dimarts, 16 de gener de 2018

Les trinxeres de la política

Durant la transició va ser habitual que els polítics acordessin qüestions que per la seva transcendència volien deixar fora del joc partidista. El paradigma foren els Pactes de la Moncloa, vitals per sortir de la crisi econòmica i que obriren el camí a l’aprovació de la Constitució, també fruit d’un ampli consens. Aquesta manera de fer política s’estengué a les autonomies i així es va aconseguir l’entesa en algunes lleis urbanístiques i en la normalització lingüística.


Amb la desaparició de la Unió de Centre Democràtic s’inicià el declivi d’aquest esperit de diàleg i tolerància, impregnat més del seny centreeuropeu que de la rauxa mediterrània. Irònicament, després de la caiguda del mur de Berlín, les formacions polítiques es passen a definir més per allò que s’oposen que allò que defensen, potser per la pròpia inseguretat dels seus fonaments ideològics.

Aquesta deriva ens ha dut fins la situació actual on és més rellevant la posició genèrica que el programa. Així Pedro Sánchez es defineix com “No és no”, tancant la porta a qualsevol tracte amb el PP, alhora que Pablo Sánchez bloqueja un acord amb el PSOE per governar en coalició.

La Llei electoral espanyola, que suma la regla d’Hondt amb circumscripcions petites que marginen les grans aglomeracions de població, ha afavorit la deriva partidista, ja que amb un 44% dels vots s’obté la majoria absoluta i si se supera el 35% es pot assegurar un executiu en minoria, tant al Govern central, com a les comunitats autònomes. Els que critiquen que els independentistes catalans amb un 47% dels vots puguin manar són incapaços d’aprovar els pressupostos de l’Estat, perquè només van obtenir el 33% en les eleccions generals.


La I Guerra Mundial fou una guerra de trinxeres, on cada bàndol es preocupava més de no perdre terreny que de desbordar l’enemic. La política actual presenta força similituds: l’únic que val és mantenir-se ferm i esperar que un tomb electoral proporcioni el suport suficient per assaltar el poder. Un cop allà l’objectiu serà desmuntar les lleis del govern anterior, substituïdes per altres no millors, només diferents i amb un escàs vernís ideològic, on les classes socials han estat substituïdes pel poble o la gent i el bé general per la salvaguarda de les minories i col·lectius diversos.

No és estrany que els parlaments, nascuts per debatre l’acció política, hagin esdevingut teatres de varietats on cada grup intenta atreure l’interès dels mitjans de comunicació. Els ministres venen el peix a crits, com les peixateres, aprovant mesures en favor dels ciutadans que pensen que els poden donar més vots. Els grups de l’oposició critiquen qualsevol iniciativa del Govern, la qual cosa fa que si algun dia arriben a manar s’hagin de retractar dels estirabots que havien llançat alegrement des de la tribuna dels oradors.

Els polítics han acabant donant la raó als filòsofs postestructuralistes que, emparats en el relativisme cultural, negaven l’existència de la veritat i propugnaven que només existien interpretacions. Per tant, la comunicació és impossible, perquè les concepcions pròpies de cada grup no es poden transmetre. L’únic important és qui arriba a imposar el seu relat, la seva manera de veure les coses que no és ni millor ni pitjor que el dels altres i únicament pot aspirar a ser més convincent.


Malgrat que els aires intel·lectuals d’avui en dia estan arraconant aquesta visió pessimista i sectària de la realitat i hi ha un retorn a l’ètica, els nous polítics l’apliquen amb delectació. Com és habitual en aquestes corrents de pensament, allò crucial és el llenguatge i així Trump amb la postveritat ha redefinit una forma tendenciosa de sostenir el seu projecte polític excloent. El president americà també és simptomàtic en la utilització de l’insult i les variants més vulgars del llenguatge per cridar l’atenció i captar el vot de les capes populars. Tanmateix, és una tendència general i a Espanya el verb encès de Gabriel Rufián (ERC) o Antoni Camps (PP) no hi té res a envejar.

Aquesta polarització del discurs polític ens acosta a la dècada del 1930, però llavors era el reflex d’una societat profundament dividida, on feixistes, comunistes i anarquistes propugnaven marcs socials oposats i els seus seguidors més extremats no dubtaven en prendre les armes per liquidar el contrari i intentar assolir el seu ideal.


Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. En l’actualitat, la població mira amb escepticisme les arengues incendiàries dels seus dirigents i les redueixen així a una pantomima. Tanmateix hi ha el perill que líders irresponsables acabin arrossegant el país a un enfrontament on ningú pot guanyar.

El procés català és un bon mirall. La negativa categòrica del PP a qualsevol proposta que vingués del Principat, ja fos la reforma de l’Estatut o la millora de les relacions financeres, ha portat a l’actual radicalització, convertint l’independentisme, durant dècades una aspiració sentimental i folklòrica, en un projecte àmpliament compartit per la societat catalana.

La política local no s’escapa d’aquest esquema. El PP va dissenyar unes rodones a la carretera general que només eren un pal·liatiu a la seva impossibilitat de desdoblar la via, irrealitzable per manca de recursos. Les eleccions van aturar el despropòsit, deixant unes obres difícils de gestionar. L’actual equip d’Ara Maó a l’Ajuntament ha projectat un ascensor al parc Rochina, que és una simple resposta a la proposta del PP d’instal·lar unes escales mecàniques, però que si hagués estat plantejada pel PP haurien combatut aferrissadament. El que compta és anar a la contra.


Els resultats electorals presenten un fraccionament cada vegada major. Sinó som capaços d’acordar els temes clau, acabarem sumits en la discòrdia civil i el desgovern.

dissabte, 13 de gener de 2018

Joan Victory Manella, homenot del turisme menorquí

Joan Victory és el protagonista indiscutible del sorgiment i consolidació del turisme a Menorca. Nasqué a Maó el 10 d’abril de 1906, fill d’Antoni Victory Taltavull, batlle de la població i primer president de l’Ateneu de Maó, el qual també intentà impulsar el turisme: l’Ateneu el 1911 va editar la primera guia turística de l’illa, féu imprimir postals i esmerçà molts esforços, encara que infructuosos, perquè es construís un hotel al port de Maó.


