Primeres passes de l’arsenal anglès del port de Maó (1713-1754)

 El coneixement de l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII a la zona on actualment existeix la base naval del port de Maó ha estat renovat per la investigació que el 2013 va publicar l’historiador Pablo de la Fuente a la revista Drassana, del Museu Marítim de Barcelona.

Segons explica l’autor, un cop finalitzada la guerra de Successió i restablerta la pau, el 1713, les limitacions de Gibraltar van fer de Maó la base naval principal per al manteniment dels vaixells de la flota britànica a la Mediterrània, la Mediterranean Fleet. En un primer moment es van aprofitar les instal·lacions del port de Maó a fi de poder carenar vaixells. Aquestes construccions van ser millorades de mica en mica, sota les ordres del governador Kane. El carenat dels vaixells és el conjunt d’operacions per compondre el casc de l’embarcació i s’havia d’escometre de forma freqüent per l’elevat desgast que patien els bucs de fusta.

Carenat d'un vaixell. Louis Le Breton

La necessitat de fabricar i reparar l'arboradura per reemplaçar els pals, els mastelers i les vergues deteriorades dels vaixells va menar a l’establiment d’un nou equipament, el Mast Yard o taller de pals o arboradura, que el Navy Board va obrir a l’altra banda del port el 1718. Aquest organisme, amb seu a Londres i on treballaven més de mig centenar d’empleats, gestionava les drassanes i els subministraments de proveïments nàutics de la flota britànica. L'arboradura dels vaixells britànics solia ser elaborada amb avets procedents del Bàltic i de les colònies nord-americanes, i només al començament es va fer a partir d’arbres de Menorca. 

Encara que l'obrador va començar la seva activitat el 1718, la construcció del primer Mast House no es va iniciar fins al 1724. Kane, va triar el joncar pantanós que hi havia a la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, perquè servís d'emplaçament a aquests edificis, que esdevindrien l’embrió de l’arsenal de l'Estat. El 1724 començaven, primer, les obres de sanejament del pantà, i després l’aixecament d'alguns magatzems dedicats a la conservació d'efectes navals. Sembla que l'execució de l'obra va ser ràpida, ja que apareix en un detallat mapa de la zona de Maó i que Joan Enric Vilardell va incloure en la seva tesi doctoral. En aquest “Plànol i Secció del taller de Pals de l’illa de Menorca”, document sense data, però que es pot situar devers 1725, a més del taller dels pals, apareix una altra edificació, que desapareixeria amb l'expansió del centre productiu a mitjans de segle i que porta la llegenda “the Smith Shop & Watch house”, és a dir, la ferreria i l’habitatge dels vigilants. La seva construcció seria coetània al magatzem d'arboradura.

Les exigències, sempre en augment, de la Marina militar, que es multiplicaven durant els períodes bèl·lics, com la guerra d’Alberoni, entre 1718 i 1720 o el setge Gibraltar, del 1727, van menar al governador Kane a ordenar l’erecció de successius edificis a la riba sud del port, prop de la ciutat, per a la recorreguda dels vaixells de guerra, on s’estibaven gran quantitats d’accessoris nàutics al servei d’aquest primitiu l’arsenal. Armstrong ens ofereix una descripció de la situació de les instal·lacions navals el 1740:

“Tota la part occidental [del port] està reservada per a l’ús dels vaixells de Sa Majestat, i aquí es dipositen tota casta d’articles navals, a magatzems ben condicionats (llevat dels pals, que es guarden a la banda oposada del port), per estar sempre preparats per carenar, reparar i proveir els bucs de guerra.”

Victualling Yard a la Dutch Cove

L’anglès, com a bon enginyer, ja era conscient de la precarietat d’aquestes instal·lacions i continuava el text remarcant la conveniència d’ampliar-les amb la construcció d’un dic sec que, malgrat la seva dificultat tècnica, “prestaria una infinita utilitat”, perquè el mètode d’avarament d’embarcacions que feia servir posava en perill els pals i el cascs.

Amb l’esclat de la Guerra de Successió d’Àustria (1740-1748), es va constatar que la producció de pals de la factoria maonesa era insuficient per atendre els requeriments de la flota, motiu pel qual les peticions d’arboradura als arsenals metropolitans van ser una constant, que només mitigava un tant la reutilització dels que provenien de les preses corsàries.

Per altra banda, segons explica De la Fuente el 2005, a principis dels anys quaranta es va constatar que el creixement de les armades borbòniques començava a ser una amenaça per al Two Powers Standard (doctrina militar anglesa que plantejava superar al conjunt de les armades franceses i espanyola). Davant el perill de ser sobrepassats des del punt de vista quantitatiu, la superioritat qualitativa era la clau de la talasocràcia britànica. Açò depenia de l’increment de les capacitats logístiques i, a l'àmbit mediterrani, passava per potenciar la base de Maó. Amb aquest objecte, el Navy Board va enviar dos comissionats a Menorca, el 1743 i el 1745, per impulsar el creixement de les infraestructures de l’arsenal. Al principi, aquest es va limitar a l'ampliació del moll de la ciutat. L'única actuació proposada en relació al taller de pals (Mast Yard), va ser la d'emprar els estreps dels pilars del magatzem d'arboradura, on es guardaven els pals, per aixecar un pis superior de fusta on desar els materials més lleugers, obra que es va executar el 1745.

Projecte de la Mast House

Coetàniament a la reforma del taller de pals, es va ordenar l'engrandiment de la zona portuària de la ciutat. A mitjan 1743 es va contractar el mestre de cases Joan Villán per dur a terme la construcció d'un local nou a la capçalera del moll de carena. Aquest edifici s’emmarca dins l'expansió de les instal·lacions de la riba sud fins al paratge batejat pels britànics com a Dutch Cove (la cala holandesa).

Tanmateix, les necessitats de la contesa, que s’estava allargant considerablement, demostraven que les instal·lacions seguien essent insuficients. El 1746 es va planejar l’erecció d’un nou espai per allotjar una serradora i els seus magatzems, la qual cosa suposava un canvi qualitatiu per a les instal·lacions respecte a tot el que s’havia fet els darrers trenta anys. Aquest equipament marcarà l'evolució toponímica del Mast Yard al Naval Yard (drassana) i traslladarà el centre de gravetat de les infraestructures nàutics a la riba nord del port. Si fins aquell moment el moll de Maó era el lloc on es reparaven els cascos dels vaixells i la ribera nord l'espai relacionat amb l'arboradura, la creació d'una serradora –més gran fins i tot que la que es va bastir de forma coetània a Chatham, el port naval de Londres– marca l'inici del procés de concentració de tota la producció en el que fins aquell moment havia estat tan sols un obrador i magatzem de pals.

