dimarts, 18 d’abril de 2017

Els reportatges de viatges en la premsa.
La revista Mercurio (1911)

El periodisme ha tingut un paper primordial en la difusió dels destins turístics. La segona part del segle XIX la premsa començà a incloure els reportatges d’alguns viatgers, que se solien publicar per entregues. En ocasions, les col·laboracions arreplegaven més tard en llibres, com fou el cas dels americans Bayard Taylord (1867) i Mary Soldberg (1894) i el català Josep Pin i Soler (1905).


Ja ens vam referir a aquests darrers fa uns mesos, així com als treballs del National Geographic (1928) i el Mirador (1933). Gràcies a l’interès de Miquel Àngel Limón i alguna troballa pròpia, he eixamplat el coneixement d’aquesta literatura, que assolí un volum que fa aconsellable que li dediquem un espai més extens. D’aquesta manera podrem constatar l’atenció que rebia l’illa des de l’exterior, sobretot a Barcelona.

La millora de la fotografia va permetre la seva generalització a les revistes il·lustrades, abans limitades als gravats, i que des de principis del segle XX s’expandeixen amb força. Aviat s’implantarà als diaris i modificarà la forma de fer periodisme, així la Primera Guerra Mundial fou la primera contesa que el públic va poder copsar de forma gràfica. Atès que l’atracció que despertaven els indrets estava lligada al seu paisatge, la introducció de la imatge va comportar la multiplicació dels reportatges turístics, notablement a partir dels anys vint.

Les col·laboracions no sempre anaven firmades. Un dels primers treballs sobre Menorca va sortir a la revista Mercurio, editada a Barcelona, el 1911. La publicació pretenia estrènyer els lligams amb Amèrica Llatina i, de fet, s’indica que Menorca és sobradament coneguda entre els locals, i es tracta d’ampliar la idea que tenen els americans. Les descripcions són similars a les que recollien les guies de viatge estrangeres i la de l’Ateneu (que acabava de veure la llum), caracteritzades pel seu to enciclopèdic. La novetat és que ve acompanyada de força fotografies. Les quatre pàgines inclouen sis fotografies del port de Maó, dues de la població i una d’Alaior, i els escuts de les quatre universitats (Maó, Ciutadella, Alaior i es Mercadal).

L’article fa un resum de la geografia i el clima de Menorca, així com de la mineria i el regne vegetal, per un costat i l’economia de l’illa, per l’altre: agricultura, ramaderia, pesca i indústria. La costa és bastant accidentada i passa dels més abruptes escarpats a les més manses platges. El clima és benigne, però l’hivern el vent fa que el termòmetre pateixi fortes oscil·lacions. Els fenòmens meteorològics més particulars són les calmes de les seques de gener i les rissagues de Sant Joan, que a vegades causen grans danys. 

El principal conreu és el blat, el rendiment del qual augmenta ràpidament gràcies a l’ús d’adobs minerals. Entre els llegums les més esteses són les faves, de qualitat superior i que es paguen a bon preu als mercats. L’illa posseeix moltes vaques, alimentades per prats naturals i plantes farratgeres. També hi ha un nombre considerable de cavalls, ases, bens i porcs. La fauna ictiològica és abundant i variada. La pesca és una de les bases més rellevants de la riquesa de l’illa. El producte més valuós és la llagosta, que s’explota a gran escala i de la qual els pescadors de Fornells viuen quasi en exclusiva. Li segueix en importància l’extracció de mol·luscos del port de Maó, d’on procedeixen les escopinyes i els dàtils. Les indústries més destacables són el calçat, els moneders de plata i la maquinària en general, però n’hi d’altres com les farines, licors, embotits, ciment, marbre artificial, etc.

Hi ha un extens apartat sobre els monuments prehistòrics, que es declara que són una de les visites més atractives pel viatger: talaiots, navetes, taules, muralles, cercles i coves gardes. D’entre els dos-cents talaiots s’assenyalen els de Sant Agustí, Binicodrell, Fonts Redones, Biniatzem i Torrellisà. Hi ha dos tipus de coves: les agrupacions de la costa sud, especialment les de cales Coves, Sant Josep i Son Morell i les que es troben al voltant dels talaiots, al mateix nivell del terreny, molt freqüents.