Victory Manella va cursar la carrera de Marina a l’Escola de Nàutica de Barcelona, però no finalitzà les pràctiques de navegació. Al seu retorn a Menorca es va dedicar a l’administració de les finques rústiques familiars.

Des de molt prest se li desvetllà l’afició per la fotografia, la qual el va portar a interessar-se pel fenomen turístic. Fruit d’aquesta inquietud, el 1932 va publicar una col·lecció de postals que representaven els paisatges més pintorescos de l’illa. El mateix any va editar, en col·laboració amb el fotògraf Ramon Pons Menéndez, una nova guia de Menorca, que renovà els continguts de la de l’Ateneu. Resultà un llibre molt més àgil, amb més fotografies i textos breus. La costa rep una atenció especial; se’n remarquen dos llocs: cala Galdana, deliciós paratge amb una magnífica platja semicircular voltada de pins, i l’Arenal d’en Castell, «una de las más expléndidas de la lsla y aún del Mediterráneo».

El juliol va participar en la constitució del Fomento del Turismo de Menorca, presidit per l’industrial bijuter Joan Gomila Borràs, del qual fou elegit secretari. Tanmateix, al cap d’un any dimitia en desacord amb el contingut de la pel·lícula promocional que l’entitat havia encarregat i que considerava perjudicial per a la indústria de l’illa. Durant la Guerra Civil fou mobilitzat i destinat al front d’Aragó.

Postal editada per Joan Victory

El 1941 va ser designat batle de Maó, càrrec que ostentà fins el 1954 i durant el qual es van construir la costa de ses voltes i el parc Rochina, es crearen la plaça de la Conquesta, la del Bastió i l’Esplanada. Entre el 1943 i el 1946 fou Procurador en Corts i gestionà la reforma de l’Escola de Mestratge Industrial, l’ampliació del moll comercial, el 1948, i l’habilitació del camp d’aviació de Sant Lluís per al tràfic regular de passatgers, el 1949, que tindria una notable importància per al desenvolupament econòmic de l’illa en general i del turisme en particular.

A la fi de la Guerra Mundial Joan Victory va entrar en contacte amb el director general de Turisme, Luis Antonio Bolín, la personalitat clau del sector, qui l’animà a organitzar una societat per al foment del turisme. El mes de novembre del 1945 va convocar les juntes directives de l’Ateneu de Maó i la Cambra de Comerç i els exposà l’encàrrec. Es volia donar a conèixer als forasters els monuments prehistòrics, el paisatge, els pobles blancs i el port de Maó, ideal per als esports nàutics.

El mes de juny del 1946 va quedar novament constituït el Foment del Turisme, sota la seva presidència. Eren vocals el president de l’Ateneu i representants de la premsa i la Cambra de Comerç, alguns dels quals (Rafael Roselló, Fernando Saura) s’involucrarien els anys següents en empreses turístiques. L’únic vinculat en aquell moment amb el ram era Damià Borràs, propietari de l’Hotel Sevilla.

Paral·lelament, el 1948 Victory va publicar una guia turística sobre Menorca. Tot i que es presenta com la segona edició de la del 1932, realment és un llibre més proper a la severitat de la guia de l’Ateneu del 1911 que a l’agilitat de l’anterior.
 
Guia de 1948. Joan Victory

Des del Foment del Turisme es va realitzar una feina continuada de promoció de l’illa, amb l’edició de cartells i fullets turístics i contactes amb les agències de viatges. Al començament, tot estava per fer i la seva tasca fou molt més ample. El 1948 la seva principal preocupació eren els allotjaments i s’aconseguí que la Direcció General de Turisme iniciés l’expedient per edificar un parador a cala Galdana.

A la primera Junta Provincial del Turisme de Balears, realitzada el 1953 a Palma per debatre sobre el pla turístic de carreteres de la província, Victory va obtenir la inclusió de la doble comunicació de cala Galdana amb Ciutadella i Ferreries, una via de cala en Porter a cala Galdana i la comunicació de cala Figuera a cales Fonts per la vorera del port. Entre el 1955 i el 1959 es considerava que el principal problema del sector turístic de l’illa no era la manca d’allotjament, sinó la migradesa de les vies de comunicació interiors que menaven a les principals platges.

Fou l’autor de la ponència sobre turisme del Consell Econòmic Social de Menorca, celebrat el 1965. Feia notar la necessitat que tenia l’illa d’una nova font de riquesa que no patís tant els inconvenients de la insularitat, una forta amenaça per a la resta de sectors, i que absorbís l’excedent de treballadors agraris. Apuntava que el desplegament del turisme era fàcil perquè existia un fort impuls de la iniciativa privada i l’illa ja s’havia donat a conèixer a través de la propaganda i la promoció. Entre 1954 i 1956 fou el president de l’Ateneu de Maó.
 
Mapa de la ponència de turisme de Joan Victory, 1965
Victory tingué un paper clau en la creació d’hotels. Havia maldat durant una dècada perquè l’administració o algun inversor aixequés un allotjament de qualitat al port de Maó. Davant la manca de resposta, va convèncer Ferran Rubió, Pere Montañés i altres empresaris locals; Menorca tenia l’avantatge d’estar a dues hores de vol de les principals ciutats d’Europa.

Constituí la societat “Hoteles Menorca, SA”, que el 1956 va inaugurar l’hotel “Port Mahón”, del qual fou nomenat director. Dissenyat per Josep M. Claret, arquitecte municipal de Maó, es tractava d’un establiment de la màxima categoria (1a. A, l’equivalent a quatre estrelles) i 116 places. Al llarg del temps ha allotjat nombroses personalitats i és un referent per al sector. La junta del Foment del Turisme oferí un homenatge a Victory, remarcant que amb aquest hotel s’aconseguia remoure un dels principals obstacles del turisme illenc: l’escassetat d’allotjaments.