Es tractava d’una edificació de dues altures que comptava amb una serradora a la planta baixa i un obrador de veles al pis, una estructura  anglesa tradicional. La serradora és una de les claus de l'expansió del complex industrial. La factoria d'arboradura era una instal·lació que facilitava la producció, però la serradora marca una evolució, ja que permet la confecció de taulons i, en especial, de traques per al folre de cascos, peces fonamentals per a la carena dels vaixells. La destrucció de l'antiga ferreria i l’aixecament d'una nova més gran a llevant seu, precisament al costat del magatzem de taulons, és un indicador seqüencial perfecte de l'evolució industrial del lloc. La serradora es va concloure devers 1754, a les darreries de la primera dominació britànica.

Mast House i edificis de la zona

Finalitzada la guerra, el 1748, a mesura que la demanda generada pel comerç feia créixer el nombre de drassanes particulars, anaren en augment també les grades de la drassana de l'Estat, on sobraven elements per emprendre les més complicades construccions navals. En canvi, durant el curt interval en què l'illa de Menorca va pertànyer a la corona francesa (1756-1763), l'arsenal de Maó, com la resta de les indústries menorquines, va llanguir. Les coses van canviar de forma decisiva amb la devolució de l’illa als britànics, que van reprendre els seus plans nàutics per al port de Maó.

“Enfrente de Mahón, a la otra parte del puerto, se halla el famoso arsenal de Marina y la isla del Carenaje.” D'aquesta manera s'expressava Joan Ramis el 1787. La idea d’unir Saffron Island, l’illa Pinto, a terra i convertir-la en un carenador era una idea ja present durant la primera dominació britànica. Açò no obstant, no va anar adquirint forma fins a principis de la segona, quan quallaria finalment en sis molls de carena. El projecte de bastir un dic sec va ser bandejat, però si es té en compte que el moll del port de la marina de Maó només permetia carenar tres vaixells, la nova instal·lació suposava triplicar la capacitat de carenat de la base naval.

Qui tot ho vol, tot ho perd: La política de la dispersió mena al fracàs

 El batle des Castell ha posat sobre la taula la inconveniència de concentrar en els quarters del seu poble els ensenyaments de formació professional. Els partits que governaven abans han posat el crit en el cel i qüestionen la posició dels docents, que s’han expressat de forma inequívoca en contra d’aquesta ubicació. Crida l’atenció que els partits d’esquerra donin suport als mestres només quan els interessa. Si protesten contra del tractament que fa la dreta del català expressen un judici tècnic, en canvi quan es tracta de la localització dels estudis de formació professional es guien per interessos gremials...

Des de les grans manifestacions contra el trilingüisme de Bauzà, l’ensenyament s’ha convertit en el cavall de batalla de la política balear, amb capacitat de capgirar l’orientació global de la nostra Comunitat. L’anterior punt no és l’únic envoltat per la polèmica. La Conselleria d’Educació ha reconsiderat la seva postura en relació al Conservatori de Música de Maó, renunciant a traslladar-lo a la Sala Augusta. Pel camí s’ha perdut una dècada i el Conservatori segueix ocupant uns espais notòriament inadequats amb perjudici de l’alumnat. Si s’hagués fet cas dels professors, que reclamaven un edifici de nova planta, ja fa temps que gaudiríem de les instal·lacions que els menorquins ens mereixem i que tenen la resta de les illes.

Fa vint anys vam viure una situació semblant, quan l’Ajuntament va intentar que l’Escola Graduada de Maó allotgés les activitats de l’Escola d’Adults, el que hauria condemnat els alumnes a un munt d’anys de barracons, ja que el nou centre que s’estava a punt de construir era insuficient. Per sort, la pressió de pares i veïns, amb l’ajut d’un canvi polític com el que es va produir l’any passat va aconseguir imposar el seny.

Tots aquests exemples tenen un element en comú: l’obcecació d’alguns polítics en posar per davant dels criteris educatius altres principis, ja siguin urbanístics, de justícia social o d’equilibri territorial. Per aquestes partits, la formació dels ciutadans de demà no és una prioritat. No es tracta només d’una fixació dels governants locals. El retrocés educatiu que viu el nostre país, palmari en el rendiment, acadèmic dels joves i que es constata en els resultats de l’informe PISA, demostren com l’atenció a altres fins, per més benintencionada que sigui, té efectes perversos respecte a l’aprofitament acadèmic, malgrat que mai s’havien destinat tants recursos a les escoles com ara.

L’educació no és més que una de les qüestions en les quals es manifesta l’heterogeneïtat dels objectius que volen assolir alguns partits. Un cas semblant és el de l’hospital Verge del Toro. La finalitat assistencial que cobrirà l’edifici que s’està rehabilitant s’hauria aconseguit a un cost molt menor i amb major celeritat si no s’haguessin fet prevaler uns dubtosos valors arquitectònics.

Així com les formacions de la dreta clàssica són fàcilment identificables perquè tenen poques metes: baixar els impostos, beneficiar els empresaris i aconseguir el poder,  l’esquerra multiplica les causes a les quals dona suport i és capaç d’abraçar qualsevol reivindicació, com la llei d’amnistia dels independentistes catalans. A Menorca, l’anterior equip del Consell Insular va tocar moltes tecles, però no va solucionar el pont de la carretera general i aprovà la modificació del PTI quan l’arròs ja estava passat.

Aquesta disparitat no és gratuïta i té el perill de caure en contradiccions i conflictes interns, com el produït en el moviment feminista, fracturat per l’afer de les persones transgènere, una nova bandera que, per fer content als col·lectius LGTBI, ha posat els desitjos d’una minúscula comunitat de persones per davant dels temors d’una gran quantitat de dones. No debades és un axioma de la Política Econòmica que el nombre de mitjans no pot ser superior al d’objectius, perquè llavors el nostre destí és no assolir-ne cap, després d’una llarga agonia.