Les taules són de dimensions variades i acostumen a estar rodejades d’un cercle de pedres amb una porta de pedra que en ocasions té una llinda. Les més famoses són les de sa Torreta, Trepucó, Torrellisà Vell, Torre Llafuda i Cavalleria. Els monuments solen estar protegits per un recinte de muralles fetes amb grans blocs i a vegades de doble parament; les més remarcables són les de Son Catlar i Santa Rosa. Finalment, les navetes són similars als talaiots, però amb una cambra interior. Es coneixen denou i les més dignes de fer notar són les de Rafal Rubí i es Tudons.

La part més extensa es dedica al turisme. Es recomanen quatre excursions: a Ciutadella; es Mercadal, el Toro i Fornells; el barranc d’Algendar i els monuments arqueològics. Totes són animadíssimes i la darrera ben instructiva, la qual cosa la fa escaient per als turistes.

Maó és coneguda a tot el món pel seu port. Els carrers de la ciutat són amples, rectes i summament nets. Són adornats amb multitud d’acàcies i dotats d’enllumenat. Hi ha un carreró moresc molt típic anomenat Pont des General. Els principals edificis són les cases consistorials, el palau de Justícia i les esglésies. Compta amb gran quantitat d’institucions culturals, entre les quals sobresurt l’Ateneu, amb biblioteca i museus.

Ciutadella és la segona població de l’illa. L’entrada produeix una bella impressió si es fa per la plaça del Born. Conserva l’aspecte de ciutat antiga, ja que els carrers són estrets i alguns tenen porxos amb arcs apuntats; també hi ha vells palaus. Els monuments més interessants són les cases consistorials, les cases de Vigo, Martorell, Torresaura, Squella i Saura. Destaquen la Catedral, les esglésies i el Palau Episcopal. Per al coneixement del turista no es pot deixar d’esmentar la festa de Sant Joan, anomenada colcada, i que és una reminiscència dels tornejos de l’Edat Mitjana.

Es Castell és una vila agradable, de carrers llargs i amples, molt neta i higiènica, i amb vestigis de la dominació anglesa. Sant Lluís és un dels paratges del món més nets i ben conreats. És una residència agradable i apropiada per prendre banys de mar (el que deu ser una confusió amb es Castell). En tots els detalls recorda la dominació francesa.

Alaior s’aixeca en un altiplà sobre una eminència i és un conjunt ben alegre i animat pel voltar de les aspes dels molins de vent. La seva ruralia es beneficia de multitud de fonts que reguen nombroses i fèrtils hortes. Es Mercadal i Ferreries estan enclavades en unes comarques que abunden en boscos. La segona té un torrent que rega unes hortes extremadament fèrtils que la podrien convertir en una fantàstica estació hivernal.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Històries del turisme de Menorca. Conclusió: cinquanta urbanitzacions

En els articles publicats hem vist com, des de l’aprovació de la Llei del sòl del 1956 fins el 1975, es projectaren seixanta urbanitzacions, de les quals deu no van quallar. El ritme d’expansió es va anar accelerant: quinze foren construïdes abans del 1965, el mateix nombre el quinquenni 1965-1969 i vint els anys 1970-75.

La inexistència de plans municipals obligava als promotors a tramitar successivament el pla d’ordenació i el pla parcial. Tanmateix. el compliment de la normativa va ser limitat. Aquest fet al principi es devia a la manca de tradició, i perquè es tenien molt en compte els beneficis econòmics. En bastants ocasions l’Ajuntament deixava que es comencés a construir quan es presentava la sol·licitud, sense comptar amb cap tipus d’aprovació.
 
Es Grau, 1975
Les primeres notícies sobre la planificació urbanística apareixen al començament dels anys seixanta i es refereixen a la seva necessitat per organitzar el creixement de determinats nuclis. El 1960 es demanava que es fes as Grau, per posar ordre al desgavell constructor. Paral·lelament s’anunciava que alguns estrangers s’estaven plantejant comprar solars a Sant Antoni (port de Maó) quan s’aprovés el pla d’urbanització. Pocs mesos més tard, amb motiu de l’adquisició de la marina de Binibèquer Vell, es reclamava la redacció d’un pla per ordenar la costa de S’Algar a Binisafúller. Als pocs dies un article sobre “urbanismo turístico” demanava la regulació dels nuclis turístics per evitar que s’edifiqués amb plena anarquia, com a cala Mesquida.