El març del 1960 creà una nova societat, Hoteles Marítimos, SA, per adquirir un solar de 4.000 m2 a l’entrada de cala Corb, al poble des Castell, també damunt del port. El mes de maig del 1962 obria les seves portes l’Hotel Carlos III, de 1a. B (tres estrelles) i 32 habitacions. L’arquitecte fou Mateu Seguí. El projecte preveia tres plantes, però la primera temporada només es van alçar dues. Victory assumí la direcció; el subdirector era Ramon Homs, que ho havia estat del Port Mahón i no es mouria del Carlos III, del qual arribaria a ser propietari.


La següent petjada fou l’Hotel Agamenón, aixecat a uns centenars de metres de l’anterior, i que fou estrenat el juny del 1965, també classificat com 1a. B. Com a director es trià Narcís Homs, fill de Ramon Homs. El president del Consell d’Administració de la societat promotora, “Menorca Turística, SA” era Pere Montañés, el conseller delegat Joan Victory, i entre els consellers hi eren Pere Pons Olives, Miquel Coll Carreras i Rafael Roselló.

El creixement de la indústria turística menorquina s’estava accelerant. El darrer hotel fou el Santo Tomàs, en la urbanització del mateix nom. Fou inaugurat el maig del 1966, amb la màxima categoria (1a. A), 60 habitacions i 114 places. L’arquitecte tornà a ser Mateu Seguí, qui el va dotar de totes les comoditats de l’època: calefacció central, aire condicionat, telèfon, aparcament per vuitanta vehicles i piscina. L’impulsà la societat “Hoteles Balearicos”, de la qual Victory n’era el conseller delegat i el president José Felipe Alcover, ambaixador d’Espanya a Estocolm. El primer director de l’hotel fou Miquel Mesquida Ticoulat.

La premsa resumia l’actuació de l’empresari el 1962 afirmant que havia sostingut el Foment del Turisme a costa de grans esforços i que al principi ningú li feia cas, però que en aquell moment ho reconeixien fins i tot els que al començament el combatien o ridiculitzaven. El 1963 va rebre del Ministre Fraga Iribarne la Placa del Mèrit Turístic que es concedia a l’entitat.

L’any 1965 presentà la seva renúncia com a president del Foment i es concentrà en les seves activitats hoteleres, de les quals encara era president el 1980. El 1971 fou nomenat president del Consell Insular d’Empresaris. La Federación Española de Hospedaje li conferí el títol d’Hoteler d’Honor del 1979.


Victory va tenir poca presència en els mitjans de comunicació. Gran defensor del turisme per sostenir la prosperitat de l’illa, des del 1965 propugnava la necessitat de continuar creixent fins arribar a les 25.000 places hoteleres, ja que el volum existent a Menorca “no permetia entrar plenament en el joc”. Pensava que era possible compatibilitzar el turisme amb la preservació del territori. Al seu parer, cala Galdana era l’únic cas en què s’havia trencat l’harmonia amb el paisatge.

dimarts, 26 de desembre de 2017

L’Ateneu de Maó, precedent del Foment del Turisme de Menorca

El 1926 l’Ateneu de Maó crea una secció especialment dedicada al foment del turisme, la qual va ser un fort revulsiu per a la qüestió. Ja hem resseguit la tasca de l’entitat per intentar implantar un hotel, que, a pesar de no reeixir, sí que va aconseguir conscienciar un grup cada cop més nombrós de menorquins sobre el tema. Així, el mes de març del 1926 es constituïa a Maó l’“Auto Club Menorquí”, una societat dedicada a fomentar el desenvolupament del turisme a l’illa, promoguda per Rafael Roselló. La seva fundació va coincidir amb la conferència donada a l’Ateneu per un enginyer d’obres públiques, que va apuntar la possibilitat d’incloure la carretera de Maó a Ciutadella dins del Circuït Nacional de Turisme. Aquests dos fets ens parlen de la importància dels automòbils per al desenvolupament del turisme.

Postal Lacoste. Dècada del 1910

Aquesta inquietud es pot detectar a la premsa, que, si en un principi només havia anat recollint notícies diverses sobre l’arribada de viatgers, la propaganda o la construcció de l’hotel, a partir del 1928 enceta un debat sobre la utilitat del turisme de Menorca, resolt pràcticament sempre de forma afirmativa, i els mitjans per a promoure’l, entre els quals les veus a favor de crear una entitat específica van anar creixent. En dos anys, el nombre d’articles autoritza a parlar de campanya pro-turisme: el 1929 tretze i el 1931, vint-i-nou.

Mentrestant, l’Ateneu continuava amb la seva tasca. Fidel al seu esperit d’estudis aplicats, que anteriorment s’havia concentrat en l’agricultura, aquests anys es va plantejar un programa d’implantació del turisme. Aquest fou exposat en el discurs del membre de la Junta Directiva Josep Cotrina «Mallorca y Menorca (consideraciones sobre el turismo)», llegit el mes d’abril del 1927 i publicat en la Revista de Menorca l’any següent. L’autor parteix de l’existència a Mallorca d’«una corriente incesante de turismo». Menorca no manca d’atractius com són el port de Maó, els monuments megalítics, les ruïnes de Santa Àgueda, els barrancs, la muntanya del Toro i les cales. Però pocs turistes visiten l’illa: creuers, que venen molt esporàdicament, alguns iots d’esplai i un escàs nombre d’arqueòlegs i artistes que, fins i tot «no son propiamente turismo [ya que] busca el turista saludable ambiente y esparcimiento para los sentidos». Per atreure turistes cal millorar les comunicacions i els hotels i l’estímul de la propaganda.

La Voz de Menorca, 17/06/1929

Cotrina proposa actuar seguint un pla. Considera impossible fer venir turistes directament de la Península o l’estranger, però seria factible, portar-los de Mallorca, per a la qual cosa suggereix un canvi en el transport marítim que permeti una connexió diària entre Ciutadella i Alcúdia, així com la reforma del servei portuari d’aquesta darrera. També planteja altres modificacions per combinar aquest servei amb el que uneix Palma amb Barcelona. A continuació, indica la necessitat de perfeccionar les comunicacions internes per fer accessibles els tres o quatres paratges més assenyalats, com ara cales Coves, el barranc d’Algendar i les platges de Son Bou. Paral·lelament, els hotels s’haurien de condicionar per donar servei als nous visitants. Finalment, per donar a conèixer l’illa caldria fer una propaganda persistent. Allò més adient seria crear una entitat, que treballés de forma coordinada amb les de Palma i Barcelona i amb les agències de viatges. S’encarregaria d’editar «fullets senzills» i de promoure la publicació d’articles a diaris i revistes i procuraria la vinguda d’artistes i personalitats de relleu. Per al seu manteniment, fora bo que hi contribuïssin el major nombre de persones, perquè «sin exponer nada, nada se consigue». L’autor havia fet una bona anàlisi de la realitat menorquina; les seves idees tindrien vigència fins entrada la dècada del 1960.