La postura de l’esquerra no deixa de tenir la seva lògica. El desenvolupament econòmic i social ha fet la nostra societat més diversa; han sorgit nous actors i, un cop resoltes les necessitats bàsiques, noves preocupacions reclamen l’interès dels ciutadans. Des d’un punt de vista pràctic, engreixar l’agenda minimitza el risc de fallar: l’esquerra sempre es podrà apuntar un bon nombre d’èxits en haver promogut qüestions emergents, les quals oculten els fiascos en altres temes, com els educatius que esmentàvem al principi.

L’aspecte crucial és que no focalitzar els esforços en el que importa mena al fracàs. Aquesta és la raó de fons de la desafecció dels ciutadans, que es veuen aclaparats per uns pocs grans reptes als quals els partits tradicionals no s’enfronten amb decisió i que acaben quedant en mans de les formacions populistes i d’extrema dreta, amb els seus idearis simplistes i contraproduents. Així és com un ultraliberal com Milei pot arribar a president de l’Argentina: la manca de resposta dels partits de tota la vida a la inflació i la crisi econòmica ha empès els ciutadans a una (nefasta) solució d’emergència.

Els grans problemes són a la vista de tothom. A Menorca, turisme i territori; al món, el malestar de la globalització, l’habitatge, la immigració, els serveis públics i la desigualtat. Les protestes que van esclatant aquí i allà ho posen ben a les clares. Mentrestant, els polítics de dreta no troben eines en la seva ideologia liberal i conservadora, els d’esquerra es perden en foteses i tots es barallen com a galls. El resultat no és més que el descrèdit del sistema i la frustració de la gent.

Desatendre les preocupacions fonamentals de les persones és una opció de risc. Les formacions d’esquerra que aixequen una cortina de fum amb la seves polítiques de la diversitat obren la porta a l’arribada dels partís de dreta i, tal com veiem amb els triomfs de Trump, Bolsonaro, Orban i Milei, la crispació i la paràlisi dels dos bàndols és l’antesala dels governs d’ultradreta.

Una nova història de l’arsenal anglès del port de Maó

 Molt abans que l’altra banda del port de Maó hi hagués una base naval, el que hi havia era l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII. Sobre aquesta destacada instal·lació van escriure àmpliament els historiadors marítims de finals del XIX i principis del XX. Tanmateix, la seva font d’informació es limitava als arxius locals. El 2013 l’historiador Pablo de la Fuente va publicar un article a Drassana, la revista del Museu Marítim de Barcelona, en el qual reconstruïa l’evolució de l’arsenal maonès a partir de la documentació que es troba als arxius britànics, la qual cosa ens ofereix una nova visió sobre el tema, amb dades de primera mà.

Per començar, cal remarcar que l’ocupació britànica de Menorca va tenir, des del primer moment, una funció militar clara. Des que Adam Smith es referís a la qüestió, diversos autors han disputat sobre quin era l’objectiu principal, si la protecció del comerç mediterrani o finalitats geoestratègiques i de control militar més generals, però al capdavall sempre s’acaba subratllant la primacia del mandat militar sobre els objectius comercials. Aquesta circumstància, tal i com ha assenyalat Martínez Ruiz en el seu treball del 2005 sobre els enclavaments anglesos de Tànger i Gibraltar, és inevitable quan s’està envoltat de territoris enemics i sempre acaba suposant la impossibilitat de desenvolupar activitats comercials de forma efectiva. 

El fet explicaria el desinterès final dels anglesos per Menorca, com un segle abans havia succeït amb Tànger, també port franc anglès. D’altra banda, cal tenir en compte que els comerciants britànics disposaven de bases comercials sòlides a la Mediterrània, com Gènova i Liorna (aquest darrer, un altre port franc), on podien obtenir la plata necessària i emmagatzemar la càrrega per poder així redistribuir els productes llevantins i del nord d’Àfrica, la qual cosa explica la seva reluctància a traslladar-se a Menorca.

La funció militar del port de Maó es basava en la seva excel·lent situació, que li permetia de posar setge a Toló, el principal port de l’armada francesa a la Mediterrània. França, dominadora d’Europa des de la pau de Westfalia, el 1648, era la gran rival d’Anglaterra. El port de Maó complementava Gibraltar, ocupat pels anglesos des del 1704. Aquest binomi es va mostrar com una impressionat barrera militar, tant des del punt de vista defensiu com ofensiu, ja que bloquejaven Cartagena, el principal port de l’Armada espanyola i, en general, tota la costa hispano-francesa. A més, en cas de setge d’un, l’altre el podia auxiliar, com es va esdevenir en diverses ocasions. Ara bé, com apunta De la Fuente, després de la presa dels dos territoris, Anglaterra només podia esperar l’enemistat espanyola i un acostament d’aquest país amb França, amb independència de quins fossin els monarques dels dos territoris. Finalment, la provisió d’aliments i gèneres diversos era molt més senzilla a Maó i els vaixells podien ser reparats amb més mitjans que a cap altre indret.

És important fer notar que, per als britànics, la funció principal del port de Maó era donar suport a la flota, tant en temps de pau, com durant els múltiples conflictes que es van suscitar mentre van dominar l’illa. En aquest sentit, el castell de Sant Felip era necessari per a la seguretat de la base marítima, però no un fi en ell mateix, la qual cosa segurament explica perquè mai va comptar amb les guarnicions necessàries per a la seva defensa. La base naval del port de Maó va proporcionar a la flota dos elements del màxima interès: un hospital per recuperar els marins de les seves freqüents ferides i malalties, i unes instal·lacions per a la reparació i el manteniment de les embarcacions. La rellevància del port de Maó va fer que aquesta darrera funció amb el temps s’acabés ampliant fins a esdevenir una autèntica drassana, amb capacitat per construir bucs aptes per a usos militars.

La bibliografia sobre les dominacions britàniques i les seves implicacions econòmiques ha tendit a passar amb una certa rapidesa sobre l’arsenal del port de Maó, sense aprofundir en la seva transcendència industrial, bé com una qüestió que es dona per sabuda, bé minimitzant la rellevància per al sector secundari d’aquestes instal·lacions. Aquest punt de vista potser es podria mantenir si Menorca hagués format part d’Espanya, però s’ha de bandejar del tot perquè en aquest cas la pertinença de l’illa al Regne Unit sí que va tenir conseqüències, ja que la va integrar de forma activa en un país on aquesta activitat tenia una impressionant projecció econòmica.