La presentació dels plans urbanístics no es faria esperar. El mes de desembre del 1961 els propietaris de s’Algar l’entregaven a l’Ajuntament de Sant Lluís. L’any venidor ho feien els de cala en Blanes, remarcant el fet que la seva existència conferia categoria a la urbanització. Mesos més tard s’apuntava que seria una de les millors de Menorca “por el acierto en que ha sido planeada y el respeto a las normas oficiales que rigen en tales urbanizaciones y que se siguen saltando”.

El públic ja era conscient que la legislació rares vegades s’acomplia i que açò anava en detriment de la qualitat. En tot cas, aquests primers intents no van reeixir: S’Algar fou ordenada el 1982 per les normes subsidiàries del terme i el pla parcial de cala en Blanes no fou aprovat fins el 1975.
 
Cala en Blanes. Foto Pompilio Piris
El coneixement de la situació no va alterar gaire el comportament dels empresaris. En un moment d’intensa activitat urbanitzadora, la següent notícia sobre el tema és del 1964, quan es presentà a l’Ajuntament de Maó el pla general de cala Llonga. El mes de desembre la premsa esmenta per primera vegada la Comissió Provincial d’Urbanisme, amb motiu de l’aprovació definitiva del pla d’aquell nucli, el primer que aconseguia estar completament en regla, la qual cosa es fou remarcada en indicar que “sin duda será uno de los de más prestigio y solvencia de la Isla, al contar con un Plan”.

El 1966 el Daily Mail es queixava de la manca de seguretat jurídica de les propietats de les illes Balears, cosa lògica ja que un bon nombre de zones turístiques no comptaven amb pla parcial i es venien com a terrenys rústics, en alguna ocasió sense llicència d’obres; els permisos es demanaven a posteriori. Aquest article fou reproduït a la premsa local, per cridar l’atenció sobre l’afer.

A partir d’aquest moment augmenta el coneixement de la normativa urbanística: es passa d’informar sobre la presentació dels plans a fer-ho de la seva aprovació. El més actiu fou l’Ajuntament de Ciutadella. Progressivament es dóna més importància a la Comissió Provincial d’Urbanisme, alhora que es distingeix entre aprovacions provisionals i definitives.
 
Urbanització Port d'Addaia.Publicitat 1966
Van existir grans diferències entre els diferents nuclis turístics de l’illa. Mentre un bon nombre no van obtenir l’aprovació definitiva, altres, iniciats feia anys, finalment la van aconseguir, com ses Salines, iniciada el 1962 i legalitzada el 1970. Al mateix temps, es comencen a veure els primers fracassos: el 1971 la CPU denegà l’aprovació del pla de Binimel·là. De fet, els anys setanta ja existia la suficient conscienciació sobre el tema perquè s’utilitzés com un argument de venda, la primera vegada en la comercialització d’una parcel·la hotelera a cala Galdana, el 1971, i l’any següent en la publicitat dels centres turístics de cala Llonga i el port d’Addaia.

Per disposar una visió de conjunt del procés urbanitzador, hem analitzat la tramitació dels nuclis turístics de Menorca entre 1955 i 1975 davant de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Tramitació dels nuclis urbanitzats a Menorca (1955-1975). Percentatges
Formar d'aprovació
1955-1964
1965-69
1970-75
1955-1975
Aprovat abans
  0,0%
20,0%
20,0%
14,0%
Tramitat en paral·lel
20,0%
13,3%
35,0%
24,0%
Aprovat a posteriori
33,3%
  6,7%
15,0%
18,0%
Tramitat però no aprovat
20,0%
46,7%
15,0%
26,0%
Sense tramitar
26,7%
13,3%
15,0%
18,0%
Font: Elaboració pròpia. Actes de la CPU de Balears.

En conjunt, van predominar els nuclis començats a construir sense cap tipus d’habilitació legal: en el 62% dels casos les infraestructures i els edificis es van realitzar abans de l’aprovació del nucli per la Comissió Provincial d’Urbanisme, i de fet el 44% dels centres no van ser autoritzats mai i la seva situació va ser legalitzada quan s’aprovaren els plans generals municipals.

