divendres, 31 de maig del 2013

La imatge devora la paraula.
Una societat en blanc i negre

La imatge ha tingut un paper menor en les nostres societats fins fa relativament poc temps. La nostra civilització s’ha basat en els textos escrits, des de la Bíblia a la Declaració dels Drets de l’Home. Amb la introducció de l’escriptura es va inaugurar una nova etapa de la civilització, que superava les limitacions de l’oralitat i el mite. Goody, Havelock i altres autors han remarcat el paper crucial de la difusió de l’escriptura en el desenvolupament de la racionalitat i la maduració de l’autoconsciència individual: és llegint que anam aprenent les nostres diferències amb la resta d’humans. En fixar el coneixement, la lectura possibilita la crítica; amb l’aparició dels textos escrits la genealogia oral es transforma en història i la reflexió sobre el món porta al naixement de la filosofia i la ciència. A partir de la Grècia clàssica els textos escrits són susceptibles d’un examen i judici molt més profund que els simples discursos orals, que apel·len a l’emotivitat. Un bon orador arrossega al seu auditori; un bon escriptor sempre pot ser revisat i criticat.

A l’Edat Moderna el descobriment de l’impremta va permetre la difusió dels textos escrits entre un públic progressivament més ampli. El desenvolupament dels processos lògics que possibilita l’escriptura transforma la percepció de la realitat fins al punt que al segle XIX diversos autors defensen que un fet només és real si és lògic. Actualment, el desenvolupament dels medis audiovisuals ha trastocat la nostra percepció del món retornant a una cultura on prima l’aspecte visual, oral i emocional i perden importància la racionalitat, la crítica i la quantificació, aspectes vitals de la nostra civilització i puntals del progrés científic i humà de la nostra societat durant segles.

Vargas Llosa, en el seu darrer llibre “La civilización del espectáculo” ha estat el darrer d’una sèrie d’autors que censuren que la cultura s’hagi convertit en espectacle, però la impugnació hauria de ser global: és tota la nostra civilització que ha caigut en una nova barbàrie. En les diverses facetes de la nostra cultura com són la política, la tècnica i en les relacions humanes, cada vegada predomina més la imatge i la divagació vaga, indistingible d’una oralitat primitiva. A Internet, una nova forma de comunicació i transmissió de la informació que té una capacitat enorme per millorar la nostra comprensió de la realitat, triomfen fórmules banals com el xat i el twitter, o eminenment visuals com facebook i la majoria de les xarxes socials. El mòbil, que permet xerrar en qualsevol moment i mentre s’està en qualsevol lloc i fent qualsevol activitat és l’estrella ascendent de la nostra època i està acompanyat per les tabletes, ipods i ipads, que donen un contacte continu i permanent amb un conjunt cada cop més variat i intranscendent d’imatges: no es tracta d’entendre i reflexionar sinó de mirar i divagar.

El sistema educatiu també ha quedat captivat per l’atracció de la imatge i polítics i docents s’esforcen perquè els alumnes s’ensinistrin en el maneig dels ordinadors i d’Internet des de les primeres edats (eines que els fillets no tenen cap problema en dominar i podrien ser introduïdes més tard) i mentrestant, retrocedeix la lectura, el raonament lògic, la matemàtica i les ciències naturals i socials, que ara són englobades en un genèric “coneixement del medi”. Amb l’excusa d’assolir uns objectius generals es recula en l’ensenyament dels continguts i els procediments que els encarnen. Per a la nova pedagogia, l’ensenyament ha de ser proper, lúdic i dinàmic. La conseqüència és que la primera paraula que va escriure la meva filla no va ser “mamà” ni “papà” sinó “hipopòtam”, i no va ser una experiència agradable, si ho jutjam per les llàgrimes que vessava mentre feia l’intent.

En l’ensenyament actual prima la imatge i l’immediat, amb una manca d’adequació entre les capacitats dels nens i els treballs a fer. Així tant pot ser que se’ls encomanin tasques per a les que no estan preparats (i que fan els pares) com la situació contrària. El resultat és que s’ha perdut el progrés en el coneixement que hauria de portar als nens al final de l’ensenyament a ser capaços d’“aprendre a aprendre”, de manera que quan arriben a la Universitat no és que tenguin pocs coneixements, és que no tenen eines per captar el que se’ls ensenya, perquè no saben manejar bibliografia, sintetitzar la informació i combinar els ensenyaments de l’aula amb altres fonts d’informació. Internet, enlloc de ser una eina per profunditzar en el coneixement de la matèria, és una font fàcil i immediata d’informació trivial. Mai unes generacions amb tants mitjans materials i humans havien assolit uns resultats tan pobres. És evident que l’educació enciclopèdica i memorística de temps passats ha quedat obsoleta, però açò no vol dir que l’esforç, l’emulació i l’increment progressiu de l’exigència en l’estudi no siguin bàsics per al desenvolupament intel·lectual dels alumnes.