En efecte, De la Fuente subratlla la dimensió industrial del complex naval britànic. La indústria nàutica, que va arribar a tenir més de 17.000 llocs de treball directes, va ser un factor cabdal en el creixement comercial anglès. I no n'hi ha per menys, ja que donar cobertura a les necessitats d’infraestructura i logística d’una marina de guerra de gairebé un miler d'embarcacions no era una qüestió insignificant. Per a l’historiador marítim anglès Rodger, l'entramat econòmic de la Royal Navy durant el segle XVIII és, sense cap mena de dubte, una mena d'avenç del món industrial del segle XIX. Que Anglaterra gaudia d'una poderosa indústria marítima ho evidencia la intervenció de drassanes privades en la construcció de vaixells de guerra. El paper de la iniciativa particular en una indústria auxiliar com la bosselleria, sector controlat per contractistes, és una altra evidència de la fortalesa del teixit productiu britànic.

Aquest element torna a posar sobre la taula el fet que per a l'illa la presència de la Marina va ser bastant més important que la de la guarnició, de la qual tradicionalment se n’ha parlat molt més. Ateses les insuficiències en matèria d’infraestructura i les limitacions inherents del penyal de Gibraltar, Maó era la base principal de la flota mediterrània. Ho demostra de manera inequívoca el fet que l'únic oficial naval britànic a ultramar el 1713 era el guardamagatzem de Maó. En època de pau, la força marítima a la Mediterrània podia ser d'uns cinc navilis. Sent així, les seves tripulacions equivalien, aproximadament, als efectius dels cinc regiments que guarnien l'illa. Si s'hi afegeix el personal de mestrança naval i altres serveis, i el fet que en època de guerra l’esquadra s'incrementava de forma notable, resulta que el pes social i econòmic de de la Marina era clarament superior al de l'exèrcit.

En un primer moment, la prioritat britànica en relació a l’Armada va ser l’assistència a la marineria. De la Fuente indica que la recuperació de les tripulacions, afectades per febres i escorbut, era el principal problema logístic, considerablement més gran que la reparació dels vaixells. Ja abans del Tractat d'Utrecht, a finals de 1708, la disponibilitat d'un establiment sanitari era una necessitat urgent. Així durant 1711 es va iniciar la construcció de l'hospital a l'illa del Rei, que va ser anomenada pels anglesos Bloody Island, illa de la sang, fent referència al seu ús mèdic. Des d´un punt de vista arquitectònic, aquest edifici va ser el primer disseny específic d´hospital en una base ultramarina britànica. Tanmateix les necessitats de les embarcacions no van ser del tot desateses, ja que una cova de la part nord de l'illot va ser habilitada com a magatzem de brea, per la qual cosa l’illa del Rei es pot qualificar com el germen excèntric del futur arsenal. 

Pel que fa a la indústria naval, van ser els holandesos, segons informa la Guia menorquina per a l’any 1810, els primers que van copsar les possibilitats de la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, on hi havia uns terrenys pantanosos que el 1708, tot just produïda la presa de Menorca, van ocupar amb uns tendals provisionals per dipositar els materials i allotjar els operaris necessaris per compondre la seva esquadra.

L’impacte econòmic dels jueus a la Menorca del segle XVIII

 Tot i que la presència de jueus a Menorca durant segle XVIII és ben coneguda, fins fa poc el seu coneixement era més tost fragmentari. L’any 2015 l’Institut Menorquí d’Estudis publicà el llibre “Los judíos de Menorca a través de los Protocolos Notariales de Mahón durante la segunda mitad del siglo XVIII (1751-1802)” de la investigadora Matilde Morcillo, que clarifica considerablemente el tema.

Segons l’autora, un cop els britànics es van fer amb el domini de l’illa de Menorca en virtut del tractat d’Utrecht, el 1713, van començar a incentivar l’establiment de comerciants estrangers per convertir el port de Maó en un centre de redistribució de mercaderies que pogués proveir la guarnició i la flota angleses, perquè els menorquins no tenien capacitat per fer-ho.

Pel que fa als jueus, hi havia el precedent de Gibraltar on, des del 1704 es van instal·lar comerciants hebreus, en la seva majoria d’origen marroquí, per subministrar la Roca, la qual, per les seves condicions geogràfiques, estava mancada de tot. Prest esdevindrien molt nombrosos i arribarien a constituir al segle XVIII un terç de la seva població. Aquests jueus, amb el transcurs del temps mantindrien alguns lligams amb la nostra illa.

A Menorca, els primers jueus eren comerciants procedents d’Itàlia, fonamentalment de Liorna, amb contactes amb el nord d’Àfrica, que venien atrets pels avantatges de la declaració de port franc, ja que la seva ocupació principal era l’abastament de comestibles per a les forces britàniques. L’arribada dels hebreus va ser rebuda amb hostilitat per la clerecia i la població de l’illa i el governador Kane va haver d’intervenir en favor seu. El seu nombre es va veure incrementat la dècada dels anys trenta i, més encara, amb motiu de la guerra de Successió austríaca (1739-1748), afavorits pel fet que el proveïment de les tropes ampliava el volum dels negocis, incloent-hi el cors.

Quan el 1756 els francesos van posar setge al castell de Sant Felip, s’hi van recloure quinze jueus amb les forces angleses que, quan la fortalesa va capitular, van ser obligats a marxar. Tot i que la majoria dels israelites va haver de deixar Menorca, hi restà una petita part, no compromesa amb els britànics. 

El 1763 els francesos van retornar l’illa als anglesos, la qual cosa permeté el retorn dels exiliats, als quals se’ls van afegir nous elements. S’inaugurava el període més puixant de la comunitat, que el 1766 va aconseguir que se l’autoritzés a obrir una sinagoga al carrer de Gràcia de Maó, ja que fins llavors havia utilitzat per al culte una casa particular. Les queixes que es van aixecar no van aconseguir que es clausurés el temple, però van ocasionar l’advertiment dels seus col·legues de Londres perquè s’abstinguessin de participar en negocis en contra del bé públic (segurament extraccions de blat en època d’escassetat) i perquè no exportessin moneda en temps de carestia. Pel que fa la quantitat de persones que formaven la comunitat, malgrat alguns autors han proporcionat xifres molt elevades que exageraven el seu nombre, es creu que en realitat estava al voltant del centenar i la seva sobrevaloració es atribuïble al fet que cridaven l’atenció per qüestions socials.

