diumenge, 24 de febrer del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Lindemann i Vargas Ponce


El següent autor del segle XVIII és Lindemann, un clergue alemany que residí a Menorca entre el 1775 i 1782. Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca fou editada a Leipzig el 1786 i no tingué una difusió tan extensa com l’obra d’Armstrong, però el mateix any fou objecte d’una segona edició, també en alemany. És una mica més curta que la de l’anglès (192 pàgines), però té un contingut semblant: les dues estudien la geografia, la història i la vida corrent de l’illa, tot i que Lindemann no és tan sec i hi afegeix més impressions de tipus personal. No hi ha traducció al castellà; la catalana, del 2002, es deu a l’impuls de Tomàs Vidal Bendito.

La part geogràfica comença amb el port de Maó que, segons l’autor, “és certament impressionant. Mentre hom s’apropa a l’entrada del port, quina vista més meravellosa! A la dreta es divisa el gran cap de la Mola amb els seus espadats i romàntics penya-segats a l’embat de les ones de la mar”. Continua amb la descripció de la fortificació de Sant Felip, on troba l’epitafi del brigadier Kane, de qui en fa l’elogi; segueix criticant la dolenta ubicació del castell de cara a la defensa, la qual cosa justifica el seu enderrocament pels espanyols. Més endavant parla del poble de Georgetown i els seus formosos quarters. De Sant Lluís diu que és un petit poble amb una església “que malgrat no ésser molt gran sí que és molt bella”. La descripció del port és semblant a la d’Armstrong.

De Maó, Lindemann comenta que “la capital, vista des del port semblaria que ocupés el tron de les roques”. A continuació destaca que les cases de la gent del poble tot i el seu pobre aspecte són molt netes i polides; en comparació troba les esglésies molt formoses. L’Ajuntament no té bona presència (l’actual edifici encara no s’havia construït) i la casa del governador és “un edifici vell amb un aspecte lamentable”. Finalitza indicant que “no puc oblidar la multitud de molins al voltant de Maó per completar la fesonomia d’aquesta ciutat”.

Les descripcions d’Alaior i es Mercadal són similars a les d’Armstrong. A Fornells li xoca que malgrat la pobresa dels seus habitants siguin molt alegres i comparteixin tot el que tenen amb els visitants. De la muntanya del Toro diu que és una alegria d’abastar la totalitat de l’illa amb un sol esguard; “des d’aquest indret Menorca apareix com si fos un ou surant damunt la mar”. A la muntanya de Santa Àgueda “la vista des de dalt sobre fragments de roques pintoresques és impressionant i ens parla d’una catàstrofe que antigament formà a l’illa aquestes serralades”. Pondera la finca d’Addaia per la seva disposició i perquè el seu propietari “m’ha sorprès en aquest paratge amb moltes diversions”.

Ciutadella “està rodejada de muralles fortificades i té un petit port”. Hi viuen molts nobles, les cases dels quals resulten més formoses a l’interior del que es podria endevinar per les façanes. No molt lluny es troba una obertura en la roca anomenada la manxa del diable, pels sorolls que provoquen les ones de la mar. La gruta de Parella “és una cova extremadament curiosa” per les seves estalactites, unes primes i altres molt gruixudes, amb multitud de galeries subterrànies i un llac. Per tot plegat “aquesta cova no és menys interessant que la cova de Banmann o la famosa cova de Pool, a Derbyshire” (Anglaterra).

La principal diversió dels menorquins consisteix en tocar la guitarra i les castanyoles. Els joves canten a les seves enamorades una serenata fins ben entrada la nit. Les diversions públiques són el carnaval i les festes d’estiu. Durant el primer, el divertiment consisteix en disfresses i balls. La gent senzilla es disfressa nit i dia i va tocant la guitarra per carrers i camins; els nobles només es disfressen de nit. El dia de Sant Pere els mariners realitzen competicions amb barques i al guanyador se li dóna una cullereta de plata; també es posa un capellet en un pal horitzontal untat de greix i els al·lots mig nus l’intenten agafar. De nit es fan balls; es subhasta el dret a fer el primer i el guanyador pot ballar el fandango amb la dona que triï. Per Sant Joan es fan curses de cavalls, i d’ases, per donar un to còmic a la celebració. “Les curses de Ciutadella tenen l’especialitat d’una anella que s’ha d’intentar d’enfilar”.