El 1928 es van iniciar les gestions per editar una segona guia turística, ja que la primera estava esgotada i, a més, l’evolució general envers publicacions amb més il·lustracions i, en particular, la de les guies turístiques, l’havien deixat obsoleta. D’altra banda, a més de les mostres de pintura de què ja vam parlar un dia, a finals d’aquest any, l’Ateneu va organitzar una exposició fotogràfica d’imatges de Menorca amb l’objectiu de realitzar una sèrie de postals amb finalitats propagandistes. Al mateix temps, el batle de Maó (que també era el president de l’Ateneu) animava els fotògrafs a presentar-se al concurs organitzat a Madrid pel Patronat Nacional del Turisme.

Com a resultat de tot açò, el 1929 l’entitat edità una sèrie de vint postals, de les quals nou eren dedicades al port de Maó, dues a Fornells i la resta als indrets més coneguts del litoral (port de Ciutadella, cala Mesquida, port d’Addaia, son Bou, cala Galdana, cales Coves i cala Rafalet). Es van fer imprimir 1.000 exemplars de cada targeta, amb un cost de 959 pessetes; l’elecció d’una qualitat de paper superior encarí la comanda. Segons consta a l’arxiu de l’entitat, l’Ateneu havia previst la realització de cinc sèries més, la qual cosa demostra una considerable ambició. Aquestes haurien estat dedicades als pobles i viles de l’illa, paisatges de l’interior, monuments i edificis, monuments prehistòrics i costums i objectes tradicionals.

Postal editada per l'Ateneu de Maó, 1929

L’edició d’aquestes targetes fou motiu perquè l’Ateneu estrenyés les seves relacions amb el Foment del Turisme de Mallorca, al qual se n’envià un joc. Com a resposta, el seu president adreçà una carta a Antoni Victory, en la qual enviava dos fullets de propaganda, un de Mallorca i l’altre sobre les illes Balears, que també contenia una breu descripció de Menorca i Eivissa. Finalment, animava els menorquins a imprimir quelcom semblant, «resumen de lo más interesante de la isla, así como datos de hoteles, para facilitar la ida de Turismo», agregant que des de Mallorca podrien “empènyer”.

La resposta de Victory és il·lustrativa tant de l’estat del turisme a l’illa com de l’enfocament de l’Ateneu. Comentava que el poc que es feia era obra de la secció de Turisme i Esports de l’entitat i que la guia de Menorca s’havia esgotat feia anys i existia el projecte d’editar-ne una altra; a més, s’organitzaven exposicions de fotografia, per finalitzar indicant que «poca cosa más podemos hacer por ahora, mientras no tengamos un buen hotel», i seguidament explicava que estava en constant relació com a batle amb el Patronat Nacional de Turisme i expressava la seva confiança que, un cop inaugurat, vindrien prou turistes per omplir-lo.

El 1929 l’Ateneu va cercar suport per a la revista il·lustrada Menorca, que volia editar el fotògraf Ramon Pons Menéndez. Entre d’altres institucions, es demanà la col·laboració dels ajuntaments; l’Ajuntament de Maó donà la seva contribució, que es va estendre a les accions de foment del turisme, i el d’Alaior es va comprometre a adquirir-ne tres exemplars. També es va proposar de fer un mata-segells turístic, que no va reeixir.


Ja s’ha explicat com les darreres actuacions en aquest camp es van cenyir a l’erecció d’un hotel, així com a les exposicions de pintura. Només s’han d’afegir les gestions amb el propietari de cala Galdana perquè hi fes un pou; el gener del 1931 li agraïen la seva execució «por la gran mejora que supone para los turistas que visitan la playa». Amb la mort de Victory i l’adveniment de la República, l’Ateneu va reduir la seva activitat, tot i que encara cal fer esment de l’edició el 1935 de l’opuscle Pro-Turisme del seu soci Ferrer Aledo, una petita guia de l’illa.

dimarts, 19 de desembre de 2017

Les trampes del model de finançament autonòmic

El finançament s’ha convertit en la poma de la discòrdia de l’Estat de les autonomies. Algunes comunitats, com la de Balears, se senten agreujades; a Catalunya ha estat un dels arguments més invocats pels sobiranistes.


Les comunitats autònomes són les responsables dels principals serveis públics: sanitat, educació i serveis socials i, per aquest motiu, és vital que tenguin un finançament raonable. L’any 2009 es va acordar un nou sistema que, malgrat els anuncis oficials, no aconseguí proporcionar recursos suficients a les autonomies, que van haver d’escometre dolorosos ajustos per fer front a la crisi. El model preveia la seva revisió el 2014, però l’Estat l’ha anat ajornant,  demostrant així una escassa sensibilitat envers la despesa social.

Com que l’Estat central sol recaptar els impostos, a tots els països on, com Espanya, es descentralitza la despesa, sorgeix la necessitat de crear mecanismes per proveir fons als territoris. Els exemples d’Alemanya, Canadà i Austràlia han permès fixar les característiques d’un model coherent i efectiu.  Espanya des de l’inici en va fer cas omís i el finançament quedà llastrat per dos defectes: una certa insuficiència i les desigualtats entre comunitats autònomes.