La política adopta, i de fet encapçala, aquesta onada visual. La imatge i l’obsessió pel “missatge” prenen el protagonisme i s’abandonen l’argumentació i el diàleg basat en arguments lògics o ideològics. Els polítics envien twitts mentre estan reunits en el Ple del Consell Insular o en el Parlament de la Comunitat autònoma o de l’Estat, però és que al mateix temps les intervencions dels portaveus dels grups polítics no tenen cap contingut programàtic, ideològic o fàctic. Els polítics fan mítings i donen rodes de premsa sense preguntes; les intervencions parlamentàries ja no són intercanvis de discursos elaborats, sinó col·leccions d’eslògans, consignes i frases ocurrents per captar l’atenció i servir com a titulars dels informatius, sense cap intent d’oferir un programa coherent, un curs d’acció elaborat o arguments trenats per defensar les seves idees. Què enfora queden els discursos d’Azaña, de Churchill o de Kennedy, que eren reproduïts en els diaris i llegits, rellegits,  comentats i discutits en tertúlies i cafès!

Neil Strauss, periodista musical que ha treballat per a Rolling Stone i The New York Times opina que “la festa s’ha acabat. Els artistes d’avui manipulen la seva imatge a través de les xarxes socials. Creuen que val més una foto d’agència amb una model que una entrevista en profunditat. Si finalment hi tens accés i expliques la seva autèntica personalitat et trobes amb tres mil comentaris de fans que t’odien. Està comprovat que s’estimen més la mentida oficial”. La situació és igual en altres àmbits com la política o l’empresa. Internet, malgrat el seu evident potencial per transmetre informació i la seva immensa utilitat per informar-se, és emprat per molta gent de forma banal o perversa. Molts internautes passen directament del titular als comentaris, sense aprofundir en el text. La tendència a llegir únicament els mitjans que són afins a la nostra línia ideològica s’ha accentuat, de manera que només accedim als medis que ens donen la versió que volem llegir i així les creences i les ideologies van prenent lloc dels arguments i raonaments: no volem discutir sinó repetir consignes. Per açò les xarxes socials van plenes de rumors i per Internet corren notícies falses o mitges veritats que són reenviades per gent sense capacitat crítica.

Les noves tecnologies han proporcionat un accés a la informació i a la imatge que obren unes grans perspectives per al desenvolupament humà, però si no aconseguim encaminar-los acabaran engolint el progrés assolit per l’home en segles de civilització. Amb la paraula i la critica dels textos podem matisar les reflexions dels altres i construir una societat en color; l’obstinació en la imatge ens imposa missatges sense relleu que, paradoxalment, ens aboquen a viure en una societat en blanc i negre, on no hi ha lloc pels grisos que responen millor a la complexitat de les nostres societats desenvolupades i on la política i les relacions personals es converteixen diàlegs de sords.


Alfons Méndez Vidal

diumenge, 26 de maig del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Henry Christmas i Bayard Taylord

Com a contrapunt als mariners americans, comptam amb les opinions de viatgers civils coetanis. Henry Christmas, un clergue anglès autor d’obres de temàtica diversa i membre de les més prestigioses societats de l’època (Royal Society, Royal Society of Literature, Real Academia de Historia), el 1851 publicà un llibre de viatges en tres volums, “The shores and Islands of the Mediterranean”, dels quals el primer i part del segon estan dedicats a les Balears.

Mentre que l’autor descriu els seus indrets més característics de Mallorca, pel que fa a Menorca s’estén sobretot en la seva història. Com altres, destaca els orígens cartaginesos i el domini anglès de l’illa, amb una lloança del bon govern de Richard Kane. A banda d’açò, la descripció de Menorca es limita a uns pocs llocs, principalment el castell de Sant Felip, “remarcable per la seva força”. També és molt minuciós en l’explicació d’un jaciment megalític d’Alaior, amb taula i talaiot, i que es podria tractar de Torralba d’en Salord. Dóna algunes pinzellades sobre el castell de Santa Àgueda, i en especial de les cisternes àrabs i el culte de la santa, que li recorda el que es ret a la catedral de Barcelona. Respecte a la muntanya del Toro es concentra en la llegenda de la verge que va veure pintada en les parets del monestir. Finalment es refereix a les “curiositats de la naturalesa”, que per ell són les coves, especialment la cova de Parella de Ciutadella, a la que compara amb la d’Artà de Mallorca.
Imatge del llibre de Christmas
De la seva època, Christmas es limita a indicar que “els edificis de Menorca han astorat molts cops als estrangers per la seva solidesa, les seves voltes i el fet que estiguin fetes amb pedra calcària”, així com la influència anglesa en les cases de Maó. Per ell, el clima és molt pitjor que el de Mallorca; les nits d’estiu són opressives i a l’interior de l’illa les febres són freqüents. També recull aspectes de la societat menorquina, en la qual troba que l’element moresc hi és molt present. Al seu parer, l’illa està bastant més endarrerida que Mallorca, tant en el pla econòmic com en el social. Pel que fa al segon destaca que els menorquins tracten les seves dones amb més severitat i són molt gelosos. Antigament eren freqüents els assassinats, recordats per les creus dels camins, que llavors ja estaven en ruïnes. Com a reminiscència d’aquest estat de coses comenta que quan un marí, i sobretot el capità, torna a port, la seva dona es tanca a l’interior de la casa i la trobada es realitza en la més estricta intimitat. Els menorquins també són més religiosos que els mallorquins. En el pla econòmic remarca el declivi que ha patit l’illa des de la pèrdua de la sobirania britànica, a la que atribueix la seva antiga prosperitat. Malgrat tot pensa que Menorca i Eivissa podran seguir la senda de progrés oberta per l’illa gran.