De forma gairebé contemporània de l’anterior, el 1787, l’espanyol Vargas Ponce publicava Descripciones de las Islas Pithiusas y Baleares. Aquest marí va recórrer la Mediterrània per aixecar cartes hidrogràfiques, i per açò les qüestions militars són tractades de forma extensa. La seva obra té un to similar a les anteriors, si bé és més reduïda, ja que només dedica 45 de les seves 158 pàgines a Menorca, en tot cas una extensió molt superior a la d’Eivissa (18 pàg.) i més de la meitat que a Mallorca (93 pàg.). La part que tracta sobre Menorca té tres apartats: una descripció geogràfica, una explicació sobre l’economia de l’illa i un breu assaig històric. Malgrat la crítica que fa dels errors d’Armstrong, el seu deute amb l’anglès és considerable. El llibre devia de tenir una àmplia difusió, ja que molts autors posteriors el van utilitzar.

De Maó destaca que les cases, construïdes de pedra, estan “acomodadas al gusto inglés”. L’església de Santa Maria és “medianamente grande, y de un bello orden gótico”. La ciutat compta amb molts carrers fora de les muralles, que formen un extens raval. El port és “uno de los más cómodos y seguros que ha formado la naturaleza”, fins al punt que “es lo más notable de toda la isla”. La seva cabuda és tan gran que ha allotjat tres esquadres angleses al mateix temps. L’autor fa una detallada descripció de l’illa del Rei on hi ha “el Hermoso hospital de los Marineros”. Davant de la ciutat es troba l’Arsenal de la Marina, que el porta a lloar l’obra del govern anglès, que transformà un illot rocós en aquesta illeta circular, amb les seves construccions. La descripció de s’Albufera i l’illa d’en Colom és molt similar a la d’Armstrong. Del castell de Sant Felip, que era “lo que fixaba la atención de toda la Europa” només hi resta un “montón indigesto de ruinas”; reprodueix un passatge de l’anglès per defensar que, malgrat que estava molt ben construït, el seu emplaçament era erroni.

Alaior és situat sobre una altura, molt ben edificada, amb una església gòtica molt antiga. Des Mercadal només s’interessa per la muntanya del Toro, des del cim del qual es descobreix una perspectiva molt àmplia. Del Castell de Fornells ja només queden ruïnes; el seu port està ple de baixos i només s’atreveixen a entrar-hi els que el coneixen. L’autor també acaba lloant la possessió d’Addaia, a la vorera d’aquest port, amb la seva delitosa horta i moltes fonts.

Ciutadella, quan era la capital fou una ciutat “brillante, bien edificada y bastante poblada”. Està totalment voltada de muralles, que per la part que mira al barranc “es obra de Moros que por su elevación puede pasar por soberbia”. L’església principal és gran, bella, de construcció gòtica i ornada amb una torre quadrada.

La comunicació de tots els pobles de Menorca es veu facilitada per un “hermoso camino con que esta Isla aventaja á todas sus vecinas”, obra del Brigadier Kane. El clima de l’illa és ventós i plujós i la seva terra és pedregosa i poc fèrtil. Respecte a les antiguitats esmenta les “piràmides”, formades per tosques pedres amuntegades, i les taules o altars, que abunden a la part de migjorn de l’illa. Descriu Cales Coves i el poblat de Torre d’en Galmés.

Coincideix amb els dos autors anteriors en indicar que els menorquins són molt religiosos. Els divideix en tres grups: els maonesos són els més industriosos i han pres moltes costums angleses; els de l’interior de l’illa són “toscos, taciturnos y endurecidos por el trabajo”; i els de Ciutadella, per les seves relacions comercials són els més hàbils; la noblesa manté les seves costums i és molt semblant a la de Mallorca.

Alfons Méndez Vidal

diumenge, 17 de febrer del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
John Armstrong


Com la majoria dels autors, Armstrong comença per Maó i finalitza a Ciutadella. De la primera destaca la seva situació sobre una altura que domina el port “sobre el qual sembla estar suspès. [...] Des d’aquí la perspectiva és extensa i l’aire més pur i saludable”; les mosques i els mosquits són menys molestos que a altres pobles de l’illa. També apunta que els edificis són construïts amb cantons de pedra. Dels edificis públics remarca que l’església principal “no té una aparença menyspreable, fins i tot per aquells que han observat les millors esglésies gòtiques d’Anglaterra”, però la casa del Governador “és un edifici de forma estranya i irregular”. Els carrers són molt estrets, no estan empedrats i són molestos per al trànsit.

Per l’autor, el port és bell, de gran extensió i longitud; la part de ponent està reservada per a les embarcacions de la Marina, mentre que la de llevant és per als comerciants. A la cala Anglesa (cala Figuera) les esquadres fan provisió d’aigua. A l’illa de la sang hi ha un espaiós hospital i és una agradable residència estival. Ofereix vistes pintoresques i per açò “gaudeix d’una situació avantatjada per formar un dels més delitosos retirs per a una imaginació contemplativa”. Quasi davant hi ha la cala de les ostres, on els autòctons se submergeixen per pescar aquest “deliciós marisc”. Més enllà hi ha l’illa de la Quarantena i el castell de Sant Felip, “situat a l’entrada del port de Maó, del qual és la clau i la principal fortificació de l’illa”. L’autor es detén en la descripció de la fortalesa, de la que destaca especialment les seves galeries subterrànies. A la capella descriu la tomba del brigadier Kane, el cos del qual llavors descansava allà. Armstrong aprofita per criticar la descripció del port que havia fet el Cardenal de Retz (1613-1679), un influent polític francès, rival de Mazarino, qui en les seves Memòries, publicades el 1717, una obra bastant difosa, exagerava els encants de la badia maonesa.

A l’altre extrem del port hi ha les hortes de Sant Joan que proveeixen verdura a Maó, a la guarnició i les esquadres, si bé hi ha altres barrancs que també es conreen, com al costat de Sant Felip. Açò fa que l’autor “no conegui cap altre lloc que estigui millor proveït d’hortalisses que Menorca i en condicions més econòmiques”. Al Sud de la població hi ha l’ermita de Gràcia, que és ben agradable, i al nord, el llac de s’Albufera, que abunda en peixos. A l’illa d’en Colom es troba mineral de coure.

Segons Armstrong, Alaior està en un lloc alterós, ventilat i “mitjanament ben construït”. L’església és bella i hi ha un escultor, natural d’aquest poble, que ha après de forma autodidacta i “ha executat diversos altars en les esglésies de Menorca que mereixen el nostre elogi”. Es Mercadal és un indret “molt pobrament edificat; com que l’església amenaçava ruïna n’estan començant a construir una altra”. La gent té mal aspecte, el que l’autor atribueix a la mala qualitat de l’aigua. La muntanya del Toro té forma de pa de sucre. La pujada és difícil i dalt hi ha un monestir d’agustins. “La capella és un edifici ben endreçat i està pintat amb la llegendària història del toro”.

A Fornells es troba un castell de forma quadrada; uns pocs pescadors viuen a prop de la mar. El seu port és gran, però “com que té molt de llocs perillosos, ningú s’atreveix a entrar-hi”. La muntanya de Santa Àgueda ofereix una bona perspectiva sobre “terrenys desèrtics i roques nues i incultes”. Hi ha una capella a on hi van pelegrins que deixen ex-vots, ja que la Santa té fama de guarir els problemes de pit de les dones. La fortalesa per l’autor és obra dels moros, els quals deixaren una inscripció sobre la porta d’una torre; té dues cisternes molt grosses. A l’Est del Toro hi ha la possessió d’Addaia, situada al costat d’un port espaiós. La seva bona ubicació li dóna, a parer d’Armstrong “una indisputable preferència a qualsevol altre indret de Menorca”. Després de descriure els horts de fruita i verdura, la font i les belles vistes, conclou dient que “sempre me’n recordaré d’Addaia i de la companyia de què vaig gaudir en aquell encantador i petit retir amb la major complaença i satisfacció”. En canvi Ferreries és un poble miserable que no mou gran curiositat al viatger.

Ciutadella està completament murallada. Al costat del palau del governador, un edifici gran i irregular, hi ha un agradable passeig. L’església principal és un magnífic edifici gòtic. Hi ha diverses esglésies i convents i a l’autor li agrada passejar-se l’estiu a l’ombra dels claustres. L’hivern, quan brilla el sol, com passa freqüentment, on camina pel passeig de Sant Nicolau, des del poble fins a la capella i el castell del mateix nom, a l’entrada del port. A prop d’aquest hi ha una escletxa en la roca a la qual els soldats anomenen “fuelles del diablo”. La gent que va de visitar a Ciutadella van a veure la cova Parella, una àmplia caverna natural on es formen un infinit nombre d’estalactites de color de sucre moreno. Armstrong no deixa de notar l’abundància de coves que hi ha a l’illa.

Pel que fa a les “antiguitats”, l’autor descriu una taula, que els menorquins anomenen “altar dels gentils”, i una atalaia, segurament de Torralba d’en Salort. Diu que aquests monuments sempre estan situats en un turó i escampats de manera que des de cadascun d’ells es descobreixen d’altres. També es refereix a les restes romanes de l’illa. Tampoc deixa d’explicar les diversions dels menorquins: “Els dies de festa els capellans fan espectacles i algunes vegades, comèdies”. El carnaval és una època d’exagerada alegria i diversió, ja que és pecat treballar fins que arriba la quaresma. Els homes i les dones es permeten moltes llibertats, mesclades amb cerimònies religioses. Les dames tiren taronges als seus galans i el que les rep està ben content, fins i tot si li posen un ull blau o li rompen una dent. També es fan carreres de cavalls, ases i persones.

Alfons Méndez Vidal

diumenge, 10 de febrer del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
El turisme al llarg del temps


Les darreres dècades, l’economia de Menorca s’ha anat especialitzant en les activitats lligades al turisme. Espanya és un país receptor de visitants estrangers, que venen a gran escala des dels anys seixanta del segle passat. Tanmateix, la realització de viatges de plaer és un fenomen molt més antic i, sense remuntar-nos als precedents històrics més remots, a partir de la revolució industrial es pot parlar ja de turisme de masses.

El turisme es torna massiu quan és practicat per persones amb una disponibilitat de temps i diners limitada. Durant el segle XIX es van donar dos fets que permeteren l’ampliació del fenomen turístic: l’aparició d’unes classes acomodades i de cada cop més nombroses, i la millora dels mitjans de comunicació. Evidentment, els pioners van ser els anglesos, on aquests fenòmens es van avançar en el temps respecte a la resta de països desenvolupats.

El relatiu retard en què Espanya va arribar al moviment turístic ha fet que els estudis sistemàtics sobre la història del turisme, que a altres països ja tenen una certa tradició, aquí s’hagin escomès des de fa poc temps; a les Illes Balears són cosa d’aquest segle. Dins d’aquests, té un gran interès l’anàlisi dels llibres i les guies de viatge, ja que proporcionen una informació considerable sobre l’evolució dels viatgers i de les societats que els rebien.

A Menorca, l’atenció prestada a aquestes obres no és recent. Ja el 1868 el Diario de Mahón traduïa les pàgines que un visitant americà, Bayard Taylor, havia escrit sobre la nostra illa. Al segle següent, el 1930 Joan J. Vidal i Sebastià Sapiña van emprendre la traducció de la Història de la Illa de Menorca, de John Armstrong, que des de la seva publicació el 1752 fou el punt de referència de tots els que viatjaven a Menorca o que escrivien sobre l’illa. Passada la guerra civil, la Revista de Menorca va recollir, entre els anys 1944 i 1945, la traducció de les pàgines sobre Menorca del llibre publicat el 1846 per Francis Schroeder, un mariner americà que passà llargues temporades a l’illa. El 1952 Joan Llabrés Bernal va dedicar una sèrie d’articles al Diari Menorca amb la traducció d’alguns passatges dedicats a Menorca en el llibre publicat el 1829 per George Jones, un altre mariner americà i l'any següent publicava la traducció de Quadrado de la part menorquina de l'obra del 1802 de Cooper Willyams. El 1973 l’editorial Moll va publicar l’obra de Gaston Vuillier sobre les illes Balears, que des de la seva aparició el 1893, fou una de les obres més influents del gènere.

A partir de la restauració de la democràcia i, especialment de la instauració de les institucions autonòmiques, s’han editat diversos llibres de viatges, anteriorment no editats o ja exhaurits. A més, la majoria dels que no han estat traduïts es poden consultar íntegrament a través d’Internet. D’aquesta manera és possible llegir la col·lecció sencera de llibres i guies de viatge. Alguns textos són més coneguts, mentre que d’altres només han estat manejats pels especialistes, però, en conjunt aquestes lectures permeten de fer-se una idea cabal de l’evolució de la visió dels visitants sobre l’illa de Menorca, alhora que proporcionen informació sobre l’evolució de diversos aspectes de la societat illenca. Les dades que ens proporcionen no sempre són correctes; de fet, en ocasions els diferents textos es contradiuen, però en tot cas ens donen compte de la informació de l’illa que es va difondre per Europa al llarg del temps.

Cal distingir entre tres tipus d’obres. Els llibres de viatge, en què els escriptors tracten d’una forma subjectiva sobre les seves expedicions, normalment per plaer, per països estrangers. Les obres geogràfiques s’ocupen d’una forma més objectiva sobre el recorregut de l’autor per terres allunyades a la recerca d’informacions científiques, ja siguin relatives a la geografia, la naturalesa o la societat. Les guies de viatge es diferencien de les anteriors, perquè s’editen amb afany de lucre i proporcionen als viatgers informacions útils per als seus desplaçaments. És evident que no es tracta de compartiments totalment separats, ja que hi ha obres que poden compartir elements de dues categories: llibres de viatge i geogràfics o guies de viatge escrites com un llibre de viatge.

A Menorca, el text fundacional de tota aquesta literatura, tant per ser el primer, com per haver estat utilitzat per autors posteriors, és l’escrit per John Armstrong (1705-58), un enginyer militar, qui va arribar a Menorca a inicis de 1738, per un destí es va perllongar uns deu anys. La seva presència s’emmarca, per tant, dins de la primera dominació anglesa (1708-1756). La seva obra, The History of the Island of Minorica, publicada el 1752, té forma epistolar i les cartes estan datades entre el 3 de juny de 1740 i el 9 de juny de 1742. El llibre va conèixer una segona edició, el 1756, en què l’autor realitzà algunes correccions i afegí una nova carta datada el 27 de febrer de 1756, en la qual donava notícia dels darrers esdeveniments bèl·lics, que suposarien la fi del primer període anglès de l’illa.

Segons Tomàs Vidal Bendito, aquesta obra pot ser considerada gairebé com un best seller, ja que tingué una difusió molt àmplia, la qual cosa demostra que Menorca era un indret interessant per als viatgers de l’època. La primera edició es va traduir a l’alemany (1754); la segona edició es va tenir versions en francès (1769), castellà (1781) i l’alemany (1781). També hi ha dues edicions irlandeses (1756 i 1782). Com ja hem dit, el 1930 dos menorquins van realitzar una nova traducció, més completa, al castellà, que ha estat tornada a editar el 1978. El llibre consisteix en una detallada descripció de la geografia física i humana de Menorca, amb un breu resum de la seva història. Conté cinc làmines amb vistes de les principals poblacions, de fòssils i d’un monument megalític, amb la qual cosa proporciona totes les dades necessàries per a qualsevol viatger acomodat de l’època.

Alfons Méndez Vidal