Amb el pas dels anys es va tendir a complir amb la llei. Amb anterioritat al 1966 cap projecte es tramità abans del seu inici, el 20% es va gestionar mentre es feien els treballs d’urbanització i el 46,7% no aconseguí mai la seva aprovació. En canvi, en el quinquenni 1965-69, el 33,3% dels plans van ser aprovats abans de començar a bastir edificacions, tot i que el 60% no obtindria el permís definitiu. Finalment, els anys setanta el 55% dels nuclis es començà a construir amb un pla definitiu aprovat i només el 30% quedaren fora d’ordenació.

L’incompliment de la llei no ha de ser atribuïda en tots els casos als promotors: els ajuntaments també van tenir la seva responsabilitat. Si construïm una escala respecte a l’acompliment de la llei en què 1 significa màxim respecte  (s’aprova el pla abans de fer res) i 5 el mínim acatament (no s’aprova mai), trobam tres grups. A Ciutadella, Ferreries i es Mercadal la normativa va tenir un seguiment notable: els plans es despatxaven mentre es feien les obres d’urbanització o, en alguns pocs casos, es prosseguia fins obtenir l’aprovació final. En canvi, a Maó i Alaior era més freqüent començar a construir i obtenir més endavant el consentiment oficial. Els dos municipis més incomplidors foren es Castell, on cap nucli disposava d’un pla, i Sant Lluís, on només el va obtenir un, i de forma posterior al seu desenvolupament.

Tramitació dels plans urbanístics de Menorca
Municipi
Núm. plans
% s. total
Tramitació
Ferreries
 1
  2%
2,00
Ciutadella
11
22%
2,27
Es Mercadal
 9
18%
2,33
Maó
 7
14%
2,71
Alaior
 6
12%
2,83
Sant Lluís
10
20%
4,10
Es Castell
 6
12%
5,00
Total
50
100%
3,10

Aquests fets eren coneguts pel públic a través de la premsa i encara més pels actors del mercat immobiliari. El 1976 el secretari de la Cambra de Comerç feia balanç dient que “Muchas urbanizaciones han pasado por encima de la legalidad o la han cogido al vuelo cuando ya llevaban varios años de vida.” Al seu parer, la major responsabilitat era de l’administració, per la seva passivitat. Aquest modus operandi tenia conseqüències negatives: reduïda superfície de les parcel·les, escassa reserva de zones verdes i serveis comuns, deficient infraestructura sanitària i manca d’equipaments, la qual cosa havia decebut a compradors de xalets i solars que van veure com “el paraíso prometido se convertía en un infierno”.
 
Publicitat de la urbanització Shangri.la. 1972

Aquest panorama ens permet interpretar casos conflictius, com Shangri-la, on els urbanitzadors van seguir el costum habitual al municipi: primer fer les infraestructures i les edificacions i mentrestant anar tramitant els plans urbanístics, sense adonar-se que aquesta pràctica era minoritària a l’illa i s’estava quedant desfasada amb el pas del temps. L’afer suposà la fi de la tolerància de la qual s’havien beneficiat els centres urbanístics il·legals. El Col·legi d’Arquitectes de Balears va qualificar les obres de “clandestines”. Dies després el delegat provincial del Ministeri d’Habitatge censurava la manca de responsabilitat de totes les parts. Aquesta nova actitud havia arribat per quedar-se. L’any següent, en comentar una ordre de demolició de l’Ajuntament de Maó, el periodista no es podia abstenir de comentar que “se desprende que se hicieron sin licencia”.

dimarts, 21 de març de 2017

Històries del turisme de Menorca. La desordenada urbanització de l’interior

La Llei del sòl del 1956 va introduir la planificació urbanística a Espanya. Tanmateix, l’aprovació dels plans provincials i municipals es va produir amb una extremada lentitud. Pel que fa als primers només es van aprovar els de Barcelona (1963), Guipúscoa (1965) i Balears (1973).