Amb la conquesta de Menorca per les tropes del duc de Crillon el 1783, la colònia jueva pràcticament arriba a la seva fi. L’agost fou ordenada la seva expulsió i foren transportats a Marsella. S’ha dit que quatre bucs transportaren a 500 persones, però la gran majoria devien ser grecs i anglesos. Anys més tard, durant la darrera ocupació anglesa, del 1798 al 1802, els jueus tornarien a fer acte de presència, però la majoria es dedicaren al cors i al proveïment de queviures de les tropes. Mantenien forts vincles amb Gibraltar, ciutat a la qual van regressar quan es va decretar que abandonessin l’illa al final del període.

Segons Hernández Sanz, la principal família dels jueus establerts a Menorca eren els Cansino. Als protocols notarials són abundants els documents relatius als germans Salvador i Isaac Cansino, però també es troben, i amb similar freqüència, els Delmar, David i Moisés; el primer estava emparentat amb els anteriors. Així mateix són abundants els contractes en què intervenen els Cohen (Salomon, Abraham i Luna) i els Benzaquén. Amb menor freqüència apareixen els Galfón, Busnach i Lattes, així com altres individus de forma esparsa.

Jacob Cansino

L’etapa de major dinamisme de la comunitat jueva fou el final del primer domini britànic (1751-1756), durant el qual a la documentació hi ha setze referències, la qual cosa representa una mitjana de 3,2 per any. L’activitat cau amb força en el període francès, quan només hi ha un contracte. Amb el retorn dels anglesos, el 1763, les transaccions remunten, però sense arribar al moviment anterior (1,42 anuals) i, a més, bona part, el 37%, són relatives al corsarisme. Després d’eclipsar-se els anys de sobirania espanyola, la seva presència es reactiva amb força en el darrer episodi anglès (1798-1802), amb 3,3 operacions per any, si bé totes, llevat d’una, es relacionen amb l’armament de vaixells corsaris o la venda del producte de les preses.

A través dels documents publicats per Morcillo, ens podem fer una idea bastant aproximada de quins eren els negocis dels jueus al llarg d’aquests anys. La principal ocupació era el préstec de diners, bé a través de debitoris, que suposen el 18,5% de totes les escriptures, bé mitjançant lletres de canvi (7,4%). En el 82,4% de les transaccions els jueus actuen de prestadors i els més beneficiats són els grecs (el 42,9% d’aquestes operacions), però en segon lloc s’hi troben els préstecs entre jueus (21,4%). La resta està repartit entre maonesos, italians i anglesos. Una activitat relacionada amb l’anterior és la gestió financera, que s’esdevé en l’11,4% de les ocasions, operant com a representants d’altres persones, però més aviat en qualitat de comissionistes  d’altres negociants, que és el que es produeix en les dues terceres parts d’aquesta mena de gestions.

El segon focus d’atenció dels hebreus va ser la compravenda de vaixells, que suposa el 18,5% de totes les seves operacions. Curiosament el 70% de les transaccions són compres i només el 30% restant són vendes. Als jueus els venien bucs grecs i maonesos, una mica més els primers que els segons, però es donava la situació inversa en les compres, de manera que, en conjunt, els dos col·lectius es relacionaven per igual amb els hebreus.

 El comerç marítim i el noliejament de vaixells no tenien una excessiva rellevància, en tot cas més la primera (7,4%) que la segona (3,7%). El comerç marítim es materialitzava sempre amb societats en què un inversor hebreu  s’associava amb un capità maonès, mentre que, quan noliejaven vaixells, ho feien amb capitans grecs. Les rutes marítimes incloïen tant la ciutat de Liorna, com Alger i també, amb menor freqüència, Gènova, Niça, així com Mallorca i Eivissa.

Molta més importància van tenir les transaccions relacionades amb el corsarisme, que suposen el 25,9% de tots els negocis empresos pels jueus. La seva freqüència és major entre 1778 i 1781 (57,1%) que el 1798-1801 (43,9%). L’operació més corrent era la venda de preses (57,1%). En la immensa majoria dels casos adquirien mercaderies que havien estat capturades pels corsaris. En el primer període anglès es tractava de la part que li havia correspost a un mariner o a un patró, mentre que en el darrer domini britànic eren compres en pública subhasta. Pel que fa a les societats per armar corsaris, el cas més comú va ser el dels d’armadors jueus que s’associaven amb capitans maonesos. En el darrer període va ser habitual que es tractés de jueus residents a Gibraltar.

Finalment, els jueus també feien altres tipus de mercadejos, com l’adquisició de vestits a un sastre de Trieste resident a Maó que, pel seu valor, 95 peces de vuit, devia ser una compra a l’engròs per revendre a l’exterior.

La lluita dels pagesos. Una olla a pressió

 El dia 19 de febrer, els pagesos menorquins, gent d’ordre i feina, van treure els tractors a protestar per les carreteres de l’illa. Un gest tan insòlit i contrari a la seva forma de ser és una mostra evident de la situació extrema a què ha arribat el sector. Les seves reivindicacions principals són un canvi en la política agrària de la Unió Europea i unes regles més justes per a la comercialització dels seus productes.

 

Pel que fa a la primera, la introducció de noves obligacions i restriccions  ofeguen les petites explotacions, que són la immensa majoria. Algunes són qüestions de tipus burocràtic, que no poden assumir la majoria dels llocs, que no disposen de personal administratiu, i s’haurien de limitar als grans productors. Altres, però, tenen a veure amb el desig de la Unió Europa de donar una nova volta de rosca a la normativa relativa al medi ambient. 

Europa és capdavantera en la lluita contra l’escalfament global, la preservació de la biodiversitat i en favor dels consumidors, de la qual cosa ens congratulam la majoria dels ciutadans. La qüestió és fins a on es pot arribar quan la càrrega d’aquestes polítiques recau sobre els agricultors, que són el darrer esglaó de la cadena i la renda dels quals, i en particular la de les petites explotacions, no fa més que retrocedir, de manera que el seu nivell de vida, que mai ha estat alt, es va erosionant i llinda en ocasions amb la pobresa.