El poeta nord-americà Bayard Taylor publicà les seves observacions a la revista Atlantic Monthly de Boston; la primera part, relativa a Mallorca, el desembre del 1867 i la segona, el gener del 1868. Aquesta fou traduïda el mateix any pel Diario de Mahón. El 1869 aquests articles serien recollits al seu llibre “By-ways of Europe”, publicat a Londres. Tot i que és recordat per les lloances que adreçà a Mallorca: “veritablement no hi ha res en tota Itàlia tan formós com Valldemossa”, Menorca també és retratada de forma molt favorable, la qual cosa explica la rapidesa amb què es traduí a l’illa l’article del nord-americà.


En quinze pàgines Taylor ens descriu un recorregut que altres viatgers faran en anys venidors. Abans d’arribar a l’illa ja s’admira de la qualitat de les seves aigües: davant l’illa del Rei “el mar era de una transparencia tan maravillosa que cambia el color del agua de un vivo azul turquesa a un verde oscuro esmeralda atravesado de dorados rayos”. Després, recorre els punts d’interès del port de Maó i remarca el tràgic interès de la fortalesa de Sant Felip. A continuació, Maó és una ciutat “risueña, vistosa y resplandeciente sobre los peñascos”, que li sembla una de las més belles de la Mediterrània. El poeta es va allotjar a la “fonda de Oriente”, gran, espaiosa i neta. L’hostaler li procurà una estada còmoda i en sortir diu que no es va haver de queixar del compte. A la població va quedar “encantat de trobar carrers amples i ben empedrats, comparats amb els de Palma” i que produïen un efecte pintoresc. Tot i que la seva arquitectura no té res de característic, la ciutat és alegre, brillant, riallera i neta.

Concedeix que la ciutat ha decaigut i que el comerç és escàs, fins al punt d’apuntar que al seu parer només es manté per la visita dels bucs estrangers. Molta gent parla una mica d’anglès. El clima li semblà excel·lent i els pagesos “treballen amb tant d’afany com els camperols de Connecticut”. Malgrat la pobresa de l’illa no hi ha desenfeinats ni captaires. Es sorprèn de la quantitat de pedres que hi ha als camps i conclou que cada pam de terreny s’ha guanyat amb la feina més rude i pacient. Tot i que l’aspecte general de l’illa és d’una aridesa estèril, nua i desesperada, el paisatge ofereix “contrastos admirables i detalls pintorescos”.
 
Bayard Taylor
Fa una visita al jaciment de Trepucó; el talaiot li fa l’efecte de ser una torre de vigia moresca i la taula un altar druídic, però a Maó els atribuïen un origen fenici. Un altre dia baixa als horts de Sant Joan, “d’il·limitada fecunditat”, que produeixen blat d’indi, tomàtics, cols, cànem, ceps, tot tipus d’hortalisses; palmeres i taronges carregades de fruit els “donaven l’aspecte d’un jardí dels tròpics”. Al costat de la capella una font forma un petit estany on algunes dones renten la roba, composant un quadre que l’americà troba totalment oriental. La pujada pel camí del barranc el commou: “cada tret del paisatge porta el segell d’una convulsió; enormes roques han caigut de dalt i la vegetació creix prenent formes fantàstiques de banyes, ales al vol, flocs de cabells o vestits esquinçats”. El barranc, “tot i que estava inundat pel sol més intens, hagués semblat molt trist de no ser pel persistent cant del rossinyol”

Després d’abandonar la idea d’anar a Ciutadella s’arriba fins a Sant Lluís, que “encara em va interessar més que Maó, perquè era més menorquina en el seu peculiar caràcter”, i en especial perquè “deu ser el poble més net de Europa”. Totes las cases s’emblancaven cada dissabte i el carrer havia estat granat tan escrupolosament que es podria dinar a qualsevol banda. A dins de les cases els paviments brillaven i tot era molt net. Al Casino del Progrés trobà un conserge que havia servit a un buc americà. A prop hi havia figueres de moro i, per a la seva sorpresa, fou informat que les seves fulles s’empraven per alimentar les mules i ases a l’estiu i que els menorquins es menjaven el fruit.


Taylor apunta que l’agricultura només és productiva quan les pluges afavoreixen el creixement del blat, la qual cosa fa que els resultats siguin incerts; així i tot el preu de les terres és alt. La principal indústria de l’illa és el calçat, però les pertorbacions que pateix el mercat de Cuba fan que el resultat sigui insegur i qualsevol paralització del comerç arrossegui el poble a la misèria, que els menorquins suporten de forma pacient. Tot plegat el mena a afirmar que “els menorquins em van semblar d’un caràcter encara més independent i original que els mallorquins”, de sang menys espanyola, però també menys mora. Per açò conclou remarcant la seva honradesa, la seguretat que regna als camins i pobles de l’illa i la neteja i l’esperit estalviador dels illencs. 

Alfons Méndez Vidal

dissabte, 18 de maig del 2013

Reformes econòmiques per lluitar contra l’atur


Fa uns dies el responsable d’Afers Econòmics de la Unió Europea, Olli Rehn, va fer una crida a fer tot el que sigui necessari per reduir les “insuportables” xifres d’atur a Europa i demanà a Espanya que prengués mesures “amples i concretes” per lluitar contra l’atur, i específicament, una nova reforma del mercat laboral que flexibilitzi els contractes i abarateixi l’acomiadament, fins i tot amb la incorporació del contracte únic. Aquests canvis són vistos per molts com una forma subtil de forçar la rebaixa dels sous dels treballadors. El Govern espanyol, que fa poc més d’un any va atendre les recomanacions de la UE, en aquesta ocasió ha dit que no considera convenient continuar apostant per aquest camí, ja que encara espera els resultats de les reformes anteriors.

És evident que la Unió Europea creu en la utopia neoclàssica del mercat laboral. Segons aquesta visió, el mercat de treball funciona igual que el dels productes: un treballador del metall i una barra d’acer són dues mercaderies que es compren i es venen. Per aconseguir que es “comprin” més treballadors, el millor que es pot fer és abaratir el seu preu i eliminar totes les enutjoses restriccions institucionals (contractes de treball, convenis col·lectius, regulacions legals, sistema judicial) que impedeixen que la demanda i l’oferta s’ajustin de forma perfecta.

Més enllà del rebuig moral que ens pot provocar el fet de considerar les persones humanes com a coses, cal advertir de què la recepta no està donant resultat. Espanya ha emprès en pocs mesos dues reformes del mercat laboral aplicant la poció màgica de la Unió Europea i l’atur no s’ha reduït, sinó que segueix creixent. De fet, els economistes fa gairebé un segle que vénen amuntegant raons per les quals no es pot tractar, des del punt de vista econòmic, als treballadors com una mercaderia més.

Davant d’aquest visió liberal s’alça com a alternativa un segon plantejament. Es tracta de la utopia keynesiana, segons la qual la culpa de l’atur la té una austeritat excessiva i reclamen, per tant, la fi d’aquesta política i una acció decidida de l’Estat en forma de major despesa pública. Tot i que aquest enfocament, com l’anterior, explica part del problema, tampoc capta tota la realitat. Tots els països del món van emprendre aquest tipus de polítiques els anys 2009 i 2010. A Espanya la part més visible d’aquesta opció fou el pla E, que va suposar la inversió de dotze mil milions d’euros, els quals no van evitar que l’atur augmentés, tot i que van esmorteir el seu creixement.

Les polítiques que es basen en gastar a crèdit van ser abandonades quan l’increment dels tipus d’interès i la dificultat en trobar prestamistes les van fer inviables. Les darreres setmanes, la millora de les condicions creditícies ha fet que recuperin el seu atractiu, però hauríem d’anar amb compte, ja que el sector públic competeix amb avantatge amb el privat i un major endeutament públic pot impedir l’accés al crèdit de les empreses, sense aconseguir grans resultats, com ho demostra l’experiència recent.

Hauríem de ser conscients que l’Estat no és el principal creador de llocs de treball d’un país i que la reducció de l’atur només s’aconseguirà quan els empresaris contractin treballadors per vendre els seus productes o serveis. No cal dir que els béns i serveis que avui valoram els consumidors han canviat les darreres dècades i que la competència dels països estrangers ha augmentat, la qual cosa no fa fàcil crear ocupació. De fet, històricament Espanya ha estat un país d’emigrants, perquè la nostra economia té una baixa capacitat de generació de llocs de feina.