El Pla provincial d’urbanisme de Balears va tenir una lenta gestació, que es va reactivar el 1971. El mes de març el Foment del Turisme feia les seves aportacions, en les quals s’incloïa tant la previsió d’una carretera entre cala en Porter i cala Galdana com la demanda de mesures per evitar l’especulació en les zones urbanitzables. El mes de juny, el Pla s’exposava al públic i l’abril del 1973 era aprovat pel Ministeri. Enrere havien quedat les crítiques del Col·legi d’Arquitectes en el sentit que enlloc d’ordenar el territori, es legalitzaven les actuacions sorgides per la via dels fets i que tot el desenvolupament econòmic es deixava en mans del turisme, les quals van ser reproduïdes en la premsa local. 
Urbanitzacions i carreteres previstes al Pla Provincial (1973)
Després dels intents frustrats dels ajuntaments des Mercadal (1966) i es Castell (1968), Ferreries va ser el primer en culminar la tramitació del seu pla general, el 1970, si bé estava condicionat a una sèrie de prescripcions que no es van complir fins tres anys més tard. L’Ajuntament de Ciutadella va aprovar inicialment el seu pla el 1970, que va ser remés a la CPU dos anys més tard i fou autoritzat per aquesta de forma definitiva el novembre del 1974.

Un cop publicat el Pla Provincial, entre el 1973 i el 1974 va començar la preparació de la resta de plans municipals, que van tenir una sort desigual. El de Maó, va quedar pràcticament llest el 1974, però les diferències sobre la urbanització de Shangri-la, van demorar la seva aprovació final fins l’abril del 1980. El d’Alaior, després de superar diversos tràmits entre 1973 i 1974, també quedà aturat fins el desembre del 1980. Abans, havien estat autoritzats els plans des Castell (1977) i Sant Lluís (1978), que s’havien iniciat amb posterioritat, mentre que es Mercadal el 1974 va reprendre la legalització del pla general que no va veure la llum fins el 1984, després d’un sonor xoc amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.
 
Carreteres proposades per Joan Victory (1964)
D’aquesta manera, durant l’etapa d’intens desenvolupament dels anys seixanta i setanta, la manca de plans d’ordenació municipal obligava els promotors dels centres turístics a escometre un pla general sectorial abans de redactar el pla parcial, i ambdós havien de ser aprovats pels ajuntaments, per ser sancionats a continuació per la Comissió Provincial d’Urbanisme (CPU) de la Diputació Provincial. En la pràctica, alguns nuclis van néixer sense emprendre els tràmits legals o, més freqüentment, amb la simple autorització municipal.

Malgrat l’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i dels plans urbanístics municipals els anys següents, es van seguir donant casos d’indisciplina urbanística. Tanmateix, els anys vuitanta, els episodis més rellevants ja no es van produir a la costa, sinó a l’interior de l’illa.
 
Horts de Binissaida
Des dels anys setanta el procés urbanitzador s’havia estès per l’interior de l’illa. El juny del 1983 l’Ajuntament des Castell va concedir llicència per a l’obertura d’un camí rústic de quatre metres sense asfaltar a la finca Binissaida de sa Torre, així com per a la captació d’aigua al mateix lloc. Els mesos següents es concedien permisos per a la construcció d’aljubs i galliners. El març del 1984 el GOB denunciava públicament la construcció de vials de set metres i l’esfondrament de parets seques per construir noves tanquetes, indicant que una transformació d’aquest tipus requeria de l’aprovació d’un pla parcial, aquí inexistent. Al mateix temps censurava que la manca d’actuació municipal suposava consentir aquests fets. El 1988 la zona s’havia consolidat i ja tenia associació de propietaris, que van cedir els vials a l’Ajuntament, en una operació que aixecà una certa polèmica. Al final el sector ha quedat  sense ordenar i no compta amb cap planificació aprovada.

Continua la urbanització interior: L’Argentina

A principis del 1984 la societat Masies Cos, SA de Barcelona i dirigida per Josep M. Cos Balcells va adquirir la finca L’Argentina, de cent hectàrees, on ja s’havien realitzat moviments de terres i l’obertura de vials, sense cap permís municipal. El maig del mateix any es van produir les primeres segregacions i vendes de parcel·les de 15.000 m2. L’Ajuntament d’Alaior, requerit pel Consell Insular va imposar una sanció urbanística de 90.000 ptes, la qual cosa no impedí que el propietari seguís amb la parcel·lació. Les terres es van dividir en cent porcions d’entre 2.000 m2 i 45.000 m2 i es van posar a la venda amb anuncis radiofònics i a la premsa, on s’indicava que la zona estava legalitzada, l’existència d’uns bons accessos i la garantia de l’abastiment d’aigua. La finca comptava amb un pou autoritzat des del 1980, però que només permetia el reg de vint hectàrees. L’Ajuntament va concedir llicència d’obres a casetes d’eines i safarejos, però realment en molts casos es tractaven de cases de camp i piscines.
 