En aquestes matèries, altres activitats poden aplicar tècniques i productes alternatius, perquè tenen marge per pujar els preus. Un camp de golf utilitza sistemes avançats d’estalvi i reutilització d’aigua i planta altres espècies de gespa, perquè no té cap problema en pujar cinquanta cèntims l’hora de lloguer de les seves instal·lacions. En canvi, als pagesos els costa utilitzar les mateixes tècniques, perquè no poden aconseguir que els paguin cinquanta cèntims més pel quilo de tomàtic o pel litre de llet. El veritable drama de l’agricultura no té a veure amb el medi ambient o la salut, sinó amb l’economia: és la negativa dels consumidors a pagar més per aliments sans i respectuosos amb el medi ambient.

 

Un altre punt de fricció són determinades actuacions poc meditades en defensa de la vida natural. És clar que la pressió humana fa retrocedir moltes espècies, que cal protegir. Les papallones i les abelles pateixen els efectes dels pesticides i la contaminació i precisen que s’adoptin mesures en favor seu. Altres animals també han de ser salvaguardats, però si aquesta lògica es generalitza pot generar alguns absurds.

No té cap sentit preservar els porcs senglars, que s’han convertit en una plaga i causen danys en la perifèria de les ciutats de tota Espanya, o les gavines i els coloms, que en grans estols acaben perjudicant les persones i altres espècies d’aus menys fortes. I tampoc és sensat prohibir el control de les poblacions de llops, que causen estralls en els ramats. La seva preservació  la promouen els que viuen en ciutats i desconeixen la vida rural. Per a un pagès és com si, després d’haver exterminat les rates, a les ciutats les volguéssim tornar a introduir per defensar la biodiversitat. S’hauria d’arribar a una entesa i permetre que els ramaders es puguin defensar de forma individual i selectiva d’aquests animals i prohibir tan sols les actuacions agressives de caire indiscriminat o col·lectiu.

La segona gran qüestió és la comercialització. Els pagesos tenen enormes dificultats per fer front als majoristes. Es tracta de grups cada vegada més potents que els obliguen a acceptar preus ruïnosos. Aquest fet s’agreuja per l’acció del comerç internacional, que pressiona per rebaixar els preus i que, per rematar-ho, entra en col·lisió amb la política de defensa del consumidor europea.

Les restriccions a l’ús de determinades substàncies encareixen la producció d’aliments. De forma paradoxal, en moltes ocasions no s’apliquen als articles dels països tercers, ja sigui perquè així s’ha acordat en els tractats comercials, ja sigui per la complexitat de practicar un control efectiu. De fet, l’Organització Mundial del Comerç sempre ha considerat les normatives de sanitat pública com a barreres no aranzelàries i un obstacle injustificable als intercanvis. La idea és que, amb l’excusa de la salut, les normes tècniques o qualsevol altre objectiu aparentment benintencionat, no es coarti el lliure moviment de béns.

 És clar que les dues postures són raonables i s’hauria d’arribar a un equilibri, de manera que les restriccions al comerç estiguin ben fonamentades, però, un cop decidides, es portés una verificació efectiva. El problema és que l’Organització Mundial del Comerç considera que totes les limitacions són dolentes i, com que la Unió Europea té una política extremament incisiva en l’agricultura, que no existeix a la resta de països, on la legislació és més laxa, es crea una asimetria molt gran entre els productors interiors i els exteriors. És un xoc de trens en el qual les víctimes són els pagesos, víctimes d’una competència deslleial, i que per açò exigeixen l’aplicació de “clàusules mirall” a les importacions.

La Unió Europa no hauria d’haver imposat normes que no pot fer complir als productes estrangers, perquè sinó arribarà un dia que no menjarem cap producte sa nacional i tot seran aliments extracomunitaris, sense els controls sanitaris europeus. Així no només hauran perdut els pagesos, sinó també els consumidors.

 

Els agricultors pateixen amb especial virulència els conflictes que tots experimentam, i contra els quals tenen poques armes per enfrontar-s’hi, com la defensa del medi ambient i la globalització del comerç internacional. L’agricultura s’ha convertit en una olla a pressió que, si no s’obre una vàlvula d’escapament, pot explotar.

L’activitat econòmica de la colònia grega de Menorca

 El nostre coneixement de la colònia de grecs que va haver a Menorca al segle XVIII ha millorat de forma considerable els darrers anys gràcies a la tesina de grau i la tesi doctoral de Pedro Moreno. Un dels aspectes més rellevants que ha tractat en aquests treballs és l’activitat econòmica dels seus membres.

A banda del comerç marítim, que fou l’ocupació predominant de la comunitat, i a la qual ja ens vam referir fa quinze dies, una altra de les fonts d'ingressos de força grecs era la compravenda d’embarcacions. Dues circumstàncies van esperonar aquesta casta de transaccions. La primera fou el port de Maó, a l’època punt d'encreuament de les rutes marítimes més diverses. La segona, les drassanes que els anglesos disposaven al port de Maó al servei de la Royal Navy, però que en temps de pau van treballar majoritàriament en la reparació de vaixells mercants.

La compravenda d’embarcacions revestia diferents procediments. Es podia adquirir un buc en un port forà per portar-lo a Maó, condicionar-lo a les drassanes i vendre'l aquí, on el nombre de compradors era potencialment més gran. També es podia obtenir una nau, explotar-la al màxim durant un nombre reduït d'anys i vendre-la per comprar-ne una altra en millors condicions. Finalment, hi havia les adjudicacions en pública subhasta de navilis procedents d’operacions corsàries per a la seva revenda, que foren les transaccions més rendibles.

Com s’esdevé en la primera, existeix una àmplia documentació sobre aquesta darrera activitat econòmica durant la segona dominació britànica, que recull 26 transaccions entre 1762 i 1777 (dues de preses corsàries) i 20 entre 1778 i 1781. En alguns casos, la mateixa persona primer compra i després ven la mateixa embarcació. En el període 1762-1777 hi ha quatre compravendes, amb una diferència de preu reduïda (280 – 261 peces de vuit) o negativa (1.000 – 1.220), mentre que els anys 1778-1781 trobam quatre operacions, amb diferències de preu molt més grans (1.150 – 843; 600 – 400; 600 – 180; 6.000 – 1.500). En vuit ocasions es transmet la mateixa embarcació, però no coincideixen el comprador i el venedor, per la qual cosa hi ha hagut d’haver una transacció entremig.

Una altra font d’ingressos fou el corsarisme. A partir del mes d’agost del 1778, el general Murray va donar patent de cors per a la captura de d’embarcacions franceses i des de l’abril del 1779 espanyoles, activitat que es portà a terme fins al gener del 1882 i en la qual els grecs es van involucrar de manera decidida, ja fos en el comandament dels vaixells, com a part de la marineria o en qualitat de procuradors, agents, armadors, inversors o simplement com a compradors de part de les preses. Per invertir en el noliejament de les naus corsàries es van formar vuit companyies.

En total, els grecs van intervenir en les operacions de 47 embarcacions, que van fer 69 sortides, la majoria amb diverses captures. Nicolau Alexiano participà en 27 vaixells, els quals normalment van prendre part en més d’una acció i Canà Alexiano en dues; Jorge Ládico invertí en cinc vaixells.

En darrera instància, els grecs van intervenir en operacions de crèdit, que van revestir dues formes diferents. La primera tingué per objectiu l’obtenció de capitals per a la posada en marxa de les seves activitats econòmiques després de la dominació francesa, quan es documenten més préstecs d’aquesta mena. La major part de les vegades els prestataris eren jueus de Maó. S’han localitzat nou contractes, la majoria dels quals són préstecs marítims. Els tipus d’interès més freqüents són el 4% mensual i el 10% anual i les quantitats oscil·len entre els 150 i els 960 pesos de vuit (amb una mitjana de 390).

Rals (o peces) de vuit

A part d'aquests capitals per engegar negocis, les operacions de crèdit van ser habituals dins de la colònia al llarg el període, en tots dos sentits: el de prestar i el de prendre en préstec. Aquests crèdits són de quatre tipus. El més habitual és el tradicional, amb 17 casos i una mitjana de 575 peces de vuit. L’interès mitjà era del 10,375% anual; el tipus més comú fou del 8% i s'hi aprecia una tendència a què disminueixi: les darreres transaccions redituen entre el 6% i el 8%. 

A banda, hi ha vuit préstecs amb penyora, amb un capital mitjà de 427,5 peces de vuit; vuit més de marítims, emprats principalment per capitans de vaixells mercants i a un interès més gran que el préstec tradicional: una mitjana del 5,625% mensual. Per últim, es va fer ús de la compravenda de censos, que era l’operació més habitual entre la població que posseïa béns immobles i només utilitzaren els grecs que havien adquirit terres a Menorca. Són cinc operacions, d’un capital mitjà reduït: 92,5 peces de vuit.

El 1782 els Alexiano i el seu bàndol donaren suport als britànics i es tancaren dins del fort de Sant Felip per rebutjar l’atac, amb idèntic resultat que el 1756: l’exili. D’aquesta manera, molts dels membres de la colònia hagueren d’abandonar l’illa després de la conquesta espanyola i els seus béns foren confiscats, així que el seu nombre d’efectius va retrocedir sensiblement. Amb tot, arribà algun grec nou, com Nicola Ciro, que arrelaria i faria certa fortuna. Els documents també mostren l’afluència cada vegada més freqüent de vaixells amb bandera veneciana i tripulació mixta de grecs i ragusans. 

La dominació espanyola veurà l’eclosió de la família Làdico, fins al punt que tractar del darrer període de la colònia és parlar en gran mesura d’aquesta família. Jordi Làdico provenia de Cefalònia, una les illes jòniques. Al contrari que d’altres membres de la comunitat, els seus negocis van progressar de forma pausada, sense comprometre’s políticament amb ningú. Un dels seus fills, Jordi Teodor, durant la dominació espanyola consta com a copropietari o interessat en diferents vaixells i, de forma sorprenent per a la seva curta edat, a partir del 1785 figura com a vicecònsol de Venècia a Menorca.

Amb l’última dominació britànica de Menorca, entre 1798 i 1802, no es produí el retorn dels hel·lens que havien sortit de l’illa després de la conquesta espanyola del 1782. En aquests tres anys només es pot destacar la intensa activitat corsària que van desplegar els grecs, els quals participaren en trenta vaixells, bastants amb base a Gibraltar. La seva forma d’actuar fou semblant a la de l’etapa anterior. Jordi Teodor Làdico tingué interessos en deu embarcacions, de vegades amb més d'una captura.

Amb el tractat d’Amiens, del 1802, Menorca s’incorporà de manera definitiva a la Corona espanyola. Entre aquest any i el 1823 hi ha molta documentació, aproximadament 1.200 escriptures notarials. En aquestes, es pot comprovar l’existència d’una notable continuïtat, pel fet que continuen residint a Maó un bon nombre de descendents de famílies presents els anys anteriors. 

En l’àmbit econòmic, la colònia viu un canvi significatiu: la instal·lació a Maó de grecs provinents d’Hidra, Spetses i Psara, tots ells súbdits otomans i no és casual que facin quasi la totalitat dels seus negocis amb Jordi Teodor Làdico, ja que des del 1805 aquest ocupava el càrrec de cònsol de la Gran Porta Otomana a Menorca.

Potser el començament de la seva fortuna l’hem de cercar en el corsarisme, en el qual ja s’havia destacat durant el darrer domini anglès. El 1804 es tornà a autoritzar un nou cors i Làdico apareix com a agent d’una galiota corsària, que va fer dues preses estatunidenques, que aportaren una substanciosa suma de doblers. El 1806 va finançar el noliejament d’un corsari francès amb base a Marsella. Una altra font d’ingressos fou l’activitat creditícia. Són incomptables els debitoris que figuren en la documentació notarial a favor de Jordi Teodor, atorgats per persones de qualsevol classe i condició de la societat menorquina. Gràcies a un deute no satisfet va aconseguir fer-se amb el lloc de Milà Nou, proper a Maó. Posteriorment adquiriria els llocs de Binifabini, d’Alaior, que començà des d’aleshores a ser conegut com Son Làdico, i Santa Eularieta, des Mercadal.