El principi bàsic de les finances regionals és l’equilibri: els territoris han de tenir els mateixos recursos relatius que l’Estat en relació a les seves competències, és a dir que els dos haurien de patir les mateixes dificultats o alegries pressupostàries. Al nostre país, Madrid ha utilitzat el seu poder polític i el control del sistema impositiu per tenir proporcionalment més diners que les autonomies. Per exemple, l’any 2018 el Govern central pot incórrer en un dèficit del 0,7% del PIB, mentre que les comunitats autònomes només del 0,3%. El Govern utilitza els seus fons per construir infraestructures (AVE, autovies, aeroports), que reparteix segons criteris polítics, la qual cosa és l’origen dels desequilibris de les balances fiscals.

El segon axioma dels sistemes de finançament és que les diferents regions han de comptar amb els mateixos ingressos per càpita, és a dir que cap hauria de patir més dificultats que les altres, amb independència de la seva riquesa relativa. A Espanya, hi ha forts desequilibris, que només tenen una explicació històrica o política.

Tot neix del procés de transferències a les comunitats autònomes dels anys vuitanta, que, enlloc de basar-se en l’estudi de les necessitats de despesa, es va fonamentar en el lema “se transfiere lo que se tiene”: a cada territori se li van proporcionar els recursos per mantenir l’estructura administrativa heretada, sense considerar si era correcta o no. Així hi ha comunitats riques que reben un excés de doblers i pobres i que no obtenen prou; la generositat d’unes les fa acabar pitjor que altres que partien de més avall.


En les nombroses ocasions que s’ha reformat el sistema, sempre s’ha preservat l’statu quo: que cap autonomia perdi. D’aquesta manera es consoliden les diferències inicials i s’impedeix la seva correcció. Hauria estat fàcil congelar els ingressos de les comunitats sobrefinançades i destinar els nous fons a les altres, fins que s’arribés a un equilibri, però els privilegiats sempre han aconseguit bloquejar aquest acord.

Les dificultats augmenten quan pensam que les necessitats canvien a mesura que passa el temps, perquè la dinàmica de la població és molt diferent entre els territoris i n’hi ha que creixen de forma accelerada, com Balears, mentre que d’altres perden habitants, cas de Castella-Lleó. Açò obliga a la nostra comunitat a construir escoles i hospitals, cosa que no han de fer els castellans. L’envelliment també afecta de forma diferent a uns i altres i aquells on la població depenent augmenta més ràpidament tenen dificultats, perquè han de construir centres per atendre les persones grans i mantenir-los.

Un altre obstacle del finançament regional s’origina pel fet que les comunitats tenen autonomia total en la despesa, i en particular poden retribuir els seus treballadors com volen. D’aquesta forma, augmentant els sous dels funcionaris, es creen distorsions que confonen als ciutadans. La transparència exigiria que, almanco, es quantifiqués el cost de la generositat dels governs autonòmics.


El darrer entrebanc del sistema neix de la capacitat fiscal de les autonomies, que tenen alguns impostos, com ara successions, transmissions patrimonials i el joc, en què són competents per establir els tipus aplicables. Les comunitats riques poden baixar els impostos i així encara atreuen contribuents més acabalats. Açò és el que ha fet Madrid amb l’impost sobre successions. Així també s’originen guerres fiscals, com va passar amb l’impost de patrimoni, que va forçar a l’Estat a la seva eliminació pràctica.

Els partidaris d’una gran autonomia tributària, haurien de reconèixer que aquesta beneficia bàsicament els territoris rics i, en ocasions, acaba perjudicant totes les hisendes autonòmiques, que es veuen privades de recursos.

La Llei que regula el sistema de finançament del 2009 ocupa 72 pàgines i té 66 articles i un sens fi de disposicions addicionals, transitòries i finals. Sembla que els polítics van acordar les xifres als despatxos i després els juristes li van donar una aparença de legalitat, ben confusa, perquè fos incomprensible per qualsevol personal normal. Aquest és el motiu de les interminables picabaralles entre les comunitats. No tenim un sistema lògic, sinó 17 pactes bilaterals, on només compta la capacitat de pressió política. Les autonomies no tenen el que es mereixen, sinó el que negocien.

Les negociacions actuals es mouen dins dels mateixos paràmetres que les anteriors. A la hisenda autonòmica no ha arribat la nova política. Falta valentia perquè cadascú contribueixi segons les seves possibilitats i rebi segons les seves necessitats.

dimarts, 12 de desembre de 2017

El Patronat Nacional del Turisme i altres intents de fundar un hotel

La Companyia Nacional d’Indústries de Turisme (CNIT), que com vam veure, protagonitzà el primer intent d’establir un hotel a Menorca, es devia desfer pocs mesos després de la creació del Patronat Nacional del Turisme, el mes d’abril del 1928. Aquesta era una institució oficial, creada durant la dictadura de Primo de Rivera, per fomentar l’activitat turística. De fet, Peipoch, el director gerent de la CNIT, que s’havia desplaçat a Maó per sondejar la construcció de l’hotel, es va integrar en el Patronat amb funcions tècniques i el mes de novembre anava Cadis per supervisar l’inici de les obres de l’hotel Atlántico.

Hotel Atlántico. Cadis
A Menorca, el mes d’agost la premsa es feia ressò d’un anunci del Butlletí Oficial de la Província en què s’indicava que el Patronat Nacional del Turisme s’adreçaria als batles per informar-se sobre els allotjaments existents a la població, així com les vies de comunicació, la riquesa artística i altres accions per contribuir al desenvolupament del turisme. Al cap de pocs dies, s’apuntava que aquell any havien passat per l’illa un major nombre de iots estrangers i excursions de grups de visitants, i, arran d’aquest increment dels viatgers, es demanava sobre si arribaria a ser realitat l’hotel que estava en projecte.

El Patronat tenia entre els seus objectius la fundació de noves instal·lacions hoteleres, per la qual cosa el mes d’abril del 1929 l’Ajuntament de Maó (el batlle del qual era Antoni Victory) va acordar remetre-li el plànol del parc de Bellavista, que la Corporació volia cedir perquè la institució es fes càrrec de la construcció de l’hotel. Aquest és l’indret on el 1948 es començaria a aixecar l’antic hospital Verge del Toro. Aquesta temptativa perquè un organisme oficial aixequés un hotel d’un cert luxe és un precedent dels intents en el mateix sentit perquè es fes un parador de turisme a la postguerra.

El mes d’agost dos periodistes van polemitzar a la premsa a compte de l’hotel: mentre un defensava que no es podia fer, ja que el nombre de visitants era excessivament reduït, l’altre indicava que sense ell no en vindrien més. Recordava que, recentment, els passatgers d’un vapor, pel fet de no trobar un allotjament adequat, es van reembarcar. També comentava que, a Palma, el Gran Hotel es va edificar abans que el volum de turistes fos significatiu. D’altra banda, els estrangers es decantaven per una ubicació a la vorera del port i no a l’interior de Maó.

L’afer semblava donar un altre tomb el mes de setembre, quan Antoni Victory, que també era el president de l'Ateneu de Maó, convocà una reunió a l’entitat en la qual informà de la disposició d’un grup d’empresaris anglesos per adquirir els terrenys de la zona de sa Punta, que dominen el port com els del parc Bellavista, dels quals no estan gaire enfora. Havia aconseguit la promesa del delegat de la Trasmediterránea de destinar millors vaixells a la línia Barcelona-Maó. En paral·lel, continuaven les gestions amb el Patronat Nacional del Turisme per construir un hotel al port de Maó.

L’anterior iniciativa no va reeixir perquè el seu principal impulsor, Laurence Weavear, va morir. Un altre dels promotors, Bedell, indicava a Victory la seva voluntat de retornar l’estiu de l’any següent i cercar nous col·laboradors. El fracàs d’aquesta iniciativa no va desanimar el president de l’Ateneu, que el mes de juny del 1930 remetia una carta a Barcelona al subdirector del Patronat Nacional del Turisme, en la qual li recomanava Miquel Florit, propietari d’una casa molt espaiosa i amb vistes al port de Maó, que estava disposat a dedicar a hotel. L’informava que Peipoch havia vist la casa quan era gerent de la CNIT i un arquitecte de la Companyia havia fet els plànols per transformar-la en hotel. També li demanava que lliurés a Florit el reglament del crèdit hoteler per si s’hi podia acollir. El comte de Ruiseñada, que també era president de la companyia Trasatlántica, li va respondre que havia rebut el menorquí, però que el Patronat no adquiria immobles i només el podia auxiliar a través del crèdit hoteler.
Antoni Victori

Poc més pogué fer Victory, ja que morí el mes de gener del 1931. En la conferència que havia preparat sobre l’urbanisme de Maó, i que fou llegida a títol pòstum, remarcava que l’hotel per a turistes era «una de les [coses] més necessàries i que més podria contribuir a fer variar favorablement les condicions d’aquesta ciutat [Maó]». Al respecte, informava dels dos fracassos soferts pel projecte i que continuaven existint persones interessades, si bé a una escala més modesta. El PNT havia ofert el crèdit hoteler, que garantia un interès del 5% anual al capital invertit. Per finalitzar, repassava els hotels que havia promogut l’entitat i els que estaven en projecte.

El mes d’agost del 1932 s’anuncià que tornava a haver-hi capitals disposats per edificar un hotel. Segurament es tractava d’algun dels projectes precedents que la recent creació del Foment del Turisme de Menorca feien revifar. Tanmateix, com en anteriors ocasions, el projecte no arribà a bon port. Simultàniament, un periodista comparava Menorca amb Eivissa, la qual els turistes abans no freqüentaven, però que a poc a poc anaven fent acte de presència  i, a través d’ells s’havia estès la fama de la dolçor i ingenuïtat dels seus habitants i en aquell moment ja era un destí turístic com podia ser Mallorca.


Per tant, els menorquins eren conscients que s’estaven quedant enrere pel que feia a l’afluència de turistes. A les Pitiüses, l’arribada de persones d’un poder adquisitiu no gaire elevat estimulà la progressiva millora dels allotjaments, i, quan se superà un cert llindar, es van construir hotels de més categoria. És a dir, que l’oferta la va seguir la demanda i dinamitzà el procés. A Menorca, als anys trenta es comença a experimentar aquest fenomen. Si el projecte d’un gran hotel no va quallar, el 1930 l’hotel Central va reformar les seves instal·lacions; es renovaren les habitacions, instal·lant aigua corrent i cambres de bany; així com la cuina i el menjador, que tenia uns finestrals que donaven al port. El 1934 l’hotel Bustamante es renovaria completament i incorporaria totes les comoditats que requerien els turistes, però aquest establiment tampoc va estimular l’arribada de visitants. Per aquest motiu, cal concloure que, si no es van fer més allotjaments fou per la debilitat de la concurrència, no per manca d’interès dels menorquins.

dissabte, 2 de desembre de 2017

La intervenció de l’Ateneu de Maó en la qüestió hotelera

          El 1926 Chamberlin, un autor de llibres de viatges, declarava que no tenia cap sentit editar una guia de Menorca per atreure turistes anglesos, atès que no hi havia hotels per allotjar-los. El periodista afegia que aquest era el primer problema per fomentar el turisme, però era el peix que es mossega la coa, ja que les fondes eren insuficients i no oferien les comoditats que els viatgers adinerats exigien perquè no existia prou afluència de turistes.


D’aquesta manera començava el debat sobre la planta hotelera, que demostraria la sensibilitat dels menorquins davant el fet turístic, encapçalada per l’Ateneu de Maó. En aquells mateixos dies, el seu president, Antoni Victory, remetia una persona a Jacint Montllor, el president de la Federació Hostelera Espanyola, per tal d'«interesarlo sobre el asunto de montar un buen hotelito en esa [ciudad de Mahón] para el fomento del turismo menorquín».

          La cristal·lització d’aquesta inquietud fou la transformació de la secció d’Esports i Excursions de l’Ateneu de Maó, que abans de la I Guerra Mundial havia tingut un paper en el foment del turisme. El 30 de juny es reconvertia en secció de «Turisme i Esports», sota la presidència de Pelegrín de Moncada (exbatlle i regidor), amb l’objectiu d’«ampliar el seu radi d’acció suplint en la mesura del possible un organisme de propaganda i atracció de forasters».