El miratge dels primers anys del segle XXI no ens ha d’enlluernar. Milions treballadors van trobar feina per aixecar edificis. La construcció es basa en l’ocupació del sòl, un bé limitat. Com a Menorca som ben conscients, edificar avui és deixar menys pel futur. Hem dilapidat part del nostre patrimoni: d’ara en endavant serà més difícil construir, perquè ja s’ha emprat molt de sòl i, a més, s’ha acumulat una gran quantitat d’edificis que actualment no tenen comprador. Els recursos limitats s’han de consumir lentament; accelerar el procés és una irresponsabilitat. Aquesta és una lliçó que haurien d’aprendre els polítics, tant al Govern Central, com als ajuntaments i el Consell Insular, que actualment revisa el PTI.

La magnitud del drama humà que suposa l’atur s’ha de combatre reconeixent els problemes del mercat de treball i afrontant-los amb un pla que combini el curt, el mig i el llarg termini. L’escassa aptitud per generar llocs de feina de l’economia espanyola es deu a la manca de competitivitat de les empreses i el dèbil esperit emprenedor de la societat. A aquest hàndicap històric se li ha afegit l’allau de treballadors estrangers que van arribar la dècada passada per treballar, però molts d’aquests llocs de feina s’han volatilitzat els darrers anys. Entre el 1996 i el 2005 la població estrangera va augmentar en cinc milions de persones. Aquest és un motiu afegit per complicar la sortida de la crisi. Cal reconèixer que la recuperació del mercat laboral serà lenta. Endegar una política que fomenti i ordeni l’emigració, tant per la via del retorn dels estrangers com per la sortida dels nacionals és el dolorós reconeixement d’un fracàs i no està exempta de riscos econòmics, ja que pot contribuir a reduir el consum, però és recomanable si no es vol perpetuar el problema de l’atur.

Per combatre la depressió també cal que es modifiqui la política econòmica europea. Tanmateix, els que reclamen la fi de l’austeritat a Espanya pequen d’ingenuïtat: la reducció del dèficit públic seguirà els propers anys, perquè cap societat es pot permetre gastar més del que ingressa de forma indefinida. Només es poden esperar alguns estímuls selectius i que els països sense problemes fiscals vulguin expandir la seva economia. El que sí que es pot fer és canviar la política monetària, de manera que els nostres empresaris puguin disposar de crèdit abundant i barat, com els països del nord d’Europa. El Banc Central Europeu té eines per aconseguir-ho, com ho han fet la Reserva Federal americana i el Banc del Japó, entre d’altres.


Malgrat tot, les mesures conjunturals no van a l’arrel del problema, que és l’escassa capacitat competitiva del país. Aquest hauria de ser el debat: com trencar amb les inèrcies del passat i fer que les nostres empreses siguin més dinàmiques per dedicar els limitats recursos de l’Estat a aquest tipus de polítiques. És evident que, tot i que no hi ha receptes d’aplicació universal i que cada país que progressa marca el seu propi camí, hi ha un conjunt d’elements que sempre hi són presents. Aquests són un sistema educatiu competent, que forma ciutadans i treballadors capaços de desplegar totes les seves potencialitats en la vida privada i en la feina; un sector públic sensible al món empresarial, al qual dóna suport amb programes de millora de la competitivitat; un teixit empresarial fort i atent a les oportunitats dels mercats exteriors i una societat on els valors del treball i la innovació són presos seriosament.

Per posar en marxa aquesta política són necessaris diners, per invertir en recerca, impulsar l’educació i reforçar les empreses, però el que és vital és canviar les mentalitats. Deixar de pensar que tots els problemes els han de resoldre l’Estat o els polítics; enlairar les virtuts de la responsabilitat i la previsió; valorar la formació; crear canals de participació dels empresaris i els treballadors en la presa de decisions. Aquests elements són tan importants com els doblers: Un treballador o un empresari alemany, francès o anglès produeixen més en set hores que un espanyol en vuit. No és perquè fora sàpiguen més que aquí, sinó per la seva organització i compromís en la feina.

Alfons Méndez Vidal

diumenge, 12 de maig del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Francis Schroeder


Francis Schroeder va participar en una campanya de gairebé dos anys (1843-45) com a secretari de l’esquadra americana a la Mediterrània, amb la qual va recórrer els principals ports d’Itàlia, Egipte, Turquia, Egipte i Espanya, i que passà àmplies temporades a Maó. Va descriure les seves experiències en el llibre en dos volums “Costes de la Mediterrània”, aparegut el 1846 a Nova York, i que és la seva única obra. En aquell moment la flota americana ja portava dècades hivernant a Menorca.

Alguns oficials llogaven habitacions a cases de Maó. Eren tants que l’autor afirma que els voltants de la plaça del Carme es podien qualificar com “el barri americà”. En una d’aquestes s’havia establert de forma molt confortable amb quatre companys, fins al punt d’afirmar que “res pot superar la neteja i polidesa de la casa”. D’altres s’allotjaven en la fonda d’un exsoldat francès de Napoleó, on estaven ben atesos, si bé el preu no era econòmic. De fet, Schroeder assenyala que “és impossible per als americans esperar un preu just en comprar qualsevol cosa en aquesta illa”.

USS Delaware, on viatjava Schroeder
El port de Maó captiva a l’autor qui apunta que és “un dels ports més curiosos i el millor de la Mediterrània”. La ciutat també li atreu, amb les seves cases pintoresques i els carrers, nets i bonics, però que no tenen voravies. En descriu els principals atractius, com la “Catedral” amb el seu orgue, que qualifica d’“un dels més grans del món, amb 6.000 tubs”. Un jove capellà sona pels mariners una exquisida música de Bellini que el mou a afirmar que “mai havia sentit un efecte musical tan extraordinari”. Algunes esglésies i l’Ajuntament li recorden l’art islàmic i troba les vistes sobre el port especialment atractives. Els carrers són silenciosos i l’únic vehicle que hi ha és la diligència que va a Ciutadella. La gent que passeja pel carrer és un espectacle permanent per a l’americà. Estan especialment concorreguts els miradors sobre el port: “la miranda és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja i trobem dames d’ulls foscos amb mantilla”. L’entrada de l’esquadra és un gran espectacle pels maonesos.
  
Schroeder arriba fins al poble des Castell, “sobre un romàntic cap i amb sòlids molls construïts pels anglesos, i amb nobles quarters i cases angleses, gairebé deserts”; només hi viuen els pescadors. Més enllà hi ha el castell de Sant Felip, “mig demolit, però meravelloses pel seu disseny militar”. Les ruïnes són molt interessants, tant per les seves galeries subterrànies com per la resta de construccions.

L’autor dedica molt de temps a passejar i anar a cavall. Fa una excursió a tota l’illa amb un col·lega; en passar per la muntanya del Toro afirma de forma perspicaç que “els geògrafs anglesos li atribueixen una alçada de més de 1.500 metres, però trob que és una exageració”. A dalt admira la capella i la “famosa vista que abasta tota l’illa com si fos un mapa”. Els frares els van donar una benvinguda cordial i els oferiren vi de Maó, sobrassades i taronges, dient en castellà: “casa chica, corazón grande”. Al peu, es Mercadal “és un petit poble d’aspecte ideal”.
Il·lustració del volcà Stromboli recollida al llibre
De Ciutadella, li van agradar especialment les murades que “són les millors defenses de ciutat que hagi vist; les portes d’immenses proporcions són gravades de blasons heràldics”; també indica que “algunes cases són superbes; especialment una d’un noble que és com un palau”. A la fonda d’aquest poble van tenir un incident quan l’hostalera els va voler cobrar un preu totalment abusiu i molt superior al que havien pagat as Mercadal per gairebé el mateix servei.

L’interior de l’illa el plau amb els seus “bosquets de tarongers, oliveres, magraners i grups de palmeres; barrancs rocosos i escarpats penyals salvatges. Aquestes coses han d’animar a l’home per més trist que estigui i l’inciten a trescar pel camp amb entusiasme”. D’altra banda, “les vinyes són menades de forma intel·ligent i als horts d’oliveres només s’han d’agafar les olives”, però troba l’arada molt rudimentària; la seva punta no és de ferro i no penetra en terra ni cinc centímetres. Comenta que n’hi ha qui a vist un porc i un ase estirar un d’aquests instruments. Els porcs són remarcablement bons i molt grossos; la seva carn és molt estimada per preparar embotits.

Va anar a la costa nord i a l’Albufera des Grau, on caça i dorm a les cases d’un lloc, que li semblen molt ben construïdes i escrupolosament emblancades. Els pagesos porten una vida pobre, amb l’únic aliment de pa, oli d’oliva, vi i sobrassada, però segons Schroeder “viuen feliços en la ignorància”. Una de les seves excursions favorites és la dels monuments megalítics de Maó; de fet la portada del primer volum està il·lustrada per una taula, presumiblement la de Trepucó. Els “altars de sacrifici druídics” són perfectes, amb les seves lloses gegants. La impressió general que ofereix de l’illa és molt positiva: “Menorca és interessant per les ruïnes romanes, mores, druídiques i espanyoles. Malgrat el vent i el fred que fa alguns dies, el clima és deliciós”.

L’indret preferit del seu cercle d’amics és el barranc de Cala Figuera, on la banda dels vaixells fa concerts. Explica que el penya-segat, amb la badia als peus, “és un lloc extraordinàriament romàntic” que forma un amfiteatre natural amb una gran acústica per als instruments de vent i percussió. “L’escenari és molt curiós i els deliciosos raigs del sol el tornen molt polit”. Allà es barregen “belleses locals amb mantilla i cinc dames americanes; i joves menorquins amb uns vestits indescriptibles amb els oficials americans amb els seus uniformes”

El teatre és el lloc d’esbarjo més a la moda i el favorit dels maonesos; no hi falten les majors fortunes de la ciutat. Per als oficials americans és una de les atraccions més importants i es promou la seva assistència amb la impressió d’anuncis en anglès. Es fan venir companyies d’òpera italianes; l’autor va veure una primma donna que havia sentit a Nova York. L’edifici és una bona construcció de pedra de la mida del de Tremont. La platea també s’empra com a saló de ball, i hi caben dos-centes o tres-centes persones. Els balls es fan per Nadal i Carnaval; “la gent es vesteix amb tot tipus de disfresses i es diverteix de totes les maneres. Els millors són els guardamarines –vestits de Satanàs i Belzebub.

Segons Schroeder les relacions socials no eren fàcils, per la dificultat que presentava el menorquí. El castellà era d’escassa utilitat, ja que només l’utilitzava la classe més alta, la menys inclinada als americans. En canvi, hi havia famílies molt hospitalàries, que freqüentaven els oficials. Ja s’havien fet alguns matrimonis i altres estaven en camí. Les autoritats també eren molt proclius als americans, havien construït un dipòsit per a l’abastiment de l’esquadra i oferien totes les facilitats. Tot plegat li permetia concloure que “les relacions amb els locals són excel·lents i tot ha provat els avantatges d’aquesta situació per a les dues parts”.

L’autor és conscient de la font de riquesa que suposen les estades de l’esquadra. Les reparacions i el manteniment d’un creuer després de l’estiu fa necessari que s’hi estigui a port uns tres mesos, la qual cosa comporta una despesa anual de 150.000 dòlars, que és “un alleujament incalculable per a les classes populars”. Des de la partida dels anglesos “Menorca és una exhausta província espanyola que roman en situació d’estancament”, fins al punt que l’estat social, econòmic de l’illa està dos segles enrera dels països més pròspers, la qual cosa explica l’emigració a Argel de molts menorquins. Segons Schroeder per als oficials americans Maó és “la seva casa a la Mediterrània i es fa estimar”, de manera que no dubta en acomiadar-se’n amb un sincer “Viva Mahón !”.

Alfons Méndez Vidal

dissabte, 4 de maig del 2013

Decisionisme polític i sobirania popular


Tant si ens fixam en la política municipal, com l’autonòmica o en el Govern de la nació, cada dia és més freqüent que els nostres governants prenguin les decisions més dràstiques. Poc importa que les coses hagin funcionat d’una determinada manera durant dècades, perquè el polític que ha guanyat unes eleccions es creu legitimat per capgirar-ho tot sense gaire justificació en un tres i no res: la circulació del centre de Maó, el PTI, l’educació o la justícia. Sembla que els polítics tenen una gran preocupació per justificar el seu sou i demostrar que treballen de valent.

Tanmateix, tenc dubtes de si es fa una bona feina modificant les regles del joc d’un dia per l’altre. Un bon treball requereix un estudi previ, conèixer en profunditat la realitat, amb els seus diversos aspectes, per donar la resposta adequada a les dificultats plantejades. En cas contrari podem estar magnificant els problemes existents. El canvi permanent trastorna als ciutadans; quan afecta a qüestiones econòmiques introdueix una inseguretat jurídica contrària al progrés; en temes socials, culturals i educatius confon als seus destinataris que abans d’haver arribat a port ja han de tornar a partir.


En la política actual tota acció crea la seva reacció i els guanyadors d’avui frissen per refer les lleis dels guanyadors d’ahir, en un moviment pendular que no mena enlloc. La urgència és la norma per legislar i l’excusa que permet utilitzar fórmules que sortegen el control parlamentari. Aquesta manera de treballar porta a què les lleis siguin tan plenes d’errors i decisions equivocades que cal rectificar-les al cap de pocs mesos de ser aprovades, si no les ha condemnat un jutge abans. A Espanya hem inventat les lleis amb data de caducitat.

Semblava que després de la catàstrofe mundial que ha estat la invasió d’Iraq, justificada per la possessió d’armes de destrucció massiva que no van aparèixer mai, els nostres estadistes analitzarien més a fons els temes abans de prendre una decisió. L’exemple d’una nació poderosa com els Estats Units i els seus aliats, empantanegats una dècada en una guerra estèril i de la qual han sortit més debilitats i han deixat l’Iraq en una situació caòtica, hauria d’haver estat prou advertiment contra les decisions precipitades. Però en comptes d’un avís sembla que ha estat un exemple. De fet, els governants, enlloc d’evitar els errors dels seus predecessors, els utilitzen cínicament per justificar les seves actuacions, en un joc maquiavèlic en què els únics perdedors són els ciutadans.

Potser hem donat massa poder als nostres dirigents. En ocasions em fan enveja els Estats Units, on els polítics es poden passar anys i panys discutint una llei fins que aconsegueixen aprovar un text ben diferent de la proposta inicial, a mig camí de les opcions dels dos bàndols. En aquell país, els constituents, Jefferson, Washington, van comprendre el perill que suposa concentrar les potestats de l’Estat en el Govern i van esmicolar el poder entre el Govern i el Parlament d’una tal manera que els canvis només es poden fer si compten amb un gran consens, com a garantia de què responen a la sobirania popular.

Aquest és el rovell de l’ou de la qüestió. No és que la moderació i l’equidistància siguin uns objectius bons per ells mateixos; del que es tracta és de què el Govern respongui a les demandes reals dels ciutadans i no a les pressions de petits grups molt influents. No hi hauria cap objecció a què un president sancionés una nova llei si els ciutadans fossin conscients de les seves implicacions i les aprovessin. En canvi, cada vegada més constatam que en les eleccions els candidats defugen d’explicar els seus programes i es centren en projectar una imatge o un missatge genèric capaç de suscitar grans adhesions dels votants.


Aquesta forma de plantejar les campanyes electorals és tributària del màrqueting, on s’ensenya a simplificar el missatge per arribar al major nombre de potencials consumidors. Açò, que és ben legítim a l’hora de vendre una colònia, ¿és vàlid quan s’han de triar les persones que ens han de governar quatre anys? És el sufragi la signatura d’un contracte en blanc? En les darreres eleccions generals hem vist una força política defensar una forma de governar allunyada de la realitat i que, com era d’esperar, no s’ha pogut posar en pràctica. Les mesures aprovades pel Govern, segurament imprescindibles per sortir de la crisi, han estat contràries a les que defensava a la campanya electoral; és açò legítim?

Davant d’aquestes objeccions els governants molts cops es parapeten davant dels vots, però una gran majoria electoral no garanteix una gran legitimitat, perquè si els ciutadans no coneixen el pla de govern dels polítics o aquests el traeixen, l’adhesió dels votants s’esvaeix.

No crec que aquest sistema precipitat de governar sigui patrimoni de cap partit polític, ni de dretes, ni d’esquerres. Un bon exemple és l’impost turístic que fa temps aprovà una coalició d’esquerres en aquesta comunitat autònoma. Era una mesura no recollida en el programa electoral i es va imposar únicament per la força de la majoria parlamentària, en contra de l’opinió de la majoria del sector turístic. Al cap de poc, el tripartit va perdre les eleccions i l’ecotaxa fou suprimida: no tenia suport popular i no va ser rehabilitada quan les esquerres van tornar al poder. En canvi, a Catalunya s’acaba d’aprovar un impost molt similar. La diferència és que en aquella comunitat autònoma els diferents governs han debatut aquesta taxa amb el sector turístic durant anys, fins que al final una gran majoria li ha donat suport: s’ha governat tenint en compte la realitat i no des de la campana de vidre del poder.


Aquesta és una actuació a les antípodes de la que el Govern Balear planeja en voler trabucar manu militari el model lingüístic del nostre sistema educatiu, en vigor des què l’Estat ens el va transferir. És evident que els polítics tenen tot el dret de qüestionar el paper de la llengua en l’educació, que segur que és millorable i que ha patit el pas del temps. Un debat amb els professors, pedagogs i associacions de pares, amb les entitats socials i culturals seria enriquidor i permetria de comprovar quines són les demandes socials reals i el millor enfocament per a l’educació dels nostres fills. Res més allunyat d’aprovar un decret que obliga a impartir el curs que ve una tercera part de les matèries en anglès i que la comunitat educativa rebutja de front, entre altres coses, perquè no hi ha prou professors amb suficients coneixements d’aquesta llengua.

Els polítics han cedit davant de la pressió d’un grup organitzat que ha agitat de forma inconscient la bandera anticatalanista i el dret a decidir dels pares. En aquest cas, com en altres, aquest “dret a decidir” no existeix. Per açò l’ensenyament és obligatori. Igual que un pare no pot decidir si envia o no a l’escola el seu fill tampoc està capacitat per triar la llengua en què aquest s’ha d’educar. És responsabilitat del Govern i dels professors, que són els que tenen els coneixements i la  informació.

Males formes de governar només poden portar males conseqüències. Davant d’un món cada cop més complicat i divers no podem demanar solucions simplistes. Els problemes s’han d’analitzar en profunditat; els governants els han de debatre amb els ciutadans, respectar tots els interessos implicats i prendre decisions meditades cercant el bé comú. Només una actitud activa de la societat pot impedir la deriva autoritària i el conflicte permanent en què s’està assentant la nostra democràcia.

Alfons Méndez Vidal