites van augmentar al segle XIX i particularment la dècada del 1890, potser per influència de l’obra de Cartailhac, i es van mantenir com el major atractiu de l’illa fins a la I Guerra Mundial. Entre aquests monuments, Cales Coves ocupa una posició singular; redescobert el 1911 per Crawford Flitch la combinació d’un paisatge espectacular amb l’evocació d’un passat incert aclaparà a alguns viatgers. També en aquesta època augmenta l’interès que rep Fornells, considerat com un segon Maó, per l’encant de la seva badia i  la seva cuina, en especial la caldera de llagosta.


A partir de la I Guerra Mundial, els turistes passen a realçar altres indrets que abans tenien una importància menor i que comparteixen l’interès dels visitants amb Maó. Ciutadella és captivadora pels seus carrers, tant el nucli antic com els passejos del Born i de Sant Nicolau; fins i tot el seu port acaba essent valorat. L’atractiu de Sant Lluís rau en el blanc de les seves cases i carrers, en els seus molins i en l’aspecte general endreçat, que recorda a algun viatger el seu origen francès. Paradoxalment, el darrer nucli de població per la data de fundació, acabarà essent considerat com el més autènticament menorquí.

Altres llocs són esmentats de forma més esporàdica. Entre aquests, fins a meitat del segle XIX, la cova Parella de Ciutadella. A partir d’aquesta data destaquen els barrancs, com el de Sant Joan dels horts i, principalment, el d’Algendar, que Vuillier considera un paradís terrenal. L’Albufera des Grau també rep moltes visites. Finalment, el poble des Mercadal i, en general tots els poblets del centre de l’illa, van ser la nineta de l’ull d’algun viatger.

En resum, fins a mitjans segle XIX l’eix vertebrador del turisme era el port de Maó, les seves cales i edificis, singularment el castell de Sant Felip. A partir de llavors i fins a la Guerra Civil la ciutat de Maó i els seus voltants prenen un pes específic; l’orgue de Santa Maria arribarà a tenir una gran fama. El segon centre d’interès, a considerable distància de l’anterior, ha estat la ciutat de Ciutadella i algun paratge proper, com la cova de Parella. El seu protagonisme augmentarà la darrera dècada del segle XIX. Com a tercer element remarcable es troben els monuments arqueològics, sobre tot les taules i talaiots properes a Maó (Trepucó, Talatí i Torelló), Alaior (Torralba i Torre d’en Galmés), es Migjorn i Ciutadella (es Tudons). Com a cas especial sobresurt Cales Coves, amb un gran efecte sobre la imaginació d’alguns viatgers. Finalment, la muntanya del Toro, amb la perspectiva que ofereix sobre l’illa i la seva capella, atraurà la majoria dels forasters.


Evidentment, fora d’aquest circuit que uneix les dues ciutats principals de l’illa, seran apreciats altres paratges, entre els quals predominaran els de l’interior de l’illa (Sant Lluís, barranc d’Algendar, Santa Àgueda, es Mercadal i Alaior) sobre els del litoral (port d’Addaia i Fornells). Només l’Arxiduc sembla valorar realment la costa i en particular els penyals del nord. Els viatgers venien a veure els paisatges, les ciutats i els habitants de l’illa, però no a prendre banys de mar ni fer cap activitat excursionista. La introducció de l’automòbil ampliarà el radi d’acció dels turistes, però no la seva forma de conèixer l’illa. Els banys de mar no apareixeran fins a les guies de viatge dels anys trenta.

D’altra banda, es constata com amb el pas del temps es van decantant una sèrie de crítiques sobre Menorca. Entre aquestes, l’esterilitat dels camps i un paisatge poc atractiu, reputat com pedregós; el clima rigorós; la dificultat de l’accés en vaixell per mor dels temporals; l’absència d’exotisme (cosmopolitisme, manca de vestimenta pròpia) i, cap al final, la poca presència de turistes i la inexistència d’allotjaments amb comoditats. Alguns visitants no aprecien taules i talaiots, considerats simples amuntegaments de pedres. Per a la majoria dels visitants, Menorca era blanca i neta, però no tenia el que els turistes volien, de la qual cosa els menorquins n’eren conscients.

Malgrat que el domini anglès va fer a Menorca coneguda i apreciada arreu del món, des de molt prest els viatgers reconeixen que Mallorca compta amb més atractius, pel seu clima, paisatge i monuments. Així i tot, encara el 1876 Toll Bidwell ens informa que l’illa menor era més coneguda pels anglesos que la major. Tot d’una la situació haurà canviat i pels britànics Menorca serà només un record de vells temps heroics, però el lloc on anar serà Mallorca.

L’illa d’Eivissa és descoberta pel món turístic arran de l’obra de Vuillier i, un cop bandejada la seva llegenda negra, serà un reclam segur pels viatgers, que no s’aturaran d’elogiar-la com una segona Mallorca, però més exòtica, acollidora i econòmica. Així, partint d’un desconeixement absolut, anirà atraient quantitats creixents de turistes fins que a la meitat de la dècada del 1920 començarà a ser més visitada que Menorca, iniciant un desenvolupament turístic que la nostra illa no encetarà fins trenta anys més tard.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 4 de febrer del 2014

Aquí hi ha cosa amagada.
Qüestions ocultes darrera de la crisi

L’estat d’ànim de la societat té tendència a ser capturat per afers que arriben a saturar la seva atenció. Així passa actualment amb la crisi econòmica, utilitzada com a deus ex machina que explica tots els mals que ens castiguen.

És cert que la depressió que patim des de fa cinc anys ha provocat dificultats econòmiques a la majoria de la gent. Els aturats i persones sense recursos són els que més pateixen; un nombre considerable de persones s’han vist forçades a emigrar. L’augment dels impostos i les retallades efectuades en serveis bàsics com l’educació o la salut afecten gairebé tothom. Tanmateix, açò no vol dir que la crisi hagi de contaminar tots els debats públics. Massa vegades se l’està utilitzant per distreure l’atenció en qüestions que tenen un origen diferent.


Fins i tot en relació al principal problema d’Espanya, l’atur, la depressió està ocultant les debilitats de fons de l’economia. La recessió ha afectat tots els països occidentals. La caiguda de l’activitat econòmica del nostre país ha estat important, però no gaire diferent de la d’Itàlia, Portugal o el Regne Unit i inferior a la de Grècia. Tots aquests països tenen taxes d’atur substancialment inferiors que la nostra. Malgrat l’eufòria dels anys del boom, Espanya va començar la crisi amb un volum d’aturats considerablement major i el creixement de la taxa de desocupació ha estat més intensa.

La depressió no és l’única causa de l’atur i per aquest motiu, quan la situació econòmica millori, desgraciadament no és d’esperar un canvi espectacular. Espanya té un greu problema de generació de llocs de treball. Per resoldre’l cal agafar el toro per les banyes i plantejar-se que és necessari fer per generar més feina. La transcendència del tema fa imprescindible que s’enceti un debat nacional en el qual intervenguin empresaris, sindicats, el govern, els economistes i els partits polítics per arribar a un diagnòstic compartint i dissenyar un pla nacional pel treball i l’ocupació.

Durant la crisi també ha aflorat una gran preocupació ciutadana en relació a la classe política, que ha passat de ser vista com un element imprescindible en el funcionament de la democràcia a ser considerada un problema. La resposta del govern ha estat molt limitada: s’estan tramitant lleis per millorar la transparència i dificultar el finançament il·legal dels partits polítics i s’augmentaran les penes per aquests delictes. La sensació és que s’intenten canviar el mínim de coses, mentre s’espera que la crisi escampi i els ciutadans se n’oblidin. 

És un enfocament erroni. S’ha produït un trencament de la confiança que mereixen els polítics, els quals han perdut una gran dosi de legitimitat. Els problemes econòmics han exacerbat aquesta percepció, però l’arrel està en les conductes poc ètiques d’alguns.

La llista no per llarga és menys coneguda. Les retribucions dels diputats són excessives i les seves pensions injustes. El nombre d’assessors i càrrecs de confiança és desmesurat. En sortir del govern, alguns ministres entren a empreses privades incompatibles amb la defensa de l’interès públic. Després de d’haver-se lucrat en els consells rectors de les caixes d’estalvi, la classe política les ha arruïnat.

Es nomenen com a càrrecs públics a directius de societats del mateix sector, provocant greus conflictes d’interessos. Aquest fenomen de “portes giratòries” fa que les grans companyies tenguin una impressionant influència sobre el govern i explica que no se solucionin assumptes com les tarifes elèctriques, el finançament dels bancs o la protecció de la salut. L’actuació dels polítics i els càrrecs de confiança desborda àmpliament les decisions que els hi són pròpies per intervenir en tot el funcionament de l’administració.

Quan es fan públiques actuacions antiètiques, els polítics no dimiteixen i emprenen esgotadores lluites judicials que creen alarma social. En summa, hi ha polítics que utilitzen l’estat en el seu benefici o el del seus amics. Per evitar-ho, és necessari un canvi radical en les regles del joc del sector públic i en el codi moral dels polítics.


Finalment, a Catalunya es demana la independència d’Espanya. Malgrat partidaris i contraris de la segregació utilitzin la crisi en el seu profit, hi té poc a veure. La reforma de l’Estatut d’Autonomia s’engegà el 2002 i es va materialitzar tres anys després. Ningú pot negar la voluntat d’autogovern de la gran majoria dels catalans. L’aprovació de l’estatut, primer pel Parlament el 2005 i l’any següent en referèndum fou bloquejada. Sense aquesta història de desencontres, no hauríem arribat fins aquí.

Actualment ens trobam davant una fase de conflicte. Els partits polítics defensen les seves propostes: uns volen l’autodeterminació; d’altres, la independència; n’hi ha que apunten una solució federal; els que volen que tot quedi igual i els que demanen que es rebaixi l’estat de les autonomies. La comunicació entre les diferents opcions és gairebé nul·la i així difícilment s’arribarà a cap acord. En funció de la relació de forces una alternativa s’imposarà a les altres, una sortida més d’autoritària que democràtica. Una situació similar es va donar fa uns anys al País Basc, l’esperit independentista del qual ja s’està començant a revifar. Només amb el reconeixement per tots que Espanya té un greu problema d’integració territorial i la recerca d’alternatives vàlides es podrà arribar a un final pacífic. Evidentment cal diàleg, compromís i responsabilitat, un vocabulari que actualment sembla marcià.

La crisi econòmica és un fantasma que està ocultant molts altres problemes. Només amb coratge, acord i la classe d’intel·ligència que anomenam sentit comú es poden resoldre, però abans de tot hem de ser conscients de l’existència real d’aquests reptes.