          No es tractava d’un canvi cosmètic. Els membres de la nova secció estaven ben informats del moviment turístic i disposaven d’alguns contactes. No en va Marià Rubió, el president de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, tenia estrets vincles amb l’illa, ja que sa mare era menorquina i la família solia passar l’estiu a Menorca, on el seu germà Fernando es compraria el lloc de Mongofra prop del port d’Addaia, amb platges d’arena.

          El mes d’agost la premsa local informava de la constitució a Barcelona de la «Compañía Nacional de Industrias del Turismo», de la qual era delegat a Menorca Pelegrín de Moncada. El seu objecte era la construcció d’una xarxa nacional de cinquanta hotels. Les dimensions dels establiments serien majors o menors en funció de la població on s’ubiquessin, però les habitacions de tots ells serien idèntiques i moblades de la mateixa manera. Comptarien amb les comoditats i el confort més moderns, però sense luxes, per tal de no resultar excessivament cars. Per atraure la demanda es pensaven realitzar intenses campanyes de propaganda a l’estranger. Aquesta entitat, que mantenia relacions amb la Sociedad de Atracción de Forasteros, fou bastant activa: es va integrar en el comitè organitzador de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, i el 1927 va fer gestions perquè es realitzés un Congrés Nacional de Turisme.
 
Frederick Chamberlin
          La companyia no disposava de capital per construir els hotels i la idea era que els ajuntaments cedissin els terrenys i demanessin un crèdit al Banc de Crèdit Local; l’entitat retornaria a les corporacions locals les càrregues financeres. Aquesta fórmula es va intentar posar en funcionament a Maó, així com a altres indrets, com Sant Feliu de Guíxols. El fet que cap dels dos projectes reeixits suggereix l’existència de dificultats, probablement de tipus financer.

          La societat havia estat fundada per «aristòcrates madrilenys i financers catalans» i comptava amb la cooperació directa de les principals companyies navilieres del país. El president era el Duc de la Unió de Cuba, en nom de la Companyia Trasatlántica, i en el consell d’Administració hi eren representats la Companyia Trasmediterránea i el Banc de Crèdit Local. El conseller delegat era Antoni Muntañola, propietari de l’editorial homònima i membre de l’Ateneu Barcelonès,  i el director gerent, l’enginyer Lluís Peipoch.

          La relació de la companyia amb Menorca fou molt primerenca, ja que, quan aquesta encara s’estava formant, Pelegrín de Moncada s’hi va donar a conèixer. Quan es va signar l’escriptura de constitució, hi tornà a entrar en contacte Josep M. Taltavull, el delegat a Maó de la Companyia Trasmediterránea. Posteriorment, Antoni Victory va continuar les gestions i aconseguí que l’agost del 1926 es desplacés a Menorca el director gerent de l’empresa per tractar l’assumpte de la construcció de l’hotel. Durant la seva estada, es va entrevistar amb els regidors de l’Ajuntament i concedí una àmplia entrevista a la premsa local. El mes d’octubre van venir Muntañola, acompanyat del conseller delegat de la Trasmediterránea i l’arquitecte de la societat, per triar l’emplaçament més adient.

          La manca d’un hotel es feia notar. El 1927, pocs dies després de la visita del creuer turístic Oronsay, el representant de l’agència Thomas Cook enviava una nota al vicecònsol britànic en la qual l'informava que l’expedició només va estar poques hores a la població a causa de l’absència d’un establiment on els turistes poguessin prendre un lunch, cosa que els impedí anar després a veure «la casa de Nelson, l’Ateneu, l’església i els talaiots».

          El juliol del 1927, Moncada, que havia estat nomenat diputat provincial, anunciava a Palma que les gestions relatives a l’hotel estaven molt avançades. S’havia reunit amb el capità general de la província i el governador civil per tractar qüestions que afectaven el Ministeri de la Guerra (que havia d’autoritzar totes les construccions situades a la vorera de la mar). Es proposava que l’emplaçament fos al passeig de la Miranda i se li donaria el nom de Port Mahon Hotel, una denominació coneguda a l’estranger. Moncada es va traslladar a Barcelona per seguir fent gestions sobre el tema.

Marià Rubió
          El resultat d’aquestes darreres converses va suposar un petit canvi. Al cap d’uns dies, i coincidint amb la presència del director gerent de la CNIT, s’anunciava que l’hotel s’emplaçaria al Parc Bellavista, als afores de Maó. L’establiment tindria un mínim de cinquanta habitacions, algunes amb bany; l’edifici, de planta baixa i tres pisos i amb possibilitats de ser ampliat, comptaria amb calefacció central. A la planta baixa es faria un restaurant amb capacitat per 300 comensals, convertible en sala de festes; i a la principal, una ampla terrassa sobre el port. El mobiliari i instal·lacions serien els propis d’un hotel de primer ordre. Estaria rodejat d’un parc i camps de tenis i altres esports. El termini d’execució de les obres era d’un any.

          Una confirmació que el projecte estava avançat és la publicació al diari El Sol de Madrid d’un article en què s’anunciava que la Companyia Nacional d’Indústries de Turisme, amb la col·laboració de l’Ajuntament, presidit per Antoni Victory, i el diputat Moncada, es proposava bastir un hotel per turistes. Així mateix, es blasmava que l’illa hagués romàs ignorada per la majoria de les persones «que gasta els diners viatjant», ja que només era freqüentada per uns pocs «arqueòlegs, literats, pintors o turistes». Tanmateix, Menorca comptava amb uns clars atractius com a destí turístic: «un rosari de cales i platges, la bellesa dels penya-segats que s’endinsen en la mar i els magnífics monuments megalítics». Així i tot, els pocs viatgers es trobaven desorientats per l’absència d’agents de turisme que organitzessin les visites.

          Aquesta és la darrera notícia de l’intent d’aquesta empresa de construir un establiment a Maó. El maig del 1928 va proposar al govern una acció conjunta per fundar hotels i fomentar el turisme estranger. Es brindava a invertir vint milions de pessetes per aixecar i reformar hotels a tota Espanya, en aquells llocs on fossin necessaris i la iniciativa particular no els promogués. La Companyia trauria els hotels a concurs d'arrendament i els oferiria en venda a terminis. A canvi, demanava que se li atorgués una subvenció d’un milió de pessetes per a garantir els interessos del capital. La fracàs d’aquest darrer projecte suposaria la seva fi.

dimarts, 21 de novembre de 2017

El clavegueram d’un camí i les lleis irracionals.

