dimarts, 8 d’octubre de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Alícia Davins

Després de la Primera Guerra Mundial res no va ser igual. La magnitud de la contesa, que causà milions de morts, va canviar les consciències. Amb l’electricitat i l’automòbil la vida quotidiana de la majoria de la gent s’alterà profundament. L’època dels viatgers estava tocant a la seva fi i aquests eren substituïts pels turistes. Tots aquests canvis van contribuir a fer que els relats de viatges prenguessin un caràcter diferent.

A Menorca, el retorn dels visitants fou lent. Entre els primers es troba Antònia Pujol, qui el setembre del 1924 vingué a l’illa acompanyant el seu home, un empresari català en visita de feina. L’any següent publicà el seu llibre “Menorca, la isla blanca azul” sota el pseudònim d’Alícia Davins. L’autora fou secretària d’Acció Femenina i membre de l’Associació Mundial per a la Defensa de la Dona; tornà a Maó per fer una conferència sobre “Aspectes del feminisme” l’octubre del 1926. Va ser una activa propagandista de l’illa i donà conferències sobre Menorca, el 1927 a Granollers, amb projecció d’imatges, i l’any següent a l’Ajuntament de Barcelona.

En el pròleg Davins comenta l’excel·lent impressió que li causà l’illa, de la qual valora per un costat la vessant material, com ara “la silueta de los pueblos y villas, el recuero de los campos, las lucecitas de los predios, la remembranza histórica de los “talayots” y el exotismo de las chumberas” i, per l’altra la vessant espiritual, ja que “toda Menorca es evocación a la Divinidad, un canto a la Naturaleza, un himno al creador “.


Davins té una aguda percepció dels monuments del port de Maó. Així descriu la fortalesa de la Mola com una formidable plaça forta, orgull de l’estament militar, molt present a l’illa, a pesar de què “en estos tiempos poca defensa tienen esa clase de fortificaciones”. Més endavant remarca el contrast que presenta l’austeritat dels edificis de la Base Naval amb la pintoresca situació de les cases d’esplai repartides al seu voltant i que des del vapor semblen “casitas de pesebre flanqueadas por el mar Latino”.

L’autora ens confirma les opinions d’altres viatges que es planyien dels allotjaments: “El Hotel Central, uno de tantos hoteles provincianos donde no se encuentra ni el menor átomo de confort, pero suple a maravilla esta perdonable deficiencia lo bien servida que está la mesa, sin grandes lujos, solamente mucha limpieza y amabilidad”. A Maó passeja per la Miranda, que descriu com una elegant placeta que cau sobre el mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A banda, només destaca l’església de Santa Maria i el seu orgue, del qual no recorda haver vist mai cap tan bell, gran i sumptuós en la seva vida.

As Castell, “de aspecto lindo y coquetón, sus calles muy limpias” remarca l’oposició existent entre la severitat britànica de la plaça d’armes, de grans dimensions i voltada d’austers quarters i la resta del poble, on hi manca la uniformitat arquitectònica de la resta de viles de l’illa, cosa que atribueix al fet que es tracta “de una población de recreo donde cada cual edifica a su capricho”. Finalment hi ha “el barrio marítimo, con sus hombres descalzos y sus pequeñuelos arrastrando una barca pesquera hacia la orilla”, que li recorda els quadros del popular pintor de marines Verdugo Landi.


Les majors lloances se les enduu el poble Sant Lluís, “lindo y genuino a la vez; en infantil hermosura gana a los demás de su categoría”. Els molins, amb les seves aspes cobertes de tela blanca es veuen des de molt enfora i en arribar al poble l’autora se sent transportada a un episodi del Quixot. Fa notar l’origen francès de la població, que amb els seus carrers rectes, les seves blanquíssimes parets i les flors, denota el bon gust i l’esperit cortès i galant de la noblesa francesa.

Davins, condicionada per les visites comercials del seu home, no va visitar la costa. En canvi sí que emprengué el trajecte a Ciutadella, la qual cosa ens permet comprovar que les comunicacions eren relativament bones: “el auto, un Chevrolet completamente nuevo y una muy aceptable carretera nos permitían la velocidad de sesenta por hora”. Alaior és “el Montpeller de Menorca”, una apreciació clàssica que es podia llegir en les guies de viatges. Per la seva blancor, la neteja, les persianes verdes i les costes, defineix la població com “germana bessona de Maó”.

Passa pes Mercadal, però no puja al Toro, que per la seva Mare de Déu (de la qual explica la llegenda) li recorda la muntanya de Montserrat. El turó s’alça com un gegant al centre de l’illa i les seves fonts vessen sobre les seves àrides costes. Davins reprodueix les descripcions del llibre d’Armstrong sobre Addaia i la muntanya de Santa Àgueda, amb el seu castell moro i la capella de la Verge. Tot i que no té temps de pujar-hi, s’informa de què l’ascensió és dificultosa. L’atractiu d’aquest cim rau en el contrast entre les penyes d’una vessant i les fèrtils valls i vinyes del costat oposat.

Ciutadella li va agradar particularment, fins al punt d’indicar que “a pesar de mi grande afecto por Mahón, he de reconocer la belleza de Ciudadela, y no me sorprende el orgullo de los ciudadelenses” (sic). La fonda només despunta, com la de Maó, per la seva neteja. La ciutat no és tan blanca, però destaca per l’amplària dels seus carrers, el carrer Conqueridor, llarg i espaiós i el Born, amb els seus parterres, així com la bellesa arquitectònica dels seus edificis, especialment la Catedral i el Seminari, restes d’un passat de grandesa i poder.

Davins reprodueix diverses converses amb els menorquins, com un vell filòsof d’Alaior i una veïna des Mercadal que li replica que Menorca no és bella, sinó quieta. Visita algunes cases i explica que tot i que estan decorades amb gust, els seus estadants viuen en un ambient “monacal”. A Ciutadella tasta “el tresor d’esperances terapèutiques de la camamil·la de la Mola”.

Pels voltants de Sant Lluís i de Ciutadella veu talaiots, que reconeix com importants monuments megalítics que es troben repartits per tota l’illa, però que no visita. Si els pobles li són plaents, el camp li sembla “saturado de la Edad Media” i de nit exclama “¡Todo lúgubre y desolado! Si los mahometanos volvieran, pocas innovaciones encontrarían en estas casas de campo”. Per Davins l’agricultura no progressa per l’abundància de pedres. Li criden l’atenció les parets seques, fetes per guardar els ramats de l’illa que, per error, pensa que són majoritàriament porcs, tot i que al mateix temps reconeix que aquí es fa “el famoso queso de Mahón”.


La impressió que se’n duu l’autora és molt favorable, Menorca és “la isla blanca-azul”, on la mar i el cel s’uneixen en dolça harmonia per fer més bella aquesta roca”; enlloc ha trobat habitants tan bondadosos. Per açò quan visita la Balear major comenta que “me extrañó y lamento en gran manera no encontrar en Mallorca un puñado de habitantes que conocieran la hermosura de la isla”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada