diumenge, 28 d’abril del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
George Jones


Entrat el segle XIX, l’esquadra americana tingué la seva base a Maó des del 1818, de forma provisional, i definitivament des del 1825, fins al 1845. Per aquest motiu diversos oficials americans van escriure obres en les quals van deixar notables relats dels seus llargs períodes d’hivernada al port de Maó.

El primer a destacar és George Jones, un home amb una gran varietat d’interessos. Va ingressar a la Marina americana i uns anys més tard fou ordenat pastor episcopalià. Escrigué diversos llibres de viatges i fou un dels principals impulsors de la creació de l’Escola Naval dels Estats Units, a Annapolis, on exercí com a capellà i director del Departament d’Anglès. Jones visità l’illa arran de la seva primera expedició amb la fragata Brandywine, entre el 1825 i el 1828, la qual fou l’origen del seu primer llibre “Apunts de la vida naval, amb observacions sobre els homes, les costums i els paisatges de les costes de la Mediterrània”, del 1829. La major part dels capítols dedicats a Menorca van ser publicats el 1952 al Diari Menorca, traduïts per Joan Llabrés i del qual fa uns mesos Margarita Caules en feia una ressenya.

L’autor, que feia funcions de professor a l’embarcació, relata de forma molt detallada la vida a bord i mostra un gran interès pels temes relatius a la instrucció dels mariners, així com a les qüestions morals, on s’evidencia la seva vocació eclesiàstica; també inclou observacions de tipus científic. Per tot açò la descripció de Menorca queda un tant eclipsada, especialment si es té en compte que va recalar a l’illa en tres ocasions, la primera de més de quatre mesos i la segona de sis.
Fragada Brandywine

Per començar remarca la importància del port de Maó, “un dels millors de la Mediterrània”, amb un gran arsenal, en situació d’abandonament, i un conjunt d’instal·lacions que utilitzava l’esquadra americana per al manteniment de les seves embarcacions. El Llatzeret és “un dels millors d’Europa, gran, net i ventilat; al contrari de com solen ser els llatzerets”. A continuació s’estén sobre la fortalesa de Sant Felip, “una plaça molt forta els dies del seu esplendor i que encara és interessant”, no tant per les restes, ja que tot, llevat del fort de Marlborough va ser volat pels espanyols, sinó per la història dels setges que va patir durant el segle XVIII, de la qual en fa un resum.

En les seves proximitats es troba la cala de Sant Esteve que per l’autor és “un dels llocs més pintorescos que he vist”. Pel seu paisatge i les seves aigües “clares com un vidre” és un dels indrets favorits de Jones. El poble des Castell no es fa notar en res, “excepte pel llibertinatge dels seus habitants, unes 2.000 ànimes”. En canvi, la ciutat de Maó “és un paratge d’aspecte singular vist des del port, retallat per un bonic port [...] sobre el qual s’alça una cornisa perpendicular de roques d’una alçada de més de cinquanta metres, que en molts llocs sobresurten i perillen de caure”. Els carrers de la població són estrets i mal pavimentats, però les cases, totes de pedra, estan molt netes”. Allò més digne de remarcar és que “la catedral té el millor orgue que hagi sentit en ma vida: té 1.400 tubs i, a més de les notes habituals, un gran nombre de cimbals, trompetes i imitacions de la veu humana, tan perfectes que quasi no es poden distingir de la música vocal”.

El port és un dels seus llocs favorits, on passava llargues hores; es va fer amic d’un pescador, a qui acompanyava en la seva feina. Descriu diverses espècies com ara clavells d’aigua, dàtils, nacres, cavalls marins, corall i caragols marins (Nautilus), així com la seva captura. Indica que els menorquins treballen les copinyes més petites per fer bonics ornaments i destaca una figura de Neptú en un carro de cavallets de la mar. El peix té un gust peculiar i es considera com un menjar exquisit

Jones no s’esten en descripcions de la resta de l’illa. Quan es refereix de la religiositat insular parla del monestir de la muntanya del Toro, i comenta que quan s’arriba a l’indret els monjos expliquen de forma greu la llegenda de la Verge (que ell reprodueix i considera ridícula) i mostren el lloc on va ser trobada. El monestir és un element que destaca des d’enfora vist des de la mar. Conté molt d’exvots de mariners i és un establiment ric, tot i que el nombre de monjos és reduït.

Els monuments megalítics li van cridar l’atenció, i es va documentar llegint Armstrong i Ramis. Ens informa que n’ha visitat molts i ens descriu àmpliament els jaciments de Talatí de dalt i de Torelló. La semblança que hi troba amb el castell de Carisbrook li dóna peu a afirmar que antigament Menorca devia d’estar dividida entre caps guerrers, que es retiraven en aquests baluards en cas de perill. Així el seu ús principal no era, com afirmava Ramis, de monuments sepulcrals on els druides feien sacrificis, tot i que les despulles dels morts, especialment dels herois, eren enterrades per què fossin prop dels guerrers que adoraven a “Thor, Odín i altres déus guerrers”.

Tanmateix, l’autor no es va emportar un bon record de l’illa, no per la seva naturalesa o els pobles, al contrari “no hi ha una ciutat o llogaret de Menorca que no cridi l’atenció a primer cop de vista”, sinó per la gent. “Els maonesos són en la seva majoria pobres i ignorants, però actius, enginyosos i amables; el lloc sembla poblat de capellans i captaires”. Les relacions no eren fàcils, ja que els americans no entenien el menorquí i pocs el castellà. Recomana que els oficials aprenguin castellà i francès, com fan els d’altres països. Algunes persones, i els membres de la bona societat parlen l’anglès i el castellà, però lamenta que no hi van tenir gaire contacte, tot i que a la casa on s’allotjava s’esforçaren en ensenyar-li el castellà.

Jones és especialment crític amb la religiositat menorquina. Considera les processons com “mascarades que el públic americà no admetria”. Censura que la “catedral” de Maó tengui trenta clergues i diu que “viuen en la indolència, amb la seva conseqüència, el vici: un d’ells és assistent actiu d’una mesa pública de jocs”, tot i que també reconeix que n’hi ha d’altres, com un relacionat amb l’illa de l’Hospital, que “poden ser un ornament per a la religió arreu”. També va ser present durant les festes de Carnaval, i els balls de màscares al teatre, on ballaven persones disfressades de “malalts, advocats, grecs, jueus, turcs, reis, reines, negres, lacais, esquelets i fins i tot dimonis amb banyes”, però conclou que, tot i que “els que participen no hi ha dubte de què es diverteixen, no puc imaginar una cosa més calculada primer per relaxar i després per contaminar la moral d’una nació”.

L’autor tampoc era molt partidari d’altres distraccions. Un italià va organitzar una funció de varietats acrobàtiques, que anuncià en anglès i a la qual assistí l’oficialitat de l’esquadra, però no Jones. En diverses ocasions també censura l’afició a la beguda dels mariners i descriu amb detall els càstigs que se’ls aplicava per incompliment de la disciplina. A l’hora de partir indica que Maó, malgrat ela avantatges evidents del seu port i de l’arsenal, no li sembla una elecció convenient per a la hivernada de l’esquadra. Això es deu a què el cònsol és poc hospitalari, la qual cosa té remei, i a l’absència de llocs agradables i de diversions honestes, ja que no han estat introduïts en la societat illenca. Per aquest motiu als oficials només els resten les tavernes i les cases de joc, on perden la salut i grans sumes de diners, fins al punt d’endeutar-se deshonrosament. La conclusió és lapidària: “Maó és un dels pitjors llocs que es puguin trobar”.

Alfons Méndez Vidal

divendres, 19 d’abril del 2013

Europa: el problema o la solució?


Els darrers mesos, estem vivint una gran commoció. La prolongació de la crisi econòmica ha trencat els esquemes sobre els que s’assentava la nostra societat i la pèrdua de referents és evident. Els reptes a què ens enfrontam semblen insuperables i el desànim, la frustració i la desorientació s’estan instal·lant en els nostres esperits. La gent de cada vegada està més crispada i tothom cerca alternatives a la dura realitat que vivim diàriament. La situació és similar a la que vam patir els anys setanta del segle passat, però llavors una sèrie de polítics molt capacitats, tant a Espanya (Suàrez, Felipe Gonzàlez) com a l’estranger (Thacher, Mitterand) van respondre als desafiaments de l’època i van posar en marxa les actuacions polítiques que van permetre de superar les dificultats. La classe política actual no té aquesta alçada.

Entre aquest caos s’alcen veus divergents sobre què és el que s’ha de fer. Poques ofereixen respostes a la depressió econòmica i són molts els que volen salvar la seva parcel·la, ja sigui les retallades a l’Estat del Benestar, els desnonaments o l’atur, sense tenir en compte que totes aquestes qüestions estan íntimament relacionades i si no afrontam els problemes de front les solucions parcials seran inviables. De fet, moltes vegades més que proposar plans d’actuació viables el que s’expressen són temors, queixes i pors. És lògic que els ciutadans expressin la seva angúnia davant d’aquest món hostil en què ens està tocant viure, però els líders d’opinió haurien d’oferir idees i no només protestes.

Una de les reclamacions més freqüents és la que es dirigeix a la Unió Europea en general i a Alemanya (o Angela Merkel) en particular. Se l’acusa de molts dels nostres mals i de no ajudar-nos a resoldre’ls. Els més exaltats demanen la sortida de l’euro i la separació d’Europa, que és vista com el problema. Aquestes manifestacions, tot i que tenen alguna base, són fruit del desconcert en què estem instal·lats. Europa no és el problema, sinó la solució.

No és el problema, perquè els mals del nostre país provenen de la bombolla immobiliària, que va fer possible un creixement econòmic artificial durant una dècada, i que quan ha esclatat s’ha vist que era insostenible. Amb el mannà d’aquest boom l’Estat va oferir una sèrie de serveis que ara no es poden pagar i s’han d’anar retallant de forma molt dolorosa. Els successius governs, lluny de punxar l’eufòria del sector de la construcció, la van alimentar i se’n van aprofitar, malgrat les veus que s’alçaven en contra de “l’economia del maó”. El final d’aquesta eufòria tampoc va venir d’Europa, sinó dels Estats Units, on també tenien la seva bombolla que va esclatar quan es va evidenciar que “el rei anava nu” i els crèdits hipotecaris no es podien pagar. Per tant, no blasmem a Europa dels mals que ens hem incubat nosaltres mateixos i que han fet esclatar els americans.

La solució tampoc pot venir de l’abandonament de l’euro. Si retornéssim a la pesseta els tipus d’interès encara pujarien més. No hi ha més que consultar els interessos que pagàvem abans d’entrar a la moneda única o els que regeixen fora de la zona euro. Espanya no pot adoptar altres mesures de forma individual, perquè tot i que sobre el paper poden semblar molt encertades, la competència internacional ens les tiraria per enterra.

La paradoxa actual és que, tot i que hi ha un gran consens sobre el diagnòstic sobre la causa dels problemes econòmics i les mesures a posar en marxa per resoldre’ls, els polítics no tenen la presència d’ànim suficient per posar fil a l’agulla. És evident que s’ha engegar una política econòmica expansiva perquè l’economia creixi. Al mateix temps hi ha un conjunt de països, entre els quals es troba Espanya, que han de reduir els seus dèficits pressupostaris. El creixement econòmic ajudaria a reduir el dèficit i és part de la solució, però el desequilibri dels comptes de l’Estat és tan gros que caldrà fer nous esforços per augmentar els ingressos i reduir les despeses.
Pel que fa als ingressos, després d’anys d’ajustos, les fonts “ordinàries” comencen a estar exhaurides i cal explotar nous filons tributaris. Dins d’aquests és evident que les grans empreses, com ara Google o Apple, estan aprofitant les assimetries tributàries internacionals per no pagar impostos. Aquest fet no és nou: el crit contra les multinacionals s’aixeca cada vegada que hi ha crisi. La manera d’evitar-ho és harmonitzar els sistemes tributaris, obligar a què tota empresa que operi a la Unió Europea pagui un tipus impositiu mínim de l’impost de Societats i repartir els beneficis que les grans empreses obtenen Europa en funció de la facturació de cada país. La solució només pot ser europea.


Una altra forma d’augmentar els ingressos és eliminar els paradisos fiscals. Per començar s’hauria d’il·legalitzar les pràctiques bancàries de països europeus com ara les illes angleses, Gibraltar, Luxemburg o Xipre i a continuació s’hauria de posar restriccions als moviments de capital cap als països amb sistemes bancaris opacs, perquè la riquesa generada a Europa quedi a Europa. No es pot evitar que Singapur o Suïssa existeixin, però sí posar traves a la transmissió de diners. Clar que açò va en contra de la liberalització de capitals, però no es pot permetre que un grup de privilegiats s’aprofiti en benefici propi de mecanismes pensats per millorar el funcionament de l’economia. És clar que aquesta lluita només la pot emprendre la Unió Europea.

Finalment, pel que fa als estímuls econòmics, aquests han de ser de dos tipus: fiscals i monetaris. Aquí cal una reflexió prèvia. Com apuntava fa pocs dies Joan Hernández, fa uns anys el Banc Central europeu va mantenir uns tipus d’interès molt baixos per ajudar a Alemanya a superar la seva crisi econòmica. Els països que ara tenim grans dèficits fiscals llavors no necessitàvem interessos baixos, al contrari, hagués estat millor que fossin alts per refredar el un creixement econòmic excessiu. Va ser una política amb un objectiu europeu, ja que Europa necessitava que Alemanya superés els seus problemes. Actualment Alemanya i els països amb finances sanejades han d’emprendre polítiques fiscals expansives i actuar com la “locomotora” d’Europa; ells no ho necessiten gaire, però el conjunt sí. A més, cal que el Banc Central europeu prengui més mesures perquè es redueixin els tipus d’interès efectius als països que tenim una prima de risc alta, ja que ara el fet que el tipus de referència oficial sigui baix no impedeix que els tipus als quals es financien les famílies i l’Estat espanyol siguin molt alts i el crèdit escàs. El BCE té mitjans per reduir aquest diferencial a països com Espanya i l’ha d’emprar, pel bé d’Europa.

La situació actual és desesperada per a moltes famílies. Cal que els polítics s’enfrontin als reptes econòmics amb decisió i adoptin les disposicions que permetrien de superar la depressió i fer-ho des d’on aquestes receptes són efectives: Europa.

Alfons Méndez Vidal

diumenge, 14 d’abril del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Cooper Willyams


Cooper Willyams és el darrer autor d’aquesta època. Es tracta d’un capellà anglès, que va estar destacat uns anys a la marina i que és conegut per haver redactat dos llibres de viatges, un sobre les Índies Occidentals i l’altre de la Mediterrània. Willyams és reconegut especialment pels seus dibuixos i gravats, alguns dels quals il·lustraven les seves obres. El 1798 es va enrolar en l’esquadra de Nelson que emprenia la guerra d’Egipte. Va arribar a Menorca a finals de setembre i s’hi està un mes i mig. Fruit d’aquestes vivències el 1802 publicà el llibre “Un viatge per la Mediterrània” que, com l’anterior, fou traduït a l’alemany. La part menorquina fou publicada pel Diari Menorca el 1953, en una traducció de Ricard Quadrado del llibre adquirit per Francesc Vidal Sintas.

La descripció que fa l’autor és original, en el sentit que no es detecta la influència de cap autor anterior, sinó que explica el que veu. A la seva arribada comenta que “Maó presenta un aspecte molt notable sobre una eminència a l’extrem intern del port”. La ciutat està edificada de forma molt irregular; els carrers són pavimentats amb pedres agudes que resulten molt incòmodes pels vianants i hi ha moltes costes. Les cases, en canvi, són amples i belles. A la plaça principal hi ha la Catedral, l’Ajuntament i el quarter de la guàrdia; és el punt de reunió de la bona societat i dels oficials de la guarnició.


Willyams va quedar molt impressionat per l’habilitat dels mestres de casa menorquins, que ja havia estat destacada per Armstrong, i descriu amb detall la manera com aixecaven una arcada. També s’estén en temes militars, descrivint la presa de l’illa pel general Stuart i aprofita per fer un repàs de la història de l’illa durant el segle XVIII. A continuació afirma que en època de guerra, Menorca és de grandíssima utilitat per a la marina anglesa, ja que és l’únic port, amb Malta, on aquesta pot recalar en la Mediterrània. Indica que les torres de defensa redones que han estat construïdes d’ençà que l’illa va tornar al domini britànic mereixen una especial atenció. El seu accés és exterior i s’ha de fer per una escala portàtil, que es recull des de l’interior. Dalt hi ha un canó. Són comandades per un tinent d’artilleria amb vint homes.

Per l’autor, “Maó és potser el millor port del món”, capaç per contenir un gran nombre d’embarcacions. Al peu de la ciutat s’arrengleren els magatzems i a la part oposada l’Arsenal. Al centre del port hi ha l’hospital de la marina, admirablement construït. El llatzeret fou edificat pels espanyols després de la  conquesta de l’illa del 1782, amb unes despeses molt considerables. Ara funciona com quarter de dos destacaments. “El capvespres la banda del Regiment sonava al costat de les seves murades i a la vorera de la badia. En les nits de lluna l’efecte era veritablement delitós. Durant aquests dies els fosquets eren serens i calmats; l’aigua, llisa com un vidre, era solcada per nombroses barques”.

A unes dues milles es troba es Castell, habitada exclusivament per militars; mitja milla més enllà s’alça la fortalesa George, abans Sant Felip. L’autor va quedar molt sorprès de trobar allà “només un vast munt de runes” i explica que els espanyols van volar la ciutadella i totes les instal·lacions. Tanmateix els anglesos han fet molt per renovar la seva utilitat: han netejat els refugis, s’han aixecat forts murs i ja ofereix un aspecte respectable de defensa.


Menorca per Willyams presenta un aspecte àrid, amb moltes roques. Només en alguns indrets el sòl és cobert per una prima capa de terra que sols gràcies a la laboriositat dels indígenes produeix una quantitat de gra relativament acceptable. En els barrancs o petites valls la terra té més fondària; són fèrtils, produeixen excel·lents verdures i estan plantades de figueres i vinyes. A l’illa hi ha moltes perdius, la caça de les quals constitueix un bon esport per als oficials anglesos. El calor de l’estiu és molt sufocant i les tropes pateixen moltes baixes per malaltia la tardor i l’estiu, per mor de la sobtada transició d’una extremada calor a un fred agut.

L’autor va emprendre algunes excursions per Menorca. Segons ens informa, a l’època el mitjà de transport més comú són les mules i els ases, que tenen un peu més ferm que els cavalls sobre els pedregosos camins de l’illa. Assenyala que el Governador Kane va construir la carretera principal de l’illa, ja que abans els camins eren difícilment transitables. Visità Fornells, del que únicament descriu les seves defenses i la muntanya del Toro, coronada per un monestir de frares agustins, amb una capella ben construïda. Finalment apunta que a la muntanya de Santa Àgueda hi havia una altra capella. No sembla que tingués un gran coneixement de la resta de poblacions de l’illa; només comenta la pobresa des Mercadal i Fornells i que Alaior té un aspecte més acceptable.

Willyams descriu de forma molt detallada el vestit de les dones menorquines, a les quals al principi confon amb monges, i explica que moltes senyores adoptarien els més elegants vestits anglesos, però els homes no els ho permeten; ells, en canvi, han pres sense dificultat les modes més actuals. L’estada a Maó de l’autor fou agradable per la companyia dels seus compatriotes. Els balls i concerts eren freqüents i en els primers el vestit de les menorquines contrastava amb el de les dames angleses. En els concerts cantava un germà de Michael Kelly, compositor i cantant irlandès, famós a l’època, qui era tambor d’un regiment anglès.

Alfons Méndez Vidal

dimecres, 10 d’abril del 2013

Richard Kane:
els vins bons milloren amb el temps (II)


Per fer una primera valoració de l’obra de Richard Kane podem prendre en consideració dos elements: el seu pensament econòmic i la seva forma de governar dins del usos de l’època en què va viure.

Pel que fa al primer, diversos autors han defensat que les disposicions econòmiques de Kane s’emmarquen en una doctrina liberal, però em sembla que seria més encertat considerar-lo un governant mercantilista. L’anglès només va impulsar el lliurecomerç d’alguns dels productes dels quals Menorca era deficitària, com el blat, sense les importacions del qual l’illa s’hagués mort de gana. En canvi, en relació a la resta, va defensar el proteccionisme de la producció insular, ja fos de vi com de carn, hortalisses, llegums o fruites.

És evident que el comerç del blat, que els menorquins ja feien abans de la dominació anglesa, va permetre el desenvolupament d’un comerç que fou cabdal per l’economia menorquina del XVIII, però és bo assenyalar que fora d’aquest, Menorca no exportava pràcticament res, tal com es desprèn de les dades d’Armstrong del 1740; fins i tot cap al 1780, segons Lindemann les exportacions no cerealícoles (incloent-hi el formatge i la llana) eren ben minses.

Kane va realitzar un programa de foment de la producció insular que incloïa la importació de caps de bestiar i llavors de plantes, però excepte el cas del blat (que no sabem si per causa o a conseqüència d’aquest lliurecanvisme mai va poder autoabastir l’illa), no va obrir els mercats per proveir-se amb aquests productes des de l’exterior. En aquest sentit, cal fer notar que l’exportació de vi estava prohibida, El seu liberalisme, per tant, fou bàsicament declaratiu; dóna la impressió de què més que res intentava cobrir l’expedient i seguir l’ona del que s’estilava a la Cort.


Les disposicions de foment de la producció interior han estat comentades diverses vegades, destacant la importació d’animals (vaquins, ovins, cabres i animals de ploma), plantes (oliveres, llimoners, tarongers, pomers, pruners, cireres), llavors (faves, mongetes, pèsols, cobrómbols, melons), arrels (naps, pastanagues, lletugues i cols) i farratges, incloent-hi la frustrada introducció de l’enclova. També s’han apuntat al seu haver les disposicions de caire tècnic per millorar el conreu de les plantes, la cura dels animals o l’elaboració del vi. Finalment, s’ha repetit en diverses ocasions l’ampliació dels horts de sant Joan de Maó i la seva disposició per enviar a València una persona perquè allà aprengués tècniques d’arboricultura i horticultura. Tanmateix no ha estat igualment destacat el fet que aquest programa encaixa molt més en un mercantilisme il·lustrat que en una orientació lliurecanvista.

Aquest mercantilisme podria tenir dues fonts. En primer lloc, el liberalisme anglès d’inicis del XVIII estava poc assentat i era poc coherent, encara hi devien pesar força els segles de pensament mercantilista. L’actuació de Kane hagués estat molt diferent si hagués arribat a l’illa el 1752, per posar una data, enlloc de fer-ho quaranta anys abans. En segon lloc, els militars tendeixen a crear economies paral·leles per assegurar la seva provisió en cas de conflicte. Kane sabia que, en situacions normals l’illa podia ser proveïda d’arreu, però no oblidava que estava rodejat de països enemics: Espanya i els seus aliats del Regne de les dues Sicílies; França; i els poc fiables beis del nord d’Àfrica. La seva visió de la logística li demanava crear un sistema econòmic més segur que el d’una incerta provisió exterior.

Respecte al sistema de govern de Kane, s’ha de tenir en compte que es va enfrontar al repte d’integrar Menorca al Regne de Gran Bretanya. Bona part de l’illa era reticent o obertament contrària a aquesta situació. Ell també era responsable de l’allotjament, alimentació i manteniment d’una nombrosa tropa i de l’ampliació del castell de Sant Felip. Gràcies als seus dots se’n va sortir sense excessius problemes. Ja fos per càlcul o per convicció va comprendre que només tindria èxit si compatibilitzava la resolució dels problemes que se li presentaven amb la millora material i humana de l’illa que li havia tocat governar.

Com vam veure a l’article anterior, tot i que en ocasions, i marcadament al principi, va utilitzar de forma autoritària el seu poder, va escoltar les demandes dels menorquins i modificà les seves ordres per donar satisfacció als interessos insulars. No és possible saber què pensaven d’ell els menorquins el 20 de desembre de 1736, quan va morir. Tots els testimonis sobre el particular són anglesos i els menorquins només van començar a escriure sobre el particular molts anys més tard, quan ja qualsevol que l’hagués conegut havia mort.


Només ens queda intentar posar-nos en la pell dels menorquins del devuit, cosa gens fàcil, perquè les nostres condicions de vida són molt diferents, i en molts aspectes oposades a les seves. A mi em sembla que la seva obra i el seu tarannà no podien ofendre als seus coetanis; en comparació amb els governadors anteriors sortia guanyant àmpliament. Com va assenyalar Bruce Laurie, el 1690 el Governador Valentí Sánchez va ventar diversos ciutadallencs, inclòs el secretari de la Universitat. Amb els anys es confirmaria que Kane era l’excepció que confirma la regla; els governadors posteriors no van ser tan correctes com ell.

Així, és proverbial la corrupció del governador Anstruther. Sense arribar a aquests extrems, el 1753 el Governador Blackney va autoritzar l’entrada de vi de Ciutadella en contra del parer de la Universitat de Maó, que, entre d’altres esgrimia els decrets de Kane. Durant el domini francès, el Governador Causan es va distingir pel seu intervencionisme, rebaixant el preu del vi agre destinat a l’estanc de l’aiguardent i modificant a la baixa els preus del vi fixat per les Universitats. Tampoc podem oblidar el seu comportament en l’establiment del poble de Sant Lluís, els terrenys del qual va usurpar dels llocs frontaners. En el ple que aquests van suscitar davant del Reial Patrimoni, els va negar el seu dret de forma molt discutible. Els governadors espanyols no van ser menys autoritaris: hi ha indicis de què els primers anys després de la conquesta de l’illa el 1782, el governador va dirigir la taxació del vi; Felip Ramírez el 1804 va permetre la lliure entrada de vins a Maó, per abaratir el proveïment de la tropa, fent cas omís d’una tradició centenària.

El mite de Kane segurament va arrelar amb el contrast entre la seva conducta i la d’altres governadors. Els homes han de ser jutjats en relació a l’època que van viure. En conjunt, les seves disposicions van ser beneficioses per Menorca i el seu govern no excessivament rigorós pels costums del segle XVIII. Segurament allò que més el distingeix d’altres és que va atendre la realitat dels menorquins i va esmenar les seves ordres quan li van demostrar que estaven equivocades, fent-se mereixedor de la frase d’Alexander Pope “errar és humà, perdonar és diví i rectificar és de savis”.

Alfons Méndez Vidal

diumenge, 7 d’abril del 2013

Richard Kane:
els vins bons milloren amb el temps (I)


Richard Kane és un dels personatges més fascinants que hagi trepitjat Menorca. No és per casualitat que s’hagi escrit profusament sobre ell i que hagi estat objecte de diverses biografies, en una terra molt poc donada a practicar el gènere. Tanmateix, les darreres dècades s’està produint una revisió crítica del seu govern, ja que autors com Murillo i Casasnovas, tot reconeixent els seus indubtables mèrits, discuteixen el seu paper en l’expansió econòmica de Menorca i li recriminen la seva forma de manar als menorquins.

Sense voler entrar en el fons del debat, que trob que s’hauria de deixar per un fòrum d’historiadors en un marc més acadèmic, vull aportar alguns elements que he descobert en la meva recerca sobre l’agricultura de Menorca del segle XVIII. La meva conclusió és que Kane va anar evolucionant en la seva manera de governar Menorca, ja que va començar a manar a partir d’un programa predefit, però va anar escoltant les opinions de les institucions menorquines i s’adaptà a les seves demandes. Aquest fet podria explicar la convivència d’opinions tan dispars sobre l’anglès: els que el critiquen es referirien especialment als primers anys de govern i el que el lloen la darrera època.

Kane arribà a Menorca el novembre del 1712, pocs dies abans de la presa de possessió oficial de l’illa pel duc d’Argyll com a territori britànic. Fins llavors Menorca no era anglesa, com ho prova el fet que l’Administració d’Hisenda, el que llavors s’anomenava Reial Patrimoni, era portat per funcionaris depenents del rei d’Espanya que n’administraven les rendes. Va ser precisament Kane, qui, com a governador de facto de l’illa, prengué el control d’aquesta institució els dies 5 i 6 de desembre i es comprometé a “guardar los privilegios, usos, costumbres y constituciones de la Isla”.


És evident que la substitució de la bandera espanyola per la britànica devia revoltar bona part de la població menorquina. La indignació fou gran especialment entre l’estament eclesiàstic, que, malgrat el reconeixement de la llibertat de culte, no va encaixar bé haver de ser manat per una reina “protestant” i de Ciutadella, que no va acceptar el trasllat del govern de l’illa a Maó. Kane tenia els seus propis maldecaps, perquè la reina per refermar el control de l’illa va fer incrementar de forma important les tropes i ordenà l’ampliació del Castell de Sant Felip. Menorca no disposava de quarters per allotjar els soldats, que es van distribuir entre cases particulars, la qual cosa donà lloc a no pocs conflictes. Des del primer dia va aparèixer la dificultat d’alimentar aquesta massa de soldats.

El desembre del 1712 la reina Anna va encomanar a Henry Neal que es redactés un informe sobre la situació de l’illa, que va lliurar el gener del 1714. Paral·lelament, Kane es va informar particularment sobre els afers de Menorca. Un cop es va haver fet una idea precisa de la realitat menorquina, va encetar la seva extensa tasca normativa amb l’aprovació de 34 ordres sobre temes molt variats, en les quals és evident la seva preocupació pel proveïment de les tropes. Així hi ha disposicions orientades a afavorir l’increment de les produccions hortícola, cerealícola, ramadera, piscícola i la caça. També es prohibeix l’exportació de formatge, blat, ordi, vi i en general “provisions”. La venda del vi de la collita no s’autoritzava fins al dia 1 de desembre de cada any.

Kane es va interessar en conèixer l’opinió local i va a ordenar a les autoritats menorquines l’elaboració d’una memòria sobre la governació de l’illa. En base a aquesta, el 27 de juliol del 1716 va sancionar una regulació del proveïment dels aliments en la qual concedia una gran importància a la carn i, entre d’altres qüestions, es fixaven els preus i condicions de venda dels diferents aliments. L’objectiu d’aquesta normativa era doble: racionalitzar la venda al públic i assegurar l’abastiment de la guarnició. El mateix mes de juliol es va regular la tala de branques i rames, per assegurar-ne una provisió continuada.


A les darreries d’aquest any va aprovar una regulació sobre la venda de vins, que és la primera regulació sistemàtica del mercat del vi, tot i que se centra més en qüestions de salut pública que en el seu rerefons econòmic. Així i tot, es fixen els preus de venda del vi, com era costum de fer amb altres aliments. Aquesta ordre pretenia tallar alguns abusos, tant dels venedors com de la tropa. No debades el mes de juliol del 1718 la Universitat d’Alaior es va queixar de què els soldats es quedaven els millors vins i pagaven entre quatre i cinc doblers menys que el preu fixat; també pagaven una tercera part del valor de les polles i gallines.

Tanmateix hi havia dos punts de l’ordre de Kane sobre la qual els Jurats de la Universitat es mostraven en clar desacord: la introducció de vins forans i la venda d’aiguardent, sobre els quals el governador havia donat llibertat. Així el 1718 la Universitat de Maó es queixava que l’entrada de vins forasters minorava la de vins del país, la qual cosa dificultava que “los “pobres paysanos hagan dinero alguno”, el qual precisaven per pagar la talla, un impost similar a la contribució urbana i rústica, l’IBI, que havia augmentat aquests anys. Davant d’aquesta petició, Kane va autoritzar que es limités l’entrada de vins estrangers.

Kane havia atorgat llibertat de destil·lació i venda d’aiguardent. La Universitat  d’Alaior fou la primera que ja el 1717 va demanar el restabliment de l’estanc d’aquest licor. Les negociacions es van allargar fins que el 1724 es va pactar la seva actualització: se subhastaria el dret a vendre aiguardent en exclusiva, amb la condició de què l’arrendatari havia de comprar tot el vi agre de les collites del municipi. No es permetia la importació d’aiguardents forans mentre n’hi hagués del país. Val a dir que en aquesta època el vi s’agrejava amb facilitat, per la qual cosa la seva destil·lació era la millor manera de donar-li sortida.

Per tant, Kane havia renunciat a dos aspectes importants del reglament del 1717, acceptant l’opinió de les universitats. Cal remarcar que aquestes mesures es justificaven en el foment del conreu de la vinya, tot i que en el cas de l’estanc de l’aiguardent s’aconseguien recaptar unes rendes de les que tant el Governador com les Universitats, que es repartien els ingressos, estaven molt necessitats. Inicialment, la implantació de l’estanc de l’aiguardent es va fer per dos anys, però es va anar prorrogant successivament. A partir del 1726, a més, es va fixar el preu al qual l’estanquer havia de pagar els vins agres; així es protegia als vinaters de l’arbitrarietat d’aquest.

El 1728 i el 1735 Kane va dictar nous reglaments sobre el vi. En aquests, tot i la reiteració de les disposicions anteriors, l’èmfasi ja no es posava  en la regulació de la venda del vi, sinó en el foment de la producció vinícola de qualitat. Així el 1728 s’ordena que no es veremi fins que el raïm no estigui madur i que s’eliminin els graus podrits; s’aconsella que no s’afegeixi cap additiu al most i es prohibeix, en tot cas, la de guix o calç. També mana que els cubs per posar vi estiguin nets i els cellers es situïn a llocs frescs i enfora del renou i el moviment de la gent.

Alfons Méndez Vidal