Teodor Làdico, fill d'en Jordi Teodor Làdico

Però segurament, els majors beneficis de Jordi Teodor provenien de la compravenda de mercaderies, sobretot blat, dels súbdits otomans de les tres al·ludides illes. Des del 1805 el veiem negociant amb capitans grecs d’aquesta procedència. A més, acumularia els consolats de Venècia, l’Imperi Otomà, els Estats Units i, paradoxalment (pel fet de ser-ho dels turcs), del nou estat grec. El 1818 va contreure matrimoni amb una maonesa d’elevada posició social, Antònia Font, i el 1821 seria elegit primer batle constitucional de Maó.

Incongruències de la política menorquina d’aigua, energia i mobilitat

El canvi climàtic suposa un repte enorme per a la nostra societat. El seu avanç amenaça la nostra forma de vida i exigeix prendre mesures per intentar mitigar la seva progressió i una adaptació de la nostra forma d’actuar per reduir el seu impacte sobre la vida quotidiana. 

Aquestes determinacions de caràcter general són encara més pertinents a Menorca, pel seu caràcter insular i la seva condició de Reserva de Biosfera. Tanmateix, en els àmbits més sensibles: l’aigua, l’energia i la mobilitat, les actuacions dels nostres polítics són incoherents.

Fa uns dies ha estat notícia la paralització del parc solar de Trepuconet, per manca de capacitat de la xarxa elèctrica. En realitat s’ha fet pública una situació de la qual qualsevol persona que tengui relació amb la qüestió, des del més humil instal·lador elèctric als més alts polítics insulars, era conscient des de feia temps; de fet era un tema habitual de conversa en el sector.

És del tot incomprensible que la conselleria responsable d’energia del Consell Insular no hagi mogut els fils davant el ministeri per cercar una solució. La ministra coneix Menorca i la política de descarbonització és una prioritat del Govern, de forma que no crec que fos difícil trobar el sistema de sortejar un entrebanc que és més nominal que real.

La darrera afirmació té a veure amb el fet que, en la pràctica, no es pot produir cap insuficiència de la xarxa elèctrica, perquè en la gestió ordinària hi ha mecanismes per evitar sobrecàrregues. En el dia a dia, el subministrament per energies renovables és prioritari davant de les convencionals, el que significa que la central d’Endesa redueix el seu vessament d’electricitat quan augmenta el  d’origen solar. A mes a més, la manca de capacitat de la xarxa té sentit en el cas de la demanda, ja que no es pot subministrar l’energia el que no es pot generar, però no en el de l’oferta, atès que és tècnicament senzill deixar de produir energia si no hi ha prou demanda. 

Si passam a la qüestió de l’aigua, les incongruències no són menors. L’aigua ha estat sempre un factor limitant de la nostra illa. Diverses urbanitzacions no van prosperar per la manca de proveïment. Els menorquins som conscients que es tracta d’un recurs essencial.

La directiva marc de l’aigua de la Unió Europea estableix la recuperació dels costos dels serveis d’aigua com a mitjà per assolir un consum racional i equitatiu. Exigeix que es realitzin estudis econòmics dels serveis d’aigua per fer possible la imputació de tots els costos en els rebuts dels consumidors. L’exposat és raonable i poques persones poden negar que un bé tan bàsic i que cada vegada és més escàs ha de ser finançat en proporció al seu ús. 

Idò bé, a Menorca, pel contrari, a vegades sembla que la majoria dels municipis competeixin per veure qui té l’aigua més barata. Els que presten el servei directament no fan estudis de costos i és freqüent que les despeses es carreguen a partides generals, de manera que ni tan sols saben quin és el valor real. Els que l’han externalitzat, maniobren perquè les tarifes no pugin, sobretot assumint el cost de les inversions. Anys enrere, a Maó l’oposició del PP va engegar una guerra judicial per impedir l’augment del preu de l’aigua.

Com que es tracta d’un tema polític sensible, tant el Consell Insular com el Govern Balear donen subvencions molt elevades per afrontar les costoses inversions de la infraestructura hidràulica. Les subvencions tenen el mateix efecte de bloquejar l’increment de les tarifes. L’única actuació coherent és la dessaladora de Ciutadella, que cobra l’aigua a preu de cost i, per aquest motiu, surt més cara que la que s’extreu dels pous. Segurament, si en aquesta es repercutissin tots els costos, el preu estaria més igualat.

El resultat és una aigua barata, que beneficia, sobretot, als propietaris de piscines i jardins amb gespa, perquè seria senzill limitar les puges als trams de més consum, que són els que generen el problema.

La tercera qüestió és la de la mobilitat. La majoria dels polítics declaren la seva alerta per l’emergència climàtica i advoquen per la descarbonització de l’economia i la neutralitat climàtica, és a dir, la desaparició dels cotxes que empren benzina. Els partits d’esquerra han arribat a plantejar la necessitat de restringir l’entrada de vehicles en temporada turística.

Aquesta teoria queda en evidència quan contemplam la cursa que fan tots els ajuntaments, d’esquerra i dreta, per crear nous aparcaments: cada pocs mesos algun batle inaugura una altra zona on deixar els cotxes. L’objectiu no pot ser altre que regalar a cada veí una plaça d’aparcament gratuït, la qual cosa no fa més que fomentar la compra de vehicles.

Aquells polítics que són tan estrictes en matèria urbanística, estan en contra del ciment i volen impedir que es construeixi per no destruir el territori són els mateixos que autoritzen l’obertura d’espais per estacionar els vehicles en terrenys on aquest ús no està permès. Així paguen lloguers a promotors urbanístics propietaris de solars sense edificar, punts no urbanitzables o zones verdes, que s’acaben asfaltant, com la Sínia des Cuc de Maó. Pel costat contrari, els governants fan ben poca cosa en favor dels vianants i els ciclistes.

El resultat és que el parc automobilístic de Menorca i les seves emissions no fan més que créixer i promouen unes pautes de mobilitat insostenibles.

Hi ha un divorci hipòcrita entre les bones paraules en favor de la sostenibilitat i els fets. Els menorquins vivim feliços pensant que som un exemple i, en realitat, els nostres polítics ignoren les energies renovables, fomenten el malbaratament de l’aigua i encoratgen un ús irresponsable del cotxe.