Lloc de La Argentina. Foto Jorge Pons
El 1988, la premsa i l’oposició va denunciar els fets, però l’Ajuntament va fer cas omís. Es van obrir expedients de disciplina urbanística a seixanta edificacions. Al mateix temps, la corporació va qualificar el sector com urbà en la revisió del pla general, aprovada per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 1989. En aquell moment s’estaven realitzant les obres d’electrificació, però els carrers estaven sense asfaltar i no existia xarxa de clavegueram; l’accés a la carretera presentava perill. Successius recursos van fer que l’aprovació definitiva no fos ferma fins el 1994, però la legalització del nucli ja no tenia marxa enrere, malgrat les crítiques al mal precedent que s’assentava.

La indisciplina s’amplia: Ciutadella

A l’entorn de Ciutadella, es van donar el mateix tipus d’actuacions que hem vist as Castell i Alaior i a una escala superior, ja que hi ha comptabilitzades quinze zones anomenades d’hortals, de les quals dotze se situen al voltant del nucli urbà.

El 1975 una immobiliària ja oferia hortals amb aigua. El mes de març del 1985 l’Ajuntament de Ciutadella va obrir cinc expedients sancionadors, i en dos casos va proposar la imposició de sancions: Son Aiet (18.700.000 ptes) i Ses Retxilleries (10.575.000 ptes). El primer, promogut per Edificacions de Menorca, SA ocupava 128.000 m2 i havia quaranta cinc parcel·les venudes, la majoria entre 2.000-3.000 m2. El 60% de les parcel·les estaven edificades, la meitat amb habitatges unifamiliars. A Ses Retxilleres, de Gaspar Pons Vaquer i de 118.100 m2 s’havien venut vint-i-sis terrenys; el 40% comptaven amb una construcció i la meitat eren xalets. Després d’un any i mig de tràmits (durant el qual sovintejaren les crítiques de lentitud i indecisió ), el Consell Insular va aprovar les sancions. Els promotors van recórrer al Govern Balear, que anul·là la sanció, decisió recorreguda per l’Ajuntament.

dimarts, 7 de març de 2017

Històries del turisme de Menorca. Trebalúger i altres urbanitzacions frustrades

Tot i que el 1971 es van produir uns moviments que possiblement es referien a Trebalúger, van ser frenats per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 es va constituir a Madrid la companyia Trebalúger, SA, que comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El representat, l’antiquari Carlos Smith, anunciava que no tenien intenció d’especular ni urbanitzar el lloc.


Tanmateix, el 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril es demanà permís per aixecar denou xalets i una àmplia infraestructura a la part de llevant de la platja (una operació similar a la projectada deu anys abans a Pregonda). El Grup Ornitològic Balear de Menorca va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà que les construccions no constituïen nucli de població i l’Ajuntament concedí la llicència el mes de desembre. El GOB va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril pels carrers del poble, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar. El nou consistori des Migjorn denegà la construcció d’un embarcador al torrent.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència. El 1992 fallà la il·legalitat de l’operació, en determinar l’existència de nucli de població. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament. A pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar. A partir del 1993 guàrdies jurats impedien el pas pel camí del litoral per accedir a la platja i no s’hi pogué passar fins a l’aprovació del camí de cavalls, una dècada més tard.

Un cas similar es va esdevenir a Talis. El 1976 la promotora Atalix, SA, administrada per Beatriu Panagiotopoulos va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial, per crear una àrea residencial turística d’una superfície de catorze hectàrees i amb una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. Tanmateix, la seva tramitació es va anar allargant, perquè la corporació hi va trobar deficiències. Paral·lelament, el GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.


A cala Mitjana eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions fou rebutjat, perquè era un indret verge.