Els veïns del camí de Baix, que uneix Maó i Llucmaçanes, no es poden connectar a la xarxa de clavegueram que l’Ajuntament està executant. Segons els serveis jurídics, l’inconvenient és que són en rústec, la qual cosa no va impedir que la corporació els concedís el permís d’obres, perquè l’edificació és autoritzada pel Pla General de Maó.


Si les mateixes cases s’haguessin construït en una urbanització, la llei els obligaria a disposar d’una infraestructura d’eliminació d’aigües residuals, sota pena de prohibir la concessió de llicències urbanístiques. És inexplicable que dues situacions iguals siguin tractades per la normativa de forma oposada.

Les aigües brutes són una de les principals agressions al medi dels humans. Per aquest motiu, les directives europees (a vegades sembla que només la Unió Europea legisla amb seny) imposen la instal·lacions de sistemes efectius d’eliminació i tractament d’aquests desagradables sucs. És il·lògic que les cases aixecades en rústec no estiguin subjectes a aquesta obligació i que, en un exercici de cinisme administratiu molt hispànic, se’ls prohibeixi aprofitar una canonada que passa pel seu davant.

És possible que quan es va dictar aquesta espècie de tabú hi hagués alguna bona raó, potser impedir la proliferació d’edificacions en el món rural. Tanmateix, després de l’aprovació del PTI i altres normes que protegeixen aquest entorn, aquest precepte és sobrer i hauria de prevaler la necessitat de preservar els aqüífers, amb una concentració de nitrats força alt. Sempre he pensat que l’existència d’un gran nombre d’habitatges al camp amb pous mouràs sense control és una font de contaminació no menyspreable.


El problema és que les lleis no s’adapten a l’evolució de la societat. Es fan un dia per afrontar una sèrie de qüestions i no es rectifiquen a mesura que aquestes van evolucionant i així esdevenen fòssils, amb un interès purament paleontològic, però sense cap utilitat pels ciutadans.

Sense moure’ns de l’urbanisme, l’exigència d’un informe de la Comissió de Medi Ambient per algunes actuacions és absurda. Certa rotonda d’una carretera secundària va haver d’esperar un parell d’anys. Afegir uns metres d’asfalt en un lloc on cada dia passen centenars de vehicles no hauria de precisar cap tràmit ambiental. De fet, a ningú li passava pel cap que l’informe pogués ser negatiu. Llavors, quina utilitat té? Només serveix per demorar la millora de la seguretat vial dels conductors i, al mateix temps, sobrecarrega de feina un organisme que té altres assumptes més importants a resoldre.


Actualment, un ajuntament està intentant construir una escola. La Conselleria d’Educació hi està d’acord i disposa de les partides pressupostàries. Els pares i els professors fa anys que demanen que s’executin les obres, perquè hi ha al·lots que fan classe a barracons. L’afer està paralitzat perquè, per qualificar la zona, el Consell Insular demana una modificació de planejament, com si s’urbanitzés un carrer, el que dóna lloc a situacions còmiques, com requerir un estudi econòmic, que l’únic que pot concloure és que la corporació haurà de destinar doblers a mantenir les infraestructures sense cap ingrés, cosa que qualsevol pot afirmar per endavant sense anar a la universitat. Els projectes dels promotors privats també es troben amb obstacles d’aquesta mena, que eternitzen la seva aprovació per qüestió formals d’escassa entitat.

Els polítics que fan lleis i els tècnics que les interpreten a vegades obliden que la funció de l’Administració és servir a l’interès general, és a dir les legítimes necessitats dels ciutadans. Un dels trets que distingeix uns països d’altres és la qualitat del seu Sector Públic, com presta els serveis a les persones. A Espanya, la nota sol ser més tost baixa.

Fa poc l’Estat ha intervingut l’Ajuntament de Madrid per incomplir la regla de despesa. Aquesta marca un màxim al pressupost de l’Administració i és un límit introduït per la Unió Europea per evitar els dèficits excessius i l’acumulació de deute. Tanmateix, és incoherent que s’apliqui a l’Administració Local, perquè les seves regles financeres sempre han estat més estrictes que les de l’Estat central i les comunitats autònomes.


A diferència d’aquelles, els ajuntaments no poden elaborar un pressupost amb dèficit inicial, ni tampoc poden destinar els préstecs a res que no siguin inversions. Per aquesta raó, els dèficits són transitoris i l’endeutament fàcil de controlar gràcies a la tutela financera. De fet, en tots els períodes de crisi, les entitats locals tornen a l’equilibri ràpidament.

El conseller d’economia d’una comunitat autònoma comentava al respecte que estava bé que els ajuntaments tinguessin superàvit, perquè així ells podien incórrer en dèficit, sense que el resultat global es veiés afectat. Em sembla que és d’escassa racionalitat econòmica i aliè a una elemental justícia que la irresponsabilitat d’unes administracions hagi de ser eixugada per altres.

En aquest món on tothom està tan ben informat i els polítics s’omplen la boca de dir que són al servei de la gent, en el dia a dia de l’aplicació de les lleis veiem com es donen situacions incongruents i incomprensibles, que destorben la vida dels veïns. La legislació es fa seguint un mètode acumulatiu: afegir nous preceptes, que són nous entrebancs. Només de manera excepcional apareix qualcun que simplifiqui les gestions administratives o rectifiqui normatives obsoletes.

Quan s’aprova una llei, ja sigui de contractes, de transparència, de subvencions o de qualsevol altre matèria, les autoritats sempre anuncien que beneficiarà la gent, però a l’hora de la veritat, els tràmits són més complicats per als ciutadans i més enrevessats per als funcionaris. Les lleis han esdevingut juguetes que els polítics exhibeixen per acaparar els titulars dels mitjans, amb uns resultats en ocasions contradictoris amb les seves promeses.