El barranc d’Algendar

El Pla General d’Ordenació Urbana de Ferreries, del 1973, establia que les finques de Santa Maria i Son Fonoll (una estreta franja situada a la part baixa del barranc d’Algendar, a 1.500 metres de cala Galdana), no eren urbanitzables. El febrer del 1983 el Consell Insular va aconseguir que el Consell General Interinsular suspengués el planejament de determinats espais del litoral de Menorca que es consideraven d’interès ecològic i paisatgístic, a l’hora que es tramitava la seva declaració com a paratge preservat, però el nou govern sortit de les primeres eleccions autonòmics del març d’aquell any va eliminar aquesta protecció en l’aprovació inicial de les Normes Subsidiàries de l’indret i el deixava com una zona de conreus. L’estiu es va autoritzar inicialment la revisió del Pla de Ferreries, en el qual se’l delimitava com urbanitzable, la qual cosa va originar una important oposició al poble, on es va crear la Coordinadora per a la Protecció del Barranc d’Algendar.

Molt prest, l’empresa propietària, Promotora Agrícola Menorquina, SA, representada per Joan Vàzquez Capó (qui així mateix ho era de la promotora de Macarella), va defensar públicament el seu projecte, indicant que perseguia una oferta turística diferent encaminada a captar un turisme de qualitat, que se separés del de sol i platja i no estigués subjecte a l’estacionalitat. Al cap de pocs dies el Govern Balear ratificava definitivament les Normes sense preservar l’indret. L’any següent el consistori va tornar a discutir la qüestió a instàncies de l’oposició, que lliurà un informe on s’indicava que la urbanització no afectaria el barranc.

El mes de gener del 1985, l’Ajuntament de Ferreries va aprovar provisionalment la revisió del Pla General, mantenint el sector com a urbanitzable, i  preveient la construcció d’un port esportiu, qualificació que va rebre nombroses al·legacions; la Comissió de Patrimoni Històricoartístic de Menorca emeté un informe desfavorable. Malgrat tot, el mes de juny del 1986 la Comissió Provincial d’Urbanisme autoritzava definitivament el Pla. El Consell Insular de Menorca interposà successius recursos contra l’acord. 

A finals del 1987 la promotora va presentar el pla parcial, que ocupava una superfície de 475.000 m2, que es destinaven en un 40% a habitatges unifamiliars, en parcel·les de 1.000 m2, el 20% a apartaments, un 5% a zona hotelera (amb una altura màxima de planta baixa i dos pisos), el 14% a espais verds i la resta a equipaments. La població prevista era de 2.700 persones. No hi eren ni el port esportiu ni el camp de golf, dels quals s’havia parlat al començament, la qual cosa va donar peu al comentari que no es garantia que fos una urbanització de luxe. La inversió seria finançada per empresaris àrabs relacionats amb promocions urbanístiques de qualitat a Mallorca.

Tanmateix, el mes de desembre el Ple de l’Ajuntament de Ferreries no només no va tramitar el projecte, sinó que resolgué iniciar la modificació del Pla General per desprogramar el polígon. Els promotors van recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme la decisió municipal, la qual aprovà inicialment el pla parcial. Paral·lelament s’estava tramitant en el Parlament Balear la Llei de l’àrea natural d’especial interès del Barranc d’Algendar, que protegia l’entorn. Per aquest motiu, el mes de juliol la Comissió Provincial d’Urbanisme rebutjava el pla parcial. La Llei d’espais naturals del 1991 incorporà la zona a una àrea natural d’especial interès, fet que va suposar la fi de l’afer. Els tribunals van denegar les fortes indemnitzacions que es demanaven.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Històries del turisme de Menorca. Les temptatives d’urbanitzar cala en Turqueta i Macarella


L’intent d’urbanització de cala en Turqueta, a Ciutadella, va comptar amb unes bases prou sòlides. El mes de juny del 1967 el Ministeri aprovava el pla de promoció turística de la zona, presentat per Francesc Vivó Amengual, senyor del lloc, primera fase per autoritzar un centre d’interès turístic nacional. Aquell any s’anunciava en el suplement turístic del diari Menorca que disposaria de carretera asfaltada, enllumenat públic, aigua corrent, clavegueram i electricitat. Es pensava construir una àrea esportiva, parc infantil, zona cívica, platja artificial i instal·lacions nàutiques per tirar barques a la mar, i s’adjuntava un croquis. El propietari va vendre els terrenys el 1969 a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible del qual era Joan Casals, qui va presentar aquest projecte, entre els diversos que encapçalava, a la fira Hogarotel.
 
Plànol de la urbanització 1967
Es va constituir la societat Cala Turqueta, SA, però la tramitació del centre d’interès turístic nacional va quedar paralitzada i no es reactivaria fins a finals del 1974, amb modificacions sobre el disseny original, de manera l’any següent  va obtenir la declaració pertinent.

L’assentament programat ocupava una superfície de 110 hectàrees i s’estenia al llarg d’un quilòmetre de costa, amb una població potencial de 6.000 persones. Tenia 180 parcel·les, la majoria de 1.100 m2, així com una àrea hotelera de 20.760 m2, zona comercial de 10.000 m2, espais verds i altres equipaments. El 1976 es definia com un centre de qualitat, dissenyat segons un model de petites agrupacions proveïdes de tots els serveis i una infraestructura adequada i racional. Es tenia molt en compte el paisatge, descartant formes destructives i només es preveia la construcció de dos hotels de tres plantes.

Cala en Turqueta, 1970
La crisi va tornar aturar la temptativa i l’Ajuntament no l’inclogué en el Pla General d’Ordenació Urbana. Quan la societat va presentar el pla parcial el 1978 s’aixecà la contestació ciutadana, avivada pel fet que al mateix temps es volia urbanitzar la platja de Macarella.  Es va promoure una recollida de firmes i es convocà una manifestació a Ciutadella pel dia 11 de novembre, a la qual acudiren unes 1.500 persones. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que entre 1980 i 1981 organitzà diversos actes a la població, com ara concentracions i concerts, per reclamar que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament del centre, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per amplis sectors de la població de l'illa, especialment ciutadellencs.

La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació, sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar per silenci el pla especial i que, en cas de conflicte entre el CITN i el PGOU, prevalia la planificació local. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.


Davant del tancament de les expectatives urbanitzadores, el mes d’abril del 1985 l’empresa va clausurar el vial d’accés. L’Ajuntament, disconforme, va ordenar la seva reobertura, però finalment només es va permetre el pas als vianants. Com acció de protesta, el sindicat Comissions Obreres va realitzar la celebració de l’1 de maig a la platja, mentre la UGT ho feia a Macarella, també objecte de litigi. La propietat va interposar un interdicte contra la decisió municipal i obtingué una resolució judicial favorable. Així i tot, el mes de juliol va restablir el trànsit de vehicles.

Macarella i Macarelleta

El 1978 es van presentar davant l’Ajuntament de Ciutadella els plans parcials dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarelleta, una zona que el Pla General declarava urbanitzable. Com hem vist, la iniciativa, que coincidia amb la de cala en Turqueta, fou contestada de forma immediata amb la organització d’una manifestació a Ciutadella i diversos accions més els anys següents.
 
Macarella, 1959

El 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es col·locaren poals de fems; també es van podar els pins i es tallaren mates. Es va delimitar un aparcament per a vehicles i un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris. Les coves es van clausurar, però la clau estava a disposició dels ciutadellencs que hi volguessin romandre. La propietat demanava a l’Ajuntament col·laboració per arranjar el camí d’accés. La platja era coneguda per la pràctica del nudisme. El delegat del Govern feia notar al respecte que els batles de l’illa s’havien manifestat en algunes ocasions de forma desfavorable a sol·licitar una platja per aquest ús.

El mes de gener del 1984 Menorca Mapesol, SA, titular dels terrenys, de capital local, demanà l’aprovació del pla parcial; tanmateix, els informes tècnics van determinar que contenia estipulacions discordants amb el Pla General. L’oposició municipal s’hi mostrà en contra de la decisió i acusà l’equip de govern d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. L’empresa va recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè se subrogués la competència d’autoritzar el projecte, però aquesta va refusar-hi. El Consell Insular, en unió amb l’Ajuntament de Ciutadella, proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual la va rebutjar.

La promotora impugnà els acords que denegaven les seves pretensions i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària d’autoritzar-lo directament i permetre la urbanització del paratge. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la protecció de la zona, que aquesta vegada s’arribaria a materialitzar amb la seva declaració d’ANEI, la qual cosa determinà la no aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els límits. El 2003, el Pla Territorial Insular va preservar tot el paratge, a través de la nova figura d’una àrea natural d’interès territorial. El 1995 la societat Menorca Mapesol, havia venut els terrenys a una companyia austríaca.